dilluns, 8 de juliol del 2013

L'aventura d'estiu de la Kidi/ La aventura de verano de Kidi

LA CALA TORTUGA
Anàvem amb la bicicleta per un caminet prop de la costa, la calor era insuportable; així que vam decidir apropar-nos a la platja per refrescar-nos una miqueta. El sol brillava amb força i pràcticament no hi havia onades. Ens vam posar el banyador i ens vam tirar a l'aigua. La Kira va anar a nedar mar endins, però jo, una mica més poruga, em vaig quedar a la vora on no m'enfonsava. Quan va tornar, em va dir que l'havien convidat a jugar a l'altre costat d'una roca que hi havia més enllà.
-Però com vols que hi vagi jo fins allà? Qui t'ha convidat?- li vaig dir.
-Doncs nedant! Com si no? Au va, anem i ja ho veuràs!-
-Em fa por anar tant lluny. I si m'ofego?-
La Kira va sortir ràpidament de l'aigua, va agafar el llibre màgic i es va posar a escriure. Del no res va aparèixer una barqueta i un parell d'armilles salvavides.
-Som-hi!- Digué la Kira tot agafant les motxilles i pujant a l'embarcació.
Al cap de poca estona ja havíem arribat a l'altre costat i, per sorpresa meva, em vaig trobar dos parelles de tortugues jugant un partit de voleibol i un cranc que els feia d'àrbitre. Un munt de tortugues, crancs i estrelles de mar animaven un equip o un altre. Era tot un espectacle! De seguida van parar de jugar i ens van venir a rebre.
-Hola, benvingudes a la “Cala Tortuga”. Voleu jugar?-
-I tant, per això hem vingut, oi Kidi?- digué la Kira.
-Si, a mi m'agrada molt jugar però no sé si sabré, no hi he jugat mai...-
-No et preocupis, nosaltres us ensenyarem a jugar, és molt fàcil.- van dir les tortugues.
Vam estar aprenent i practicant durant una llarga estona. De tant en tant, però, ens ficàvem dins de l'aigua per remullar-nos i continuar. El públic ens animava i aplaudia.
Finalment ens vam posar a jugar un partit seriosament, la Kira i jo contra les dos tortugues. Va ser un partit molt renyit però finalment vam guanyar nosaltres, cosa que no els hi va agradar gaire, ni tampoc a l'afició. No enteníem res de res. Havien sigut elles que ens havien convidat i ens havien ensenyat. Per què no acceptaven haver perdut? Per sort, un cranc que mirava el partit ens ho va explicar amagat al darrera d'una pedra:
-Em sembla que haureu de marxar corrent d'aquí si no voleu que us tanquin i no us deixin sortir mai més. Sempre fan igual! S'avorreixen i busquen nous contrincants, sobretot que no sàpiguen jugar. Els hi ensenyen una mica el joc i juguen un partit. Si perden, cap problema, els deixen marxar, però els últims que van guanyar els van tancar dins aquella cova i no els han deixat sortir mai més... correu, correu i salveu-vos! Estan molt enfadades!-

Sense pensar-ho, ens vam enfilar com vam poder a la barca i vam fugir. Les tortugues ens seguien molt de prop i quasi ens atrapen. Per sort, portàvem el llibre on vam poder escriure que la barca duia motor i vam poder desaparèixer d'aquella cala a tota velocitat, deixant aquella aventura inquietant lluny de la nostra vista. 

CALA TORTUGA
Íbamos con la bicicleta por un camino cerca de la costa, el calor era insoportable, así que decidimos acercarnos a la playa para refrescarnos un poquito. El sol brillaba con fuerza y ​​prácticamente no había olas. Nos pusimos el bañador y nos tiramos al agua. Kira fue a nadar mar adentro, pero yo, algo más miedosa, me quedé en el borde donde no me hundía. Cuando volvió, me dijo que la habían invitado a jugar al otro lado de una roca que había más allá.
-¿Pero como quieres que vaya yo hasta allí? ¿Quien te ha invitado? - Le dije.
-¡Pues nadando! ¿Como si no? ¡Vamos, vamos y ya verás! -
-Me da miedo ir tan lejos. ¿Y si me ahogo? -
Kira salió rápidamente del agua, cogió el libro mágico y se puso a escribir. De la nada apareció una barquita y un par de chalecos salvavidas.
-¡Vamos! - Dijo Kira cogiendo las mochilas y subiendo a la embarcación.
Al cabo de poco rato ya habíamos llegado al otro lado y, para mi sorpresa, me encontré dos parejas de tortugas jugando un partido de voleibol y un cangrejo que les hacía de árbitro. Un montón de tortugas, cangrejos y estrellas de mar animaban un equipo u otro. ¡Era todo un espectáculo! Enseguida pararon de jugar y nos vinieron a recibir.
-Hola, bienvenidas a "Cala Tortuga". ¿Queréis jugar? -
-Claro, por eso hemos venido, ¿verdad Kidi? - Dijo Kira.
-Si, me gusta mucho jugar pero no sé si sabré, no he jugado nunca ... -
-No te preocupes, nosotras te enseñaremos a jugar, es muy fácil. - Dijeron las tortugas.
Estuvimos aprendiendo y practicando durante un largo rato. De vez en cuando, sin embargo, nos metíamos en el agua para remojarnos y continuar. El público nos animaba y aplaudía.
Finalmente nos pusimos a jugar un partido serio, Kira y yo contra las dos tortugas. Fue un partido muy reñido pero finalmente ganamos nosotras, cosa que no les gustó mucho, ni tampoco a la afición. No entendíamos nada de nada. Habían sido ellas que nos habían invitado y nos habían enseñado. ¿Por qué no aceptaban haber perdido? Por suerte, un cangrejo que miraba el partido nos lo explicó escondido detrás de una piedra:
-Me parece que tendréis que salir corriendo de aquí si no queréis que os encierren y no os dejen salir nunca más. ¡Siempre hacen igual! Se aburren y buscan nuevos contrincantes, sobre todo que no sepan jugar. Les enseñan un poco el juego y juegan un partido. Si pierden, no hay problema, los dejan marchar, pero los últimos que ganaron los encerraron en aquella cueva y no los han dejado salir nunca más ... ¡corred, corred y salvaros! ¡Están muy enfadadas! -
Sin pensarlo, nos subimos como pudimos a la barca y huimos. Las tortugas nos seguían muy de cerca y casi nos atrapan. Por suerte, llevábamos el libro donde pudimos escribir que la barca llevaba motor y pudimos desaparecer de aquella cala a toda velocidad, dejando aquella aventura inquietante lejos de nuestra vista.


dimarts, 4 de juny del 2013

Una nova aventura de la Kidi/ Una nueva aventura de Kidi

EL LLIBRE MÀGIC
La Kira es va asseure al costat d'un arbre mentre jo intentava arreglar la roda de la bicicleta. Va agafar el bolígraf, la lot i el llibre que havíem trobat dins aquella maleta a la cova i es va posar a escriure. Al cap de poca estona, va aparèixer un pastís enorme de xocolata, però ni l'una ni l'altra ens en vam adonar, estàvem massa enfeinades cadascuna en la seva tasca. De sobte, un tremolor, que cada cop era més fort, va sacsejar el terra:
- Què ha estat això?- vaig cridar espantada.
- Si, jo també ho he notat i sembla que s'apropa cada cop més...- digué la Kira.
Teníem molta por i la roda encara no estava enllestida per marxar fugint d'allà. Aquells tremolors estaven cada cop més a prop, tant, que finalment vam veure què era el que els provocava. D'entre els arbres, va aparèixer un enorme drac que treia foc per la boca i arrasava per on passava. Vam començar a córrer en la direcció contrària a ell, i sense adonar-nos vam ensopegar amb l'enorme pastís de xocolata que havia aparegut abans.
- Però què hi fa això aquí enmig del bosc?-
La Kira es va quedar paralitzada.
- Corre! Deixa estar el pastís! No em diràs que tens gana en un moment com aquest?-
- No, no és això... el llibre, el bolígraf... On són?-
Mentrestant el drac s'apropava cada cop més a on eren elles.
- Corre Kira! Deixa estar el llibre ara, ens hem d'amagar perquè no ens vegi!-
- No, no ho entens!- digué tot corrent fins a arribar a agafar el llibre. El va obrir i sense mirar la poca distància que la separava del drac, es va posar a escriure. En pocs segons, havia desaparegut igual que havia aparegut, per art de màgia.
En veure que ja no hi havia perill, vaig anar al costat de la Kira.
- Oh, em sap greu, Kidi! Jo no ho sabia...-
- Què és el que no sabies?-
- Que no ho veus? Aquest llibre és màgic! M'he posat a escriure una història on un drac, tot sentint la olor d'un enorme pastís de xocolata ha aparegut del no res, per menjar-se'l. -
- Què dius que has escrit? ... i creus que per això, el pastís i el drac... no, no pot ser!- vaig dir.
- Mira, t'ho demostraré!-
La Kira es va posar a escriure...
- Vés a mirar com està la roda de la bicicleta...- digué amb fermesa.
No m'ho podia creure, la roda estava arreglada.
- Què has escrit?-
- No te n'adones Kidi? Per això aquella frase de “Utilitzar amb molt de compte”. Tot el que escrius en aquestes pàgines es fa realitat. Per això han aparegut el pastís i el drac, i s'ha arreglat la roda tota sola! Tenim un tresor entre mans!
Ara podem continuar amb el nostre viatge i no ens faltarà mai de res-
- Si, molt bé! Però ves amb molt de compte amb el que escrius, que una mica més i no ho expliquem...-

...I, amb la roda arreglada i el misteri resolt, vam continuar el viatge cap a la nostra pròxima aventura.

EL LIBRO MÁGICO
Kira se sentó al lado de un árbol mientras yo intentaba arreglar la rueda de la bicicleta. Cogió el bolígrafo, la linterna y el libro que habíamos encontrado en aquella maleta en la cueva y se puso a escribir. Al poco rato, apareció un pastel enorme de chocolate, pero ni una ni otra nos dimos cuenta, estábamos demasiado atareadas cada una en su tarea. De repente, un temblor, que cada vez era más fuerte, sacudió el suelo:
- ¿Qué ha sido eso? - Grité asustada.
- Si, yo también lo he notado y parece que se acerca cada vez más... - dijo Kira.
Teníamos mucho miedo y la rueda no estaba lista para marchar huyendo de allí. Aquellos temblores estaban cada vez más cerca, tanto, que finalmente vimos qué era lo que los provocaba. De entre los árboles, apareció un enorme dragón que echaba fuego por la boca y arrasaba por donde pasaba. Empezamos a correr en la dirección contraria a él, y sin darnos cuenta tropezamos con el enorme pastel de chocolate que había aparecido antes.
-¿Pero qué hace esto aquí en medio del bosque? -
Kira se quedó paralizada.
- ¡Corre! ¡Deja el pastel! ¿No me dirás que tienes hambre en un momento como éste?-
- No, no es eso ... el libro, el bolígrafo ... ¿Dónde están? -
Mientras el dragón se acercaba cada vez más a donde estaban ellas.
- ¡Corre Kira! ¡Deja el libro ahora, hay que esconderse para que no nos vea! -
- ¡No, no lo entiendes! - Dijo corriendo hasta llegar a coger el libro. Lo abrió y sin mirar la poca distancia que la separaba del dragón, se puso a escribir. En pocos segundos, había desaparecido al igual que había aparecido, por arte de magia.
Al ver que ya no había peligro, fui al lado de Kira.
- ¡Oh, lo siento, Kidi! Yo no lo sabía ... -
- ¿Qué es lo que no sabías? -
- ¿Que no lo ves? ¡Este libro es mágico! Me he puesto a escribir una historia donde un dragón, siguiendo el olor de un enorme pastel de chocolate ha aparecido de la nada, para comérselo. -
- ¿Qué dices que has escrito? ... y crees que por eso, el pastel y el dragón ... ¡No, no puede ser! - dije.
- ¡Mira, te lo demostraré! -
Kira se puso a escribir ...
- Ve a mirar cómo está la rueda de la bicicleta ... - dijo con firmeza.
No me lo podía creer, la rueda estaba arreglada.
- ¿Qué has escrito? -
- No te das cuenta Kidi? Por eso aquella frase de "Utilizar con mucho cuidado". Todo lo que escribes en estas páginas se hace realidad.¡ Por eso han aparecido el pastel y el dragón, y se ha arreglado la rueda sola! ¡Tenemos un tesoro entre las manos!
Ahora podemos continuar con nuestro viaje y no nos faltará nunca de nada-
- ¡Si, muy bien! Pero mucho cuidado con lo que escribes, que un poco más y no lo contamos ... -
... Y, con la rueda arreglada y el misterio resuelto, continuamos el viaje hacia nuestra próxima aventura.

dijous, 2 de maig del 2013

Les aventures de la Kidi de la revista Kids/ Las aventuras de Kidi de la revista Kids


LA MALETA
Anàvem amb la bicicleta per un camí ple de pedres quan, amb una de molt punxeguda, se'ns va rebentar la roda de la bicicleta. El bot que vam fer ens va enviar a l'altre costat del camí.
- Estàs bé?- vaig preguntar.
- Sí, sí... I tu? - digué la Kira.
- Hem d'arreglar la roda, però no sé pas com fer-ho... potser hauré de fer servir els meus poders màgics. Kira, que em sents?... Kira?- vaig cridar. Havia desaparegut!
Prop del camí vaig veure l'entrada d'una cova i vaig pensar que potser havia anat per allà. M'hi vaig endinsar i la vaig cridar. De seguida va aparèixer.
- Quin ensurt m'has donat! Em pensava que t'havia passat alguna cosa!-
- Mira què he trobat!- Digué ensenyant-me una maleta.
- D'on ha sortit això? Potser ho hauries de deixar! On ho has trobat? No sabem de qui és ni què hi ha dins. Pot ser perillós!-
Però com sempre, la Kira no em va fer cas. La va obrir. Hi havia un llibre, un bolígraf i una lot, res més.
- Que estrany...- digué pensativa la Kira.
- Què hi esperaves trobar, potser, un tresor?-
Molt decebuda, la va deixar al terra i va sortir de la cova.
- Espera'm! No vols veure de què va el llibre? Potser et pot donar alguna idea per escriure...- Vaig dir agafant la maleta i sortint a l'exterior de la cova.
Vaig treure el llibre de la maleta i el vaig obrir. Estava en blanc. Això si que era estrany. Vaig agafar la lot i la vaig engegar. No funcionava. Finalment vaig intentar escriure alguna cosa al llibre, el bolígraf no escrivia.
- Una maleta amb un llibre en blanc, una lot que no funciona i un bolígraf que no escriu...- vaig dir
Finalment, empesa per la curiositat, la Kira s'ho va venir a mirar. Va agafar-ho tot, va prémer l'interruptor de la lot i va enfocar les pàgines del llibre. Com per art de màgia, un centenar de paraules van aparèixer en aquelles fulles que semblaven completament blanques. Però tot era molt confús. Una frase que ens va cridar l'atenció va ser: “Utilitzar amb molt de compte!”
Què devien amagar aquelles pàgines d'aquell llibre màgic? Què voldria dir aquella advertència? Per què ho havien ficat tot dins la maleta i l'havien deixat en aquella cova? I... com aconseguiríem arreglar la roda?
Si ho voleu saber... No us perdeu la pròxima aventura!

Il·lustració Marina L. Aceituno
LA MALETA
Íbamos con la bicicleta por un camino lleno de piedras cuando, con una muy puntiaguda, se nos reventó la rueda de la bicicleta. El bote que hicimos nos envió al otro lado del camino.
- ¿Estás bien? - Pregunté.
- Sí, sí... Y tú? - Dijo Kira.
- Debemos arreglar la rueda, pero no sé como hacerlo... quizás tendré que usar mis poderes mágicos. ¿Kira, que me oyes? ... ¿Kira? - Grité. ¡Había desaparecido!
Cerca del camino vi la entrada de una cueva y pensé que quizás había ido por allí. Me adentré y la llamé. Enseguida apareció.
- ¡Qué susto me has dado! ¡Creía que te había pasado algo! -
- ¡Mira lo que he encontrado! - Dijo enseñándome una maleta.
- ¿De dónde ha salido eso? ¡Quizás deberías dejarla! ¿Donde la has encontrado? No sabemos de quién es ni qué hay dentro. ¡Puede ser peligroso! -
Pero como siempre, Kira no me hizo caso. La abrió. Había un libro, un bolígrafo y una linterna, nada más.
- Que extraño... - dijo pensativa Kira.
- ¿Qué esperabas encontrar, quizás, un tesoro? -
Muy decepcionada, la dejó en el suelo y salió de la cueva.
- ¡Espérame! ¿No quieres ver de qué va el libro? Quizás te puede dar alguna idea para escribir... - Dije cogiendo la maleta y saliendo al exterior de la cueva.
Saqué el libro de la maleta y lo abrí. Estaba en blanco. Eso si que era raro. Cogí la linterna y la puse en marcha. No funcionaba. Finalmente intenté escribir algo en el libro, el bolígrafo no escribía.
- Una maleta con un libro en blanco, una linterna que no funciona y un bolígrafo que no escribe... - dije
Finalmente, empujada por la curiosidad, Kira lo vino a mirar. Cogió todo, apretó el interruptor de la linterna y enfocó las páginas del libro. Como por arte de magia, un centenar de palabras aparecieron en aquellas hojas que parecían completamente blancas. Pero todo era muy confuso. Una frase que nos llamó la atención fue: "Utilizar con mucho cuidado!"
¿Que debían ocultar aquellas páginas de aquel libro mágico? ¿Qué querría decir aquella advertencia? ¿Por qué lo habían metido todo dentro de la maleta y la habían dejado en esa cueva? Y... ¿como conseguiríamos arreglar la rueda?
Si lo queréis saber... ¡No os perdáis la próxima aventura!


dimarts, 2 d’abril del 2013

Una nova aventura de la Kidi "El Talp Juganer"/ Una nueva aventura de Kidi "El topo juguetón"


EL TALP JUGANER
Anàvem amb la bicicleta per un camí rodejat d'horts. La Kira tenia gana, per variar, i vam decidir parar i agafar unes pastanagues. Vam decidir agafar-ne unes quantes per tenir-ne quan estiguéssim lluny d'allà, però quan ja creia que en teníem suficients vaig veure a la Kira estirant amb totes les seves forces:
-Kidi, ajuda'm. No la puc agafar aquesta, està molt enganxada!-
-Deixa-la...- li vaig dir.- Ja en tenim moltes!-
-Nooo, aquesta és la millor, és molt gran!-
Així que allà em teniu estirant la pastanaga amb l'ajuda de la Kira. Vam estirar i estirar i finalment va sortir seguida d'un talp.
- Aquesta pastanaga és meva!- va cridar enfadat.
- Disculpa, la Kira no ho sabia.- li vaig dir, calmant-lo. El talp es va quedar pensatiu.
- Voleu aquesta pastanaga?- digué somrient.-Doncs m'heu de donar alguna cosa a canvi. Què us sembla aquella bicicleta que hi ha al camí?-
- No, no! Ja te la pots quedar la pastanaga! La bicicleta no!- va dir rotundament la Kira. Però el talp va insistir.
- Doncs,... si us quedeu a jugar una estona amb mi, us la donaré.-
La Kira i jo ens vam mirar: -D'acord- vam dir a la vegada.-A què vols jugar?-
-Els fills de l'amo de l'hort juguen molt sovint a un joc que es diu “Fred i calent”-
-No sé quin és aquest joc- vaig gir. - Com s'hi juga?-
-Doncs jo amagaré un objecte, com ara... la pastanaga! Sense que vosaltres veieu on l'amago, eh? Un cop amagada us haureu de moure i preguntar “fred” o “calent”. Si esteu a prop, us diré “tebi” i si finalment trobeu l'amagatall, us diré: “Us heu cremat!” Què us sembla, comencem?-.
El talp va amagar la pastanaga i vam començar a jugar. Ens va costar una miqueta trobar-la, el talp era molt espavilat i l'havia amagat molt bé. Quan la vam trobar, ens va dir:
-Molt bé! La pastanaga és vostra! Moltes gràcies per passar una estona jugant amb mi. Estic molt sol en aquest hort i sempre que veig els nens com juguen m'agradaria molt poder jugar amb ells. Us estic molt agraït -.
La Kira i jo ens vam mirar i li vam contestar:
-Moltes gràcies a tu, ens ho hem passat molt bé, i saps què? T'hem agafat moltes pastanagues i ens has ensenyat un joc molt divertit. No et mereixes que te n'agafem més.-
El talp es va posar molt content i ens va donar una forta abraçada per acomiadar-nos:
-...i si algun cop torneu a passar per l'hort, no us oblideu que estic aquí, sota les pastanagues. Adéu!-


EL TOPO JUGUETÓN
Íbamos con la bicicleta por un camino rodeado de huertos. Kira tenía hambre, para variar, y decidimos parar y coger unas zanahorias. Decidimos coger unas cuantas para tener cuando estuviéramos lejos de allí, pero cuando ya creía que teníamos suficientes vi a Kira estirando con todas sus fuerzas:
-Kidi, ayúdame. ¡No la puedo coger esta, está muy pegada! -
-Déjala ... - le dije. - ¡Ya tenemos muchas! -
-¡Nooo, ésta es la mejor, es muy grande! -
Así que allí me tenéis estirando la zanahoria con la ayuda de Kira. Estiramos y estiramos y finalmente salió seguida de un topo.
- Esta zanahoria es mía! - Gritó enfadado.
- Disculpa, Kira no lo sabía. - Le dije, calmándolo. El topo se quedó pensativo.
- ¿Queréis ésta zanahoria? - Dijo Sonriendo.-Pues me tenéis que dar algo a cambio. ¿Qué os parece esa bicicleta que hay en el camino? -
- ¡No, no!¡Ya te la puedes quedar la zanahoria! ¡La bicicleta no! - Dijo rotundamente Kira. Pero el topo insistió.
- Pues, ... si os quedáis a jugar un rato conmigo, os la daré. -
Kira y yo nos miramos: -De acuerdo- dijimos a la vez. -¿A que quieres jugar? -
-Los hijos del dueño del huerto juegan muy a menudo a un juego que se llama "Frío y caliente" -
-No sé cual es este juego- le dije. - ¿Cómo se juega? -
-Pues yo esconderé un objeto, como por ejemplo ... ¡la zanahoria! Sin que vosotras veáis donde la escondo, ¿eh? Una vez escondida os tendréis que mover y preguntar "frío" o "caliente". Si está cerca, os diré "tibio" y si finalmente encontráis el escondite, os diré: "Os habéis quemado!" ¿Qué os parece, empezamos? -.
El topo escondió la zanahoria y empezamos a jugar. Nos costó un poquito encontrarla, el topo era muy espabilado y la había escondido muy bien. Cuando la encontramos, nos dijo:
-¡Muy bien! ¡La zanahoria es vuestra! Muchas gracias por pasar un rato jugando conmigo. Estoy muy solo en este huerto y siempre que veo a los niños como juegan me gustaría mucho poder jugar con ellos. Os estoy muy agradecido -.
Kira y yo nos miramos y le contestamos:
-Muchas gracias a ti, nos lo hemos pasado muy bien, ¿y sabes qué? Te hemos cogido muchas zanahorias y nos has enseñado un juego muy divertido. No te mereces que te cojamos más. -
El topo se puso muy contento y nos dio un fuerte abrazo para despedirnos:
- ...y si alguna vez volvéis a pasar por el huerto, no se os olvide que estoy aquí, bajo las zanahorias. ¡Adiós! -


dimarts, 26 de març del 2013

Una pel·lícula molt divertida: "Los Croods: Una aventura prehistórica"/ Una película muy divertida: "Los Croods: Una aventura prehistórica"

De la ma de Aardman Animations i DreamWorks Animation arriba una divertida pel·lícula d'animació: "Los Croods: Una aventura prehistòrica". Molt recomanable perquè té els ingredients necessaris per passar una bona estona; té humor, aventura, valors i una bellesa impresionant amb gran varietat de colors i una gran oferta imaginativa. Com a gran admiradora del cinema d'animació crec que la DreamWorks segueix molt de prop els passos de Pixar, i que no té res que envejar-li amb aquest film. Ha estat una de les pel·lícules d'animació que més m'ha agradat en els últims temps, potser perquè cada vegada més les productores aposten per un guió de qualitat i no només per entretenir als més petits amb quatre dibuixos. Us deixo unes imatges i el trailer sota de l'entrada en castellà. No us la perdeu, és una bona aposta per anar a veure aquesta Setmana Santa. Segur que no us defraudarà!







De la mano de Aardman Animations y DreamWorks Animation llega una divertida película de animación: "Los Croods: Una aventura prehistórica". Muy recomendable porque tiene los ingredientes necesarios para pasar un buen rato, tiene humor, aventura, valores y una belleza impresionante con gran variedad de colores y una gran oferta imaginativa. Como gran admiradora del cine de animación creo que DreamWorks sigue muy de cerca los pasos de Pixar, y que no tiene nada que envidiarle en este film. Ha sido una de las películas de animación que más me ha gustado en los últimos tiempos, quizás porque cada vez más las productoras apuestan por un guión de calidad y no sólo para entretener a los más pequeños con cuatro dibujos. Os dejo unas imágenes y el trailer debajo de la entrada en castellano. No os la perdáis, es una buena apuesta para ir a ver esta Semana Santa. ¡Seguro que no os defraudará!


dilluns, 4 de març del 2013

Una nova aventura de la Kidi/ Una nueva aventura de Kidi


LA KIDI TÉ UNA NOVA AMIGA
Aquesta aventura que us explico aquí és una de les que més m'agrada perquè vaig conèixer algú molt especial: la meva amiga Kira.
Anava amb la meva bicicleta per un camí en el món dels cactus quan vaig sentir que algú plorava.
-Snif, snif.-
Em vaig parar, i asseguda al terra, hi vaig veure una gateta blanca amb clapes de color morat. Plorava desconsoladament i es llepava la poteta esquerra.
-Què t'ha passat?- vaig preguntar-li.
-He vist aquest cactus amb aquests fruits vermells, snif, i n'he volgut agafar un, snif. Tinc molta gana, snif, i m'he punxat... M'he pogut treure la punxa, snif, però em fa molt de mal, snif.-
-No ploris, de seguida et curo.-
Vaig agafar la meva bossa, li vaig donar una magdalena i vaig treure la farmaciola. En pocs minuts, la gateta lluïa una bonica tireta a la seva poteta esquerra.
-Moltes gràcies!- digué.-Com et dius?-
-Sóc la Kidi. I tú?-
-Jo em dic Kira, fa temps que volto per mons diferents buscant històries boniques per escriure un conte-.
-Que bé, jo també viatjo per aprendre jocs nous. Què et sembla si viatgem juntes? Podem ajudar-nos i fer-nos companyia...-
La Kira es va quedar pensativa, sempre havia anat sola per tot arreu i no havia necessitat mai ningú... Però si no arriba a ser per la Kidi que li va desinfectar la ferida...
-D'acord, em sembla que serem bones amigues!-
La Kidi i la Kira van anar fins on estava la bicicleta.
-Oh! Viatges amb aquesta bicicleta? Jo viatjo amb aquest patinet...- va dir assenyalant un patinet de fusta que hi havia al final del camí.
-Tinc una idea!- vaig dir. -Si vols, podem desmuntar el patinet i convertir-lo en una cadireta que podem enganxar a la bicicleta així podem anar juntes... Què et sembla?-
La Kira hi va estar d'acord i després de treballar durant una estona, vam poder continuar la nostra aventura que, a partir d'ara, seria molt millor perquè havia fet una nova amiga i companya de viatge.

Il·lustració: Marina L. Aceituno

KIDI TIENE UNA NUEVA AMIGA
Esta aventura que os cuento aquí es una de las que más me gusta porque conocí a alguien muy especial: mi amiga Kira.
Iba con mi bicicleta por un camino en el mundo de los cactus cuando oí que alguien lloraba.
-Snif, snif. -
Me paré, y sentada en el suelo, vi una gatita blanca con manchas de color morado. Lloraba desconsoladamente y se lamía la patita izquierda.
-¿Qué te ha pasado? - Le pregunté.
-He visto este cactus con estos frutos rojos, snif, y he querido coger uno, snif. Tengo mucha hambre, snif, y me he pinchado... Me he podido quitar la punta, snif, pero me duele mucho, snif. -
-No llores, enseguida te curo. -
Cogí mi bolso, le di una magdalena y saqué el botiquín. En pocos minutos, la gatita lucía una bonita tirita en su patita izquierda.
-¡Muchas gracias! - Dije. -¿Cómo te llamas? -
-Soy Kidi. ¿Y tú? -
-Yo me llamo Kira, hace tiempo que me muevo por mundos diferentes buscando historias bonitas para escribir un cuento-.
-Qué bien, yo también viajo para aprender juegos nuevos. ¿Qué te parece si viajamos juntas? Podemos ayudarnos y hacernos compañía... -
Kira se quedó pensativa, siempre había ido sola por todas partes y no había necesitado nunca a nadie... Pero si no llega a ser por Kidi que le desinfectó la herida...
-¡De acuerdo, me parece que vamos a ser buenas amigas! -
Kidi y Kira fueron hasta donde estaba la bicicleta.
-¡Oh! ¡Viajas con esta bicicleta? Yo viajo con este patinete... - dijo señalando un patinete de madera que había al final del camino.
-¡Tengo una idea!- Dije. -Si quieres, podemos desmontar el patinete y convertirlo en una sillita que podemos enganchar a la bicicleta así podemos ir juntas... ¿Qué te parece? -
Kira estuvo de acuerdo y después de trabajar durante un rato, pudimos continuar nuestra aventura que, a partir de ahora, sería mucho mejor porque había hecho una nueva amiga y compañera de viaje.



dimarts, 29 de gener del 2013

Les aventures de la Kidi: "La festa de disfresses"/ Las aventuras de Kidi: "La fiesta de disfraces"

Una nova aventura de la Kidi de la revista Kids, ens porta a una festa de disfresses per celebrar el Carnestoltes.

LA FESTA DE DISFRESSES
Anava de camí al meu pròxim destí quan va aparèixer un colom blanc:
-Bon dia tinguis!- digué. -Ets la Kidi, oi?-
-Si- vaig contestar.
-Et porto aquesta carta... Adéu!- va dir entregant-me un sobre. Tot seguit, va desaparèixer.
Una mica sorpresa per la rapidesa del fet, vaig obrir la carta que deia:
Benvolguda Kidi, et convidem a la nostra festa de disfresses.
No hi faltis! I no oblidis venir disfressada!
Rep una cordial salutació de les teves amigues Midi i Lili.”
Una festa de disfresses! No podia perdre temps, la festa començava en unes hores i encara no tenia res per posar-me. Vaig buscar dins la meva bossa màgica: “Una càmera de fotografiar..., no això no. Un mocador negre... si això em pot servir. Unes botes d'aigua, un cinturó... A veure si trobo aquell pedaç per poder-me'l posar per tapar l'ull... Perfecte, ja el tinc!”.
I així, disfressada de pirata, vaig aparèixer a la festa de la Midi i la Lili. Una anava vestida d'àngel i l'altra de dimoni. Es van posar molt contentes quan em van veure i cridant a la resta de convidats, van dir: “Que comenci la festa!”
Els musics van començar a tocar i vam ballar durant una llarga estona. Quan van fer un descans, la Midi va proposar un joc.
-Jugarem a “Terra, mar i aire!”-
Va dibuixar un línia al terra. A un costat hi va escriure una “m”, a l'altre una “t” i a sobre la ratlla una “a”. Es tractava d'anar saltant d'un costat a l'altre segons anés cridant “Terra, mar o aire” cada cop més ràpid i sense cap ordre. Qui s'equivocava perdia. Era un joc molt divertit, però com que tinc les potetes tan curtes sempre tardava més a saltar que els altres i m'eliminaven de seguida. Després de jugar una estona, sense aconseguir guanyar ni un sol cop, els musics van tornar del seu descans i la música va tornar a sonar. Vam ballar una bona estona més fins que es va fer de nit.
-Queda't a dormir a casa meva avui, Kidi!- digué la Lili.
-Moltes gràcies, estic massa cansada per anar a cap lloc, demà ja continuaré els meus viatges. Bona nit!-


Una nueva aventura de Kidi de la revista Kids, nos trae una fiesta de disfraces para celebrar el Carnaval.
LA FIESTA DE DISFRACES
Iba de camino a mi próximo destino cuando apareció una paloma blanca:
-¡Buenos días tengas! - Dijo. -Eres Kidi, ¿verdad? -
-Si- contesté.
-Te traigo esta carta ... ¡Adiós! - Dijo entregándome un sobre. Acto seguido, desapareció.
Algo sorprendida por la rapidez del hecho, abrí la carta que decía:
"Querida Kidi, te invitamos a nuestra fiesta de disfraces.
¡No faltes! ¡Y no olvides venir disfrazada!
Recibe un cordial saludo de tus amigas Midi y Lili."
¡Una fiesta de disfraces! No podía perder tiempo, la fiesta comenzaba en unas horas y todavía no tenía nada para ponerme. Busqué en mi bolso mágico: "Una cámara de fotografiar..., no eso no. Un pañuelo negro... si esto me puede servir. Unas botas de agua, un cinturón... A ver si encuentro ese parche para poderme tapar el ojo... ¡Perfecto, ya lo tengo! ".
Y así, disfrazada de pirata, aparecí en la fiesta de Midi y Lili. Una iba vestida de ángel y la otra de demonio. Se pusieron muy contentas cuando me vieron y llamando al resto de invitados, dijeron: “¡Que empiece la fiesta!”
Los músicos empezaron a tocar y bailamos durante un largo rato. Cuando hicieron un descanso, Midi propuso un juego.
-¡Jugaremos a "Tierra, mar y aire!" -
Dibujó una línea en el suelo. A un lado escribió una "m", al otro una "t" y sobre la raya una "a". Se trataba de ir saltando de un lado a otro según fuese gritando "Tierra, mar o aire" cada vez más rápido y sin ningún orden. Quien se equivocaba perdía. Era un juego muy divertido, pero como tengo las patitas tan cortas siempre tardaba más en saltar que los demás y me eliminaban enseguida. Después de jugar un rato, sin lograr ganar ni una sola vez, los músicos volvieron de su descanso y la música volvió a sonar. Bailamos un buen rato más hasta que se hizo de noche.
-¡Quédate a dormir en mi casa hoy, Kidi! - Dijo Lili.
-Muchas gracias, estoy demasiado cansada para ir a ningún sitio, mañana ya continuaré mis viajes. ¡Buenas noches! -

dijous, 6 de desembre del 2012

El conte de Nadal de la Kidi: "L'avet"/El cuento de Navidad de Kidi: "El abeto"

Desembre és un més màgic pels nens, per aquest motiu al conte de Nadal de la revista Kids no hi podia faltar la màgia. Bones Festes!

L'avet

Estava cansada de viatjar per tot arreu sense cap mitjà de transport, així que vaig decidir fabricar-me'n un de nou. Em fabricaria una bicicleta!
Prop del camí hi havia un bosc i m'hi vaig endinsar per començar a tallar les fustes que em servirien per construir-la.
“Toc,toc,toc...” vaig començar a talar el meu primer tronc...
-Ai!Ai!- vaig sentir. D'on vindrien aquells crits?
-Kidi! Prou, m'estàs fent mal!- digué una veu que provenia de l'avet que estava talant.
-Hola? Que hi ha algú per aquí dalt?-
-Hola Kidi, sóc jo qui parla, l'avet.-
-Si que em sap greu, no sabia que estiguessis viu...-
-Que no ens sentiu parlar no vol dir que no estiguem vius. Tots els arbres, plantes, flors, som éssers vius, però com que normalment no ens podem queixar tothom ens trepitja, tala o arrenca sense cap tipus de mirament.-
-I tu? Com és que parles?-
-Fa un centenar d'anys quan era molt petit i s'acostaven les festes de Nadal vaig veure com molts avets amics meus eren segrestats per fer-los servir d'ornament a dins de les cases de la gent. Tenia molta por que a mi em passés el mateix i una nit, quan vaig veure passar un estel fugaç pel cel, vaig desitjar amb totes les meves forces poder parlar. L'endemà mateix, quan un noiet del poble va venir al bosc a buscar un arbre i es va decidir per mi, li vaig dir: “Que t'agradaria a tu que et separessin dels teus amics i familiars per portar-te a un lloc desconegut?” El noiet es va quedar paralitzat. Però de seguida va reaccionar i digué: “I tant que no!” Va donar mitja volta i se'n va anar corrent. Al cap d'una estona va tornar arrossegant un carro ple fins a vessar. “Què hi portes aquí dins?” Vaig preguntar. El noi em va demanar permís per guarnir-me igual que als arbres que s'emportaven, amb la condició de deixar-me al costat dels meus companys. “Seràs l'avet de Nadal més bonic de tots i tothom et podrà mirar sense fer-te cap mal”. Des d'aquell dia, quan arriben aquestes festes, tots els habitants dels pobles més propers pugen al bosc carregats amb els seus ornaments per guarnir tots els avets que hi ha. Mai més ningú ha volgut talar cap més arbre... fins avui.-
-Em sap molt de greu, jo només volia fabricar-me una bicicleta de fusta per seguir el meu viatge...-
-Ja ho sé Kidi, no ho feies amb mala intenció. Saps que pots fer? S'acosta el dia de Nadal, molt aviat pujaran tots els habitants del poble a guarnir-nos. En aquesta època de l'any passen coses màgiques. De ben segur que si ho desitges amb totes les teves forces, tindràs la teva bicicleta. -
Vaig fer cas a l'avet i em vaig quedar un temps pel bosc, que dia a dia, tenia més arbres guarnits. La nit de Nadal, vaig decidir que havia de seguir el meu camí i em vaig acomiadar del meu amic l'avet.
-Bon Nadal! Ho he passat molt bé aquests dies per aquí però ara he de continuar el meu viatge.-
-Espera un moment Kidi, mira què hi ha aquí a darrera meu...- digué l'avet.
Era una bicicleta nova!
-Moltes gràcies! Bon Nadal, avet!
-Bon Nadal, Kidi!-
                                          Il·lustració:Marina L.Aceituno

Diciembre es un mes mágico para los niños, por este motivo en el cuento de Navidad de la revista Kids no podia faltar la magia. ¡Felices Fiestas!
El ABETO
Estaba cansada de viajar por todas partes sin ningún medio de transporte, así que decidí fabricarme uno nuevo. ¡Me fabricaría una bicicleta!
Cerca del camino había un bosque y me adentré para empezar a cortar las maderas que me servirían para construirla.
"Toc, toc, toc..." empecé a talar mi primer tronco ...
-¡Ay! ¡Ay! - Oí. ¿De dónde vendrían esos gritos?
-¡Kidi! ¡Basta, me estás haciendo daño! - Dijo una voz que provenía del abeto que estaba talando.
-¿Hola? ¿Hay alguien por ahí arriba? -
-Hola Kidi, soy yo quien habla, el abeto. -
-Lo siento, no sabía que estuvieras vivo... -
-Que no nos oigáis hablar no quiere decir que no estemos vivos. Todos los árboles, plantas, flores, somos seres vivos, pero como normalmente no nos podemos quejar todos nos pisan, talan o arrancan sin ningún tipo de miramiento. -
-¿Y tú? ¿Por qué hablas? -
-Hace un centenar de años cuando era muy pequeño y se acercaban las fiestas de Navidad vi como muchos abetos amigos míos eran secuestrados para ser un adorno dentro de las casas de la gente. Tenía mucho miedo que me pasara lo mismo y una noche, cuando vi pasar una estrella fugaz por el cielo, deseé con todas mis fuerzas poder hablar. Al día siguiente, cuando un muchacho del pueblo vino al bosque a buscar un árbol y se decidió por mí, le dije: "¿Te gustaría a ti que te separaran de tus amigos y familiares para llevarte a un lugar desconocido? "El chiquillo se quedó paralizado. Pero enseguida reaccionó y dijo: "¡Por supuesto que no!" Dio media vuelta y se fue corriendo. Al cabo de un rato volvió arrastrando un carro lleno hasta rebosar. "¿Qué llevas ahí dentro?" Pregunté. El chico me pidió permiso para
adornar-me igual que a los árboles que se llevaban, con la condición de dejarme junto a mis compañeros. "Serás el abeto de Navidad más bonito del mundo y todos te podrán mirar sin hacerte ningún daño". Desde aquel día, cuando llegan estas fiestas, todos los habitantes de los pueblos más cercanos suben al bosque cargados con sus ornamentos para adornar todos los abetos que hay. Nunca más, nadie ha querido talar otra árbol... hasta hoy. -
-Lo siento mucho, yo sólo quería fabricarme una bicicleta de madera para seguir mi viaje... -
-Lo sé Kidi, no lo hacías con mala intención. ¿Sabes que puedes hacer? Se acerca el día de Navidad, muy pronto subirán todos los habitantes del pueblo a adornar-nos. En esta época del año pasan cosas mágicas. Seguro que si lo deseas con todas tus fuerzas, tendrás tu bicicleta. -
Hice caso al abeto y me quedé un tiempo por el bosque, que día a día, tenía más árboles adornados. La noche de Navidad, decidí que tenía que seguir mi camino y me despedí de mi amigo el abeto.
-¡Feliz Navidad! Lo he pasado muy bien estos días por aquí, pero ahora tengo que continuar mi viaje. -
-Espera un momento Kidi, mira qué hay ahí detrás mío... - dijo el abeto.
¡Era una bicicleta nueva!
-¡Muchas gracias! ¡Feliz Navidad, abeto!-
-¡Feliz Navidad, Kidi! -
                                                     

divendres, 30 de novembre del 2012

"L'origen dels Guardians" Primera estrena per les festes de Nadal/"El origen de los Guardianes" Primer estreno para las fiestas de Navidad

Avui 30 de Novembre s'estrena "L'origen dels Guardians" és la primera pel·lícula d'animació infantil que recomano veure durant les festes de Nadal. Porta el segell de la "DreamWorks i crec que és una bona pel·lícula perquè els petits gaudeixin d'una bona animació,i els grans reflexionin i deixin volar encara que només sigui per un dia la seva imaginació.
Narra la història de "Santa Claus", el "Conill de Pasqua", la "Fada de les dents" i "Sandman" el creador de somnis que amb l'ajuda de "Jack Escarcha" s'uniran per combatre contra el malvat "Sombra" que vol conquistar el món sembrant la por. Hauran de protegir la inocència i la imaginació de tots els nens aprofitant al màxim els seus poders. 
Us deixo com sempre unes imatges i el tràiler de la pel·lícula a sota de l'entrada en castellà.




Hoy 30 de Noviembre se estrena "El origen de los Guardianes" es la primera película de animación infantil que recomiendo ver durante las fiestas de Navidad. Lleva el sello de "DreamWorks" y creo que es una buena película para que los pequeños disfruten de una buena animación, y los grandes reflexionen y dejen volar aunque sólo sea por un día, su imaginación.
Narra la historia de "Santa Claus", el "Conejo de Pascua", el "Hada de los dientes" y "Sandman" el creador de sueños que con la ayuda de "Jack Escarcha" se unirán para combatir contra el malvado "Sombra" que quiere conquistar el mundo sembrando el miedo. Deberán proteger la inocencia y la imaginación de todos los niños aprovechando al máximo sus poderes.
Os dejo como siempre el trailer de la película.



dissabte, 3 de novembre del 2012

La Kidi i les carbasses/ Kidi y las calabazas


Una nova aventura de la Kidi de la revista Kids.
LA KIDI I LES CARBASSES
Per art de màgia vaig aparèixer en un camp ple de carbasses. Grans i petites, n'hi havia de color taronja però també de color verd. Mirés on mirés, tot estava ple de carbasses. Es feia fosc i havia de trobar un lloc per passar la nit, però estava massa cansada així que em vaig quedar allà mateix.
Quan ja dormia una música molt alegre em va despertar. Eren les carbasses fent una dansa enmig de la foscor. De seguida m'hi vaig afegir. No es van adonar de la meva presència. Al cap d'una estona es van aturar i es van asseure en rotllana. Per no cridar l'atenció vaig fer el mateix. Llavors vaig veure que una a una, s'anaven dient una cosa a l'orella fins que van arribar a mi i la que tenia al costat em va dir:
-Vés i cura, Pili!-
-Com dius?- vaig preguntar intrigada.
-Vés i cura, Pili!-
No entenia res. Una a una van començar a riure amb ganes, i jo cada cop estava més desorientada i una mica espantada. “Què voldria dir allò? Seria un missatge en clau?”
-Perdoneu-me, però no sé què vol dir això de la Pili... Qui és la Pili?-
Com més preguntes feia més reien i jo ja no sabia què fer, finalment la carbassa més petitona de la colla se'm va apropar i em va dir:
-Benvinguda, Kidi! Benvinguda, Kidi! Això és el que t'havia de dir la meva companya. Estàvem jugant a un joc i com sempre passa amb aquest joc, la última diu “tonteries” jejeje.-
-Un joc dieu? ¿I què hi te a veure la Pili en aquest joc? ¿ I per què se l'ha de curar?.-
Encara van riure més fort. Finalment m'ho van explicar hi ho vaig entendre,.Es veu que estaven jugant al joc del telèfon, que consisteix en passar-se un missatge d'orella a orella fins que la última de totes diu el que ha entès, que normalment no té res a veure amb el que ha dit la primera. Això va fer que el missatge inicial “Benvinguda Kidi!” es transformés fins a acabar dient “Vés i cura, Pili!”.
Feia estona que s'havien adonat de la meva presència i sabien molt bé qui era i que m'agradaven els jocs, per aquest motiu, van tenir la genial idea d'ensenyar-me un joc nou, tot jugant-hi. Vam estar jugant fins que va sortir el primer raig de sol, que va fer que una a una, tornessin al seu estat natural, quietes i enganxades a la seva mata, immòbils i sense vida. Si volia tornar jugar amb elles, m'hauria d'esperar que el sol es pongués i així ho vaig fer. Vaig passar unes quantes nits jugant amb les meves amigues les carbasses que cada nit, m'ensenyaven un joc nou.
Fins aviat!

Una nueva aventura de Kidi de la revista Kids.
KIDI Y LAS CALABAZAS
Por arte de magia aparecí en un campo lleno de calabazas. Grandes y pequeñas, había de color naranja pero también de color verde. Mirase donde mirase, todo estaba lleno de calabazas. Oscurecía y debía encontrar un lugar para pasar la noche, pero estaba demasiado cansada así que me quedé allí mismo.
Cuando ya dormía una música muy alegre me despertó. Eran las calabazas haciendo una danza en medio de la oscuridad. Enseguida me añadí al baile. No se dieron cuenta de mi presencia. Al cabo de un rato se detuvieron y se sentaron en círculo. Para no llamar la atención hice lo mismo. Entonces vi que una a una,se iban diciendo algo al oído hasta que llegaron a mí y la que tenía al lado me dijo:
-¡Ve y vida, Pili! -
-¿Cómo dices? - Pregunté intrigada.
-¡Ve y vida, Pili! -
No entendía nada. Una a una comenzaron a reír con ganas y yo cada vez estaba más desorientada y algo asustada. "¿Qué querría decir aquello? ¿Sería un mensaje en clave?”
-Perdonadme, pero no sé qué quiere decir eso de Pili... ¿Quién es Pili? -
Cuanto más preguntas hacía, más se reían y yo ya no sabía qué hacer. Finalmente la calabaza más pequeña del grupo se me acercó y me dijo:
-¡Bienvenida, Kidi! ¡Bienvenida, Kidi! Esto es lo que te tenía que decir mi compañera. Estábamos jugando a un juego y como siempre pasa con este juego, la última dice "tonterías" jejeje. -
-¿Un juego decís?...¿Qué tiene que ver Pili en este juego?... ¿Por qué “ve y vida”?. -
Aún se rieron más fuerte. Finalmente me lo explicaron ylo entendí. Se ve que estaban jugando al juego del teléfono, que consiste en pasarse un mensaje de oreja a oreja hasta que la última de todas dice lo que ha entendido, que normalmente no tiene nada que ver con lo que ha dicho la primera. Esto hizo que el mensaje inicial "¡Bienvenida Kidi!" se transformara hasta acabar diciendo "¡Ve y vida, Pili".
Hacía rato que se habían dado cuenta de mi presencia y sabían muy bien quién era y que me gustaban los juegos, por este motivo, tuvieron la genial idea de enseñarme un juego nuevo, jugando. Estuvimos jugando hasta que salió el primer rayo de sol, que hizo que una a una, regresaran a su estado natural, quietas y enganchadas a su mata, inmóviles y sin vida. Si quería volver jugar con ellas, tendría que esperar a que el sol se pusiera y así lo hice. Pasé varias noches jugando con mis amigas las calabazas, que cada noche me enseñaban un juego nuevo.
¡Hasta pronto!