divendres, 28 d’octubre del 2011

Els follets i el dia de la família (Conte molt curt)/Los duendes y el día de la familia (Cuento muy corto)

-Pare, pare, desperta!- Cridà exaltat en Martí.- Avui t'acompanyo a la feina!-
-Ja va...-li contestà en Guillem, encara amb els ulls tancats.
Era un dia molt especial pel petit follet. 
Un cop preparats, van agafar el carro arrastrat pel Cargol Golet, i van posar rumb cap a la mina. En Martí estava molt il·lusionat, allà es trobaria amb alguns companys de l'escola que també acompanyaven als seus pares en el dia de la família. Mentre els follets adults treballaven, els petits jugaven a fet i amagar entrant i sortint de la cova .
-Guillem, Guillem! No trobem en Martí per enlloc!- cridà un dels petits. 
De seguida, tots els follets adults, van deixar la feina per posar-se a buscar-lo. Els petits mentrestant eren vigilats per l'amic Cargol Golet.
La recerca va ser llarga i feixuga però finalment van trobar al noiet adormit  a dins d'una gruta plena d'or. En Martí s'havia amagat tant bé darrera d'unes roques que no l'havien trobat. Cansat d'esperar i molt avorrit la son el va vèncer.
Contents que el petit estigués bé van decidir que no treballarien més. Jugarien amb els seus fills el que quedava de dia i ja continuarien la feina a l'endemà. Van passar una tarda molt divertida fins que el sol es va pondre. Després, acomiadant-se de tots, van agafar el seu carro arrastrat pel Cargol Golet i van tornar cap a casa cansats, però satisfets del gran dia que havien viscut.






Papá, papá despierta! - Gritó exaltado Martín .- ¡Hoy te acompaño al trabajo! -
-Ya...- contestó Guillermo, aun con los ojos cerrados.
Era un día muy especial para el pequeño duende.
Una vez preparados, cogieron el carro arrastrado por Caracol Col, y pusieron rumbo hacia la mina. Martín estaba muy ilusionado, allí se encontraría con algunos compañeros de la escuela que también acompañaban a sus padres en el día de la familia. Mientras los duendes adultos trabajaban, los pequeños jugaban al escondite entrando y saliendo de la cueva.
Guillermo, Guillermo,no encontramos a  Martín por ninguna parte!- Gritó uno de los pequeños.
Enseguida, todos los duendes adultos, dejaron el trabajo para ponerse a buscarlo. Los pequeños mientras eran vigilados por el amigo Caracol Col.
La búsqueda fue larga y pesada pero finalmente encontraron al chico dormido dentro de una gruta llena de oro. Martín se había escondido tan bien detrás de unas rocas que no lo habían encontrado. Cansado de esperar y muy aburrido el sueño le venció.
Contentos de que el pequeño estuviera bien decidieron que no trabajarían más. Jugarían con sus hijos lo que quedaba de día ya continuarían el trabajo al día siguiente. Pasaron una tarde muy divertida hasta que el sol se puso. Luego, despidiéndose de todos, tomaron su carro arrastrado por Caracol Golet y volvieron a casa cansados, ​​pero satisfechos del gran día que habían vivido.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Les Aventures de Tintín: "El secreto del Unicornio"/ Las Aventuras de Tintín: "El secreto del Unicornio".

No podia deixar passar aquesta pel·lícula sense fer una entrada al blog. És una de les pel·lícules  d'animació més esperades pels amants d'aquest gènere, i finalment demà 28 d'Octubre s'estrena a tot Espanya i aquí a Catalunya, en català. Dirigida per Steven Spielberg y creada en "motion capture"  igual com es va fer "Polar Express", ens porta les aventures d'aquest heroi de còmic portat a la gran  pantalla i interpretat pel jove Jamie Bell (Billy Elliot: Quiero bailar). Les imatges que he pogut veure són espectaculars i crec que és una bona opció per aquest cap de setmana llarg que molts de nosaltres tenim. A sota de l'entrada en castellà en podreu veure el tràiler i algunes imatges.


No podía dejar pasar ésta película sin hacer una entrada en el blog. Es una de las películas de animación más esperadas por los amantes de este género, y finalmente mañana 28 de Octubre se estrena en toda España y aquí en Cataluña, en catalán. Dirigida por Steven Spielberg y creada en "motion capture" al igual que sehizo "Polar Express", nos trae las aventuras de este héroe de cómic llevado a la gran pantalla e interpretado por el joven Jamie Bell (Billy Elliot: Quiero bailar). Las imágenes que he podido ver son espectaculares y creo que es una buena opción para este fin de semana largo que muchos de nosotros tenemos. Aquí os dejo el tráiler i algunas imágenes.









dimecres, 19 d’octubre del 2011

Un altre conte de Maria la Bruixa:"Halloween o castanyada?"/Otro cuento de Maria la Bruja:"¿Halloween o castañada?

El dia de Halloween era el dia més feliç per a la Maria la Bruixa. Ja des de ben petita, era l'unic moment que podia vestir-se amb el seu vestit de bruixa sense que ningú, ni les seves tietes, li ho impedissin. Això va canviar durant  una època que van passar a Barcelona. La nena anava a l'escola  i  allà li van explicar que el dia abans de "Tots Sants" es celebrava la castanyada i tots es disfressaven de castanyers i castanyeres. Es feia una festa i menjaven castanyes i panellets. La Maria els hi va dir que d'on ella venia celebraven el Halloween, i es difressaven de bruixes. Aquell dia el dedicaven a buidar i pintar carbasses  per posar-hi una espelma a dins. 
-Si us plau, deixeu-me fer el mateix.... si us plau.-demanar la nena a les mestres.
Van estar discutint durant una bona estona. 
-Sempre hem celebrat la castanyada, no ho canviarem pas ara per una nena!- digué una d'elles.
-Però tampoc crec que passi res perquè es disfressi de bruixa...-comentà una altra.
Finalment una de les mestres va treure un llibre de la història de Catalunya.
-Mireu!- va dir.
En el llibre s'explicava la llegenda d'uns pagesos que van viure una nit de "Tots Sants" molt especial: "Van veure com un grup de bruixes feien una foguera i ballaven al seu voltant cantant unes cançons màgiques. Aquells càntics van embruixar als pagesos que al cap de poca estona les van seguir en la seva festa. Després de ballar i ballar, totalment esgotats, aquella família, va despertar del encanteri i van marxar corrent cap a casa on van encendre el foc i van torrar castanyes."
Després de llegir allò les mestres van estar d'acord a permetre-li a la Maria vestir-se de bruixa i celebrar el seu Halloween menjant castanyes.


El día de Halloween era el día más feliz para María la Bruja. Ya desde muy pequeña, era el único momento que podía vestirse con su traje de bruja sin que nadie, ni sus tías, se lo impidieranEsto cambió durante una época que pasaron en Barcelona. La niña iba a la escuela y allí le explicaron que el día antes de"Todos los Santos" se celebraba la castañada y todos se disfrazaban de castañeros y castañeras. Se hacía una fiesta comían castañas y "panellets".  María les dijo que de donde ella venía celebraban el Halloween, y se disfrazaban de brujas. Aquel día lo dedicaban a vaciar y pintar calabazas para poner una vela dentro.
-Por favor, dejadme hacer lo mismo .... por favor .- les pidió la niña a las maestras.
Estuvieron discutiendo durante un buen rato.
Siempre hemos celebrado la castañada, no lo cambiaremos ahora por una niña! - dijo una de ellas.
-Pero tampoco creo que pase nada porque se disfrace de bruja...- comentó otra.
Finalmente una de las maestras sacó un libro de la historia de Cataluña.
-Mirad! - Dijo.
En el libro se explicaba la leyenda de unos campesinos que vivieron una noche de "Todos los Santos" muy especial: 
"Vieron como un grupo de brujas hacían una hoguera y bailaban a su alrededor cantando unas canciones mágicas. Aquellos cánticos embrujaron a  los campesinos que al poco rato las siguieron en su fiesta. Después de bailar y bailar, totalmente agotados, aquella familia, despertó del hechizo y se fueron corriendo hacia casa donde encendieron el fuego y tostaron castañas. "
Después de leer esto las maestras estuvieron de acuerdo en permitirle a María vestirse de bruja y celebrar su Halloween comiendo castañas.


divendres, 14 d’octubre del 2011

La vertadera història d'en Marrameu/ La verdadera historia de "Marrameu"


En aquesta època, a l'escola, als més petits se'ls hi ensenya la cançó d'en Marrameu que diu així
Marrameu torra castanyes a la voreta del foc,
ja n'hi peta una als morros, ja tenim Marrameu mort.
Pica ben fort, pica ben fort, 
que piques fusta pica ben fort.
Avui us vull explicar el que li va passar de veritat a aquest gat tan conegut per tots els nens. 
Una nit en Marrameu estava torrant castanyes i va veure com de la paella, en sortia disparada una a gran velocitat. Però no li va anar a parar a la cara, si no que va sortir corrent ràpidament. Al cap d'una estona, una altra va fer el mateix. I així sense que el pobre Marrameu hi pogués fer res, li desapareixien les castanyes com per art de màgia.  Molt atent vigilava cada moviment estrany. Finalment va descobrir què passava: un follet espavilat, esperava que estiguessin ben torrades per fer un salt agafar la castanya i sortir corrent. Tal va ser la sorpresa del gat que va caure a terra desmaiat. 
O sigui que ja ho sabeu nens i nenes, avis i àvies, pares i mares, si les castanyes surten disparades del foc, mireu bé si hi ha alguna cosa a sota podríeu tenir follets que se les emporten a gran velocitat.


En esta época, en la escuela, a los más pequeños se les enseña la canción de "Marrameu" que dice así:
"Marrameu" tuesta castañas muy cerquita del fuego,
le salta una en los morros
ya tenemos "Marrameu" muerto.
Pica muy fuertepica muy fuerte,que picas madera pica muy fuerte.
Hoy os quiero contar lo que le pasó de verdad a este gato tan conocido por todos los niños en Cataluña.
Una noche "Marrameu" estaba tostando castañas y vio como de la sarténsalía disparada una a gran velocidadPero no le fue a parar a la cara, sino que salió corriendo rápidamenteAl cabo de un rato, otra hizo lo mismoY así, sin que el pobre "Marrameu" pudiera hacer nadale desaparecían las castañas como por arte de magiaMuy atento vigilaba cada movimiento extrañoFinalmente descubrió que pasabaun duende espabiladoesperaba que estuvieran bien tostadas para dar un salto coger la castaña y salir corriendoTal fue la sorpresa del gato que cayó al suelo desmayado
O sea que ya lo sabéis niños y niñas, abuelos y abuelas, padres y madressi las castañas salen disparadas del fuego, mirad bien si hay algo debajo, podríais tener duendes que se las llevan a gran velocidad.


dijous, 6 d’octubre del 2011

Endevinalles de Halloween /Adivinanzas de Halloween

Encara queden alguns dies per que arribi la nit de la castanyada, les bruixes, o Halloween, com més us agradi anomenar-la. Per aquest motiu us porto aquesta entrada que és un entreteniment per a grans i petits. Endevina endevinalla... Busqueu les respostes al dibuix.


        1. El meu avió és una escombra;
             negra i lletja em veuran,   
               persegueixo a les fades 
                que al veure'm s'sespantaran.      


                                               2.  Si de debò em vols conèixer, 
                                                 surt al camp a la nit,
                                                 sóc un senyor de grans ulls,
                                                 savi i molt seriós.


                                                                    3. Mai camina per terra,
                                                                  ni vola, ni sap nedar,
                                                                però tot i així sempre corre,
                                                            puja i baixa sense parar.




Todavía quedan algunos días para que llegue la noche de la "castañada", las brujas, o Halloween, como os guste más llamarla. Por éste motivo os traigo ésta entrada que es un entretenimiento para grandes y pequeños. Adivina adivinanza... Buscad las respuestas en el dibujo.




                                                             1.Mi avión es una escoba,
                                                               negra y fea me verán, 
                                                                persigo siempre a las hadas
                                                                 que al verme se espantarán.


                          2. Sal al campo por las noches
                              si me quieres conocer,
                              soy señor de grandes ojos
                              cara seria y gran saber.


3.Nunca camina por tierra,
ni vuela, ni sabe nadar,
pero aún así siempre corre, 
sube y baja sin parar.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

El conte de la Kidi del mes d'Octubre / El cuento de Kidi del mes de Octubre


Donem la benvinguda la mes d'Octubre amb una nova aventura de la Kidi de la REVISTA KIDS.
UNA AVENTURA MUSICAL
L'aventura que aquest mes us explico, la vaig viure per equivocació, però us asseguro que tot i els meus errors de càlcul, vaig aterrar en un món màgic on m'ho vaig passar d'allò més bé. Havia anat a parar al món de les bruixes! Però no us espanteu, eren bruixes bones. La primera que vaig conèixer es deia Florinda, molt amant de la natura, per això, les seves pocions sempre feien olor de roses. La seva millor amiga era l' Estela, acompanyada sempre del seu mussol, donava brillantor a tot els encanteris. Per últim, hi havia la Marina que repartia tota la frescor de l'aigua allà per on passava.
El dia que vaig arribar, les vaig trobar a totes cantant i dansant al voltant d'una gran caldera de la qual en sortia una olor molt agradable.
-Hola, sóc la Kidi. És algun joc això que esteu fent?- vaig preguntar.
-Hola, benvinguda. Estem cantant la cançó de la tardor per avisar tots els éssers que han de preparar-se pel fred de l'hivern. Vols cantar amb nosaltres?- van dir alhora.
De seguida m'hi vaig afegir. Com sabeu, el que més m'agrada és jugar, cantar i ballar. Va ser força divertit i també molt màgic. Milers d'animalons anaven passant per allà, tot acomiadant-se i desitjant-nos una bona tardor.
Quan vam acabar em van dir:
-Ara, si vols podem jugar a “No puc parar”...-
-No sé quin és aquest joc. Me'l podeu explicar?- vaig preguntar.
-Només has de fer el que fem nosaltres, i escolta bé la cançó...- va dir la Florinda.
Al ritme d'una flauta, que es va posar a tocar el mussol, van començar a cantar:
Primer el peu dret mouràs,
l'esquerre faràs girar.
La mà dreta s'afegeix ,
i ningú ho pot aturar.”
Era un joc molt divertit, es tractava de moure totes les parts del cos, afegint-ne una cada cop, amb el ritme de la música. Al final es movien mans, peus, cames, braços, cap... tot cantant:
No puc parar tot el cos,
de debò que no puc parar...
gira, salta i mou el nas,
balla, balla sense parar.”
En acabar, els vaig explicar que m'esperaven lluny d'allà per ensenyar-me un joc nou. Havia anat a parar al seu món, per un error, però m'alegrava molt d'haver-les conegut.
La Florinda, l'Estela i la Marina em van acomiadar cantant.
Havia sigut una gran aventura musical!

Il·lustració :Cristina de Arcos
Damos la bienvenida al mes de Octubre con una nueva aventura de Kidi de la REVISTA KIDS.
UNA AVENTURA MUSICAL
      La aventura que este mes os cuento, la viví por equivocación, pero os aseguro que a pesar de mis errores de cálculo, aterricé en un mundo mágico donde me lo pasé a lo grande. Había ido a parar al mundo de las brujas! Pero no os asustéis, eran brujas buenas. La primera que conocí se llamaba Florinda, muy amante de la naturaleza, por ello, sus pociones siempre olían a rosas. Su mejor amiga era Estela, acompañada siempre de su búho, daba brillo a todos los hechizos. Por último, estaba Marina que repartía toda la frescura del agua allá por donde pasaba.
    El día que llegué, las encontré a todas cantando y bailando alrededor de una gran caldera de la que salía un olor muy agradable.
     -Hola, soy Kidi. Es algún juego lo que estáis haciendo? - Pregunté.
     -Hola, bienvenida. Estamos cantando la canción del otoño para avisar a todos los seres que deben prepararse para el frío del invierno. ¿Quieres cantar con nosotros? - Dijeron a la vez.
     Enseguida me añadí. Como sabéis, lo que más me gusta es jugar, cantar y bailar. Fue muy divertido y también muy mágico. Miles de animales iban pasando por allí, todo despidiéndose y deseándonos un buen otoño.
   Cuando terminamos me dijo:
    -Ahora, si quieres podemos jugar a "No puedo parar "...-
    -No sé qué juego es éste. Me lo podéis explicar? - Pregunté.
    -Sólo tienes que hacer lo que hacemos nosotras, y escucha bien la canción ...- dijo Florinda.
    Al ritmo de una flauta, que se puso a tocar el búho, comenzaron a cantar:
    "Primero el pie derecho moverás,
      el izquierdo harás girar.
      La mano derecha añadirás,
      y nadie lo puede parar. "
 Era un juego muy divertido, se trataba de mover todas las partes del cuerpo, añadiendo una cada vez, con el ritmo de la música. Al final se movían manos, pies, piernas, brazos, cabeza, cantando:
"No puedo parar todo el cuerpo,
de verdad que no puedo parar ...
gira, y salta con gran movimiento,
baila, baila sin parar. "
Al acabar, les expliqué que me esperaban lejos de allí para enseñarme un juego nuevo. Había ido a parar a su mundo, por un error, pero me alegraba mucho de haberlas conocido. Florinda, Estela y Marina me despidieron cantando.
Había sido una gran aventura musical!

dimecres, 28 de setembre del 2011

La Fada de la tardor ens porta un conte/ El Hada de otoño nos trae un cuento

Fa molts anys, mentre cubria el terra del bosc amb la meva catifa de fulles, em vaig trobar unes boletes punxagudes que em van cridar molt l'atenció. Jo era molt jove , de fet, era el primer any que em tocava pintar  el bosc de color marró tota sola. Havia tret molt bones notes a l'escola de Fades però ningú m'havia explicat mai que em trobaria allò. Si volia que ningú prengués mal amb aquelles punxes, m'havia d'espavilar a treure-les totes d'allà. Però quan em disposava a collir la primera em va caure una castanya pel cap.
-Aaaaah!- vaig cridar.
-Perdona Fada se m'ha caigut sense voler...- va dir una veueta que venia de l'arbre.
Quan vaig aixecar la vista vaig veure un esquirol, que baixava rapidament.
-Sóc l'Esquirol Traçut, l'encarregat d'anar traient la capa de punxes que cobreix les castanyes i portar-les al cau de la familia. Has tingut sort que només et caigués la part de dins. Aquestes punxes fan mal si et cauen pel cap.
-De fet em disposava a recollir aquestes punxes perquè ningú es fes mal...Dius que les castanyes surten d'aquí dins?-
-Si, no t'ho han explicat mai a l'escola?-
-Doncs no, volia ser una Fada de primavera però finalment m'han destinat a ser la Fada de la Tardor; suposo que per aquest motiu conec més fruits primaverals que de tardor.-
Vam passar una llarga estona parlant i em va explicar un munt de coses que havia de saber d'aquella estació. Mica en mica, vaig anar aprenent a estimar la Tardor.
I així va ser com aquell esquirol tan eixerit em va ensenyar moltes coses noves per afrontar el dia a dia del meu comès com a Fada de la Tardor.



Hace muchos años, mientras cubría el suelo del bosque con mi alfombra de hojas, me encontré unas bolitas puntiagudas que mellamaron mucho la atención. Yo era muy joven, de hecho, era el primer año que me tocaba pintar el bosque de color marrón sola. Había sacado muy buenas notas en la escuela de Hadas pero nadie me había contado que me encontraría aquello. Si quería que nadie se hiciera daño con aquellas espinas, tenía que espabilarme  sacarlas todas de allí. Pero cuando me disponía a coger la primera me cayó una castaña encima de la cabeza.
-Aaaaah! - Grité.-Perdona Hada se me ha caído sin querer ...- dijo una vocecita que venía del árbol.Cuando levanté la vista vi a una ardilla que bajaba rápidamente.
-Soy la Ardilla Habilidosa, la encargada de ir sacando la capa de pinchos que cubre las castañas y llevarlas a la guarida de la familia. Has tenido suerte de que sólo te cayera la parte de dentroEstas espinas duelen si te caen encima de la cabeza.-
-De hecho me disponía a recoger estas espinas para que nadie se hiciera daño  ¿Dices que las castañas salen de aquí dentro? -
-Si,¿no te lo han contado a la escuela? -
-Pues no, quería ser una Hada de primavera pero finalmente me han destinado a ser el Hada del Otoño, supongo que por este motivo conozco más frutos primaverales que de otoño .-
Pasamos un largo rato hablando y me contó un montón de cosas que tenía que saber de esa estación. Poco a poco fui aprendiendo a amar el Otoño.
Y así fue como aquella ardilla tan vivaracha me enseñó un montón de cosas nuevas para afrontar el día a día de mi cometido como Hada del Otoño.

divendres, 23 de setembre del 2011

Avui s'estrena una pel·lícula de contes/ Hoy se estrena una película de cuentos: "Kerity, la casa de los cuentos"

La història d'aquesta pel·lícula de producció francesa que s'estrena als cines avui 23 de Setembre, narra la història d'un nen de casi 7 anys que encara no sap llegir, que rep d'herència la més valuosa col·lecció de contes del món. Al nen, que es diu Natanaël, no li agradarà gaire aquest regal però ben aviat canviarà d'opinió. Aquests contes tenen un secret i és que quan cau la nit, els seus personatges cobren vida. L'Alicia i d'altres avisaran al nen del greu perill que corren de desaparèixer si no els ajuda. Natanaël viurà grans aventures amb els seus nous amics fins a poder desxifrar la fòrmula màgica que els salvarà a tots.
 Crec que en aquesta pel·lícula s'intenta motivar als nens perquè llegeixin. Salvar un món ple de personatges estimats per tots, és una bona manera de donar a la lectura la importància que es mereix. Us deixo el tràiler de la pel·lícula més avall.

La historia de esta película de producción francesa que se estrena en los cines hoy 23 de Septiembre, narra la historia de un niño de casi 7 años que todavía no sabe leer, que recibe deherencia la más valiosa colección de cuentos del mundo. Al niño, que se llama Natanaël, no le gustará mucho este regalo pero pronto cambiará de opinión. Estos cuentos tienen un secreto y es que cuando cae la noche, sus personajes cobran vida. Alicia y otros avisarán al niño del grave peligro que corren de desaparecer si no les ayuda. Natanaël vivirá grandes aventuras con sus nuevos amigos hasta poder descifrar la fórmula mágica que les salvará a todos. 
Creo que en esta película se intenta motivar a los niños para que lean. Salvar un mundo lleno de personajes queridos por todos, es una buena manera de dar a la lectura la importancia que se merece. Os dejo el trailer de la película.



divendres, 16 de setembre del 2011

LA MARIETA MATILDE / LA MARIQUITA MATILDE

LA MARIETA MATILDE
La Matilde era una marieta rica que vivia en el pis més alt d'un gran edifici situat a la gran ciutat de Minesol. La única preocupació que tenia cada dia en llevar-se, era quines sabates li feien joc amb el vestit. Tractava a tots els servents amb un gran menyspreu i sempre trobava defectes a tot i a tothom.
Un dia la gran fortuna que posseïa es va acabar i acostumada a no fer res, qualsevol feina que li oferien li semblava molt pesada. Com que no aguantava ni dos dies treballant, els diners que guanyava no li donaven per res. Mica en mica es va haver de vendre els vestits i les sabates que tenia. També tots els objectes de valor i les joies. Finalment va haver de desfer-se del seu estimat pis per anar a viure a la part més baixa i fosca de la ciutat.
Un dia es va adonar que tots el veïns que tenia es llevaven molt d'hora per anar a treballar i tornaven quan ja s'havia fet fosc, cansats, però feliços de retrobar-se amb els seus. La Matilde no entenia com podien mantenir aquell somriure dia a dia.
-No entenc la teva felicitat, si només tens dos vestits i portes sempre les mateixes sabates...- li va dir a la seva veïna.
-Sóc feliç, perquè cada dia tinc al meu costat a la gent que m'estima i un mos per portar-me a la boca, no necessito res més.- s'explicà.
Després d'aquella conversa la pobra marieta es va adonar que el motiu de la seva tristesa no era la manca de vestits i objectes de valor si no la falta d'amor.


LA MARIQUITA MATILDE.
Matilde era una mariquita rica que vivía en el piso más alto de un gran edificio situado en la gran ciudad de Minesol. La única preocupación que tenía cada día al levantarse, era qué zapatos le hacían juego con el vestido. Trataba a todos los sirvientes con un gran desprecio y siempre encontraba defectos a todo y a todos.
Un día la gran fortuna que poseía se acabó y acostumbrada a no hacer nada, cualquier trabajo que le ofrecían le parecía muy pesado. Como no aguantaba ni dos días trabajando, el dinero que ganaba no le daba para nada. Poco a poco se tuvo que vender los vestidos y los zapatos que tenía, también todos los objetos de valor y las joyas. Finalmente tuvo que deshacerse de su amado piso para ir a vivir a la parte más baja y oscura de la ciudad.
Un día se dio cuenta de que todos los vecinos que tenía se levantaban muy temprano para ir a trabajar y volvían cuando ya había oscurecido, cansados​​, pero felices de reencontrarse con los suyos. Matilde no entendía cómo podían mantener esa sonrisa día a día.
-No entiendo tu felicidad, si sólo tienes dos trajes y llevas siempre los mismos zapatos ...- le dijo a su vecina.
-Soy feliz, porque cada día tengo a mi lado a la gente que me quiere y un bocado para llevarme a la boca, no necesito nada más .- se explicó.
Después de aquella conversación la pobre mariquita se dio cuenta de que el motivo de su tristeza no era la falta de vestidos y objetos de valor si no la falta de amor.

dijous, 1 de setembre del 2011

Torna el Setembre amb una nova aventura de la Kidi/Vuelve Septiembre con una nueva aventura de Kidi

      Ja ha arribat el mes de Setembre, i torno a obrir el blog amb una nova aventura de la nostra amiga Kidi de la revista Kids .

EL PLANETA QUADRAT.

   Des del cel pràcticament no es veia el mar, m'havia allunyat molt i aquest cop no sabia molt bé a on aniria. El globus cada vegada estava més amunt. Vaig sobrepassar el sol, els núvols i vaig arribar a l'espai. Finalment, vaig aterrar en un planeta molt diferent als altres perquè era totalment quadrat. De seguida em van venir a rebre tres dels seus habitants: uns éssers amb un gran somriure que tenien un nas que semblava una trompeta. Eren de color verd i parlaven tot cantant:
   -Benvinguuudaaa amiiiga nostraaaaa! Esteeeem moolt contents de tenir-te entre nosaaaaaaaltres...- digué en Clasol un dels més alts de tots, que després vaig saber que era el que manava...
   -Perdooooona que no hàgim vingut tots a reeeebre't però has vingut un dia on tothom està molt ocupaaaaaaat...- cantà en Plasol.
   -No passa res...-els hi vaig dir.
   -Viatjo per aprendre jocs nous, que me'n podríeu ensenyar algun?-
   En Rusol, que era el tercer que m'havia vingut a rebre, sense perdre el somriure em digué:
   -Els que saaaaaben més de jocs en aquest planeeeeeeta són els més joooooves i com ja t'hem comentaaaaat, estan molt ocupaaaaats...-
   Aquells éssers tenien unes veus espectaculars, cantaven de meravella però no entenia res de res.
   -Si voleu em puc esperar a que acabin de fer el què estan fent...-vaig insistir.
   Tots tres van assentir amb el cap i em van acompanyar fins a davant d'una gran porta on em van dir que m'esperés. Al cap de força estona, va sonar una bonica melodia que va fer que s'obrís. D'allà dins en van sortir un centenar de petits habitants verds carregats amb motxilles, corrent, saltant i fent tombarelles. Quan em van veure se'm van apropar encuriosits.
   Després de dir-los qui era i què volia, vaig preguntar:
  -Què hi fèieu allà tancats que m'han dit que era tant important i que no us podia molestar? -
  -Avuuuuui ha sigut el primer dia de escolaaaaaaaa! Si vols, aaaaaraaaa ja hem plegaaaaaat i et podem ensenyar un jooooooc que ens agraaaaada molt jugaaaaar cada dia quaaaaaaan plegueeeem.-
   El joc en qüestió s'anomena “El Drac”. Tots els que hi prenen part fan una cadena i posen les seves mans a les espatlles dels companys. El primer és el "cap del drac" i l'últim la "cua del drac". La cadena comença a córrer. El "cap" intenta atrapar la "cua". Si la "cua" es atrapada pel cap, canvien els llocs. El "cap" fa de "cua". Un cop me'l van haver explicat el vam posar en pràctica. M'ho vaig passar molt bé amb aquell joc fins i tot em vaig acostumar a parlar com ells: cantaaaaaant.
   En la meva pròxima aventura, també vaig aprendre'n un molt “guay” que us contaré molt aviaaaaat... No us la perdeu!



Ya ha llegado el mes de Septiembre y vuelvo a abrir el blog con una nueva aventura de nuestra amiga Kidi de la revista Kids.


EL PLANETA CUADRADO.
   Desde el cielo apenas se veía el mar, me había alejado mucho y esta vez no sabía muy bien a dónde iría. El globo cada vez estaba más arriba. Sobrepasé el sol, las nubes y llegué al espacio. Finalmente, aterricé en un planeta muy diferente a los demás porque era totalmente cuadrado. Enseguida me vinieron a recibir tres de sus habitantes: unos seres con una gran sonrisa, que tenían una nariz que parecía una trompeta. Eran de color verde y hablaban cantando:
   -¡Bieeenvenidaaa amiiiiga nuestraaaa! Estaaaamos muuuy contentos de tenerte entre nosooootros...- dijo Clasol uno de los más altos de todos, que luego supe que era el que mandaba...
   -Perdooooona que no hayamos venido todos a reeeecibirteeeeee pero has venido un día donde todo el mundo está muy ocupaaaaaaado...-cantó Plasol.
   -No pasa nada...- les dije.
   -Viajo para aprender juegos nuevos, ¿me podríais enseñar alguno? -
    Rusol, que era el tercero que me había venido a recibir, sin perder la sonrisa me dijo:
    -Los que saaaaaben más de juegos en este planeeeeeeta son los más joooooveneees y como ya te hemos comentaaaaado están muy ocupaaaaados ...-
    Aquellos seres tenían unas voces espectaculares, cantaban de maravilla pero no entendía nada de nada.
    -Si queréis puedo esperar a que acaben de hacer lo que están haciendo...- insistí.
    Los tres asintieron con la cabeza y me acompañaron hasta una gran puerta donde me dijeron que me esperara. Al cabo de un buen rato, sonó una bonita melodía que hizo que se abriera. De allí salieron un centenar de pequeños habitantes verdes cargados con mochilas, corriendo, saltando y dando volteretas. Cuando me vieron se acercaron curiosos.
    Después de decirles quién era y qué quería, pregunté:
    -¿Qué hacíais allí encerrados que me han dicho que era tan importante y que no os podía molestar? -
    -¡Hooooooy ha sido el primer día de escuelaaaaaaaa! Si quieres, ahoooooora ya hemos acabaaaaado y te podemos enseñar un jueeeego que nos guuuuuusta mucho jugaaaaar cada día cuanto saliiiiimooooos.-
     El juego en cuestión se llama "El Dragón". Todos los que participan hacen una cadena y ponen sus manos en los hombros de los compañeros. El primero es el "cabeza del dragón" y el último la "cola del dragón". La cadena empieza a correr. La "cabeza" intenta atrapar a la "cola". Si la "cola" es atrapada por la cabeza, cambian de posición. La "cabeza" hace de "cola".
   Una vez finalizada la explicación lo pusimos en práctica. Me lo pasé muy bien con ese juego, incluso me acostumbré a hablar como ellos: cantaaaaaaando.
   En mi próxima aventura, también aprendí uno muy “guay” que os contaré muy proooonto... ¡No os la perdáis!



dijous, 7 de juliol del 2011

Tancat per vacances/ Cerrado por vacaciones

Aquesta entrada és per comunicar a tots el meus seguidors, que tanco el bloc per vacances. Us dono les gràcies a tots per seguir-me. Tornaré el Setembre, amb més contes, dibuixos, pel·lícules, endevinalles...

Bones vacances a tots!


Esta entrada es para comunicar a todos mis seguidores que cierro el blog por vacaciones. Os doy las gracias a todos por seguirme. Volveré en Septiembre, con más cuentos, dibujos, películas, adivinanzas ...

¡Buenas vacaciones a todos!