Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris setas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris setas. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de juliol del 2020

Les aventures del Cargol Nico "El bolet lluminós"/Las aventuras de Nico el Caracol "La seta luminosa"

En Nico i la Maria estaven molt cansats després de caminar durant tot el dia sense parar. Sabien que una mica més endavant hi havia una ciutat i esperaven poder trobar un allotjament per passar la nit.                                                           

Ja es veia el resplendor de les llums de la ciutat a l'altra banda del riu, només havien de travessar el pont i ja hi serien.

-Corre Nico! Allà al final d'aquell carrer hi ha un bolet on hi ha un Hostal- digué la Marieta. 

El Cargol s'apressava tan com podia la veritat és que ja no podia més, però finalment van arribar. Al entrar, asseguda al costat d'un bolet lluminós hi havia una petita fada llegint un llibre. Només veure-la, en Nico es va quedar hipnotitzat i no va ser capaç de dir ni una sola paraula.



La Maria se'n va adonar de seguida i va dir:
-Bona nit, no tindríeu pas allotjament pel meu amic Cargol i per a mi?-
La fada va aixecar els ulls per sobre de les ulleres que portava va mirar un paper que tenia al costat i va contestar:
-Doncs esteu de sort, em queda una habitació. Està allà al costat- digué assenyalant amb el cap el bolet lluminós. 
Els hi va donar una clau amb forma de bolet i va continuar llegint.
La Maria la va agafar i empenyent al Cargol van arribar fins a la porta de l'habitació. Un cop a dins la Marieta intentava que en Nico reaccionés però no hi havia manera seguia totalment embadalit.
Intentava estar tranquila però veient la situació li era impossible. En Nico era el que sabia què fer quan hi havia algun problema, era el que tenia la intuïció de seguir els bons camins, era el que sabia sempre què s'havia de fer.
Però va recordar d'una cosa que sempre deia, segueix el que et diu el cor.
Va respirar profundament i una mica més calmada va deixar que li vingués la inspiració. 
Passats uns minuts va sortir de l'habitació i va anar a trobar a la fada. Seguia allà asseguda llegint.
-Perdona- digué la Marieta,- el meu amic no es troba gaire bé desde que ha entrat a l'hostal. Tindries alguna cosa perquè es millori?-
-Agafa un bocinet del bolet lluminós i li poses al costat del llit, que descansi tota la nit al seu costat  i ja veuràs com demà al matí ja està millor.- Digué la fada.
Donant-li les gràcies es va apressar a fer el que li havia dit.
En Nico seguia igual quan va entrar però va posar el trosset de bolet al seu costat i es va quedar adormida tot confiant que pel matí el Cargol ja estaria millor.
Al dia següent en Nico es va despertar com si no hagués passat res i va cridar a la Maria que es va alegrar molt de veure que ja tornava a ser ell.
-Com has dormit?- li va preguntar.
-Molt bé, he descansat com mai, em feia falta. Seguim el nostre camí?- digué en Nico.
-Espera!- va dir la Maria.
Va pensar que si sortia de l'habitació i tornava a veure la fada, es tornaria a quedar hipnotitzat i haurien de passar una altra nit en aquell lloc misteriós. I no ho podia permetre així que va sortir ella primer fent que en Nico s'esperés uns minuts més dins l'habitació. En Nico no entenia res, però la intuició li va dir que li fes cas i així ho va fer.
La Marieta va sortir i per sorpresa es va trobar una altra fada molt diferent de la que havien vist la nit anterior. Encuriosida li va preguntar on era l'altra. 
-Només hi és per la nit, té un poder molt gran i és preferible que els clients tinguin la nit per recuperar-se de la seva màgia.-
-Quin és aquest poder? El meu company es va quedar hipnotitzat i no reaccionava però a mi no em va passar res...-
-És clar el teu company deu ser un ésser amb una alta sensibilitat. No tothom queda hipnotitzat amb la seva màgia només els que tenen un poder semblant al seu. La Fada de nit és igual que el teu amic i ell en veure's reflexat no ho ha pogut suportar per això s'ha quedat bloquejat no reconeix el poder que té.-
-I el bolet què li ha fet?- preguntà la Maria. 
-Fer-li veure la llum que té dins seu.-
En aquell moment en Nico va sortir de l'habitació estava esplendorós.
Va saludar a la fada i li va dir a la Maria:
-Marxem?-
Tots dos van sortir d'aquell hostal màgic i d'aquella ciutat per continuar el seu camí.
En una sola nit, la Maria havia après a confiar una mica més en ella mateixa i a dins d'en Nico s'havia tornat a encendre la llum que havia deixat que altres apaguessin. Podien continuar el seu viatge buscant la felicitat encara que ja havien aconseguit una avanç sense adonar-se.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".



Nico y María estaban muy cansados después de caminar durante todo el día sin parar. Sabían que un poco más adelante había una ciudad y esperaban poder encontrar un alojamiento para pasar la noche. Ya se veía el resplandor de las luces de la ciudad al otro lado del río, sólo tenían que atravesar el puente y ya estarían. 

-¡Corre Nico! Allí al final de esa calle hay una seta donde hay un Hostal- dijo la Mariquita. El Caracol se apresuraba tanto como podía, la verdad es que ya no podía más pero finalmente llegaron.                                                                  Al entrar, sentada junto a una seta luminosa había una pequeña hada leyendo un libro.                                                                                                           Sólo verla, Nico se quedó hipnotizado y no fue capaz de decir ni una sola palabra.

María se dio cuenta enseguida y dijo:

-Buenas noches ¿tendríais alojamiento para mi amigo Caracol y para mí? -

El hada levantó los ojos por encima de las gafas que llevaba miró un papel que tenía al lado y contestó:

-Pues estáis de suerte, me queda una habitación. Está allí al lado- dijo señalando con la cabeza la seta luminosa.

Les dio una llave con forma de seta y continuó leyendo.

María la cogió y empujando al Caracol llegaron hasta la puerta de la habitación. Una vez dentro la Mariquita intentaba que Nico reaccionara pero no había manera seguía totalmente embobado.

Intentaba estar tranquila pero viendo la situación le era imposible. Nico era el que sabía qué hacer cuando había algún problema, era el que tenía la intuición de seguir los buenos caminos, era el que sabía siempre qué hacer.

Pero recordó algo que siempre decía: sigue lo que te dice el corazón.

Respiró profundamente y un poco más calmada dejó que le viniera la inspiración.

Pasados ​​unos minutos salió de la habitación y fue a encontrar al hada. Seguía allí sentada leyendo.

-Perdona- dijo la mariquita, - mi amigo no se encuentra muy bien desde que ha entrado en el Hostal. ¿Tendrías algo para que se mejore? -

-Coge un trocito de la seta luminosa y se la pones junto a la cama, que descanse toda la noche a su lado y ya verás como mañana por la mañana ya está mejor.- Dijo el hada.

Dándole las gracias se apresuró a hacer lo que le había dicho.

Nico seguía igual cuando entró de nuevo pero puso el trozo de seta a su lado y se quedó dormida confiando que por la mañana el Caracol ya estaría mejor.

Al día siguiente Nico se despertó como si no hubiera pasado nada y llamó a María que se alegró mucho de ver que ya volvía a ser él.

-¿Como has dormido? - le preguntó.

-Muy bien, he descansado como nunca, me hacía falta. ¿Seguimos nuestro camino? - dijo Nico.

-¡Espera! - dijo María.

Pensó que si salía de la habitación y volvía a ver el hada, se volvería a quedar hipnotizado y tendrían que pasar otra noche en aquel lugar misterioso. No lo podía permitir así que salió ella primero haciendo que Nico esperara unos minutos más en la habitación. Nico no entendía nada, pero la intuición le dijo que le hiciera caso y así lo hizo.                                                                                     

La Mariquita salió y por sorpresa se encontró otra hada muy diferente de la que habían visto la noche anterior. Curiosa le preguntó dónde estaba la otra.  

-Solo está por la noche, tiene un poder muy grande y es preferible que los clientes tengan la noche para recuperarse de su magia.- 

-¿Cuál es este poder? Mi compañero se quedó hipnotizado y no reaccionaba pero a mí no me pasó nada ...-    

-Está claro tu compañero debe ser un ser con una alta sensibilidad. No todo el mundo queda hipnotizado con su magia sólo los que tienen un poder similar al suyo. El Hada de noche es igual que tu amigo y él en verse reflejado no lo ha podido soportar por eso se ha quedado bloqueado no reconoce el poder que tiene.-  

-¿Y la seta que le ha hecho? - preguntó María.                                                   

-Hacerle ver la luz que tiene en su interior-  

En ese momento  Nico salió de la habitación estaba esplendoroso.               

Saludó al hada y le dijo a María: -¿Nos vamos? -                                       

Ambos salieron de aquel Hostal mágico y de aquella ciudad para continuar su camino.                                                                                                       

En una sola noche, María había aprendido a confiar un poco más en ella misma y dentro de Nico se había vuelto a encender la luz que había dejado que otros apagaran. Podían continuar su viaje en busca de la felicidad aunque ya habían logrado un gran avance sin darse cuenta.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".

dijous, 3 d’octubre del 2013

Noves aventures de la Kidi/ Nuevas aventuras de Kidi

UN DIA DE TARDOR
Després de deixar els dies de sol i calor, el vent i la pluja ens seguien per on passàvem, cosa que va fer que ens aixopluguéssim en una cova que hi havia prop d'un bosc. Des de dins es podia veure com queien les fulles dels arbres deixant un mantell que cobria tot el sotabosc. La Kira s'avorria i, com s'havia acostumat a fer en els últims mesos, va treure el llibre i es va posar a escriure. Com sempre que feia aquest gest, es podia esperar que aparegués qualsevol cosa en qualsevol lloc i aquell dia no va ser una excepció. Una veueta, que no sabia d'on sortia, va començar a parlar.
-Hola Kira! Hola Kidi! Sóc en Boletus i he vingut a passar el dia amb vosaltres. Passarem una bona estona!-
-Un bolet que parla? Kira, cada dia em sorprens més!- vaig dir-li.
-I no només parla sinó que a més sap moltes històries i molts jocs. Ja veuràs que bé ens ho passem!-
A mi ja m'estava bé contemplar la pluja i veure com el vent feia caure fins la última fulla dels arbres, però la idea em va semblar bé i de seguida ens vam posar a jugar.
-Us he portat un tauler de fusta que té dibuixades unes rodones i unes escales. Cada rodona té un color i cada color té les seves fitxes del mateix color. Són el blau, el vermell, el verd i el groc. Que sabeu de quin joc parlo?-
-Si, si, jo si!- digué la Kira cridant.- És el Parxís!-
-Molt bé! I mireu quines fitxes!-
De darrera el tauler va treure quatre figuretes en forma de bolet dels diferents colors del joc, era un parxís molt original i diferent.
Mentre jugàvem, una forta ventada va fer entrar a la cova una fulla que va anar a parar al ben mig del tauler. Sense que poguéssim dir res, es va aixecar, es va espolsar les gotes d'aigua que encara li quedaven enganxades, va agafar les fitxes de color verd i va dir:
-Feia estona que volia venir a jugar amb vosaltres però l'arbre no em deixava marxar. Finalment m'he pogut desenganxar. Us faltava un jugador, no?-
En Boletus, la Kira i jo ens vam mirar i vam contestar.
-I tant! Ens faltava el jugador verd. Benvinguda!-
Tot jugant, una de les figueretes va cobrar vida i molt enfadada de no poder anar per on ella volia, va tombar el tauler i va fer caure tota la resta.
Vaig mirar a la Kira i l i vaig dir:
-Però per què escrius aquestes coses? Fes el favor de fer que torni a ser una figura sense vida!-
-No puc!- va dir. -Aquest cop no he sigut jo!-
-Em sembla que forma part de l'encanteri.- Digué en Boletus. -Aquest estiu hem rebut la visita d'una bruixa que ens ha llençat un encanteri, només es desfarà si aconseguim acabar la partida. No deixeu que s'escapi! Agafeu la figureta i no en perdeu de vista cap d'elles. Hem d'acabar-la o tot cobrarà vida i llavors serà impossible desfer-ho.-
La partida va ser més llarga i tensa del que en pensàvem, però finalment vam aconseguir acabar-la. L'encanteri es va desfer i tot va tornar a la normalitat. Li vaig agafar el llibre a la Kira i li vaig dir:
-A partir d'ara el llibre el portaré jo i no hi escriurem res a no ser que sigui per salvar-nos d'algun perill.-
La Kira ho va acceptar sense queixes i com ja s'havia fet fosc, vam decidir passar la nit a la cova i continuar el camí a l'endemà.



UN DÍA DE OTOÑO
Tras dejar los días de sol y calor , el viento y la lluvia nos seguían por donde pasábamos , lo que hizo que nos cobijáramos en una cueva que había cerca de un bosque . Desde dentro se podía ver como caían las hojas de los árboles dejando un manto que cubría todo el suelo . Kira se aburría y, como se había acostumbrado a hacer en los últimos meses, sacó el libro y se puso a escribir. Como siempre que hacía este gesto, se podía esperar que apareciera cualquier cosa en cualquier lugar y ese día no fue una excepción . Una vocecita , que no sabía de dónde salía , empezó a hablar .
- ¡Hola Kira ! ¡Hola Kidi ! Soy Boletus y he venido a pasar el día con vosotras . ¡Pasaremos un buen rato ! -
- ¿Una seta que habla? ¡Kira, cada día me sorprendes más ! - Le dije .
- Y no sólo habla sino que además sabe muchas historias y muchos juegos . ¡Ya verás que bien lo pasamos ! -
A mí ya me estaba bien contemplar la lluvia y ver cómo el viento hacía caer hasta la última hoja de los árboles , pero la idea me pareció bien y enseguida nos pusimos a jugar .
- Os he traído un tablero de madera que tiene dibujadas unas redondas y unas escaleras . Cada redonda tiene un color y cada color tiene sus fichas del mismo color . Son el azul, el rojo, el verde y el amarillo. ¿Sabéis de qué juego hablo? -
- ¡Si, si, yo si ! - Dijo Kira gritando . - ¡Es el Parchís ! -
- ¡Muy bien! ¡Y mirad qué fichas ! -
De detrás del tablero sacó cuatro figuritas en forma de seta de los diferentes colores del juego, era un parchís muy original y diferente .
Mientras jugábamos, un fuerte viento hizo entrar en la cueva una hoja que fue a parar en medio del tablero. Sin que pudiéramos decir nada, se levantó, se sacudió las gotas de agua que aún le quedaban pegadas, cogió las fichas de color verde y dijo :
- Hacía rato que quería venir a jugar con vosotros pero el árbol no me dejaba marchar. Finalmente me he podido despegar. ¿Os faltaba un jugador, no ? - Boletus , Kira y yo nos miramos y contestamos .
- ¡Y tanto ! Nos faltaba el jugador verde . ¡Bienvenida ! -
Jugando, una de las figuritas cobró vida y muy enfadada de no poder ir por donde ella quería, tumbó el tablero e hizo caer todas las demás.
Miré a Kira y le dije :
- Pero ¿por qué escribes estas cosas ? ¡Haz el favor de hacer que vuelva a ser una figura sin vida ! -
- ¡No puedo ! - Dijo . -¡ Esta vez no he sido yo ! -
- Me parece que forma parte del hechizo . - Dijo Boletus . - Este verano hemos recibido la visita de una bruja que nos ha lanzado un hechizo , sólo se deshará si conseguimos terminar la partida . ¡No dejéis que se escape ! Coged la figurita y no perdáis de vista a ninguna de las otras. Debemos terminarla o todo cobrará vida y entonces será imposible deshacer el hechizo. -
La partida fue más larga y tensa de lo que en pensábamos , pero finalmente conseguimos terminarla. El hechizo se deshizo y todo volvió a la normalidad . Le cogí el libro a Kira y le dije:
- A partir de ahora el libro lo llevaré yo y no escribiremos nada a no ser que sea para salvarnos de algún peligro . -
Kira lo aceptó sin quejas y como ya había oscurecido, decidimos pasar la noche en la cueva y continuar el camino al día siguiente.