Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marieta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marieta. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Les aventures del Cargol Nico "Les coses bones de la tardor"/ Las aventuras de Nico el Caracol "Las cosas buenas del otoño"

En Nico i la Maria caminaven pel bosc sense rumb quan els hi va caure una fulla pel cap. Se la van treure de sobre i tot pensatiu en Nico va aixecar el cap i va mirar cap als arbres que no paraven de perdre fulles.

-Marxem ràpid d'aquí Maria!, aquests arbres estan molt tristos i no vull que ens encomanin la seva tristor.- digué el Cargol.

-Tristos nosaltres?, i ara! En aquesta època de l'any és quan més feliços estem.- va replicar un dels arbres.

-Qui parla?- Digué espantada la Marieta.

-Sóc el Roure més vell del bosc, i m'ha sorprès molt escoltar que els meus companys i jo poguem estar tristos. Què us ha fet pensar això?-

El Cargol li va explicar que feia un llarg camí buscant la vertadera felicitat i al veure que se'ls queien les fulles s'havia imaginat que no devien estar gaire contents i per això no li interessava seguir en aquell paratge.

-Us demanem perdó, no volíem pas ofendre'l- es va disculpar en Nico. -Però de veritat no us fa pena quedar-vos tan pelats?-

-Cada any quan arriba la tardor, les nostres fulles es van tornant d'un color marronós i perdent força. Quan ho creuen convenient, es deixen anar i cauen. Cada fulla que cau, és una oportunitat que tenim d' alliberar-nos. Amb cada fulla deixem anar el que ja no ens fa falta i el que ens fa més feliços de tot, és la seguretat absoluta de que a la primavera tornaran a sortir fulles noves, renovades, amb ilusió. Aquest procés que es repeteix, any rere any, ens fa arbres més forts, més segurs i amb una amor immens cap a la mare natura. Amb tot això no pot haver-hi cap roure infeliç-

En Nico i la Maria es van quedar meravellats amb les sabies paraules d'aquell Roure. Si no els hagués caigut aquella fulla per sobre, no haguessin descobert mai, una felicitat que desconeixien.

Molt agraits amb el Roure es van acomiadar i van continuar el seu camí. Havien descobert que les coses que poden resultar tristes o lletges poden amagar en el fons una gran felicitat.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".

Lourdes Coll



Nico y María caminaban por el bosque sin rumbo cuando les cayó una hoja encima de la cabeza. La apartaron y Nico,  pensativo levantó la cabeza y miró hacia los árboles que no paraban de perder hojas.

-¡Vámonos rápido de aquí María!, estos árboles están muy tristes y no quiero que nos transmitan su tristeza.- dijo el Caracol.

-¿Tristes nosotros? ¡Que va! En esta época del año es cuando más felices estamos.- replicó uno de los árboles.

-¿Quién habla? - Dijo asustada la Mariquita.

-Soy el Roble más viejo del bosque, y me ha sorprendido mucho escuchar que mis compañeros y yo podamos estar tristes. ¿Qué les ha hecho pensar esto? -

El Caracol le explicó que hacía un largo camino buscando la verdadera felicidad y al ver que se les caían las hojas se había imaginado que no debían estar muy contentos y por eso no le interesaba seguir en aquel paraje.

-Os pedimos perdón, no queríamos ofenderle- se disculpó Nico. -Pero de verdad, ¿no os da pena quedaros tan pelados? -

-Cada año cuando llega el otoño, nuestras hojas se van volviendo de un color marrón y perdiendo fuerza. Cuando lo creen conveniente, se sueltan y caen. Cada hoja que cae, es una oportunidad que tenemos de liberarnos. Con cada hoja dejamos ir lo que ya no nos hace falta y lo que nos hace más felices de todo, es la seguridad absoluta de que en primavera volverán a salir hojas nuevas, renovadas, con ilusión. Este proceso que se repite, año tras año, nos hace árboles más fuertes, más seguros y con un amor inmenso hacia la madre naturaleza. Con todo esto no puede haber ningún roble infeliz-

Nico y María se quedaron maravillados con las sabias palabras de aquel Roble. Si no les hubiera caído aquella hoja por encima, no hubieran descubierto nunca, una felicidad que desconocían.

Muy agradecidos con el Roble se despidieron y continuaron su camino. Habían descubierto que las cosas que pueden resultar tristes o feas pueden ocultar, en el fondo, una gran felicidad.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".

Lourdes Coll

 


dilluns, 27 de juliol del 2020

Les aventures del Cargol Nico "El bolet lluminós"/Las aventuras de Nico el Caracol "La seta luminosa"

En Nico i la Maria estaven molt cansats després de caminar durant tot el dia sense parar. Sabien que una mica més endavant hi havia una ciutat i esperaven poder trobar un allotjament per passar la nit.                                                           

Ja es veia el resplendor de les llums de la ciutat a l'altra banda del riu, només havien de travessar el pont i ja hi serien.

-Corre Nico! Allà al final d'aquell carrer hi ha un bolet on hi ha un Hostal- digué la Marieta. 

El Cargol s'apressava tan com podia la veritat és que ja no podia més, però finalment van arribar. Al entrar, asseguda al costat d'un bolet lluminós hi havia una petita fada llegint un llibre. Només veure-la, en Nico es va quedar hipnotitzat i no va ser capaç de dir ni una sola paraula.



La Maria se'n va adonar de seguida i va dir:
-Bona nit, no tindríeu pas allotjament pel meu amic Cargol i per a mi?-
La fada va aixecar els ulls per sobre de les ulleres que portava va mirar un paper que tenia al costat i va contestar:
-Doncs esteu de sort, em queda una habitació. Està allà al costat- digué assenyalant amb el cap el bolet lluminós. 
Els hi va donar una clau amb forma de bolet i va continuar llegint.
La Maria la va agafar i empenyent al Cargol van arribar fins a la porta de l'habitació. Un cop a dins la Marieta intentava que en Nico reaccionés però no hi havia manera seguia totalment embadalit.
Intentava estar tranquila però veient la situació li era impossible. En Nico era el que sabia què fer quan hi havia algun problema, era el que tenia la intuïció de seguir els bons camins, era el que sabia sempre què s'havia de fer.
Però va recordar d'una cosa que sempre deia, segueix el que et diu el cor.
Va respirar profundament i una mica més calmada va deixar que li vingués la inspiració. 
Passats uns minuts va sortir de l'habitació i va anar a trobar a la fada. Seguia allà asseguda llegint.
-Perdona- digué la Marieta,- el meu amic no es troba gaire bé desde que ha entrat a l'hostal. Tindries alguna cosa perquè es millori?-
-Agafa un bocinet del bolet lluminós i li poses al costat del llit, que descansi tota la nit al seu costat  i ja veuràs com demà al matí ja està millor.- Digué la fada.
Donant-li les gràcies es va apressar a fer el que li havia dit.
En Nico seguia igual quan va entrar però va posar el trosset de bolet al seu costat i es va quedar adormida tot confiant que pel matí el Cargol ja estaria millor.
Al dia següent en Nico es va despertar com si no hagués passat res i va cridar a la Maria que es va alegrar molt de veure que ja tornava a ser ell.
-Com has dormit?- li va preguntar.
-Molt bé, he descansat com mai, em feia falta. Seguim el nostre camí?- digué en Nico.
-Espera!- va dir la Maria.
Va pensar que si sortia de l'habitació i tornava a veure la fada, es tornaria a quedar hipnotitzat i haurien de passar una altra nit en aquell lloc misteriós. I no ho podia permetre així que va sortir ella primer fent que en Nico s'esperés uns minuts més dins l'habitació. En Nico no entenia res, però la intuició li va dir que li fes cas i així ho va fer.
La Marieta va sortir i per sorpresa es va trobar una altra fada molt diferent de la que havien vist la nit anterior. Encuriosida li va preguntar on era l'altra. 
-Només hi és per la nit, té un poder molt gran i és preferible que els clients tinguin la nit per recuperar-se de la seva màgia.-
-Quin és aquest poder? El meu company es va quedar hipnotitzat i no reaccionava però a mi no em va passar res...-
-És clar el teu company deu ser un ésser amb una alta sensibilitat. No tothom queda hipnotitzat amb la seva màgia només els que tenen un poder semblant al seu. La Fada de nit és igual que el teu amic i ell en veure's reflexat no ho ha pogut suportar per això s'ha quedat bloquejat no reconeix el poder que té.-
-I el bolet què li ha fet?- preguntà la Maria. 
-Fer-li veure la llum que té dins seu.-
En aquell moment en Nico va sortir de l'habitació estava esplendorós.
Va saludar a la fada i li va dir a la Maria:
-Marxem?-
Tots dos van sortir d'aquell hostal màgic i d'aquella ciutat per continuar el seu camí.
En una sola nit, la Maria havia après a confiar una mica més en ella mateixa i a dins d'en Nico s'havia tornat a encendre la llum que havia deixat que altres apaguessin. Podien continuar el seu viatge buscant la felicitat encara que ja havien aconseguit una avanç sense adonar-se.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".



Nico y María estaban muy cansados después de caminar durante todo el día sin parar. Sabían que un poco más adelante había una ciudad y esperaban poder encontrar un alojamiento para pasar la noche. Ya se veía el resplandor de las luces de la ciudad al otro lado del río, sólo tenían que atravesar el puente y ya estarían. 

-¡Corre Nico! Allí al final de esa calle hay una seta donde hay un Hostal- dijo la Mariquita. El Caracol se apresuraba tanto como podía, la verdad es que ya no podía más pero finalmente llegaron.                                                                  Al entrar, sentada junto a una seta luminosa había una pequeña hada leyendo un libro.                                                                                                           Sólo verla, Nico se quedó hipnotizado y no fue capaz de decir ni una sola palabra.

María se dio cuenta enseguida y dijo:

-Buenas noches ¿tendríais alojamiento para mi amigo Caracol y para mí? -

El hada levantó los ojos por encima de las gafas que llevaba miró un papel que tenía al lado y contestó:

-Pues estáis de suerte, me queda una habitación. Está allí al lado- dijo señalando con la cabeza la seta luminosa.

Les dio una llave con forma de seta y continuó leyendo.

María la cogió y empujando al Caracol llegaron hasta la puerta de la habitación. Una vez dentro la Mariquita intentaba que Nico reaccionara pero no había manera seguía totalmente embobado.

Intentaba estar tranquila pero viendo la situación le era imposible. Nico era el que sabía qué hacer cuando había algún problema, era el que tenía la intuición de seguir los buenos caminos, era el que sabía siempre qué hacer.

Pero recordó algo que siempre decía: sigue lo que te dice el corazón.

Respiró profundamente y un poco más calmada dejó que le viniera la inspiración.

Pasados ​​unos minutos salió de la habitación y fue a encontrar al hada. Seguía allí sentada leyendo.

-Perdona- dijo la mariquita, - mi amigo no se encuentra muy bien desde que ha entrado en el Hostal. ¿Tendrías algo para que se mejore? -

-Coge un trocito de la seta luminosa y se la pones junto a la cama, que descanse toda la noche a su lado y ya verás como mañana por la mañana ya está mejor.- Dijo el hada.

Dándole las gracias se apresuró a hacer lo que le había dicho.

Nico seguía igual cuando entró de nuevo pero puso el trozo de seta a su lado y se quedó dormida confiando que por la mañana el Caracol ya estaría mejor.

Al día siguiente Nico se despertó como si no hubiera pasado nada y llamó a María que se alegró mucho de ver que ya volvía a ser él.

-¿Como has dormido? - le preguntó.

-Muy bien, he descansado como nunca, me hacía falta. ¿Seguimos nuestro camino? - dijo Nico.

-¡Espera! - dijo María.

Pensó que si salía de la habitación y volvía a ver el hada, se volvería a quedar hipnotizado y tendrían que pasar otra noche en aquel lugar misterioso. No lo podía permitir así que salió ella primero haciendo que Nico esperara unos minutos más en la habitación. Nico no entendía nada, pero la intuición le dijo que le hiciera caso y así lo hizo.                                                                                     

La Mariquita salió y por sorpresa se encontró otra hada muy diferente de la que habían visto la noche anterior. Curiosa le preguntó dónde estaba la otra.  

-Solo está por la noche, tiene un poder muy grande y es preferible que los clientes tengan la noche para recuperarse de su magia.- 

-¿Cuál es este poder? Mi compañero se quedó hipnotizado y no reaccionaba pero a mí no me pasó nada ...-    

-Está claro tu compañero debe ser un ser con una alta sensibilidad. No todo el mundo queda hipnotizado con su magia sólo los que tienen un poder similar al suyo. El Hada de noche es igual que tu amigo y él en verse reflejado no lo ha podido soportar por eso se ha quedado bloqueado no reconoce el poder que tiene.-  

-¿Y la seta que le ha hecho? - preguntó María.                                                   

-Hacerle ver la luz que tiene en su interior-  

En ese momento  Nico salió de la habitación estaba esplendoroso.               

Saludó al hada y le dijo a María: -¿Nos vamos? -                                       

Ambos salieron de aquel Hostal mágico y de aquella ciudad para continuar su camino.                                                                                                       

En una sola noche, María había aprendido a confiar un poco más en ella misma y dentro de Nico se había vuelto a encender la luz que había dejado que otros apagaran. Podían continuar su viaje en busca de la felicidad aunque ya habían logrado un gran avance sin darse cuenta.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".

dijous, 25 de juny del 2020

Les aventures del Cargol Nico "L' Art de la Gran Dama"/Las aventuras de Nico el Caracol "El Arte de la Gran Dama"

El matí era fred, però això no va impedir que en Nico i la Maria comencessin la seva aventura endinsant-se en aquell bosc ple de misteris.

Emocionats però alhora una mica neguitosos pels perills que podien trobar, feien camí un al costat de l'altre sense dir ni una sola paraula. De fet, pràcticament eren dos desconeguts.

Quan ja portaven més d'una hora sense conversar, en Nico es va decidir i va començar a fer-li una pregunta a la Maria.

-Perquè estaves allà dins servint aquella beguda si no et feia feliç? Em costa una mica d'entendre...-

La Marieta es va quedar pensant uns segons i li contestà:

-Doncs la veritat és que no m'havia plantejat que podia marxar d'allà fins que vas arribar ahir a la nit. La costum i la comoditat suposo... Tu sempre has volgut fer aquest viatge? I tot sol?-

-Sempre he estat buscant un lloc on poder-me sentir millor.  Els meus germans no han tingut mai aquesta inquietud i per aquest motiu vaig decidir fer aquest viatge... M'escoltes? Què et passa?- Preguntà en Nico veient que la Marieta estava embadalida mirant uns "filets" brillants que penjaven d'una branca.

-Has vist quina meravella? Què deu ser això tan bonic?-

En Nico li va dir que no havia vist mai una obra d'art com aquella. Realment era preciós, però la seva intuïció li deia que no s'hi havien d'acostar.

La Marieta enlluernada per aquells brillants va anar a veure si eren igual de bonics vistos més aprop.

-Maria, crec que no hauriem de perdre el temps amb això, si ningú s'hi para deu ser per algun motiu.-

Però semblava que no el sentís i seguia avançant... Ja estava a punt de posar la seva poteta a sobre d'aquella meravella, quan de sobte una mosca hi va xocar quedant atrapada a la xarxa de diamants. Per més que volia sortir d'allà més enganxada quedava. Va ser llavors quan va aparèixer la Gran Dama i se la va menjar devant la mirada atònita de la Maria i en Nico

Tots dos es van quedar perplexos  i no van dubtar ni un segon en fugir d'allà ràpidament.

Passada una estona, ja més tranguil, el Cargol li va dir a la Maria:

-Has d'anar més en compte i a partir d'ara farem cas de la meva intuïció que pel que hem pogut observar no s'equivocava.-

-I què és això de la intuïció?- preguntà la Marieta.

-La intuïció és una veueta que escoltes que et surt de dins i que sap el que es millor per a tu en cada moment.-

La Marieta no entenia molt bé això de la veueta que explicava en Nico,  però després de l'ensurt que s'havia emportat va saber que li havien de fer cas.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".



La mañana era fría, pero eso no impidió que Nico y María empezaran su aventura adentrándose en aquel bosque lleno de misterios.

Emocionados pero a la vez un poco nerviosos por los peligros que podían encontrar, caminaban uno al lado del otro sin decir una palabra. De hecho, prácticamente eran dos desconocidos.

Cuando ya llevaban más de una hora sin conversar, Nico se decidió y empezó a preguntar a María.

-¿ Por qué estabas allí dentro sirviendo esa bebida si no te hacía feliz? Me cuesta un poco de entender...-

La Mariquita se quedó pensando unos segundos y le contestó:

-Pues la verdad es que no me había planteado que podía irme de allí hasta que llegaste ayer por la noche. La costumbre y la comodidad supongo... ¿Tu siempre ha querido hacer este viaje?-

-Siempre he estado buscando un lugar donde poder sentirme mejor. Mis hermanos nunca han tenido esta inquietud y por este motivo decidí hacer este viaje... ¿Me oyes? ¿Qué te pasa?- Preguntó Nico viendo que la Mariquita estaba embobada mirando unos "hilillos" brillantes que colgaban de una rama.

-¿Has viso que maravilla? ¿Qué debe ser esto tan bonito?-

Nico le dijo que había visto nunca una obra de arte como aquella. Realmente era precioso, pero su intuición le decía que no se tenían que acercar.

La Mariquita deslumbrad por aquellos brillantes fue a ver si eran igual de bellos vistos más de cerca.

-María, creo que no deberíamos perder el tiempo con esto, si nadie se para debe ser por algún motivo.

Pero parecía que no lo escuchara y seguía avanzando... Ya estaba a punto de poner su patita encima de aquella maravilla, cuando de repente una mosca chocó quedando atrapada en la red de brillantes. Por más que quería salir de allí más se quedaba enganchada. Fue entonces cuando apareció la Gran Dama y se la comió delante de la mirada atónita de María y Nico.
 
Los dos quedaron perplejos y no dudaron ni un segundo en huir rápidamente de allí.

Pasado un rato, ya más calmado, el Caracol le dijo a María:

-Tienes que ir con más cuidado y a partir de ahora haremos caso a mi intuición que por lo que hemos podido observar no se equivocaba.-

-¿ Y que es esto de la intuición?- preguntó la Mariquita.

-La intuición es una vocecita que escuchas, que te sale de dentro y que sabe lo que es mejor para tí en cada momento.-

La Mariquita no entendía muy bien esto de la vocecita que explicaba Nico, pero después del susto que se había llevado supo que tenían que hacerle caso.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".



diumenge, 14 de juny del 2020

Les aventures del Cargol Nico "L'inici del viatge"/Las aventuras de Nico el Caracol "El inicio del viaje"

En Nico era un cargol molt inquiet que vivia en un bosc fantàstic. La seva família, deien d’ell que no podia parar quiet i moltes vegades no l’entenien. Els seus germans sortien molt poc i no el volien acompanyar quasi mai perquè els feia por sortir dels llocs on coneixien.

En una d’aquelles sortides en Nico es va acomiadar de tots i els hi va dir que no l’esperessin en molts dies, perquè aquesta vegada anava més lluny. Volia trobar la clau màgica de la felicitat.  Una clau que qui la tenia deixava de sentir-se trist i vivia per sempre feliç.

Tots els membres de la família van intentar dissuadir-lo sense èxit.

-Em sento atrapat- els hi va dir -aquí sempre fem el mateix-.

Així que va agafar quatre coses se les va guardar a dins la closca i va començar el seu viatge.

Va fer un llarg camí fins a arribar a una part del bosc on no havia estat mai. Els arbres eren més alt i a diferència d’on ell vivia hi havia una població més extensa. A cada tronc hi havia una activitat per fer: prendre un refrigeri, veure un espectacle de papallones, un circ de formigues, un musical de fades, etc.

Hi havia tantes coses a fer que en Nico no s'acabava de decidir.

Mentre s’ho pensava, va aparèixer per allà un cuc que li va dir assenyalant la porta d’un tronc que deia “Felicitat”:

-Entraràs aquí?-

-Si, espero que em diguin on puc trobar la Clau màgica- contestà.

-Doncs no sé si tenen cap clau però jo hi vaig entrar un dia i segueixo igual de trist.-

El cargol es va quedar estranyat, como podia ser que un lloc anomenat “Felicitat” no aconsegueixi fer-te feliç.

El cuc li va explicar que a dins servien una beguda, anomenada “Happy” feta de suc de bergamota, llimona i taronja. Que estava molt bona i et feia sentir bé per uns moments però que al cap d’una estona tornaves a estar igual que abans.

-Però si hi vols entrar, tu mateix- digué, -potser et poden dir on és aquesta “Clau Màgica”. Jo prefereixo anar a veure a les papallones, que un savi em va dir un cop que en saben molt de felicitat.-

En Nico li va donar les gràcies pels seus consells i va entrar.

A dins hi havia una gran multitud, rient i passant-s’ho bé. Tots prenien aquest suc feliç.

Va decidir provar-lo i va a anar a demanar-ne un a una marieta molt bonica que les anava servint.

-En vol un senyor Cargol?- li digué.

-Si, gràcies- digué en Nico –Saps on puc trobar la “clau màgica de la felicitat”?-

-Aquí no, per descomptat- contestà molesta la marieta.

-Perdona, no volia molestar...- va dir en Nico.

-No, perdona tu, em dic Maria i fa molt de temps que vaig entrar aquí buscant el que tothom busca, i no només no ho vaig trobar si no que a més a més em vaig quedar aquí per sempre més. La clau aquesta que busques la busca tothom i he sentit a dir que la té un follet savi a la seva cova a l’altre costat de la muntanya.-

-I per què no hi va ningú a buscar-la?- preguntà en Nico.

-És molt perillós. Abans d’arribar fins allà, has de passar per diferent indrets on has de superar certs obstacles, això sense mencionar que si aconsegueixes arribar a la cova del follet, la prova final que t’espera és la més difícil de totes. Ningú l’ha aconseguit superar mai-

-Doncs jo no tinc por- digué el cargol- me n’hi vaig, em vols acompanyar?-

La marieta no sabia què dir, es va quedar paralitzada durant uns segons...

-D’acord, accepto, quan marxem?-

En Nico li va dir que havia fet un llarg camí i necessitava descansar. Marxarien de bon matí.

Al dia següent, emocionats van començar aquest llarg viatge ple de proves ,obstacles i aventures buscant la tant anhelada felicitat.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".

Nico era un caracol muy inquieto que vivía en un bosque fantástico. Su familia, decían de él que no podía estarse quieto y muchas veces no lo entendían. Sus hermanos salían poco y no le querían acompañar casi nunca porque les daba miedo salir de los sitios que no conocían.

En una de esas salidas Nico se despidió de todos y les dijo que no lo esperaran en muchos días, porque esta vez iría más lejos. Quería encontrar la llave mágica de la felicidad. Una llave que quién la tenia dejaba de sentirse triste y vivia feliz para siempre.

Todos los miembros de la familia intentaron disuadirlo sin éxito.

-Me siento atrapado- les dijo - aquí siempre hacemos lo mismo.

Así que cogió cuatro cosas se las guardó dentro del caparazón y empezó su viaje.

Hizo un largo camino hasta llegar a una parte del bosque donde no había estado nunca. Los árboles eran más altos y a diferencia de donde el vivía, había una población más extensa. En cada tronco había una actividad para hacer: tomar un refrigerio, ver un espectáculo de mariposas, un circo de hormigas, un musical de hadas, etc.

Había tantas cosas para hacer que Nico no se acababa de decidir.

Mientras se lo pensaba, apareció por allí un gusano que le dijo señalando la puerta de un tronco que ponía "Felicidad":

-¿Vas a entrar?

-Si, espero que me digan donde puedo encontrar la Llave Mágica- contestó.

-Pues no sé si tienen ninguna llave pero yo entré un día y sigo igual de triste-.

El caracol se quedó extrañado, como podía ser que un lugar llamado "Felicidad" no consiguiera hacerte feliz.

El gusano le explicó que dentro servían una bebida llamada "Happy" hecha con zumo de bergamota, limón y naranja. Que estaba muy buena y te hacía sentir bien pero solo unos momentos pero al cabo de un rato volvías a estar igual que antes.

-Pero si quieres entrar, tu mismo- le dijo,-quizás te pueden decir donde está esta "Llave Mágica". Yo prefiero ir a ver a las mariposas, que un sabio me dijo una vez que saben mucho de felicidad.-

Nico le dió las gracias por sus consejos y entró.

Dentro había una gran multitud, riendo y pasándolo bien. Todos tomaban este zumo feliz.

Decidió probarlo y fue a pedir uno a una mariquita muy bonita que los iba sirviendo.

-¿Quiere uno señor Caracol?-le dijo.

-Si, gracias.- dijo Nico. -¿Sabes donde puedo encontrar la "Llave Mágica de la felicidad"?-

-Aquí no, por supuesto- contestó molesta la mariquita.

-Perdona, no quería molestar...- dijo Nico.

-No, perdona tu, me llamo María y hace mucho tiempo entré aquí buscando lo que todos buscamos y no solo no lo encontré, sino que además me quedé aquí para siempre. La llave esta que buscas, la busca todo el mundo y he oído decir que la tiene un duende sabio en su cueva al otro lado de la montaña.-

-¿Y por qué no va nadie a buscarla?- preguntó Nico.

-Es muy peligroso. Antes de llegar hasta allí tienes que pasar por diferentes sitios donde tienes que superar ciertos obstáculos, eso sin mencionar que si consigues llegar a la cueva del duende, la prueba final que te espera es la más difícil de todas. Nadie lo ha conseguido nunca.-

-Pues yo no tengo miedo- dijo el caracol, -me voy, ¿me acompañas?-

La mariquita no sabia qué decir, se quedó paralizada durante unos segundos...

-De acuerdo, acepto. ¿Cuando nos vamos?-

Nico le dijo que había hecho un largo camino y necesitaba descansar. Se irían por la mañana.

Al día siguiente, emocionados empezaron este largo viaje llenos de pruebas, obstáculos y aventuras, en busca de la tan ansiada felicidad.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol"

dissabte, 10 de març del 2012

Endevinalles de primavera/ Adivinanzas de primavera

S'acosta la primavera, cada cop la tenim més a prop. Aquestes tres endevinalles que us porto avui, estan relacionades amb aquesta estació que agrada tant a molta gent. Com sempre, trobareu la resposta al dibuix.

      1.Sóc la flor de l'indecís                       2.Encara que no sóc florista
        i dels endevinadors,                             treballo amb les flors,
        tots m'arrenquen els pètals:                  i per més que em resisteixi
        sí,no,sí,no,sí,no...                                l'home m'arrabassa
                                                                 el fruit de les meves labors.
            
                              3.Sóc vermella com un robí
                               i porto puntets negres;
                               em trobo en el jardí
                               en les plantes o a l'herba.
                           

                           

Se acerca la primavera, cada vez la tenemos más cerca. Estas tres adivinanzas que os traigo hoy, están relacionadas con ésta estación que gusta tanto a mucha gente. Como siempre, encontraréis la respuesta en el dibujo.
  
     1.Soy la flor del indeciso                            2. Aunque no soy florista
       y del adivinador                                          trabajo con flores
       todos me arrancan los pétalos:                     y por más que me resista
       sí,no,sí,no,sí,no...                                       el hombre me arrebata
                                                                                                         el fruto de mis labores.


                                                           3. Soy roja como un rubí
                                            y llevo puntitos negros;
                                            me encuentro en el jardín
                                            en las plantas o en la hierba.

dimarts, 21 de febrer del 2012

La Festa de la Primavera/La Fiesta de la Primavera

S'acostava el dia més important per la Fada de la primavera. Cada any celebraven l'arribada del bon temps amb una gran festa. Molts dies abans, preparava jocs i menjar per tots els insectes i animals que es despertaven després del fred de l'hivern. Li agradava convidar també a altres fades de llocs llunyans, per ensenyar les flors i els arbres tan bonics que tenia. 
Estava tot a punt i només faltava que sortís el sol perquè comencessin a arribar tots. Un a un, abelles, marietes, papallones i formigues, s'endinsaven en aquell meravellós lloc ple de flors i llavors. Els animalons també van anar arribant mica en mica. La Fada anava passant llista, no hi podia faltar ningú o la primavera no acabaria de arribar del tot. Però la família dels ocellets del cirerer no hi eren. La Fada es va inquietar molt i els va anar a trobar:
-Hola! Que hi ha algú per aquí?-
-Sniff, sniff, sniff...-
-Què et passa?- preguntà la Fada a la mare ocell.
-Sniff, el meu petitó, sniff, el meu petitó...-
-Què li ha passat?-
-Aquest matí quan m'he llevat, he vist que l'ou ja s'havia obert però ell no hi era, sniff...-
-No et preocupis, mare ocell, el trobaré...-
La Fada va marxar tota decidida a buscar a les seves companyes que estaven a la festa. Com podien, intentaven distreure a tots els convidats que es començaven a impacientar trobant a faltar a la seva amfitriona. Totes juntes van buscar entre els matolls, per tots els arbres i finalment embolicat amb els petals d'una bonica rosa, van trobar el petit ocell, que quan les va veure es va posar molt content. La Fada el va agafar suaument i el va portar al costat de la seva mare i germans. Es veu que era una mica poca-traça i al sortir de l'ou havia caigut de l'arbre, i com que era tant petit encara no sabia volar per tornar a pujar-hi. Per sort la rosa ho va veure i el va poder acollir entre els seus pètals flonjos.
Tot era apunt doncs, per començar la Festa de la Primavera. La música i la dansa van ser protagonistes en tot moment i grans i petits van jugar i dansar fins quedar rendits. Finalment, la Fada va fer el seu discurs final, abans de marxar a descansar merescudament després d'uns dies tant atrafegats:
Benvolguts amics, la primavera ja ha arribat i tot està florit i ple d'amor. Gaudiu d'aquests dies feliçment, espero veure-us l'any vinent, i a tu ocellet del cirerer, et dono la benvinguda al meu jardí, aquí sempre estaràs segur.




Se acercaba el día más importante para el Hada de la primavera. Cada año celebraban la llegada del buen tiempo con una gran fiesta. Muchos días antes, preparaba juegos y comida para todos los insectos y animales que se despertaban tras el frío del invierno. Le gustaba invitar también a otras hadas de lugares lejanos, para enseñar las flores y los árboles tan bonitos que tenía.
Estaba todo listo y sólo faltaba que saliera el sol para que empezaran a llegar todos. Uno a uno, abejas, mariquitas, mariposas y hormigas, se adentraban en aquel maravilloso lugar lleno de flores y semillas. Los animales también fueron llegando poco a poco. El Hada iba pasando lista, no podía faltar nadie o la primavera no acabaría de llegar del todo. Pero la familia de los pajaritos del cerezo no estaban. El Hada se inquietó mucho y los fue a encontrar:
-Hola! ¿Hay alguien por aquí? -
-Sniff, sniff, sniff ... -
-¿Qué te pasa? - Preguntó el Hada a la madre pájaro.
-Sniff, mi pequeñito, sniff, mi pequeñito... -
-¿Qué le ha pasado? -
-Esta mañana cuando me he levantado, he visto que el huevo ya se había abierto pero él no estaba, sniff... -
-No te preocupes, madre pájaro, lo encontraré... -
El Hada se fue toda decidida a buscar a sus compañeras que estaban en la fiesta. Como podían, intentaban distraer a todos los invitados que se empezaban a impacientar echando de menos a su anfitriona. Todas juntas buscaron entre los matorrales, por todos los árboles y finalmente envuelto con los pétalos de una hermosa rosa, encontraron el pequeño pájaro, que cuando las vio se puso muy contento. El Hada lo cogió suavemente y lo llevó junto a su madre y hermanos. Se ve que era un poco torpe y al salir del huevo había caído del árbol, y como era tan pequeño aún no sabía volar para volver a subir. Por suerte la rosa lo vio y lo pudo acoger entre sus pétalos suaves.
Todo estaba apunto para empezar la Fiesta de la Primavera. La música y la danza fueron protagonistas en todo momento y grandes y pequeños jugaron y danzaron hasta quedar rendidos. Finalmente, el Hada hizo su discurso final, antes de irse a descansar merecidamente después de unos días tan atareados:
Queridos amigos, la primavera ya ha llegado y todo está florecido y lleno de amor. Disfrutad de estos días felizmente, espero veros el próximo año, y a ti pajarito del cerezo, te doy la bienvenida a este mi jardín, aquí siempre estarás a salvo.

divendres, 16 de setembre del 2011

LA MARIETA MATILDE / LA MARIQUITA MATILDE

LA MARIETA MATILDE
La Matilde era una marieta rica que vivia en el pis més alt d'un gran edifici situat a la gran ciutat de Minesol. La única preocupació que tenia cada dia en llevar-se, era quines sabates li feien joc amb el vestit. Tractava a tots els servents amb un gran menyspreu i sempre trobava defectes a tot i a tothom.
Un dia la gran fortuna que posseïa es va acabar i acostumada a no fer res, qualsevol feina que li oferien li semblava molt pesada. Com que no aguantava ni dos dies treballant, els diners que guanyava no li donaven per res. Mica en mica es va haver de vendre els vestits i les sabates que tenia. També tots els objectes de valor i les joies. Finalment va haver de desfer-se del seu estimat pis per anar a viure a la part més baixa i fosca de la ciutat.
Un dia es va adonar que tots el veïns que tenia es llevaven molt d'hora per anar a treballar i tornaven quan ja s'havia fet fosc, cansats, però feliços de retrobar-se amb els seus. La Matilde no entenia com podien mantenir aquell somriure dia a dia.
-No entenc la teva felicitat, si només tens dos vestits i portes sempre les mateixes sabates...- li va dir a la seva veïna.
-Sóc feliç, perquè cada dia tinc al meu costat a la gent que m'estima i un mos per portar-me a la boca, no necessito res més.- s'explicà.
Després d'aquella conversa la pobra marieta es va adonar que el motiu de la seva tristesa no era la manca de vestits i objectes de valor si no la falta d'amor.


LA MARIQUITA MATILDE.
Matilde era una mariquita rica que vivía en el piso más alto de un gran edificio situado en la gran ciudad de Minesol. La única preocupación que tenía cada día al levantarse, era qué zapatos le hacían juego con el vestido. Trataba a todos los sirvientes con un gran desprecio y siempre encontraba defectos a todo y a todos.
Un día la gran fortuna que poseía se acabó y acostumbrada a no hacer nada, cualquier trabajo que le ofrecían le parecía muy pesado. Como no aguantaba ni dos días trabajando, el dinero que ganaba no le daba para nada. Poco a poco se tuvo que vender los vestidos y los zapatos que tenía, también todos los objetos de valor y las joyas. Finalmente tuvo que deshacerse de su amado piso para ir a vivir a la parte más baja y oscura de la ciudad.
Un día se dio cuenta de que todos los vecinos que tenía se levantaban muy temprano para ir a trabajar y volvían cuando ya había oscurecido, cansados​​, pero felices de reencontrarse con los suyos. Matilde no entendía cómo podían mantener esa sonrisa día a día.
-No entiendo tu felicidad, si sólo tienes dos trajes y llevas siempre los mismos zapatos ...- le dijo a su vecina.
-Soy feliz, porque cada día tengo a mi lado a la gente que me quiere y un bocado para llevarme a la boca, no necesito nada más .- se explicó.
Después de aquella conversación la pobre mariquita se dio cuenta de que el motivo de su tristeza no era la falta de vestidos y objetos de valor si no la falta de amor.

dimarts, 17 de maig del 2011

Un Jardí diferent/ Un Jardín diferente

Tal com m'han explicat una història us contaré que fa anys va passar en un jardí ple de flors de mil colors. Diuen que hi vivia una marieta anomenada Iris que es passava el dia teixint bufandes de colors que regalava a tothom que la visitava.
Tantes bufandes teixia com li permetien les seves potetes, balancejant-se sempre amb el seu balancí que feia “nyec nyec”. Fora la casa de la marieta es formaven unes grans cues.Tots els insectes li portaven algun present o alguna història per a ella, i mentre esperaven picaven alguna cosa de menjar en la fantàstica taula parada per les papallones.  

Nyec nyec” es sentia tot el dia, no descansava mai.

Però va passar un dia, que el fil de color taronja es va acabar, i no trigaria gaire a acabar-se també el blau, el vermell i el groc.

D’on podria treure fil de colors per poder seguir. Aquells els tenia de feia molts anys, li havia deixat la seva mare abans de morir i no sabia de quin lloc els havia tret, les seves ultimes paraules van ser:
-Filla meva, aprofita’ls bé i recorda que la resposta la tenen les flors.- "Què devia voler dir, aquella frase?"

Una amiga marieta que li feia moltes estones de companyia, li va aconsellar que seguís teixint amb els fils que li quedaven.

-No ho puc pas fer això! Em falten els colors més importants!-

Des de la llarga cua que hi havia a fora, tots els insectes es començaven a impacientar. Feia estona que no avançaven i a més no es sentia el “nyec nyec” del balancí. Tots venien de molt lluny només per veure com teixia.

Es va començar a córrer la veu i molts marxaven pensant que  l’Iris no volia seguir teixint. 

A l’Iris no li semblava bé deixar la seva feina, però si s’acabava el fil no hi podia fer res. Estava molt trista i això no la deixava pensar amb claredat. Només la seva amiga marieta tenia forces per trobar una solució.

-Dius que t’agrada sentir-te útil, i només t’hi sents fent el que millor saps fer. Pensa en la teva mare i en el que et va dir, les flors..., elles t’ajudaran,... si vols t’acompanyo.-

Finalment es va decidir a anar a parlar amb les flors, acompanyada de la seva amiga, l’aranya Silvana i el centpeus Gus. Primer ho van intentar amb uns lliris blancs.

-Lliri blanc lliri suau, digueu-me si us plau, on puc trobar fil, fil de color blau?-

Però no va contestar... els amics van marxar amb el cap baix, sense adonar-se que tot el blanc de la flor desapareixia deixant el sac de l'Iris ple de fil d'aquell color.

La següent va ser una rosa.

-Rosa preciosa, tu que ets tan formosa, on trobaré el fil de color rosa?-

...Tampoc va contestar però transparent també es va quedar i el fil ja era al sac. Van seguir el seu camí fins a arribar a una flor de color blau, que en diuen “La flor de l’amor”.

-Oh, tu que tens aquest to tan bell, em pots dir on trobar el vermell?-

La resposta va ser la mateixa en tots els casos i del que no s’adonaven, era que cada flor amb la que parlaven, perdia el color d’una manera misteriosa. Tots estaven molt cansats i volien tornar a casa, llavors es va sentir un xiuxiueig que venia d'un grup de margarides:

-Iris, has de tenir fe i tornar a casa. Segueix fent bufandes per a tots i no et preocupis pels colors, no s’acabaran si ens visites de tant en tant.-

La marieta va decidir fer cas, al cap i a la fi eren les úniques que havien parlat i tal com deia la mare, les flors tenen la resposta.

Sense donar grans explicacions va tornar, va entrar amb els seus amics dins la casa, es va asseure en el seu balancí i...”nyec nyec”, va reprendre la feina.

Es va endur una gran sorpresa quan va estirar el fil del sac vell i malmès que havia heretat i en van sortir el blanc, el vermell, el blau, el taronja...tots els colors que s’havien acabat!

La Silvana i en Gus, encuriosits van anar a cercar la resposta, llavors es van adonar que les flors amb les que havien parlat eren transparents.

-Benvolgudes amigues, no us preocupeu més pel fil, sempre que en vulgueu només heu d’anar a parlar amb les flors i en el sac de l’Iris apareixeran-.Digueren les margarides.

-Però a canvi es queden transparents... i la nostra amiga no voldrà que el jardí perdi el color, preferirà deixar-ho córrer...-va dir la Silvana.

-Aneu i digueu a la vostra amiga que les flors no perden el color, vosaltres des de sota ho veieu així però us podem assegurar, que tots els que veuen el jardí des de dalt el veuen ple de color gràcies a les bufandes que porten els insectes que es veuen a través de les flors.-

Molt contentes van tornar a explicar-ho a tots, que en saber-ho van voler observar la bellesa del jardí des de dalt. Totes les libel·lules es van organitzar, i de mica en mica, van anar transportant insectes no voladors, per poder observar l’espectacle de colors des del cel.

I tal com m’han explicat, aquesta història us he contat, que en aquest jardí especial, tot el que explico es veritat.



Tal y como me han contado una historia os contaré que hace años pasó en un jardín lleno de flores de mil colores. Dicen que vivía una mariquita llamada Iris que se pasaba el día tejiendo bufandas de colores, que regalaba a todo aquel que la visitaba. Tantas bufandas tejía como le permitían sus patitas, balanceándose siempre con su mecedora que hacía "nyec nyec". Fuera de la casa de la mariquita se formaban grandes colas. Todos los insectos le llevaban algún presente o alguna historia para ella, y mientras esperaban picaban algo de comida en la fantástica mesa preparada por las mariposas."Nyec nyec" se oía todo el día, no descansaba nunca.Pero pasó un día, que el hilo de color naranja se acabó y no tardaría mucho en acabarse también el azul, el rojo y el amarillo.De dónde podría sacar hilo de colores para poder seguir. Aquellos los tenía  hacía muchos años, que se los había dejado su madre antes de morir y no sabía de qué lugar los había sacado, sus últimas palabras fueron:-Hija mía, aprovéchalos bien y recuerda que la respuesta la tienen las flores .- "¿Qué debía querer decir, aquella frase?"Una amiga mariquita que le hacía muchos ratos de compañía, le aconsejó que siguiera tejiendo con los hilos que le quedaban.-No puedo hacer eso! Me faltan los colores más importantes! -Desde la larga cola que había fuera, todos los insectos empezaban a impacientarse. Hacía rato que no avanzaban y además no se oía el "nyec nyec" del balancín. Todos venían de muy lejos sólo para ver cómo tejía.Se empezó a correr la voz y muchos se marchaban pensando que Iris no quería seguir tejiendo.
A Iris no le parecía bien dejar su trabajo, pero si se acababa el hilo no podía hacer nada. Estaba muy triste y eso no la dejaba pensar con claridad. Sólo su amiga mariquita tenía fuerzas para encontrar una solución.-Dices que te gusta sentirte útil, y sólo te sientes haciendo lo que mejor sabes hacer. Piensa en tu madre y en lo que te dijo, las flores..., ellas te ayudarán, ...si quieres te acompaño.-Finalmente se decidió a ir a hablar con las flores, acompañada de su amiga, la araña Silvana y el ciempiés Gus. Primero lo intentaron con unos lirios blancos.-Lirio blanco lirio suave, decidme por favor, donde puedo encontrar hilo, hilo de color azul? -Pero no contestó... Los amigos se fueron con la cabeza baja, sin darse cuenta de que todo el blanco de la flor desaparecía dejando el saco de Iris lleno de hilo de ese color.La siguiente fue una rosa.-Rosa preciosa, tú que eres tan hermosa, donde encontraré el hilo de color rosa? -...Tampoco contestó pero transparente también se quedó y el hilo ya estaba en el saco. Siguieron su camino hasta llegar a una flor de color azul, que llaman "La flor del amor".-Oh, tú que tienes ese tono tan bello, me puedes decir donde encontrar el rojo? -La respuesta fue la misma en todos los casos y de lo que no se daban cuenta, era que cada flor con la que hablaban, perdía el color de una manera misteriosa. Todos estaban muy cansados ​​y querían volver a casa, entonces se oyó un susurro que venía de un grupo de margaritas:-Iris, tienes que tener fe y volver a casa y seguir tejiendo bufandas para todos y no te preocupes por los colores, no se acabarán si nos visitas de vez en cuando .-La mariquita decidió hacer caso, al fin y al cabo eran las únicas que habían hablado y tal como decía su madre, las flores tienen la respuesta.Sin dar explicaciones volvió, entró con sus amigos dentro de la casa, se sentó en su mecedora y... "nyec nyec", retomó el trabajo.Se llevó una gran sorpresa cuando al tirar del hilo que necesitaba del saco viejo y dañado que había heredado salieron el blanco, el rojo, el azul, el naranja ... todos los colores que se habían acabado!Silvana y Gus, curiosos fueron a buscar la respuesta, entonces se dieron cuenta que las flores con las que habían hablado eran transparentes.-Queridas amigas, no os preocupéis más, si queréis hilo sólo tenéis que ir a hablar con las flores y en el saco del Iris aparecerán-.Dijeron las margaritas.-Pero a cambio se quedan transparentes ... y nuestra amiga no querrá que el jardín pierda el color, preferirá dejarlo ...- dijo Silvana.-Id y decid a vuestra amiga que las flores no pierden el color, vosotros desde abajo lo veis así pero os podemos asegurar, que todos los que ven el jardín desde arriba lo ven lleno de color gracias a las bufandas que llevan los insectos que se ven a través de las flores.-Muy contentas volvieron a explicárselo a todos, que al saberlo quisieron observar la belleza del jardín desde arriba. Todas las libélulas se organizaron, y poco a poco, fueron transportando insectos no voladores para poder observar el espectáculo de colores desde el cielo.Y tal como me han contado, esta historia os he contado, que en este jardín especial, todo lo que cuento es verdad.