Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jardí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jardí. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 d’abril del 2015

La Kidi i la Kira i el misteri de les roses/ Kidi y Kira y el misterio de las rosas

EL MISTERI DE LES ROSES
Després de rebre una carta d’una vella amiga, on m’explicava que les roses del seu jardí no florien, ens vam enfilar dalt del globus per anar a veure-la.
Quan vam arribar a casa seva ens vam adonar de seguida que les úniques que no havien florit en aquell jardí tan bonic eren les roses.
-Benvingudes a casa meva! Passeu, us explicaré què ha passat:
Tot va començar quan la primera margarida va començar a florir. Em vaig posar molt contenta! Vaig pensar que totes les plantes del jardí floririen molt aviat. Però no va ser així, el roser no floria ni semblava tenir intenció de fer-ho. Tenia tanta cura de totes les flors com en tenia del roser, però res. Finalment, sabent que heu viatjat tant i sabeu tantes coses he decidit escriure’t.-
-Doncs no sé si et podrem ajudar però ho intentarem, no pateixis.- li vaig dir.
La Kira es va asseure al terra del jardí, va agafar la lupa i va començar a inspeccionar. Jo, mirava branca per branca per veure si el roser encara vivia. Semblava ben viu però, per què no floria?
-Mira Kidi! Vine, corre!- cridà la Kira.
Quan vaig mirar què m’ensenyava no m’ho podia creure. De seguida vaig anar a avisar a la meva amiga, havíem de fer alguna cosa i quan més aviat  millor.
La Kira va tenir una idea; necessitàvem un instrument musical!
A dins a casa hi vam trobar una flauta que segur que ens serviria.
La meva amiga va començar a tocar una melodia molt suau, no va fer falta tocar molta estona. Al cap d’unes hores el roser començava a florir.
-Ja veuràs com en un parell de dies el roser tindrà les roses més vermelles i vives de tot el barri.- digué la Kira.
-Moltes gràcies noies!-
Però què passava? Us preguntareu. Es veu que el despertador del follet encarregat d’ obrir les portes de l’aliment del roser , s’havia espatllat i aquest dormia sense saber que ja havia arribat la primavera i era l’hora de despertar. La flauta ens va servir per fer-li saber que la rosa no floria. En sentir la bella melodia es va posar a treballar perquè no li faltés de res al roser. I com molt bé havíem dit, en un parell de dies les roses més belles despertaven i lluïen més vives que mai.

EL MISTERIO DE LAS ROSAS
Después de recibir una carta de una vieja amiga, donde me contaba que las rosas de su jardín no florecían, nos subimos al globo para ir a verla.
Cuando llegamos a casa nos dimos cuenta enseguida de que las únicas que no habían florecido en aquel jardín tan bonito eran las rosas.
-¡Bienvenidas a mi casa! Pasad, os contaré qué ha pasado:
Todo comenzó cuando la primera margarita comenzó a florecer.¡ Me puse muy contenta! Pensé que todas las plantas del jardín florecerían muy pronto. Pero no fue así, el rosal no florecía ni parecía tener intención de hacerlo. Tenía tanto cuidado de todas las flores como lo tenía del rosal, pero nada. Finalmente, sabiendo que habéis viajado tanto y sabéis tantas cosas he decidido escribiros.-
-Pues no sé si podremos ayudarte pero lo intentaremos, no te preocupes.- le dije.
Kira se sentó en el suelo del jardín, cogió la lupa y comenzó a inspeccionar. Yo, miraba rama por rama para ver si el rosal todavía vivía. Parecía bien vivo pero,¿por qué no florecía?
-¡Mira Kidi!¡ Ven, corre! - Gritó Kira.
Cuando miré lo que me enseñaba no me lo podía creer. Enseguida fui a avisar a mi amiga, teníamos que hacer algo y lo antes posible.
Kira tuvo una idea;¡Necesitábamos un instrumento musical!
Dentro de la casa encontramos una flauta que seguro que nos serviría.
Mi amiga comenzó a tocar una melodía muy suave, no hizo falta tocar mucho rato. Al cabo de unas horas el rosal comenzaba a florecer.
-Ya Verás como en un par de días el rosal tendrá las rosas más rojas y vivas de todo el barrio.- dijo Kira.
-¡Muchas gracias chicas! -
Pero, ¿qué pasaba? Os preguntaréis.
Se ve que el despertador del duende encargado de abrir las puertas del alimento del rosal, se había estropeado y este dormía sin saber que ya había llegado la primavera y era la hora de despertar. La flauta nos sirvió para hacerle saber que la rosa no florecía. Al oír la bella melodía se puso a trabajar para que no le faltara de nada al rosal. Y como muy bien habíamos dicho, en un par de días las rosas más bellas despertaban y lucían más vivas que nunca.


dissabte, 10 de març del 2012

Endevinalles de primavera/ Adivinanzas de primavera

S'acosta la primavera, cada cop la tenim més a prop. Aquestes tres endevinalles que us porto avui, estan relacionades amb aquesta estació que agrada tant a molta gent. Com sempre, trobareu la resposta al dibuix.

      1.Sóc la flor de l'indecís                       2.Encara que no sóc florista
        i dels endevinadors,                             treballo amb les flors,
        tots m'arrenquen els pètals:                  i per més que em resisteixi
        sí,no,sí,no,sí,no...                                l'home m'arrabassa
                                                                 el fruit de les meves labors.
            
                              3.Sóc vermella com un robí
                               i porto puntets negres;
                               em trobo en el jardí
                               en les plantes o a l'herba.
                           

                           

Se acerca la primavera, cada vez la tenemos más cerca. Estas tres adivinanzas que os traigo hoy, están relacionadas con ésta estación que gusta tanto a mucha gente. Como siempre, encontraréis la respuesta en el dibujo.
  
     1.Soy la flor del indeciso                            2. Aunque no soy florista
       y del adivinador                                          trabajo con flores
       todos me arrancan los pétalos:                     y por más que me resista
       sí,no,sí,no,sí,no...                                       el hombre me arrebata
                                                                                                         el fruto de mis labores.


                                                           3. Soy roja como un rubí
                                            y llevo puntitos negros;
                                            me encuentro en el jardín
                                            en las plantas o en la hierba.

dimarts, 21 de febrer del 2012

La Festa de la Primavera/La Fiesta de la Primavera

S'acostava el dia més important per la Fada de la primavera. Cada any celebraven l'arribada del bon temps amb una gran festa. Molts dies abans, preparava jocs i menjar per tots els insectes i animals que es despertaven després del fred de l'hivern. Li agradava convidar també a altres fades de llocs llunyans, per ensenyar les flors i els arbres tan bonics que tenia. 
Estava tot a punt i només faltava que sortís el sol perquè comencessin a arribar tots. Un a un, abelles, marietes, papallones i formigues, s'endinsaven en aquell meravellós lloc ple de flors i llavors. Els animalons també van anar arribant mica en mica. La Fada anava passant llista, no hi podia faltar ningú o la primavera no acabaria de arribar del tot. Però la família dels ocellets del cirerer no hi eren. La Fada es va inquietar molt i els va anar a trobar:
-Hola! Que hi ha algú per aquí?-
-Sniff, sniff, sniff...-
-Què et passa?- preguntà la Fada a la mare ocell.
-Sniff, el meu petitó, sniff, el meu petitó...-
-Què li ha passat?-
-Aquest matí quan m'he llevat, he vist que l'ou ja s'havia obert però ell no hi era, sniff...-
-No et preocupis, mare ocell, el trobaré...-
La Fada va marxar tota decidida a buscar a les seves companyes que estaven a la festa. Com podien, intentaven distreure a tots els convidats que es començaven a impacientar trobant a faltar a la seva amfitriona. Totes juntes van buscar entre els matolls, per tots els arbres i finalment embolicat amb els petals d'una bonica rosa, van trobar el petit ocell, que quan les va veure es va posar molt content. La Fada el va agafar suaument i el va portar al costat de la seva mare i germans. Es veu que era una mica poca-traça i al sortir de l'ou havia caigut de l'arbre, i com que era tant petit encara no sabia volar per tornar a pujar-hi. Per sort la rosa ho va veure i el va poder acollir entre els seus pètals flonjos.
Tot era apunt doncs, per començar la Festa de la Primavera. La música i la dansa van ser protagonistes en tot moment i grans i petits van jugar i dansar fins quedar rendits. Finalment, la Fada va fer el seu discurs final, abans de marxar a descansar merescudament després d'uns dies tant atrafegats:
Benvolguts amics, la primavera ja ha arribat i tot està florit i ple d'amor. Gaudiu d'aquests dies feliçment, espero veure-us l'any vinent, i a tu ocellet del cirerer, et dono la benvinguda al meu jardí, aquí sempre estaràs segur.




Se acercaba el día más importante para el Hada de la primavera. Cada año celebraban la llegada del buen tiempo con una gran fiesta. Muchos días antes, preparaba juegos y comida para todos los insectos y animales que se despertaban tras el frío del invierno. Le gustaba invitar también a otras hadas de lugares lejanos, para enseñar las flores y los árboles tan bonitos que tenía.
Estaba todo listo y sólo faltaba que saliera el sol para que empezaran a llegar todos. Uno a uno, abejas, mariquitas, mariposas y hormigas, se adentraban en aquel maravilloso lugar lleno de flores y semillas. Los animales también fueron llegando poco a poco. El Hada iba pasando lista, no podía faltar nadie o la primavera no acabaría de llegar del todo. Pero la familia de los pajaritos del cerezo no estaban. El Hada se inquietó mucho y los fue a encontrar:
-Hola! ¿Hay alguien por aquí? -
-Sniff, sniff, sniff ... -
-¿Qué te pasa? - Preguntó el Hada a la madre pájaro.
-Sniff, mi pequeñito, sniff, mi pequeñito... -
-¿Qué le ha pasado? -
-Esta mañana cuando me he levantado, he visto que el huevo ya se había abierto pero él no estaba, sniff... -
-No te preocupes, madre pájaro, lo encontraré... -
El Hada se fue toda decidida a buscar a sus compañeras que estaban en la fiesta. Como podían, intentaban distraer a todos los invitados que se empezaban a impacientar echando de menos a su anfitriona. Todas juntas buscaron entre los matorrales, por todos los árboles y finalmente envuelto con los pétalos de una hermosa rosa, encontraron el pequeño pájaro, que cuando las vio se puso muy contento. El Hada lo cogió suavemente y lo llevó junto a su madre y hermanos. Se ve que era un poco torpe y al salir del huevo había caído del árbol, y como era tan pequeño aún no sabía volar para volver a subir. Por suerte la rosa lo vio y lo pudo acoger entre sus pétalos suaves.
Todo estaba apunto para empezar la Fiesta de la Primavera. La música y la danza fueron protagonistas en todo momento y grandes y pequeños jugaron y danzaron hasta quedar rendidos. Finalmente, el Hada hizo su discurso final, antes de irse a descansar merecidamente después de unos días tan atareados:
Queridos amigos, la primavera ya ha llegado y todo está florecido y lleno de amor. Disfrutad de estos días felizmente, espero veros el próximo año, y a ti pajarito del cerezo, te doy la bienvenida a este mi jardín, aquí siempre estarás a salvo.

dimarts, 17 de maig del 2011

Un Jardí diferent/ Un Jardín diferente

Tal com m'han explicat una història us contaré que fa anys va passar en un jardí ple de flors de mil colors. Diuen que hi vivia una marieta anomenada Iris que es passava el dia teixint bufandes de colors que regalava a tothom que la visitava.
Tantes bufandes teixia com li permetien les seves potetes, balancejant-se sempre amb el seu balancí que feia “nyec nyec”. Fora la casa de la marieta es formaven unes grans cues.Tots els insectes li portaven algun present o alguna història per a ella, i mentre esperaven picaven alguna cosa de menjar en la fantàstica taula parada per les papallones.  

Nyec nyec” es sentia tot el dia, no descansava mai.

Però va passar un dia, que el fil de color taronja es va acabar, i no trigaria gaire a acabar-se també el blau, el vermell i el groc.

D’on podria treure fil de colors per poder seguir. Aquells els tenia de feia molts anys, li havia deixat la seva mare abans de morir i no sabia de quin lloc els havia tret, les seves ultimes paraules van ser:
-Filla meva, aprofita’ls bé i recorda que la resposta la tenen les flors.- "Què devia voler dir, aquella frase?"

Una amiga marieta que li feia moltes estones de companyia, li va aconsellar que seguís teixint amb els fils que li quedaven.

-No ho puc pas fer això! Em falten els colors més importants!-

Des de la llarga cua que hi havia a fora, tots els insectes es començaven a impacientar. Feia estona que no avançaven i a més no es sentia el “nyec nyec” del balancí. Tots venien de molt lluny només per veure com teixia.

Es va començar a córrer la veu i molts marxaven pensant que  l’Iris no volia seguir teixint. 

A l’Iris no li semblava bé deixar la seva feina, però si s’acabava el fil no hi podia fer res. Estava molt trista i això no la deixava pensar amb claredat. Només la seva amiga marieta tenia forces per trobar una solució.

-Dius que t’agrada sentir-te útil, i només t’hi sents fent el que millor saps fer. Pensa en la teva mare i en el que et va dir, les flors..., elles t’ajudaran,... si vols t’acompanyo.-

Finalment es va decidir a anar a parlar amb les flors, acompanyada de la seva amiga, l’aranya Silvana i el centpeus Gus. Primer ho van intentar amb uns lliris blancs.

-Lliri blanc lliri suau, digueu-me si us plau, on puc trobar fil, fil de color blau?-

Però no va contestar... els amics van marxar amb el cap baix, sense adonar-se que tot el blanc de la flor desapareixia deixant el sac de l'Iris ple de fil d'aquell color.

La següent va ser una rosa.

-Rosa preciosa, tu que ets tan formosa, on trobaré el fil de color rosa?-

...Tampoc va contestar però transparent també es va quedar i el fil ja era al sac. Van seguir el seu camí fins a arribar a una flor de color blau, que en diuen “La flor de l’amor”.

-Oh, tu que tens aquest to tan bell, em pots dir on trobar el vermell?-

La resposta va ser la mateixa en tots els casos i del que no s’adonaven, era que cada flor amb la que parlaven, perdia el color d’una manera misteriosa. Tots estaven molt cansats i volien tornar a casa, llavors es va sentir un xiuxiueig que venia d'un grup de margarides:

-Iris, has de tenir fe i tornar a casa. Segueix fent bufandes per a tots i no et preocupis pels colors, no s’acabaran si ens visites de tant en tant.-

La marieta va decidir fer cas, al cap i a la fi eren les úniques que havien parlat i tal com deia la mare, les flors tenen la resposta.

Sense donar grans explicacions va tornar, va entrar amb els seus amics dins la casa, es va asseure en el seu balancí i...”nyec nyec”, va reprendre la feina.

Es va endur una gran sorpresa quan va estirar el fil del sac vell i malmès que havia heretat i en van sortir el blanc, el vermell, el blau, el taronja...tots els colors que s’havien acabat!

La Silvana i en Gus, encuriosits van anar a cercar la resposta, llavors es van adonar que les flors amb les que havien parlat eren transparents.

-Benvolgudes amigues, no us preocupeu més pel fil, sempre que en vulgueu només heu d’anar a parlar amb les flors i en el sac de l’Iris apareixeran-.Digueren les margarides.

-Però a canvi es queden transparents... i la nostra amiga no voldrà que el jardí perdi el color, preferirà deixar-ho córrer...-va dir la Silvana.

-Aneu i digueu a la vostra amiga que les flors no perden el color, vosaltres des de sota ho veieu així però us podem assegurar, que tots els que veuen el jardí des de dalt el veuen ple de color gràcies a les bufandes que porten els insectes que es veuen a través de les flors.-

Molt contentes van tornar a explicar-ho a tots, que en saber-ho van voler observar la bellesa del jardí des de dalt. Totes les libel·lules es van organitzar, i de mica en mica, van anar transportant insectes no voladors, per poder observar l’espectacle de colors des del cel.

I tal com m’han explicat, aquesta història us he contat, que en aquest jardí especial, tot el que explico es veritat.



Tal y como me han contado una historia os contaré que hace años pasó en un jardín lleno de flores de mil colores. Dicen que vivía una mariquita llamada Iris que se pasaba el día tejiendo bufandas de colores, que regalaba a todo aquel que la visitaba. Tantas bufandas tejía como le permitían sus patitas, balanceándose siempre con su mecedora que hacía "nyec nyec". Fuera de la casa de la mariquita se formaban grandes colas. Todos los insectos le llevaban algún presente o alguna historia para ella, y mientras esperaban picaban algo de comida en la fantástica mesa preparada por las mariposas."Nyec nyec" se oía todo el día, no descansaba nunca.Pero pasó un día, que el hilo de color naranja se acabó y no tardaría mucho en acabarse también el azul, el rojo y el amarillo.De dónde podría sacar hilo de colores para poder seguir. Aquellos los tenía  hacía muchos años, que se los había dejado su madre antes de morir y no sabía de qué lugar los había sacado, sus últimas palabras fueron:-Hija mía, aprovéchalos bien y recuerda que la respuesta la tienen las flores .- "¿Qué debía querer decir, aquella frase?"Una amiga mariquita que le hacía muchos ratos de compañía, le aconsejó que siguiera tejiendo con los hilos que le quedaban.-No puedo hacer eso! Me faltan los colores más importantes! -Desde la larga cola que había fuera, todos los insectos empezaban a impacientarse. Hacía rato que no avanzaban y además no se oía el "nyec nyec" del balancín. Todos venían de muy lejos sólo para ver cómo tejía.Se empezó a correr la voz y muchos se marchaban pensando que Iris no quería seguir tejiendo.
A Iris no le parecía bien dejar su trabajo, pero si se acababa el hilo no podía hacer nada. Estaba muy triste y eso no la dejaba pensar con claridad. Sólo su amiga mariquita tenía fuerzas para encontrar una solución.-Dices que te gusta sentirte útil, y sólo te sientes haciendo lo que mejor sabes hacer. Piensa en tu madre y en lo que te dijo, las flores..., ellas te ayudarán, ...si quieres te acompaño.-Finalmente se decidió a ir a hablar con las flores, acompañada de su amiga, la araña Silvana y el ciempiés Gus. Primero lo intentaron con unos lirios blancos.-Lirio blanco lirio suave, decidme por favor, donde puedo encontrar hilo, hilo de color azul? -Pero no contestó... Los amigos se fueron con la cabeza baja, sin darse cuenta de que todo el blanco de la flor desaparecía dejando el saco de Iris lleno de hilo de ese color.La siguiente fue una rosa.-Rosa preciosa, tú que eres tan hermosa, donde encontraré el hilo de color rosa? -...Tampoco contestó pero transparente también se quedó y el hilo ya estaba en el saco. Siguieron su camino hasta llegar a una flor de color azul, que llaman "La flor del amor".-Oh, tú que tienes ese tono tan bello, me puedes decir donde encontrar el rojo? -La respuesta fue la misma en todos los casos y de lo que no se daban cuenta, era que cada flor con la que hablaban, perdía el color de una manera misteriosa. Todos estaban muy cansados ​​y querían volver a casa, entonces se oyó un susurro que venía de un grupo de margaritas:-Iris, tienes que tener fe y volver a casa y seguir tejiendo bufandas para todos y no te preocupes por los colores, no se acabarán si nos visitas de vez en cuando .-La mariquita decidió hacer caso, al fin y al cabo eran las únicas que habían hablado y tal como decía su madre, las flores tienen la respuesta.Sin dar explicaciones volvió, entró con sus amigos dentro de la casa, se sentó en su mecedora y... "nyec nyec", retomó el trabajo.Se llevó una gran sorpresa cuando al tirar del hilo que necesitaba del saco viejo y dañado que había heredado salieron el blanco, el rojo, el azul, el naranja ... todos los colores que se habían acabado!Silvana y Gus, curiosos fueron a buscar la respuesta, entonces se dieron cuenta que las flores con las que habían hablado eran transparentes.-Queridas amigas, no os preocupéis más, si queréis hilo sólo tenéis que ir a hablar con las flores y en el saco del Iris aparecerán-.Dijeron las margaritas.-Pero a cambio se quedan transparentes ... y nuestra amiga no querrá que el jardín pierda el color, preferirá dejarlo ...- dijo Silvana.-Id y decid a vuestra amiga que las flores no pierden el color, vosotros desde abajo lo veis así pero os podemos asegurar, que todos los que ven el jardín desde arriba lo ven lleno de color gracias a las bufandas que llevan los insectos que se ven a través de las flores.-Muy contentas volvieron a explicárselo a todos, que al saberlo quisieron observar la belleza del jardín desde arriba. Todas las libélulas se organizaron, y poco a poco, fueron transportando insectos no voladores para poder observar el espectáculo de colores desde el cielo.Y tal como me han contado, esta historia os he contado, que en este jardín especial, todo lo que cuento es verdad.