divendres, 2 de maig del 2014

Noves aventures de la Kidi i la Kira/Nuevas aventuras de Kidi y Kira

El poble Rosella
Quan vam arribar al final del camí, el poblet que havíem vist des de lluny havia desaparegut, en el seu lloc hi havia un camp ple de roselles.
-Que estrany! Hauria jurat que hi havia vist casetes just aquí...-
-Si Kidi, jo també les he vist.-
-Bé, no hi donem més voltes, ens quedem a passar la nit i demà ja continuarem el camí. Què et sembla?-
A la Kira li va semblar bé la meva proposta, vam fer un mos i al cap de poca estona ja dormíem.
A l'endemà només sortir el sol, ens vam trobar envoltades d'un munt d'ulls que ens miraven sorpresos.
-Ai, quin ensurt!- cridà la Kira.
-Qui sou? D'on heu sortit?- preguntà un senyor baixet amb una cabellera llarga i blanca i un barret que de la punta, hi penjava un cascavell molt graciós.
-Som la Kidi i la Kira. Ahir a la nit ens vam quedar adormides al costat d'aquest camp de rose... On són les roselles? I aquestes casetes? On som?-
-Benvingudes al poble Rosella!-
Encara una mica desorientades els hi vam explicar que viatjàvem per diferents indrets per aprendre jocs i on poder escoltar històries i aventures per escriure contes ben divertits.
Molt contents de sentir les nostres paraules tots els personatges que ens envoltaven, van començar a córrer amunt i avall fent sonar aquells cascavells que portaven als barrets. Ens van muntar una gran taula i ens van convidar a un gran banquet que ens va portar fins a mig dia. Després en un tres i no res, ho van desmuntar i en el seu lloc van muntar un gran escenari. Es va començar a sentir una música molt alegre i el més jove del poble d'un salt s'hi va plantar al ben mig i va començar a cantar un conte molt curiós:
“Senyores i senyors, nens i nens, gatets i gatetes, ocellets i ocelletes, conillets i conilletes, prepareu-vos per escoltar la història que us cantaré d'un nen que no tenia pessigolles i no podia riure. Tots els seus amics si que en tenien i es passaven llargues estones fent-se pessigolles amb una ploma a la planta del peu, els uns als altres. El pobre noiet, veia com s'ho passaven de bé rient a tota hora, sense saber perquè ell, no sentia aquella alegria.
Un dia va decidir marxar a buscar una ploma que aconseguís fer-lo riure. Va preguntar a ocells de totes les mides i colors, i cap va saber donar-li la resposta. Finalment un petit colibrí, va deixar caure sobre el seu cap una de les seves plomes. Quan la va notar entre els seus cabells, va començar a riure sens parar. Quines pessigolles que feia, i que divertit que era. Ara si que sabia com era passar-se el dia rient. Molt content, va tornar amb els seus amics i mai més no es va tornar a avorrir.”
Acabada la història i quasi bé sense adonar-nos, van recollir tots els taulons de l'escenari i van desaparèixer. El sol s'havia amagat i un camp ple de roselles va sortir de sota els nostres peus.

Ara ho enteníem, la nit anterior el poble Rosella va desaparèixer sota d'aquell camp ple de flors, va ressorgir amb el sol i tornava a desaparèixer un altre cop amb la foscor. No ens havíem mogut del lloc on havíem dormit, només s'havia transformat quan havia sortit el sol.


El pueblo Amapola
Cuando llegamos al final del camino, el pueblo que habíamos visto desde lejos había desaparecido , en su lugar había un campo lleno de amapolas .
- ¡Qué extraño! Habría jurado que había visto casitas justo aquí ... -
- Si Kidi , yo también las he visto . -
- Bueno, no le demos más vueltas, nos quedamos a pasar la noche y mañana ya continuaremos el camino. ¿Qué te parece ? -
A Kira le pareció bien mi propuesta , comimos algo y al poco rato ya dormíamos .
Al día siguiente nada más salir el sol , nos encontramos rodeadas de un montón de ojos que nos miraban sorprendidos .
- ¡Ay, qué susto ! - Gritó Kira .
-¿Quién sois ? ¿De donde habéis salido? - Preguntó un señor bajito con una melena larga y blanca y un sombrero que de la punta, colgaba un cascabel muy gracioso .
- Somos Kidi y Kira. Anoche nos quedamos dormidas junto a este campo de ama... ¿Dónde están las amapolas ? ¿Y estas casitas ? ¿Dónde estamos ? -
- ¡Bienvenidas al pueblo Amapola ! -
Aunque un poco desorientadas les explicamos que viajábamos por diferentes lugares para aprender juegos y donde poder escuchar historias y aventuras para escribir cuentos divertidos .
Muy contentos de oír nuestras palabras todos los personajes que nos rodeaban, comenzaron a correr arriba y abajo haciendo sonar aquellos cascabeles que llevaban los sombreros . Nos montaron una gran mesa y nos invitaron a un gran banquete que nos llevó hasta medio día . Después, en un santiamén lo desmontaron y en su lugar montaron un gran escenario . Se empezó a oír una música muy alegre y el más joven del pueblo de un salto se plantó en medio y empezó a cantar un cuento muy curioso :
" Señoras y señores , niños y niñas, gatitos y gatitas , pajaritos y pajarita, conejitos y conejitas , prepárese para escuchar la historia que os cantaré de un niño que no tenía cosquillas y no podía reír. Todos sus amigos si que tenían y se pasaban largos ratos haciéndose cosquillas con una pluma en la planta del pie los unos a los otros . El pobre muchacho , veía como se lo pasaban bien riendo a todas horas , sin saber porqué él no sentía esa alegría.
Un día decidió irse a buscar una pluma que consiguiera hacerlo reír. Preguntó a aves de todos los tamaños y colores, y ninguna supo darle la respuesta. Finalmente un pequeño colibrí, dejó caer sobre su cabeza una de sus plumas. Cuando la notó entre sus cabellos, empezó a reír sin parar. Qué cosquillas que hacía, y lo divertido que era. Ahora si sabía cómo era pasarse el día riendo. Muy contento, volvió con sus amigos y nunca más se volvió a aburrir. "
Terminada la historia y casi sin darnos cuenta, recogieron todos los tablones del escenario y desaparecieron. El sol se había escondido y un campo lleno de amapolas salió debajo nuestros pies .
Ahora lo entendíamos, la noche anterior el pueblo Amapola desapareció debajo de aquel campo lleno de flores, resurgió con el sol y volvió a desaparecer de nuevo con la oscuridad . No nos habíamos movido del lugar donde habíamos dormido, sólo se había transformado cuando había salido el sol.

divendres, 4 d’abril del 2014

Un conte de la Kidi per Sant Jordi/ Un cuento de Kidi para "Sant Jord"i

La rosa
El nostre camí en busca d'aventures i jocs seguia com era habitual, amb les històries que s'inventava la Kira que feien més amè el camí. En aquesta ocasió me'n va explicar una que m'era força familiar. Va començar a explicar-la quan ens vam trobar una rosa vermella com el carmí.
Deia així:
Fa molt i molt de temps, quan les granotes es convertien en prínceps, hi havia dracs i bruixes, fades i bruixots, i les princeses esperaven dalt d'una torre que arribés el seu enamorat per salvar-les, una formosa princesa plorava desconsolada. Estava asseguda en una pedra a dalt de tot d'un muntanya i tallant els seus plors es va sentir una veu dolça que deia:
-Per què ploreu, bella princesa?-
-Qui parla?- digué entre singlots.
-Estic aquí al teu costat, em dic Rosa i fa estona que et sento. Què és això tant desastrós que et fa plorar?.-
-Espero a un ferotge drac a qui li he de servir de dinar.-
-Ja l'he vist aquest animal, es passeja per aquesta muntanya com si fos seva. I dius que t'ha de menjar?-.
-Si, cada mes li toca a una donzella ser el seu àpat i aquest cop m'ha tocat a mi... Què puc fer?-
-No et preocupis, princeseta, jo t'ajudaré.-
En aquells moments es van sentir unes petjades que s'acostaven amb força, era el drac que ja olorava el seu menjar.
-Estira't a terra princesa a darrera la roca i no et moguis per res, jo distrauré a la bèstia.-
En aparèixer el drac la rosa, amb el seu vermell intens, va començar a brillar amb tanta força que el va deixar cec. Després li va disparar les seves punxes al nas i finalment va deixar anar una fragància tant forta que el va enverinar i el va deixar estès a terra al costat de la princesa.
La princesa estava tan espantada que s'havia desmaiat. Quan va tornar en si al seu costat i jeia un bell cavaller amb armadura que l'esperava per regalar-li una rosa vermella que havia portat d'un país molt llunyà. De seguida es van enamorar i mirant-se els ulls es van fer un llarg petó. I conte contat, ja s'ha acabat!”
-Estàs segura que anava així aquesta història?- li vaig dir de seguida.
-Què vols dir, que ja la coneixies?- digué la Kira.
-No ben bé... Recordo que una vegada em van explicar un llegenda que parlava d'un drac, una princesa i un cavaller i una rosa vermella, però em sembla que no era igual que aquesta. -
-Si, la llegenda de Sant Jordi, és aquesta la que t'he explicat. -
-Doncs em sembla que t'equivoques, perquè no anava com tu l'expliques. Va ser el cavaller que va matar el drac i de la sang en va aparèixer una rosa, no del drac un cavaller.-
-Si potser si, però a mi m'agrada més com te l'he explicat jo. No et sembla que així és més romàntica?-
-Ai Kira, tu i els teus romanticismes! Deixe'm-ho estar!. Has fet que el camí no se'm fes tant feixuc. Continuem caminant a veure que ens trobem en aquell poblet que hi ha al final del camí.-
-Si som-hi! Tinc ganes de veure gent nova que m'expliqui històries!-

-Si i jocs!-.

La rosa
Nuestro camino en busca de aventuras y juegos seguía como era habitual , con las historias que inventaba Kira que hacían más ameno el camino . En esta ocasión me contó una que me era muy familiar. La empezó a explicar cuando nos encontramos una rosa roja como el carmín.
Decía así :
" Hace mucho, mucho tiempo , cuando las ranas se convertían en príncipes , había dragones y brujas , hadas y magos, y las princesas esperaban en lo alto de una torre que llegara su enamorado para salvarlas, una hermosa princesa lloraba desconsolada . Estaba sentada en una piedra en lo alto de un monte y cortando sus llantos se oyó una voz dulce que decía :
-¿Por qué lloras , bella princesa ? -
-¿Quién habla? - Dijo entre hipos .
- Estoy aquí a tu lado , me llamo Rosa y hace rato que te oigo. ¿Qué es esto tan desastroso que te hace llorar?-
- Espero a un feroz dragón al que le voy servir de comida . -
- Ya lo he visto este animal, se pasea por esta montaña como si fuera suya. Y dices que te ha de comer? - .
- Si , cada mes le toca a una doncella ser su comida y esta vez me ha tocado a mí... ¿qué puedo hacer? -
-No te preocupes , princesita , yo te ayudaré. -
En aquellos momentos se oyeron unas huellas que se acercaban con fuerza , era el dragón que ya olía su comida .
- Túmbate en el suelo princesa detrás de la roca y no te muevas para nada, yo distraeré a la bestia . -
Al aparecer el dragón la rosa , con su rojo intenso , comenzó a brillar con tanta fuerza que lo dejó ciego. Luego le disparó sus pinchos a la nariz y finalmente soltó una fragancia tan fuerte que lo envenenó y lo dejó tendido en el suelo junto a la princesa.
La princesa estaba tan asustada que se había desmayado. Cuando volvió en sí, a su lado y yacía un hermoso caballero con armadura, que le esperaba para regalarle una rosa roja que había traído de un país muy lejano. Enseguida se enamoraron y mirándose a los ojos se dieron un largo beso. ¡Y colorín colorado , ya se ha acabado! "
-¿Estás segura de que iba así esta historia ? - Le dije enseguida.
-¿Qué quieres decir ya la conocías ? - Dijo Kira .
- No exactamente... Recuerdo que una vez me contaron una leyenda que hablaba de un dragón , una princesa y un caballero y una rosa roja , pero me parece que no era igual que esta . -
- Si , la leyenda de Sant Jordi , es ésta la que te he explicado . -
-Pues me parece que te equivocas , porque no fue como tú lo explicas . Fue el caballero que mató al dragón y de la sangre apareció una rosa , no del dragón un caballero . -
- Si quizás sí, pero a mí me gusta más como te la he explicado yo . ¿No te parece que así es más romántica ? -
- ¡Ay Kira , tú y tus romanticismos ! ¡Dejémoslo! . Has hecho que el camino no se me hiciera tan pesado . Continuamos caminando a ver que nos encontramos en aquel pueblecito que hay al final del camino . -
-¡Si vamos! ¡Tengo ganas de ver gente nueva que me cuente historias ! -
-¡Si y juegos ! - .

divendres, 7 de març del 2014

Una nova aventura de la Kidi/ Una nueva aventura de Kidi

La Fada dels jocs
-On anem Kidi?-
-Ja ho veuràs, paciència.-
-Però, no em pots donar un pista?- insistí la Kira.
-Va, camina que aviat arribarem...-
Va estar uns minuts callada, però al cap d'una estona ja no podia aguantar més i va tornar a preguntar:
-Falta molt per arribar?-
-Veus aquesta muntanya que tenim al davant? Doncs està al darrere, ja queda poc.-
-I què hi ha al darrere? Perquè a mi em sembla que està molt lluny i si no m'expliques que hi anem a fer no penso venir.- digué enfadada.
-Ja veuràs com t'agradarà... anem a veure un arbre mil·lenari.-
-Buah, un arbre vell, i quina gràcia té anar a veure'l?-
-Si t'ho explico perd tota la gràcia i ja no hi haurà sorpresa.-
-Sorpresa? Hi ha una sorpresa? -
-Si .- Vaig finalitzar.
Encara vam trigar en arribar-hi però quan la Kira va veure l'arbre es va quedar sense paraules, cosa estranya en ella. Aquell arbre tenia una porta en el seu tronc i de cada branca, no en sortien fulles si no joguines: una pilota, un patinet, una corda, una nina, etc.
-Quin arbre més “xulo”!- digué finalment la Kira. -Qui hi viurà?-
És l'arbre de la Fada dels jocs, feia molt de temps que volia venir a veure-la i he aprofitat que estàvem a prop per venir.
-O sigui que tu ja ho sabies que hi trobaríem tot això penjat de l'arbre?-
-No ben bé, m'havien dit que vivia a dins d'un arbre però no me l'imaginava així...-
En sentir veus, la Fada va sortir a rebre'ns. Portava un vestit fet de retalls de colors, el cabell lligat amb dues cues i la seva vareta era una flauta.
-Benvingudes a la meva màgica casa. A què voleu jugar?-
-Uf, ara m'agafes desprevinguda... no ho sé...- vaig dir-li.
-Molt bé!- digué, va fer tres xiulades amb la flauta i va dir:
-De la bitlla número 1 fins la bitlla número 9, baixeu de l'arbre corrent, que la bola ve rient.-
Una a una les bitlles van anar baixant i es van col·locar ben dretes esperant que comencés el joc. La bola va baixar rodolant i es va parar just al costat de la Kira.
-Kira agafa-la i tira-la amb totes les teves forces cap a les bitlles, a veure quantes en fas caure.- digué la Fada.
-Que divertit!-
Però aquelles bitlles eren molt múrries i es movien cada cop que tiràvem la bola, cosa que complicava força el joc.
La Fada no parava de riure i saltar amunt i avall. La resta de joguines es van començar a despenjar dels arbres i també es van afegir al joc. Tot es movia i hi havia un gran xivarri. Va ser força estrany però molt divertit. Finalment la Kira va aconseguir tirar les nou bitlles i de sobte tot es va calmar. Les bitlles van tornar una a una al seu lloc, seguides de la bola. Tot tornava a estar com al principi. La Fada es va posar seriosa, es va acomiadar de nosaltres i es va tornar a tancar a dins de l'arbre. Semblava talment com si el joc els hi hagués donat la vida i la seva fi, els fes dormir.
-Què t'ha semblat la sorpresa Kira?-
-Ha valgut la pena caminar tant, ha sigut molt divertit!-

El Hada de los juegos
-¿Dónde vamos Kidi ? -
- Ya lo verás , paciencia . -
-¿Pero no me puedes dar un pista? - Insistió Kira .
- Venga, anda que pronto llegaremos ... -
Estuvo unos minutos callada , pero al cabo de un rato ya no podía aguantar más y volvió a preguntar :
-¿Falta mucho para llegar ? -
- ¿Ves esta montaña que tenemos delante ? Pues está detrás , ya queda poco . -
- ¿Y qué hay detrás? Porque a mí me parece que está muy lejos y si no me cuentas que vamos a hacer no pienso venir . - Dijo enfadada .
- Te encantará ... vamos a ver un árbol milenario . -
- Buah , un árbol viejo , ¿y qué gracia tiene ir a verlo ? -
- Si te lo cuento pierde toda la gracia y ya no habrá sorpresa. -
- ¿Sorpresa ? ¿Hay una sorpresa ? -
- Si . - Finalicé.
Todavía tardamos en llegar pero cuando Kira vio el árbol se quedó sin palabras , algo extraño en ella . Aquel árbol tenía una puerta en su tronco y de cada rama , no salían hojas sino juguetes : una pelota, un patinete , una cuerda , una muñeca , etc .
- ¡Qué árbol más " chulo " ! - Dijo finalmente Kira . ¿Quién vivirá aquí ? -
- Es el árbol de la Hada de los juegos , hacía mucho tiempo que quería venir a verla y he aprovechado que estábamos cerca para venir -.
-O sea que tú ya lo sabías que encontraríamos todo esto colgado del árbol ? -
- No exactamente , me habían dicho que vivía dentro de un árbol pero no me lo imaginaba así ... -
Al oír voces , el Hada salió a recibirnos . Llevaba un traje hecho de retales de colores, el pelo atado con dos colas y su varita era una flauta .
- Bienvenidas a mi mágica casa . ¿A qué quiere jugar ? -
- Uf , ahora me coges desprevenida ... no sé ... - le dije .
- ¡Muy bien! - Dijo , hizo tres silbidos con la flauta y dijo :
- Del bolo número 1 hasta el bolo número 9 , bajad del árbol corriendo , que la bola viene riendo .-
Uno a uno los bolos fueron bajando y se colocaron bien tiesos esperando que empezara el juego . La bola bajó rodando y se paró justo al lado de Kira .
- Kira , cógela y tira con todas tus fuerzas hacia los bolos, a ver cuántos tiras. - Dijo el Hada .
- ¡Que divertido ! -
Pero aquellos bolos eran muy pícaros y se movían cada vez que tirábamos la bola , cosa que complicaba bastante el juego .
El Hada no paraba de reír y saltar arriba y abajo . El resto de juguetes se empezaron a descolgar de los árboles y también se añadieron al juego . Todos se movían y había un gran alboroto . Fue bastante extraño pero muy divertido . Finalmente Kira logró tirar los nueve bolos y de repente todo se calmó. Los bolos volvieron uno a uno a su lugar, seguidos de la bola . Todo volvía a estar como al principio. El Hada se quedó seria , se despidió de nosotras y se volvió a meter dentro del árbol . Parecía como si el juego les hubiera dado la vida y su fin , los hiciera dormir .
-¿Qué te ha parecido la sorpresa Kira ? -
- Ha valido la pena caminar tanto.¡ Ha sido muy divertido !-

dilluns, 3 de febrer del 2014

Una nova aventura de la Kidi: "L'elefantet"/ Otra aventura de Kidi: "El elefantito"

L'ELEFANTET
El dia s'havia llevat esplèndid. El cel estava net de núvols però feia un fred de mil dimonis. La Kira i jo viatjàvem com sempre, buscant noves aventures. Feia dies que no veiem a ningú, semblava com si tots els habitants del planeta haguessin desaparegut. Fins i tot els arbres i les plantes semblaven adormits.
La Kira no parava de parlar:
- Crec que haurien d'abandonar aquest planeta i buscar-ne un de més viu. Si seguim així acabarem igual d'ensopides que tot el que ens envolta. Això és un avorriment...-
Després de fer el seu discurs es va aturar i va començar a buscar dins la motxilla.
- Què busques?-
- El llibre màgic! No el trobo. Que l'has vist?-
- Sabia que tard o d'hora el voldries utilitzar per divertir-te i l'he amagat en un lloc segur. M'havies promès que només el faríem servir en cas d'urgència...-
- Però això és un urgència! M'avorreixo infinitament!-
- Doncs hauràs de buscar una altra manera de divertir-te perquè no et penso dir on està.-
Tot dient això es van escoltar uns plors que venien de l'altre costat del camí. Ens vam mirar i vam córrer cap al lloc d'on provenien.
Era un elefantet que plorava desconsoladament:
- Què et passa que t'has fet mal?- preguntà la Kira.
- No, snifff, no m'he fet mal, sniff. M'he caigut del camió on viatjava però no m'he fet mal, sniff.-
- I per què plores?- vam dir alhora.
- Avui era el meu primer dia a l'espectacle del circ i no podré actuar, sniff.-
- Un circ, que divertit!- cridà la Kira. - I on està aquest circ?-
- Ara mateix ja deuen haver arribat al poble i deuen estar assajant per l'espectacle de la tarda, sniff, sniff. Però jo no hi ser anar, sóc molt petit i estic perdut, sniff, sniff-
- Tranquil t'acompanyarem, de ben segur que el trobem.- va dir la Kira.
Vaig agafar a la Kira del braç i la vaig allunyar una mica del lloc on plorava l'elefantet.
- Per què li dius això? No sabem on està aquest poble, potser triguem dies en trobar-lo.-
- Si fem servir el llibre...- digué amb una mirada múrria.- És per una bon causa, va Kidi, sis plau.-
- Està bé!- vaig dir traient el llibre d'on l'havia amagat. Vam escriure que ens mostrés el lloc on estava situat el circ, i en un tres i no res, va aparèixer davant els nostres ulls.
L'elefantet no s'ho podia creure.
- Moltes gràcies! Sou les meves fades? Veniu, veniu que us presentaré als meus amics.- digué nerviós.
- Tranquil, tranquil, que ja venim.-
Vam conèixer tota la família de l'elefantet, els micos, els lleons, els malabaristes i la família de pallassos. Tots estaven molt contents de retrobar al seu amic i ens van convidar a veure la funció de la tarda.
Poc temps abans de començar, es va formar una llaga cua de nens i nenes que volien veure l'elefantet en la seva primera actuació i per fi vam tornar a veure moviment en aquell planeta que fins fa poc semblava deshabitat.
Vam gaudir de l'espectacle i vam riure molt amb els pallassos.
- Ho veus Kidi, com al final el llibre ens ajuda a passar-ho bé?-
- Tens raó Kira, però recorda que a vegades també ens ha portat problemes. El seguiré guardant jo.-
- Està bé... mira, mira, què fa aquell pallasso, jajaja.-


EL ELEFANTITO
El día se había levantado espléndido . El cielo estaba limpio de nubes pero hacía un frío de mil demonios . Kira y yo viajábamos como siempre , buscando nuevas aventuras . Hacía días que no veíamos a nadie , parecía como si todos los habitantes del planeta hubieran desaparecido . Incluso los árboles y las plantas parecían dormidos .
Kira no paraba de hablar :
- Creo que deberíamos abandonar este planeta y buscar uno más vivo. Si seguimos así acabaremos igual de dormidas que todo lo que nos rodea. Esto es un aburrimiento ... -
Después de hacer su discurso se detuvo y comenzó a buscar dentro de la mochila .
- ¿Qué buscas ? -
- ¡El libro mágico! No lo encuentro. ¿Lo has visto ? -
- Sabía que tarde o temprano lo querrías utilizar para divertirte y lo he escondido en un lugar seguro. Me habías prometido que sólo lo usaríamos en caso de urgencia... -
- ¡Pero esto es un urgencia! ¡Me aburro infinitamente! -
- Pues tendrás que buscar otra forma de divertirte porque no te pienso decir dónde está. -
Al decir esto se escucharon unos llantos que venían del otro lado del camino. Nos miramos y corrimos hacia el lugar de donde provenían .
Era un elefantito que lloraba desconsoladamente :
- ¿Qué te pasa? ¿Te has hecho daño? - Preguntó Kira .
- No, snifff , no me he hecho daño , sniff . Me he caído del camión dónde viajaba pero no me he hecho daño , sniff . -
- ¿Y por qué lloras? - Dijimos al mismo tiempo .
- Hoy era mi primer día en el espectáculo del circo y no podré actuar , sniff . -
- ¡Un circo , que divertido! - Gritó Kira . - ¿Y dónde está este circo ? -
- Ahora mismo ya deben haber llegado al pueblo y deben estar ensayando para el espectáculo de la tarde, sniff , sniff . Pero yo no ser ir , soy muy pequeño y estoy perdido , sniff , sniff -
- Tranquilo te acompañaremos, seguro que lo encontramos . - Dijo Kira .
Cogí a Kira del brazo y la alejé un poco del lugar donde lloraba el elefantito .
- ¿Por qué le dices eso? No sabemos dónde está este pueblo, quizás tardamos días en encontrarlo. -
- Si usamos el libro... - dijo con una mirada pícara . - Es por una buena causa, Kidi , por favor . -
- ¡Está bien! - Dije sacando el libro de donde la había escondido. Escribimos que nos mostrara el lugar donde estaba situado el circo , y en un santiamén , apareció ante nuestros ojos .
El elefantito no se lo podía creer.
- ¡Muchas gracias ! ¿Sois mis hadas ? Venid, venid que os presentaré a mis amigos . - Dijo alterado.
- Tranquilo , tranquilo, ya venimos . -
Conocimos toda la familia del elefantito , los monos , los leones , los malabaristas y la familia de payasos . Todos estaban muy contentos de reencontrarse con su amigo y nos invitaron a ver la función de la tarde .
Poco tiempo antes de empezar , se formó una llaga cola de niños y niñas que querían ver el elefantito en su primera actuación y por fin volvimos a ver movimiento en aquel planeta que hasta hace poco parecía deshabitado .
Disfrutamos del espectáculo y nos reímos mucho con los payasos .
- ¿Lo ves Kidi , como al final el libro nos ayuda a pasarlo bien ? -
- Tienes razón Kira , pero recuerda que a veces también nos ha traído problemas . Lo seguiré guardando yo . -
- Está bien ... mira, mira, qué hace ese payaso , jajaja . -

dijous, 5 de desembre del 2013

Bon Nadal amb la Kidi / Feliz Navidad con Kidi

LA NIT DE NADAL
S'apropaven les festes de Nadal i la Kira i jo, buscàvem un lloc on passar-les. Primer, vam pensar anar a un lloc ple de neu per gaudir d'unes vacances blanques. Després, vam creure que seria millor un lloc càlid on no passar fred. Però finalment, vam decidir que les passaríem amb un amic de la Kira.
Vam arribar a casa seva la tarda abans de Nadal. No hi havia ningú, però ens havia deixat la clau a sota d'un test al costat de la porta. La llar de foc estava encesa, la casa plena de guarniments nadalencs i a la cuina hi bullia una olla plena de brou que feia una oloreta...
-On és el teu amic? No deu ser gaire lluny...-
-Vindrà molt aviat ja ho veuràs...- contestà la Kira.
Però les hores passaven i no venia ningú.
-Ja quasi és de nit i el brou ja està llest. Parem taula i sopem o esperem una mica més?-
-Carai Kidi! Sempre sóc jo la impacient i avui, en canvi, la que tens pressa ets tu!-
-Es que m'agradaria anar a dormir a veure si demà tinc un regal de Nadal.-
-Espera una mica més i veuràs quina sorpresa.-
Vam esperar una estona més i finalment:
-Toc,toc,toc..- van trucar a la porta.
- Qui deu ser? El teu amic no té una altra clau?-
- No, deu ser ell.-
- Bona nit!- digué un noiet, vestit tot de color marró i amb una barretina vermella.
-T'esperàvem de feia estona!-
-Perdoneu, però la nit de Nadal sempre tinc molta feina. Sopem?-
La Kira i ell es miraven amb gran complicitat i de tant en tant se'ls escapava una rialleta. Jo no entenia res, però vaig gaudir molt escoltant les històries tant extravagants que explicava aquell noiet; com un Nadal que havia anat a casa d'una nena que plorava perquè li feia pena picar-lo amb un bastó, o una altra que un nen no parava de donar-li pell de mandarina per menjar. La veritat, és que eren unes històries ben curioses.
Un cop vam haver acabat de sopar, el noiet va agafar una manta es vam embolicar de cap a peus i va desaparèixer. En el seu lloc, hi havia un tronc, amb quatre potes, i una barretina vermella. No m'ho podia creure! Havíem sopat amb el Tió! De cop totes les històries que ens havia explicat tenien sentit.
-Què et sembla Kidi, agafem els bastons?-
-Som-hi! “Caga tió, que et daré un cop de bastó; Tió, tió, caga torró, si no tens més caga diners, si ja tens massa caga una carbassa. Caga tió, que et daré un cop de bastó...”
El Tió ens va “cagar” moltes coses i el millor de tot, va ser que vam passar una nit de Nadal en molt bona companyia.

Bon Nadal!

LA NOCHE DE NAVIDAD
Se acercaban las fiestas de Navidad y Kira y yo , buscábamos un lugar donde pasarlas . Primero, pensamos ir a un lugar lleno de nieve para disfrutar de unas vacaciones blancas . Después, creímos que sería mejor un lugar cálido donde no pasar frío. Pero finalmente , decidimos que las pasaríamos con un amigo de Kira .
Llegamos a su casa la tarde antes de Navidad. No había nadie pero nos había dejado la llave debajo de una maceta junto a la puerta. La chimenea estaba encendida , la casa llena de adornos navideños y en la cocina hervía una olla llena de caldo que olía muy bien...
-¿Dónde está tu amigo ? No debe estar muy lejos... -
- Vendrá muy pronto, ya lo verás - contestó Kira .
Pero las horas pasaban y no venía nadie.
- Ya casi es de noche y el caldo está listo . ¿Ponemos la mesa y cenamos, o esperamos un poco más ? -
- ¡Caramba Kidi ! ¡Siempre soy yo la impaciente y hoy , en cambio , la que tienes prisa eres tú ! -
-Es que me gustaría ir a dormir a ver si mañana tengo un regalo de Navidad. -
- Espera un poco más y verás qué sorpresa . -
Esperamos un rato más y finalmente :
- Toc, toc, toc .. - llamaron a la puerta.
- ¿Quién será? ¿Tu amigo no tiene otra clave ? -
- No, debe ser él . -
- ¡Buenas noches ! - Dijo un muchacho , vestido todo de color marrón y con una barretina roja .
- ¡Te esperábamos desde hacía rato ! -
- Perdonad , pero la noche de Navidad siempre tengo mucho trabajo . ¿Cenamos ? -
Kira y él se miraban con gran complicidad y de vez en cuando se les escapaba una sonrisa . Yo no entendía nada, pero disfruté mucho escuchando las historias tan extravagantes que contaba aquel muchacho , como una Navidad que había ido a casa de una niña que lloraba porque le daba pena golpearlo con un bastón , u otra que un niño no paraba de darle piel de mandarina para comer. La verdad, es que eran unas historias muy curiosas .
Cuando acabamos de cenar , el muchacho cogió una manta se envolvió con ella y desapareció . En su lugar , había un tronco , con cuatro patas , y una barretina roja . No me lo podía creer ! Habíamos cenado con el Tió ! Ahora todas las historias que nos había contado tenían sentido.
-¿ Qué te parece Kidi , cogemos los bastones ? -
- Vamos! " Caga tió , que te daré un golpe de bastón ; Tió , tió, caga turrón, si no tienes más caga dinero , si ya tienes demasiado caga una calabaza . Caga tió , que te daré un golpe de bastón ... "
El Tió nos " cagó " muchas cosas y lo mejor de todo , fue que pasamos una noche de Navidad en muy buena compañía .
Feliz Navidad !

dissabte, 2 de novembre del 2013

Més aventures de la Kidi/ Más aventuras de Kidi

EL CASTELL
De bon matí vam continuar el nostre camí endinsant-nos en el bosc. Vam caminar força estona fins a arribar a un castell que semblava deshabitat.
Com sempre, la Kira no va dubtar ni un moment i hi va entrar. No semblava que hi visqués ningú, però a mesura que anàvem avançant pels passadissos, les torxes s'encenien misteriosament.
-Kira, potser hauríem de marxar...-
-Ni parlar-ne! En aquest castell hi deuen haver passat un munt d'històries fantàstiques que podria escriure si trobés algun paper o quadre que les reflectissin.-
-Doncs molt bé, jo t'espero a fora. Aquest castell em fa posar els pels de punta!-
Vaig marxar per on havíem entrat, però la porta no s'obria.
-Kira, estem atrapades la porta no s'obre!- vaig córrer a dir-li.
-I ara! Segur que està encallada, espera't a veure si trobo alguna cosa i marxarem. No et preocupis.-
-Uuuuuuuuuhhhhhhh!-
-Què ha estat això?- vaig dir morta de por.
-Uuuuuuuuuuhhhhhh, sóc el fantasma del casteeeeeell! I estareu aquí dins tancades fins que no jugueu amb miiiiiiii.-
-Jugar? Molt bé, ens agrada molt jugar. A què vols que juguem?- digué la Kira.
-A aigua i fooooooc! Uuuuuuhhhh!- va dir el fantasma.
-I sempre has de dir “uuuuuh”?-
-Kira sis plau, faràs que s'enfadi... Digui senyor fantasma. Com es juga a aquest joc?-
-Tuuuuuuhhh i jo, sense que ens vegi la Kira, amagarem la clau que obre la porta del castell. Un cop amagada l'haurà de trobar. Li donarem pistes dient-li “aigua” si està lluny i “foc” si està a prop. No li podràs dir on està, si la troba podreu sortir, sinó, us quedareu a jugar amb mi una estona més. Uuuuuuuh.-
Vam amagar la clau on em va dir el fantasma i vam començar a jugar. A la Kira li va costar una mica trobar-la però finalment ho va fer.
- Uuuuuuuuh, snif, snif, uuuuuuuh, snif.-
- Per què plores?- vaig preguntar-li.
- Ha trobat la clau massa aviat, snif, i ara marxareu de seguida i em tornaré a quedar sol. Que torni a passar alguuuuuuuuh per aquí i decideixi entrar, snif, és molt difícil perquè pocs són tant valents com vosaltres i no s'atreveixen. M'avorreixo molt tot sol, snif-
-Tinc una idea! Kidi em deixes el llibre? Es per una bona causa...-
Ja feia temps que coneixia a la Kira i entenia molt bé què volia fer. Li vaig donar el llibre màgic i després d'escriure-hi va aparèixer una fantasma mol simpàtica que de seguida es va fer amiga del nostre amic.
Veient que ja no ens necessitava per jugar vam agafar la clau i vam sortir del castell. Un cop a fora vam sentir:
-Uuuuuuuuhhhh, moltes gràcies! Ara ja no estaré mai més sol uuuuuuuhhhh!-
La Kira i jo vam continuar el nostre camí satisfetes d'haver pogut ajudar a aquell fantasma que només volia companyia. Aquest cop el llibre màgic no ens havia portat cap problema i la història havia tingut un final feliç.
Fins aviat!

EL CASTILLO
Por la mañana continuamos nuestro camino adentrándonos en el bosque. Caminamos bastante rato hasta llegar a un castillo que parecía deshabitado .
Como siempre ,Kira no dudó ni un momento y entró. No parecía que viviera nadie allí, pero a medida que íbamos avanzando por los pasillos, las antorchas se encendían misteriosamente .
- Kira, quizás deberíamos irnos ... -
- ¡Ni hablar ! En este castillo deben haber pasado un montón de historias fantásticas que podría escribir si encontrara algún papel o cuadro que las reflejaran. -
-Pues muy bien, yo te espero fuera. ¡Este castillo me pone los pelos de punta! -
Me fui por donde habíamos entrado, pero la puerta no se abría .
- ¡Kira , estamos atrapadas la puerta no se abre ! - Corrí a decirle .
- ¡No me lo creo ! Seguro que está atascada, espera a ver si encuentro algo y nos iremos. No te preocupes . -
- Uuuuuuuuuhhhhhhh ! -
-¿Qué ha sido eso ? - Dije muerta de miedo .
- Uuuuuuuuuuhhhhhh , soy el fantasma del castiiiill o! Y estareis aquí dentro encerradas hasta que no juguéis conmiiiiiiiigo. -
- ¿Jugar ? Muy bien, nos gusta mucho jugar. ¿A qué quieres que juguemos? - Dijo Kira .
-A agua y fuegooooo ! Uuuuuuhhhh ! - Dijo el fantasma .
-¿Y siempre tienes que decir " uuuuuh " ? -
-Kira por favor, harás que se enfade ... Diga señor fantasma. ¿Como se juega a este juego ? -
- Tuuuuuuhhh y yo , sin que nos vea Kira , esconderemos la llave que abre la puerta del castillo. Una vez escondida la tendrá que encontrar. Le daremos pistas diciéndole " agua " si está lejos y "fuego" si está cerca . No le podrás decir dónde está. Si la encuentra podeis salir, sino , os quedaréis a jugar conmigo un rato más. Uuuuuuuh . -
Escondimos la llave donde me dijo el fantasma y empezamos a jugar . A Kira le costó un poco encontrarla pero finalmente lo hizo .
- Uuuuuuuuh , snif , snif , uuuuuuuh , snif . -
- ¿Por qué lloras ? - Le pregunté .
- ¿Ha encontrado la lave demasiado pronto , snif , y ahora os iréis enseguida y me volveré a quedar solo . Que vuelva a pasar alguieeeeen por aquí y decida entrar , snif , es muy difícil porque pocos son tan valientes como vosotras y no se atreven . Me aburro mucho solo, snif -
- ¡Tengo una idea ! ¿Kidi me dejas el libro ? Es por una buena causa ... -
Ya hacía tiempo que conocía a Kira y entendía muy bien lo que quería hacer . Le di el libro mágico y después de escribir en él, apareció una fantasma muy simpática que enseguida se hizo amiga de nuestro amigo .
Viendo que ya no nos necesitaba para jugar, cogimos la llave y salimos del castillo. Una vez fuera oímos :
- ¡Uuuuuuuuhhhh , muchas gracias ! ¡Ahora ya no estaré nunca más solo uuuuuuuhhhh ! -
Kira y yo continuamos nuestro camino satisfechas de haber podido ayudar a aquel fantasma que sólo quería compañía . Esta vez el libro mágico no nos había traído ningún problema y la historia había tenido un final feliz .
¡Hasta pronto !

dijous, 3 d’octubre del 2013

Noves aventures de la Kidi/ Nuevas aventuras de Kidi

UN DIA DE TARDOR
Després de deixar els dies de sol i calor, el vent i la pluja ens seguien per on passàvem, cosa que va fer que ens aixopluguéssim en una cova que hi havia prop d'un bosc. Des de dins es podia veure com queien les fulles dels arbres deixant un mantell que cobria tot el sotabosc. La Kira s'avorria i, com s'havia acostumat a fer en els últims mesos, va treure el llibre i es va posar a escriure. Com sempre que feia aquest gest, es podia esperar que aparegués qualsevol cosa en qualsevol lloc i aquell dia no va ser una excepció. Una veueta, que no sabia d'on sortia, va començar a parlar.
-Hola Kira! Hola Kidi! Sóc en Boletus i he vingut a passar el dia amb vosaltres. Passarem una bona estona!-
-Un bolet que parla? Kira, cada dia em sorprens més!- vaig dir-li.
-I no només parla sinó que a més sap moltes històries i molts jocs. Ja veuràs que bé ens ho passem!-
A mi ja m'estava bé contemplar la pluja i veure com el vent feia caure fins la última fulla dels arbres, però la idea em va semblar bé i de seguida ens vam posar a jugar.
-Us he portat un tauler de fusta que té dibuixades unes rodones i unes escales. Cada rodona té un color i cada color té les seves fitxes del mateix color. Són el blau, el vermell, el verd i el groc. Que sabeu de quin joc parlo?-
-Si, si, jo si!- digué la Kira cridant.- És el Parxís!-
-Molt bé! I mireu quines fitxes!-
De darrera el tauler va treure quatre figuretes en forma de bolet dels diferents colors del joc, era un parxís molt original i diferent.
Mentre jugàvem, una forta ventada va fer entrar a la cova una fulla que va anar a parar al ben mig del tauler. Sense que poguéssim dir res, es va aixecar, es va espolsar les gotes d'aigua que encara li quedaven enganxades, va agafar les fitxes de color verd i va dir:
-Feia estona que volia venir a jugar amb vosaltres però l'arbre no em deixava marxar. Finalment m'he pogut desenganxar. Us faltava un jugador, no?-
En Boletus, la Kira i jo ens vam mirar i vam contestar.
-I tant! Ens faltava el jugador verd. Benvinguda!-
Tot jugant, una de les figueretes va cobrar vida i molt enfadada de no poder anar per on ella volia, va tombar el tauler i va fer caure tota la resta.
Vaig mirar a la Kira i l i vaig dir:
-Però per què escrius aquestes coses? Fes el favor de fer que torni a ser una figura sense vida!-
-No puc!- va dir. -Aquest cop no he sigut jo!-
-Em sembla que forma part de l'encanteri.- Digué en Boletus. -Aquest estiu hem rebut la visita d'una bruixa que ens ha llençat un encanteri, només es desfarà si aconseguim acabar la partida. No deixeu que s'escapi! Agafeu la figureta i no en perdeu de vista cap d'elles. Hem d'acabar-la o tot cobrarà vida i llavors serà impossible desfer-ho.-
La partida va ser més llarga i tensa del que en pensàvem, però finalment vam aconseguir acabar-la. L'encanteri es va desfer i tot va tornar a la normalitat. Li vaig agafar el llibre a la Kira i li vaig dir:
-A partir d'ara el llibre el portaré jo i no hi escriurem res a no ser que sigui per salvar-nos d'algun perill.-
La Kira ho va acceptar sense queixes i com ja s'havia fet fosc, vam decidir passar la nit a la cova i continuar el camí a l'endemà.



UN DÍA DE OTOÑO
Tras dejar los días de sol y calor , el viento y la lluvia nos seguían por donde pasábamos , lo que hizo que nos cobijáramos en una cueva que había cerca de un bosque . Desde dentro se podía ver como caían las hojas de los árboles dejando un manto que cubría todo el suelo . Kira se aburría y, como se había acostumbrado a hacer en los últimos meses, sacó el libro y se puso a escribir. Como siempre que hacía este gesto, se podía esperar que apareciera cualquier cosa en cualquier lugar y ese día no fue una excepción . Una vocecita , que no sabía de dónde salía , empezó a hablar .
- ¡Hola Kira ! ¡Hola Kidi ! Soy Boletus y he venido a pasar el día con vosotras . ¡Pasaremos un buen rato ! -
- ¿Una seta que habla? ¡Kira, cada día me sorprendes más ! - Le dije .
- Y no sólo habla sino que además sabe muchas historias y muchos juegos . ¡Ya verás que bien lo pasamos ! -
A mí ya me estaba bien contemplar la lluvia y ver cómo el viento hacía caer hasta la última hoja de los árboles , pero la idea me pareció bien y enseguida nos pusimos a jugar .
- Os he traído un tablero de madera que tiene dibujadas unas redondas y unas escaleras . Cada redonda tiene un color y cada color tiene sus fichas del mismo color . Son el azul, el rojo, el verde y el amarillo. ¿Sabéis de qué juego hablo? -
- ¡Si, si, yo si ! - Dijo Kira gritando . - ¡Es el Parchís ! -
- ¡Muy bien! ¡Y mirad qué fichas ! -
De detrás del tablero sacó cuatro figuritas en forma de seta de los diferentes colores del juego, era un parchís muy original y diferente .
Mientras jugábamos, un fuerte viento hizo entrar en la cueva una hoja que fue a parar en medio del tablero. Sin que pudiéramos decir nada, se levantó, se sacudió las gotas de agua que aún le quedaban pegadas, cogió las fichas de color verde y dijo :
- Hacía rato que quería venir a jugar con vosotros pero el árbol no me dejaba marchar. Finalmente me he podido despegar. ¿Os faltaba un jugador, no ? - Boletus , Kira y yo nos miramos y contestamos .
- ¡Y tanto ! Nos faltaba el jugador verde . ¡Bienvenida ! -
Jugando, una de las figuritas cobró vida y muy enfadada de no poder ir por donde ella quería, tumbó el tablero e hizo caer todas las demás.
Miré a Kira y le dije :
- Pero ¿por qué escribes estas cosas ? ¡Haz el favor de hacer que vuelva a ser una figura sin vida ! -
- ¡No puedo ! - Dijo . -¡ Esta vez no he sido yo ! -
- Me parece que forma parte del hechizo . - Dijo Boletus . - Este verano hemos recibido la visita de una bruja que nos ha lanzado un hechizo , sólo se deshará si conseguimos terminar la partida . ¡No dejéis que se escape ! Coged la figurita y no perdáis de vista a ninguna de las otras. Debemos terminarla o todo cobrará vida y entonces será imposible deshacer el hechizo. -
La partida fue más larga y tensa de lo que en pensábamos , pero finalmente conseguimos terminarla. El hechizo se deshizo y todo volvió a la normalidad . Le cogí el libro a Kira y le dije:
- A partir de ahora el libro lo llevaré yo y no escribiremos nada a no ser que sea para salvarnos de algún peligro . -
Kira lo aceptó sin quejas y como ya había oscurecido, decidimos pasar la noche en la cueva y continuar el camino al día siguiente.

dimecres, 4 de setembre del 2013

Les aventures de la Kidi/ Las aventuras de Kidi

EL MICO BAMBÚ
Havíem passat tot l'estiu anant d'un lloc a l'altre, vivint diferents aventures i descobrint mons nous i personatges diversos. L'últim, un mico molt savi anomenat Bambú que ens va ensenyar a aprendre. El vam trobar assegut en un roca mirant al mar amb els ulls tancats.
-Hola sóc la Kira, què fas?-
-Hola, em dic Bambú. ...Estic aprenent.-
-Aprenent? ...i què aprens amb els ull tancats?-
-Kira!- Vaig dir.- No li faci cas sempre pregunt massa-.
-No és res dolent preguntar.- Digué aquell mico misteriós. Després es va aixecar com si res i va començar a caminar, la Kira el va seguir.
-Jo ja li dic sempre a la Kidi que si no pregunta no sap si li poden ensenyar cap joc nou, però ella és molt vergonyosa i moltes vegades he de preguntar-ho jo per ella... En sap algun? I encara no m'ha contestat què ha après allà assegut amb els ulls tancats. I ara a on va?-
El mico va agafar aire i va contestar:
-No és res dolent preguntar però també estaria bé que de tant en tant escoltessis una mica més. De ben segur, que la teva amiga t'ha tret d'algun embolic més d'una vegada, m'equivoco?-
La Kira es va quedar muda de cop pensant como ho sabia aquell mico tot allò si s'acabaven de conèixer.
-Observo que estas sorpresa pel que t'acabo de dir. Mireu, us proposo un joc que sé que us agraden molt i us ajudarà a entendre el que he après en aquella roca.-
El mico va treure un mocador, li va tapar els ulls a la Kira i la va acompanyar fins a un parc.
-Molt bé Kira. Quant nens hi ha jugant al parc?-
-No ho sé, no veig res. Com vol que ho sàpiga! Quin joc més avorrit és impossible saber els nens que hi ha si no els puc veure...-
-...Molt bé. Ara tú Kidi.- Digué tapant-me els ulls a mi també.- Quant ocells creus que hi ha als arbres del parc?-
Una mica sorpresa amb la pregunta, vaig parar atenció durant uns minuts i finalment vaig respondre:
-Sis, n'hi ha sis!-
-Has encertat de ple Kidi. Felicitats!- digué el mico Bambú.
-No m'ho puc creure!- digué la Kira enfadada - Segur que has fet trampa. Segur que ja els havies contat abans que et tapés els ulls!-
-No ha pogut fer trampa perquè no sabia què li preguntaria, només ha fet el que havia de fer, escoltar. Si haguessis parat atenció podies haver escoltat els nens jugant al parc encara que no encertessis el nombre exacte. El joc només volia ensenyar-te a escoltar.-
-Ara ho entenc tot! Quan estava allà a la roca amb els ulls tancats estava aprenent a escoltar!-

-Molt bé Kira, veig que finalment has après que si escoltes el que et diuen aprendràs molt més que no pas si els interromps sempre sense deixar que s'expliquin. Bon viatge i fins una altra!- 



EL MONO BAMBÚ
Habíamos pasado todo el verano yendo de un lugar a otro, viviendo diferentes aventuras y descubriendo nuevos mundos y personajes diversos. El último, un mono muy sabio llamado Bambú que nos enseñó a aprender. Lo encontramos sentado en un roca mirando al mar con los ojos cerrados.
-Hola soy Kira, ¿qué haces? -
-Hola, mi nombre es Bambú ... Estoy aprendiendo. -
-¿Aprendiendo? ¿ ...Y qué aprendes con los ojos cerrados? -
-¡Kira! - Dije. - No le haga caso siempre pregunta demasiado-.
-No es nada malo preguntar. - Dijo aquel mono misterioso. Después se levantó como si nada y comenzó a caminar, Kira le siguió.
-Yo ya le digo siempre a Kidi que si no pregunta no sabe si le pueden enseñar ningún juego nuevo, pero ella es muy vergonzosa y muchas veces tengo que preguntar yo por ella... ¿Sabe alguno? Y todavía no me ha contestado que ha aprendido allí sentado con los ojos cerrados. ¿Y ahora a donde va? -
El mono cogió aire y contestó:
-No es nada malo preguntar pero también estaría bien que de vez en cuando escucharas algo más. Seguro que tu amiga te ha sacado de algún lío más de una vez, ¿me equivoco? -
Kira se quedó muda de golpe pensando como lo sabía aquel mono todo eso si se acababan de conocer.
-Observo que estas sorprendida por lo que te acabo de decir. Mirad, os propongo un juego que sé que os gustan mucho y os ayudará a entender lo que he aprendido en aquella roca. -
El mono sacó un pañuelo, le tapó los ojos a Kira y la acompañó hasta un parque.
-Muy bien Kira. ¿Cuánto niños hay jugando en el parque? -
-No sé, no veo nada. ¡Como quiere que lo sepa! Qué juego más aburrido es imposible saber los niños que hay si no los puedo ver... -
- ... Muy bien. Ahora tú Kidi. - Dijo tapándome los ojos a mí también. - ¿Cuántos pájaros crees que hay en los árboles del parque? -
 Un poco sorprendida con la pregunta, presté atención durante unos minutos y finalmente respondí:
-¡Seis, hay seis! -
-Has acertado de lleno Kidi. ¡Felicidades! - Dijo el mono Bambú.
-¡No me lo puedo creer! - Dijo Kira enfadada - ¡Seguro que has hecho trampa, seguro que ya los habías contado antes de que te tapara los ojos! -
-No ha podido hacer trampa porque no sabía qué le preguntaría, sólo ha hecho lo que tenía que hacer, escuchar. Si hubieras prestado atención podías haber escuchado los niños jugando en el parque aunque no acertaras el número exacto. El juego sólo quería enseñarte a escuchar. -
-¡Ahora lo entiendo todo! ¡Cuando estaba allí en la roca con los ojos cerrados estaba aprendiendo a escuchar! -
-Muy bien Kira, veo que finalmente has aprendido que si escuchas lo que te dicen aprenderás mucho más que si interrumpes siempre sin dejar que se expliquen. ¡Buen viaje y hasta otra! -