Un llibre misteriós

    En Nil i la Naira jugaven a casa de la nena quan van descobrir un passadís a dins d'un armari. S'hi havien amagat fent veure que era una habitació secreta. No era la primera vegada que hi entraven però no s'havien adonat que darrera dels abrics hi havia una altra porta. Tenien una mica de por però la curiositat i una bona llanterna els van empènyer per passadissos humits, estrets i foscos. La nena volia tornar enrere...

-Tornem?-

-I ara? Però si ja quasi hem arribat al final del túnel. No tens curiositat per saber què hi ha?- contestà en Nil.

La nena va continuar caminant. Sí que en tenia de curiositat, però aquella humitat...

De cop aparegué una altra porta, aquest cop folrada amb una moqueta de color grana. El mànec era de fusta i no hi havia pany ni clau o sigui que devia estar oberta. Sense dubtar el nen la va obrir. A l’altre costat hi havia un sofà de metre i mig del mateix color que la porta i al darrera una prestatgeria plena de llibres. Semblava una biblioteca. Els nens es van quedar bocabadats. La quantitat d’històries que hi hauria allà. Però especialment els va cridar l’atenció un llibre. Esperava sol en un d’aquells prestatges que algú se’l llegís. Potser no es podia tocar per algun motiu i per això estava allà.

      La Naira va ser la primera d'agafar un dels contes que hi havia i es va asseure al sofà. A en Nil no li agradava tant llegir i per això es va decantar per un còmic. S’hi van passar una bona estona i van decidir que seria el seu secret i que hi anirien cada dia...potser el pròxim dia s’atrevirien a agafar el llibre misteriós.

Van tornar pel mateix passadís humit fins arribar a l’armari, van tancar la porta i amb compte que no els veiés ningú van sortir.

-Si que heu estat tranquils avui- va dir la mare de la Naira, una mica estranyada.

-Hem estat buscant la Paula (la seva nina preferida)- contestà la nena per despistar.

-Ai si! L’he posat a la rentadora. Feia dies que no es rentava i necessitava un bany, demà ja la tindràs seca.-

En Nil es va acomiadar i se’n va anar a casa seva, demà tornarien a la biblioteca secreta.

Aquella nit els va costar adormir-se per l’emoció.

Al dia següent només sortir de l’escola, van berenar i despistant a la mare,  es van ficar a dins l’armari. El mateix recorregut, la mateixa humitat, la mateixa porta color grana...

-Naira, per què no llegeixes amb veu alta i jo t’escolto?-

-No entenc com no tens ganes de llegir... però bé, quin llibre vols?-

-Vull el llibre misteriós!- va dir convençut en Nil.

La nena també tenia molta curiositat per saber què tenia aquell llibre que no tenien els altres, i tot i que tenia una mica de por del que pogués passar hi va accedir.

Les tapes eren de color blau cel amb uns núvols blancs dibuixats. Quan les miraven semblava talment que estiguessin veient el cel. No tenia títol. Al obrir-lo si que n’hi havia. Amb unes lletres que semblaven fetes de branques d’arbre deia: “Mil contes d’avui i de sempre”.

La nena va començar a llegir i en aquells moments una llum, com d’un projector va aparèixer a la paret blanca que tenien just davant del sofà. Tal com anava llegint en veu alta les imatges anaven sortint com una pel·lícula.

-Oaaala!- va exclamar el nen. -Quina passada!-.

Primer va aparèixer el paisatge on transcorria la història després els personatges. La Naira seguia llegint en veu alta fins que va pensar què passaria si ho fes mentalment. De cop va desaparèixer tot i en Nil una mica enfadat li va fir que seguís llegint. La nena ja ho feia però no en veu alta.

-Ja no vull llegir més, si vols fes-ho tu, jo me’n vaig a casa-.

Sense entendre res la va seguir. "Però si havien descobert un manera de llegir molt més entretinguda. Deu ser cosa de nenes", va pensar.

Un altre cop van aparèixer al armari i un cop dins la casa, la Naira, sense dir res es va tancar a la seva habitació. En Nil es va acomiadar com cada dia i va marxar pensant que demà ja se li hauria passat.

Aquell dia a l’escola pràcticament no van parlar, i a la sortida la Naira li va explicar:

-No vull tornar a llegir aquell llibre per tu, no t’enfadis, però si vols tornar a la biblioteca secreta hauràs de llegir tu tot sol, aquell o qualsevol llibre i crec que al final m’ho agrairàs-.

El nen no entenia res de res, però hi va accedir. De la mateixa manera que havien fet sempre hi van tornar tarda rera tarda. Però per en Nil, ja no era el mateix. Si llegia ell no podia mirar les imatges i mica en mica va anar deixant el llibre misteriós arraconat en el lloc on el van trobar el primer dia. Va anar agafant altres llibres amb històries fantàstiques i de terror, contes i faules, i poc a poc va anar descobrint el que la nena li havia volgut ensenyar. Potser aquell llibre misteriós era màgic i projectava imatges en una paret blanca, però per això ja hi havia la televisió i el cinema. Llegir un llibre era molt millor. Imaginar-se cada un dels detalls que llegia feia que la seva història fos única, ningú no es podia imaginar una paraula, un paisatge o un personatge de la mateixa manera, perquè la imaginació és molt més gran que el que pot quedar reflectit en una o varies imatges. Ara ja sabien tots dos el perquè aquell llibre estava allà abandonat, oblidat i separat dels altres. Qui el va posar allà sabia apreciar la lectura. Aquell dia van tornar a casa i ho van explicar tot a les seves mares que es van quedar meravellades, i sobretot molt orgulloses de saber com uns nens de vuit anys, havien après tot sols, el valor dels llibres.