Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris neu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris neu. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de febrer del 2012

El conte de la Kidi de Febrer/ El cuento de Kidi de Febrero

Aquest mes la Kidi de la revista Kids ens porta fred i gresca a la vegada:

ELS INDIS QUE NO EREN INDIS
Des del cel es veien unes rodones a terra que no encertava a saber què eren. Tot seguia igual de glaçat i blanc. Feia molt de fred però m'hi vaig acostar... Eren uns iglús (segons em van explicar més tard). Tot estava en silenci i vaig decidir entrar en un d'ells. No s'hi estava gens malament la temperatura era molt bona allà dins. Portava dies passant fred i allò era molt confortable, així que ajaguda a sobre d'unes pells, em vaig adormir.
Més tard un gran xivarri em va despertar. Quan vaig sortir vaig veure un grup considerable de gent amb unes plomes al cap corrent amunt i avall.
-Hola!- vaig cridar. Però feien tant d'escàndol que no es van adonar de la meva presència.
-Hola sóc la Kidi!- vaig tornar a dir acostant-m'hi.
Aquest cop un dels més petits em va veure i una mica espantat va córrer a amagar-se darrera d'un dels grans que em va venir a trobar.
-Benvinguda al poblat dels indis- em digué.
-Molt bon dia, sóc la Kidi... Indis dieu?- no n'havia vist mai cap però segons m'havien explicat, les tribus d'indis no vivien enmig del glaç.
-Si, és un joc que juguem sempre en aquesta època de l'any. Ens posem unes plomes al cap i amb les mans agafem pintura de colors diferents.Que vols jugar?-
Com molt bé sabeu vaig acceptar sense problemes, em van posar una cinta amb un parell de plomes al cap i vam començar a jugar.
Ens vam dispersar pel voltant dels iglús i saltant i ballant, cantaven:
Som els indis de la Sibèria
pintem cares i esquenes,
corre, salta, fuig d'aquí
o et pinto sense fi.
Un dels indis deia una part del cos i tots havien de córrer a pintar-la al company que tenien més aprop. En un moment vam quedar tots ben acolorits, fins i tot el glaç va perdre la seva blancor.
Després em van explicar que tot allò ho feien per celebrar el Carnestoltes. Amb el fred no podien disfressar-se de masses coses i havien decidit posar-se unes plomes com les dels indis i sentir-se com a tals per un dia. Per aquest motiu feien danses i es pintaven la cara tot jugant.
Finalitzat el joc, em van convidar en un dels seus iglús a menjar una sopa de peix, per entrar en calor.
Quan em vaig acomiadar a l'endemà, no hi havia ni rastre d'aquells indis que em van rebre, s'havien convertit tots en uns amables esquimals.
Fins la pròxima aventura. 

Il·lustració. Cristina de Arcos
Este mes Kidi de la revista Kids nos trae frío y jaleo:
LOS INDIOS QUE NO ERAN INDIOS
Desde el cielo se veían unas redondas en el suelo que no acertaba a saber qué eran. Todo seguía igual de helado y blanco. Hacía mucho frío pero me acerqué... Eran unos iglúes (según me contaron más tarde). Todo estaba en silencio y decidí entrar en uno de ellos. No se estaba nada mal la temperatura era muy buena ahí dentro. Llevaba días pasando frío y aquello era muy confortable, así que tumbada encima de unas pieles, me dormí.
Más tarde un gran alboroto me despertó. Cuando salí vi un grupo considerable de gente con unas plumas en la cabeza corriendo arriba y abajo.
-¡Hola!- Grité. Pero hacían tanto escándalo que no se dieron cuenta de mi presencia.
-¡Hola soy Kidi!- Dije otra vez acercándome.
Esta vez uno de los más pequeños me vio y algo asustado corrió a esconderse detrás de uno de los mayores que me vino hacia mí.
-Bienvenida al poblado de los indios- me dijo.
-Muy buenos días, soy Kidi ... ¿Indios decís? - No había visto nunca ninguno pero según me habían explicado, las tribus de indios no vivían en medio del hielo.
-Sí, es un juego que jugamos siempre en esta época del año. Nos ponemos unas plumas en la cabeza y con las manos cogemos pinturas de colores diferentes.
¿Quieres jugar? -
Como muy bien sabéis acepté sin problemas, me pusieron una cinta con un par de plumas en la cabeza y empezamos a jugar.
Nos dispersaron por los alrededores de los iglúes y saltando y bailando, cantaban:
Somos los indios de la Siberia
pintamos caras y espaldas,
corre, salta, huye de aquí
o te pintaré sin fin.

Uno de los indios decía una parte del cuerpo y todos tenían que correr a pintarla al compañero que tenían más cerca. En un momento quedamos todos bien coloreados, incluso el hielo perdió su blancura.
Después me explicaron que todo aquello lo hacían para celebrar el Carnaval. Con el frío no podían disfrazarse de demasiadas cosas y habían decidido ponerse unas plumas como las de los indios y sentirse como tales por un día. Por este motivo hacían danzas y se pintaban la cara jugando.
Finalizado el juego, me invitaron a uno de sus iglúes a comer una sopa de pescado, para entrar en calor.
Cuando me despedí al día siguiente, no había ni rastro de aquellos indios que me recibieron, se habían convertido todos en unos amables esquimales.
Hasta la próxima aventura.





divendres, 20 de gener del 2012

El ninot de neu/ El muñeco de nieve

Cansat de la seva soledat, de veure sempre el blanc de la neu i sentir el fred, el ninot de neu tenia ganes de marxar molt lluny i poder sentir l'escalfor del sol al seu rostre. Una nit va desitjar amb totes les seves forces tenir cames per poder marxar d'allà. Llavors, d'una llum cegadora, en va aparèixer la fada de la neu que li va dir:
-Benvolgut ninot de neu, si et dono cames, caminaràs lluny d'aquí i em deixaràs sola. Si camines lluny d'aquí aniràs a trobar el sol, i si vas a trobar el sol, et desfaràs per sempre més...-
-No sabia que estiguessis amb mi, no t'havia vist mai per aquí.-
-Sempre estic al teu costat sóc la fada de la neu. No hi ha neu al teu voltant? Que no em vegis sempre, no vol dir que no t'acompanyi.-
-Però jo em sento molt sol aquí, no em vens a veure mai.-
-Fins ara no m'havies cridat!-
-T'he cridat perquè vull unes cames per marxar d'aquí.-
-Doncs si te les concedeixo et fondràs...-
-Però tu no pots fer que no em fongui amb el sol?- preguntà el ninot molt trist.
-Només ho faré amb una condició, si et dono unes cames, podràs anar a on fa calor un sol dia, però m'has de prometre que em portaràs la més bella flor del prat més florit que vegis. Recorda que només tens un dia...- finalitzà la fada.
El ninot hi va accedir i tot seguit dues cames van sorgir per art de màgia. Va començar el seu camí buscant la calor del sol i el prat de flors. Mica en mica la neu anava desapareguen del seu voltant i l'escalfor del sol li anava  acariciant la cara. El ninot de neu estava tan feliç que es va oblidar de tot el que li havia dit la fada. Va baixar muntanya avall fins arribar a un poble. Allà la gent fugia corrent només veure'l. El pobre ninot es va acostar a uns nens que jugaven a pilota i els hi va demanar de jugar amb ells. Tots van fugir de seguida deixant-lo tot sol. Però el ninot va seguir el seu camí, volia conèixer a algú que li fes companyia. Va arribar fins a un bosc ple d'animalets, però en veure'l fugien igual que en el poble. Pobre ninot! 
El dia s'estava acabant i no s'havia recordat de la flor de la fada. 
Dret enmig d'el bosc, els últims rajos de sol, van començar a desfer del pobre ninot. 
A l'endemà uns excursionistes van trobar una gorra, una bufanda i uns guants, enmig d'una bassa d'aigua.
 Diuen que no va ser el sol que el va fondre, sinó que es va desfer plorant en veure's més sol que a dalt de la muntanya.




Cansado de su soledad, de ver siempre el blanco de la nieve y sentir el frío, el muñeco de nieve tenía ganas de irse muy lejos y poder sentir el calor del sol en su rostro. Una noche deseó con todas sus fuerzas tener piernas para poder irse de allí. Entonces, de una luz cegadora apareció el hada de la nieve que le dijo:
-Querido muñeco de nieve, si te doy piernas, caminarás lejos de aquí y me dejarás sola. Si andas lejos de aquí, irás a buscar el sol, y si vas a buscar el sol, te desharás para siempre...
-No sabía que estuvieras conmigo, no te había visto nunca por aquí.-
-Siempre estoy a tu lado soy el hada de la nieve. ¿No hay nieve a tu alrededor? Que no me veas siempre no quiere decir que no te acompañe.-
-Pero yo me siento muy solo aquí, no me vienes a ver nunca.-
-¡Hasta ahora no me habías llamado! -
-Te he llamado porque quiero unas piernas para irme de aquí.-
-Pues si te las concedo te desharás...-
-¿Pero tú no puedes hacer que no me derrita con el sol?- Preguntó el muñeco muy triste.
-Sólo lo haré con una condición, si te doy unas piernas, podrás ir a donde hace calor un solo día, pero me tienes que prometer que me traerás la más bella flor del prado más florecido que veas. Recuerda que sólo tienes un día...- finalizó el hada. El muñeco accedió y acto seguido dos piernas surgieron por arte de magia. Comenzó su camino buscando el calor del sol y el prado de flores. Poco a poco la nieve iba desaparezcan de su entorno y el calor del sol le iba acariciando la cara. El muñeco de nieve estaba tan feliz que se olvidó de todo lo que le había dicho el hada. Bajó montaña abajo hasta llegar a un pueblo. Allí la gente huía corriendo al verlo. El pobre muñeco se acercó a unos niños que jugaban a la pelota y les pidió jugar con ellos. Todos huyeron de inmediato dejándolo solo. Pero el muñeco siguió su camino, quería conocer a alguien que le hiciera compañía. Llegó hasta un bosque lleno de animalitos, pero al verlo huían al igual que en el pueblo.¡Pobre muñeco!El día estaba terminando y no se había acordado de la flor del hada.
De pie en medio del bosque, los últimos rayos de sol empezaron a deshacerlo.Al día siguiente unos excursionistas encontraron una gorra, una bufanda y unos guantes, en medio de un charco de agua.
 
Dicen que no fue el sol que lo derritió, sino que se deshizo llorando al verse más solo que en la montaña.