Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris núvol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris núvol. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de març del 2016

Un pingüí a la platja/ Un pingüino en la playa

Un pingüí a la platja
En Nil era una gavina que sobrevolava la platja buscant alguna deixalla per menjar quan va veure en Pini, un pingüí molt jovenet que acabava d’arribar a aquell indret poques hores abans. Portava un barret de palla i unes ulleres de sol fosques i estava tombat en una hamaca prenent el sol.
-Què hi fa un pingüí per aquí?-
-He vingut buscant la bona temperatura que hi ha en aquest paratge tant bonic.- digué.
-Però aquest no és lloc per un pingüí!- exclamà en Nil.
-Per què?-
-Els pingüins viuen a l’Antàrtida i els agrada el fred, la neu i el gel.-
-Doncs a mi no m’agrada el fred s’està molt millor aquí!- digué en Pini una mica molest.
-Doncs si et quedes gaire temps per aquí se’t posarà el bec vermell i se’t cauran aquests pèls tan estranys que tens!-
-No són pèls estranys, són plomes!- Replicà enfadat en Nil.
Mentre parlaven va aparèixer la Zaida, una gavina amiga d’en Nil que, sense preguntar, es va afegir a la conversa.
-Oi tant que és estrany aquest pèl! I que estiguis aquí prenent el sol encara ho és més!-
Mica en mica s’anaven afegint més gavines a la conversa que feien dubtar cada cop més al pobre Pini amb més comentaris. Totes hi deien la seva: “un pingüí no pot anar a la platja perquè no sap caminar per la sorra”, “un pingüí no pot tombar-se en una hamaca perquè no es podrà aixecar”, etc.
El pingüí es va aixecar de l’hamaca com va poder, va recollir les seves coses i  va sortir d’entremig de les gavines marxant capcot d’aquella platja tan agradable.
-Això mateix! Ves-te’n ocell estrany!- Cridà la Zaida.
-Si ni tan sols sap volar!- Deia rient en Nil.
En Pini es resistia a marxar d’aquell lloc paradisíac i abans d’anar-se’n es va asseure en un banc a observar per últim cop aquella platja i aquell mar tant blau. Al costat, i quasi bé sense adonar-se’n, i havia un Ós Polar que tot mirant-lo li digué amb to imperatiu:
-Agafa les teves coses i vine amb mi a prendre el sol a la platja!-
-Com dius?- preguntà en Pini sorprès.
-Aquestes gavines sempre fan el mateix. No volen estranys a les seva platja, però no és seva i jo ja fa temps que els hi vaig deixar clar. Ara els hi demostrarem que un Ós Polar i un pingüí poden viure on es proposin viure i que no els importa gens el que diguin els demés.-
En Pini va dubtar per uns moments. Aquelles gavines li havien fet creure el que elles havien volgut, però ell sabia dins seu que el que deien no era veritat i que el que veritablement importava era el que creia ell. Així doncs, va fer cas al seu nou amic l’Ós Polar i va tornar a aquella platja.
Les gavines en veure’ls els van sobrevolar durant una estona però en veure que no marxaven van anar desapareixent deixant-los tranquils i feliços prenent el sol en aquell paradís.


Un pingüino en la playa

Nil era una gaviota que sobrevolaba la playa buscando algún desecho para comer cuando vio a Pini, un pingüino muy joven que acababa de llegar a ese lugar pocas horas antes. Llevaba un sombrero de paja y unas gafas de sol oscuras y estaba tumbado en una hamaca tomando el sol.
-¿Qué hace un pingüino por aquí? -
-He venido buscando la buena temperatura que hay en este paraje tanto bonito.- dijo.
-¡Pero este no es lugar para un pingüino! - Exclamó Nil.
-¿Por qué? -
-Los pingüinos viven en la Antártida y les gusta el frío, la nieve y el hielo.-
-¡Pues a mí no me gusta el frío se está mucho mejor aquí! - Dijo Pini un poco molesto.
-¡Pues si te quedas mucho tiempo por aquí se te pondrá el pico rojo y se te caerán estos pelos tan extraños que tienes! -
-¡No son pelos extraños, son plumas! - Replicó enfadado Nil.
Mientras hablaban apareció Zaida, una gaviota amiga de Nil que, sin preguntar, se añadió a la conversación.
-¡Es verdad es muy extraño este pelo! ¡Y que estés aquí tomando el sol aún lo es más! -
Poco a poco se iban añadiendo más gaviotas a la conversación que hacían dudar cada vez más al pobre Pini con más comentarios. Todas decían el suyo: "un pingüino no puede ir a la playa porque no sabe andar por la arena", "un pingüino no puede tumbarse en una hamaca porque no se podrá levantar", etc.
El pingüino se levantó de la hamaca como pudo, recogió sus cosas y salió de en medio de las gaviotas yéndose cabizbajo de aquella playa tan agradable.
-¡Eso! ¡Vete pájaro extraño! - Gritó Zaida.
-¡Si ni siquiera sabe volar! - Decía riendo Nil.
Pini se resistía a irse de aquel lugar paradisíaco pero antes se sentó en un banco a observar por última vez aquella playa y aquel mar tan azul. Al lado, y casi sin darse cuenta había un Oso Polar que mirándolo le dijo con tono imperativo:
-¡Coge tus cosas y ven conmigo a tomar el sol a la playa! -
-¿Como Dices? - Preguntó Pini sorprendido.
-Estas Gaviotas siempre hacen lo mismo. No quieren extraños en su playa, pero no es suya y yo ya hace tiempo que se lo dejé claro. Ahora les demostraremos que un Oso Polar y un pingüino pueden vivir donde se propongan vivir y que no les importa nada lo que digan los demás.-
Pini dudó por unos momentos. Aquellas gaviotas le habían hecho creer lo que ellas habían querido, pero él sabía en su interior que lo que decían no era verdad y que lo que verdaderamente importaba era lo que creía él. Así pues, hizo caso a su nuevo amigo el Oso Polar y volvió a aquella playa.
Las gaviotas al verlos los sobrevolaron durante un rato pero al ver que no se iban fueron desapareciendo dejándolos tranquilos y felices tomando el sol en ese paraíso.



dilluns, 4 de maig del 2015

La Kidi i la Kira se'n van de pícnic/ Kidi y Kira se van de picnic

UN DIA AL CAMP
Feia un dia esplèndid i teníem ganes de trepitjar els prats verds que es veien des de l’aire, així que vam fer un descens per asseure damunt la gespa i fer un pícnic.
Vaig posar les tovalles  damunt  la gespa, vaig treure el cistell i vaig començar a preparar els coberts, els gots i tot el necessari per fer un bon mos. Finalment vaig treure el menjar.
La Kira mentrestant mirava el cel estirada al terra.
-Que bé Kidi, feia temps que no gaudíem de tanta tranquil·litat i bona temperatura..., mira aquell núvol!-
-Si és curiós, sembla un gos oi?-
-Si, i aquell d’allà un conill...-
-Jo tinc gana, mengem?- vaig dir.
-Si, si..; on són les forquilles i el ganivet per tallar la truita?- preguntà la Kira.
-Els he deixat aquí sobre ara mateix. Va treu-los, on els has amagat?-
-A mi no em miris jo no he amagat res.- digué la Kira sorpresa.
Estava segura que els havia deixat allà sobre, però no hi eren i si ella no els havia agafat qui havia sigut el lladre?
Estàvem soles, no hi havia ningú pels voltants. Tot era molt estrany. Ens vam aixecar i vam començar a buscar fins que vam trobar una de les forquilles a sota d’un arbre.
-Com hi ha vingut a parar la forquilla aquí?-
-Mira Kidi, allà dalt!-
En una branca de l’arbre hi havia un niu on hi havia les forquilles i els ganivets.
-Mira-la se’ns emporta les culleretes!- digué la Kira assenyalant a una garsa lladregota.- Empaitem-la!-
No vam poder, però si vam evitar que ens prengués més objectes perquè va fugir espantada quan va veure que l’havíem descobert.
-I ara què farem Kidi?, com arribarem al niu per recuperar els coberts?-
Teníem una escala plegable a dins de la cistella del globus i vam poder recuperar els coberts per poder continuar el nostre dia al camp. Però quan vam tornar al lloc on teníem tot el pícnic preparat un munt de formigues s’emportaven la nostra truita deixant-nos amb un pam de nas.
Així que vam recollir-ho tot, ens vam pujar a dalt del globus i vam continuar el nostre viatge. Havíem passat un dia al camp una mica accidentat.



UN DÍA EN EL CAMPO
Hacía un día espléndido y teníamos ganas de pisar los prados verdes que se veían desde el aire, así que hicimos un descenso para sentarnos sobre el césped y hacer un picnic.
Puse el mantel sobre el césped, saqué el cesto y empecé a preparar los cubiertos, los vasos y todo lo necesario para hacer un buen bocado. Finalmente saqué la comida.
Mientras Kira miraba el cielo tumbada en el suelo.
-Que bien Kidi, hacía tiempo que no disfrutábamos de tanta tranquilidad y buena temperatura ...,¡Mira aquella nube! -
-Si es curiosa, parece un perro ¿no? -
-Si, y aquella de allí un conejo ...-
-Yo tengo hambre, ¿comemos? - Dije.
-Si, Si ..; ¿donde estan los tenedores y el cuchillo para cortar la tortilla? - preguntó la Kira.
-Los he dejado aquí encima ahora mismo. Venga sácalos.¿Donde los has escondido? -
-A mí no me mires yo no he escondido nada.- dijo Kira sorprendida.
“Estaba segura de que los había dejado allí encima, pero no estaban y si ella no loss había cogido ¿quien había sido el ladrón?”
Estábamos solas, no había nadie por los alrededores. Todo era muy extraño. Nos levantamos y empezamos a buscar hasta que encontramos uno de los tenedores debajo de un árbol.
-¿Como ha venido a parar el tenedor aquí? -
-¡Mira Kidi, allá arriba! -
En una rama del árbol había un nido donde estaban los tenedores y los cuchillos.
-¡Mírala se nos lleva las cucharillas! - Dijo Kira señalando a una urraca ladronzuela.- ¡Atrapémosla! -
No pudimos, pero si evitamos que nos robara más objetos porque huyó asustada cuando vio que la habíamos descubierto.
-¿Y ahora qué haremos Kidi ? ¿Como llegaremos al nido para recuperar los cubiertos? -
Teníamos una escalera plegable dentro de la cesta del globo y pudimos recuperar los cubiertos para poder continuar nuestro día en el campo. Pero cuando volvimos al lugar donde teníamos todo el picnic preparado un montón de hormigas se llevaban nuestra tortilla dejándonos con un palmo de narices.
Así que recogimos todo, nos subimos al globo y continuamos nuestro viaje. Habíamos pasado un día en el campo un poco accidentado.