Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infantil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infantil. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Un conte curt per Halloween: "La nit de les carbasses"/ Un cuento corto para Halloween: "La noche de las calabazas"

La Nit de les Carbasses

A la Júlia li quedaven poques hores per a la celebració de la nit de les carbasses i aquest any encara no havia trobat la carbassa més adequada.

Havia anat a totes les botigues que freqüentava normalment però no trobava l'escollida.

No totes les carbasses podien formar part de la Nit de les Carbasses, només les que tenien llum i vida pròpia ho podien fer. Per aquest motiu era una missió difícil aconseguir trobar-la. Per a la Júlia, que formava part de la família de bruixes més antiga de la comarca era una feina fàcil habitualment. No entenia què passava aquell any.

De sobte li va sonar el mòbil, no reconeixia el número però va contestar. Una veu dolça digué:

-Tinc segrestades totes les carbasses escollides per la gran nit. Si no em convideu a la festa no podreu fer la gran celebració amb tot el que comporta.-

-Qui ets?- Preguntà la Júlia confosa.

-Pregunta una mica i ho esbrinaràs. Tens una hora per convidar-me o no hi haurà carbasses. Espero la teva trucada.-

La Júlia no sabia qui podia ser. Però si havia estat exclosa de totes les Nits, seria per algun motiu. Ho havia de consultar a la seva família.

Segons li van explicar, anys enrere una bruixa de la família anomenada Felicia no va complir una de les normes bàsiques per aquella festa. No va dir tota la veritat. Si, va respectar les altres dues, com celebrar actes màgics pel bé comú i compartir els seus coneixements amb la resta de participants.  Però la Bruixa Mare del moment, no va perdonar mai la petita mentida que va jurar com a certa.

-I quina va ser aquella mentida?- preguntà la Júlia.

-Que la carbassa que va portar era una de les escollides.-

A la Júlia no li va semblar greu aquell fet. Fins feia poca estona ella mateixa, portada per la desesperació de no trobar la carbassa per aquella nit, va estar a punt de comprar-ne una de falsa i amb un encanteri donar-li llum i vida pròpia. Així que molt seriosa i amb gran valor va decidir convidar a la Felicia sabent que potser l'any següent , ella també seria exclosa de la Nit de les Carbasses.

Tot era a punt per començar. Un centenar de carbasses brillaven per celebrar la nit més màgica de les bruixes. Totes esperaven a la Júlia per començar. Quan la van veure entrar acompanyada de la Felicia es van exaltar de tal manera que els hi van demanar que abandonessin  la festa.

-D'acord - va dir la Júlia- marxarem, però abans deixeu-me preguntar-vos d'on heu tret les carbasses?-

-Per què preguntes això? Saps molt bé que les carbasses són les escollides i quan les veus brillar a la botiga saps que les has de comprar.- Digué la més gran de les bruixes i totes les altres van assentir amb el cap.

-Vàreu expulsar a la Felicia fa uns anys, per fer el mateix que esteu fent vosaltres en aquest moment.- replicà la Júlia.

-Com goses dir això?-

-La Felicia té totes les carbasses escollides dins d' una furgoneta que hi ha aquí a fora. Ho sé perquè les he vist amb els meus propis ulls. O sigui que totes les que hi han aquí són falses. Està clar que totes heu mentit a l'hora de portar la carbassa. Com podeu castigar a algú que fa el mateix que feu vosaltres?-

Un llarg silenci va inundar la sala. 

-Disculpa Felicia i tu també Júlia. No trobàvem les carbasses i la festa de la Nit de les Carbasses s'havia de celebrar. Us demanem perdó i ens agradaria molt que hi participéssiu amb totes nosaltres.-

La Júlia i la Felicia van acceptar les disculpes de totes les bruixes i una a una van portar totes les carbasses escollides per poder celebrar la gran festa. Va ser una de les nits més màgiques i amb més llum dels últims anys i totes les bruixes van aprendre a no jutjar i culpar a ningú més sense saber el perquè dels seus fets.

Si us ha agradat i no us voleu perdre cap conte, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que en publiqui un de nou.

Lourdes Coll



La Noche de las Calabazas

A Julia le quedaban pocas horas para la celebración de la Noche de las Calabazas y este año aún no había encontrado la calabaza más adecuada.

Había ido a todas las tiendas que frecuentaba normalmente pero no encontraba la elegida.

No todas las calabazas podían formar parte de la Noche de las Calabazas, sólo las que tenían luz y vida propia podían hacerlo. Por este motivo era una misión difícil conseguir encontrarla. Para Júlia, que formaba parte de la familia de brujas más antigua de la comarca era un trabajo fácil habitualmente. No entendía qué pasaba ese año.

De repente le sonó el móvil, no reconocía el número pero contestó. Una voz dulce dijo:

 -Tengo secuestradas todas las calabazas elegidas para la gran noche. Si no me invitáis a la fiesta no podréis realizar la gran celebración con todo lo que comporta.-

-¿Quién eres? - Preguntó Julia confundida.

 -Pregunta un poco y lo averiguarás. Tienes una hora para invitarme o no habrá calabazas. Espero tu llamada.-

Júlia no sabía quién podía ser. Pero si había sido excluida de todas las Noches, sería por algún motivo. Lo tenía que consultar a su familia.

Según le contaron, años atrás una bruja llamada Felicia no cumplió una de las normas básicas para aquella fiesta. No dijo toda la verdad. Si respetó las otras dos, como celebrar actos mágicos por el bien común y compartir sus conocimientos con el resto de participantes. Pero la Bruja Madre del momento, no perdonó la pequeña mentira que juró como cierta.

 -¿Y cuál fue aquella mentira? - preguntó Julia.

 -Que la calabaza que llevó era una de las elegidas.-

 A Julia no le pareció grave aquel hecho. Hasta hacía poco rato ella misma, llevada por la desesperación de no encontrar la calabaza para esa noche, estuvo a punto de comprar una falsa y con un hechizo darle luz y vida propia. Así que muy seria y con gran valor decidió invitar a Felicia sabiendo que quizás el año siguiente, ella también sería excluida la Noche de las Calabazas.

Todo estaba a punto para empezar. Un centenar de calabazas brillaban para celebrar la noche más mágica de las brujas. Todas esperaban a Julia para empezar. Cuando la vieron entrar acompañada de Felicia se exaltaron de tal manera que les pidieron que abandonaran la fiesta.

-De acuerdo - dijo Julia- nos iremos, pero antes dejadme preguntaros ¿de dónde habéis sacado las calabazas? -

-¿Por qué preguntas eso? Sabes muy bien que las calabazas son las elegidas y cuando las ves brillar en la tienda sabes que las tienes que comprar.- Dijo la más grande de las brujas y todas las demás asintieron con la cabeza.

-Expulsasteis a Felicia hace unos años, para hacer lo mismo que estáis haciendo vosotras en este momento.- replicó Julia.

-¿Cómo puedes decir eso? -

-Felicia tiene todas las calabazas elegidas dentro de una furgoneta que hay aquí fuera. Lo sé porque las he visto con mis propios ojos. O sea que todas las que hay aquí son falsas. Está claro que todas habéis mentido a la hora de traer la calabaza. ¿Como podeis castigar a alguien que hace lo mismo que hacéis vosotras? -

Un largo silencio inundó la sala.

-Disculpa Felicia y tú también Julia. No encontrábamos las calabazas y la fiesta de la Noche de las Calabazas debía celebrarse. Os pedimos perdón y nos gustaría mucho que participarais con todas nosotras.-

Julia y la Felicia aceptaron las disculpas de todas las brujas y una a una fueron entrando todas las calabazas elegidas para poder celebrar la gran fiesta. Fue una de las noches más mágicas y con más luz de los últimos años y todas las brujas aprendieron a no juzgar y culpar a nadie más sin saber el porqué de sus hechos. 

Si os ha gustado y no queréis perderos  ningún cuento, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique uno nuevo .

Lourdes Coll

dijous, 25 de juny del 2020

Les aventures del Cargol Nico "L' Art de la Gran Dama"/Las aventuras de Nico el Caracol "El Arte de la Gran Dama"

El matí era fred, però això no va impedir que en Nico i la Maria comencessin la seva aventura endinsant-se en aquell bosc ple de misteris.

Emocionats però alhora una mica neguitosos pels perills que podien trobar, feien camí un al costat de l'altre sense dir ni una sola paraula. De fet, pràcticament eren dos desconeguts.

Quan ja portaven més d'una hora sense conversar, en Nico es va decidir i va començar a fer-li una pregunta a la Maria.

-Perquè estaves allà dins servint aquella beguda si no et feia feliç? Em costa una mica d'entendre...-

La Marieta es va quedar pensant uns segons i li contestà:

-Doncs la veritat és que no m'havia plantejat que podia marxar d'allà fins que vas arribar ahir a la nit. La costum i la comoditat suposo... Tu sempre has volgut fer aquest viatge? I tot sol?-

-Sempre he estat buscant un lloc on poder-me sentir millor.  Els meus germans no han tingut mai aquesta inquietud i per aquest motiu vaig decidir fer aquest viatge... M'escoltes? Què et passa?- Preguntà en Nico veient que la Marieta estava embadalida mirant uns "filets" brillants que penjaven d'una branca.

-Has vist quina meravella? Què deu ser això tan bonic?-

En Nico li va dir que no havia vist mai una obra d'art com aquella. Realment era preciós, però la seva intuïció li deia que no s'hi havien d'acostar.

La Marieta enlluernada per aquells brillants va anar a veure si eren igual de bonics vistos més aprop.

-Maria, crec que no hauriem de perdre el temps amb això, si ningú s'hi para deu ser per algun motiu.-

Però semblava que no el sentís i seguia avançant... Ja estava a punt de posar la seva poteta a sobre d'aquella meravella, quan de sobte una mosca hi va xocar quedant atrapada a la xarxa de diamants. Per més que volia sortir d'allà més enganxada quedava. Va ser llavors quan va aparèixer la Gran Dama i se la va menjar devant la mirada atònita de la Maria i en Nico

Tots dos es van quedar perplexos  i no van dubtar ni un segon en fugir d'allà ràpidament.

Passada una estona, ja més tranguil, el Cargol li va dir a la Maria:

-Has d'anar més en compte i a partir d'ara farem cas de la meva intuïció que pel que hem pogut observar no s'equivocava.-

-I què és això de la intuïció?- preguntà la Marieta.

-La intuïció és una veueta que escoltes que et surt de dins i que sap el que es millor per a tu en cada moment.-

La Marieta no entenia molt bé això de la veueta que explicava en Nico,  però després de l'ensurt que s'havia emportat va saber que li havien de fer cas.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".



La mañana era fría, pero eso no impidió que Nico y María empezaran su aventura adentrándose en aquel bosque lleno de misterios.

Emocionados pero a la vez un poco nerviosos por los peligros que podían encontrar, caminaban uno al lado del otro sin decir una palabra. De hecho, prácticamente eran dos desconocidos.

Cuando ya llevaban más de una hora sin conversar, Nico se decidió y empezó a preguntar a María.

-¿ Por qué estabas allí dentro sirviendo esa bebida si no te hacía feliz? Me cuesta un poco de entender...-

La Mariquita se quedó pensando unos segundos y le contestó:

-Pues la verdad es que no me había planteado que podía irme de allí hasta que llegaste ayer por la noche. La costumbre y la comodidad supongo... ¿Tu siempre ha querido hacer este viaje?-

-Siempre he estado buscando un lugar donde poder sentirme mejor. Mis hermanos nunca han tenido esta inquietud y por este motivo decidí hacer este viaje... ¿Me oyes? ¿Qué te pasa?- Preguntó Nico viendo que la Mariquita estaba embobada mirando unos "hilillos" brillantes que colgaban de una rama.

-¿Has viso que maravilla? ¿Qué debe ser esto tan bonito?-

Nico le dijo que había visto nunca una obra de arte como aquella. Realmente era precioso, pero su intuición le decía que no se tenían que acercar.

La Mariquita deslumbrad por aquellos brillantes fue a ver si eran igual de bellos vistos más de cerca.

-María, creo que no deberíamos perder el tiempo con esto, si nadie se para debe ser por algún motivo.

Pero parecía que no lo escuchara y seguía avanzando... Ya estaba a punto de poner su patita encima de aquella maravilla, cuando de repente una mosca chocó quedando atrapada en la red de brillantes. Por más que quería salir de allí más se quedaba enganchada. Fue entonces cuando apareció la Gran Dama y se la comió delante de la mirada atónita de María y Nico.
 
Los dos quedaron perplejos y no dudaron ni un segundo en huir rápidamente de allí.

Pasado un rato, ya más calmado, el Caracol le dijo a María:

-Tienes que ir con más cuidado y a partir de ahora haremos caso a mi intuición que por lo que hemos podido observar no se equivocaba.-

-¿ Y que es esto de la intuición?- preguntó la Mariquita.

-La intuición es una vocecita que escuchas, que te sale de dentro y que sabe lo que es mejor para tí en cada momento.-

La Mariquita no entendía muy bien esto de la vocecita que explicaba Nico, pero después del susto que se había llevado supo que tenían que hacerle caso.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".



dimecres, 28 de novembre del 2018

Torna la Mary Poppins/El regreso de Mary Poppins

El proper 21 de desembre s'estrena als cinemes espanyols "El regreso de Mary Poppins".
Torna la mainadera màgica que ens va captivar de petits. Aquest cop ens portarà a viure noves aventures amb una Jane i Michael  Banks adults i els fills d’aquest últim, orfes de mare.
Mary Poppins (Emily Blunt)tornarà a portar al màgia, la fantasia i l’alegria a la vida dels Banks. Els portarà a descubrir llocs nous plens de color i els presentarà a la seva cosina excèntrica Topsy (Meryl Streep).
En aquesta seqüela el company i amic de la mainadera serà un fanaler (Lin-Manuel Miranda).
Grans números musicals, cinema d’animació barrejat amb actors reals i molt de color és el que ens portarà la nova pel·lícula de Disney ambientada en un Londres dels anys 30. Tot i que s’ha modernitzat es manté l’esperit clàssic de la original interpretada per Julie Andrews i Dik Van Dyke. Aquest últim a volgut aparèixer també en aquest retorn als seus 92 anys interpretar el paper de banquer.
A continuació us deixo dos dels cartells principals del film i el trailer. Si voleu passar pel meu altre blog podreu veure també el meu dibuix de la pel.lícula.

El próximo 21 de diciembre se estrena en los cines españoles "El regreso de Mary Poppins".
Vuelve la niñera mágica que nos cautivó de pequeños. Esta vez nos llevará a vivir nuevas aventuras con una Jane y Michael Banks adultos y los hijos de este último, huérfanos de madre.
Mary Poppins (Emily Blunt) volverá a taer al magia, la fantasía y la alegría a la vida de los Banks. Los llevará a descubrir lugares nuevos llenos de color y les presentará a su prima excéntrica Topsy (Meryl Streep).
En esta secuela el compañero y amigo de la niñera será un farolero (Lin-Manuel Miranda).
Grandes números musicales, cine de animación mezclado con actores reales y mucho color que nos traerá la nueva  película de Disney ambientada en un Londres de los años 30. A pesar de que se ha modernizado se mantiene el espíritu clásico de la original interpretada por Julie Andrews y Dik Van Dyke. Este último ha querido aparecer también en este regreso a sus 92 años interpretando el papel de banquero.
A continuación os dejo dos de los carteles principales del film y el trailer. Si deseais pasar por mi otro blog podréis ver también mi dibujo de la película.
























dissabte, 17 de novembre del 2018

Un conte curt per anar a dormir/Un cuento corto para ir a dormir

L' UNICORN
La Laura era una nena molt capritxosa que tot el que demanava a els seus pares li compraven.
L’últim desig que tenia era que volia un Unicorn. Però no un de joguina, no, en volia un de real.
Els seus pares estaven desesperats perquè per més que busquessin no en podien trobar cap i la Laura no parava de plorar i queixar-se que no l’estimaven prou si no li portaven.
Ja com a ultima opció van anar a trobar a un mag molt famós que els hi havien dit que podia aconseguir qualsevol cosa.
Un cop allà el mag els hi va dir que no hi havia cap problema, que els hi portaria l’Unicorn a casa seva, però que el preu que haurien de pagar seria molt alt.
Els pares de la Laura eren molt rics i van acceptar sense saber-ne el preu.
Al dia següent el mag va aparèixer amb les mans buides i el pare molt enfadat li va preguntar on era l’Unicorn.
-No us el donaré si no em pagueu abans- digué.
-Molt bé. Quan val?-preguntà el pare.
-La teva vida.-
Els pares esgarrifats no s’ho podien creure.
Però estimaven tant a la seva filla que tot i els plors de la mare, el pare va acceptar.
El mag va agafar la vareta màgica i en un tres i no res el pare es va convertir en un unicorn molt bonic.
La mare encara molt entristida el va portar amb la seva filla que es va a posar a saltar d’alegria.
El va abraçar un parell de cops i de sobte va dir:
-I el pare? On és?-
Quan la mare li va explicar tot, la nena va agafar l’Unicorn i va anar a trobar al mag.
-Vull que em tornis al meu pare-
-I tu què em donaràs a canvi?-
-Aquest Unicorn- contestà la nena molt convençuda.
-Però no n’hi ha prou!-digué el mag. –També m’has de prometre que mai més demanaràs res que no necessitis realment-.
La Laura va acceptar i en un tres i no res el pare tornava a estar amb la nena.

Mai més va tornar a ser una nena capritxosa que demanava sense parar tot el que li passava pel cap. Va viure molt feliç amb els seus pares i els vas estimar tant com l’estimaven a ella.


El UNICORNIO
Laura era una niña muy caprichosa que todo lo que pedía a sus padres se lo compraban.
El último deseo que tenía era que quería un Unicornio. Pero no uno de juguete, no, quería uno real.
Sus padres estaban desesperados porque por más que buscaran no podían encontrar ninguno y Laura no paraba de llorar y quejarse de que no la querían lo suficiente si no se lo daban.
Ya como última opción fueron a buscar a un mago muy famoso que les habían dicho que podía conseguir cualquier cosa.
Una vez allí el mago les dijo que no había ningún problema, que les traería el Unicornio a su casa, pero que el precio que tendrían que pagar sería muy alto.
Los padres de Laura eran muy ricos y aceptaron sin saber el precio.
Al día siguiente el mago apareció con las manos vacías y el padre muy enfadado le preguntó dónde estaba el Unicornio.
-No se lo daré si no me pagan antes- dijo.
-Muy bien. ¿Cuanto vale? -Preguntó el padre.
-Tu vida.-
Los padres horrorizados no lo podían creer.
Pero amaban tanto a su hija que a pesar de los llantos de la madre, el padre aceptó.
El mago cogió la varita mágica y en un santiamén el padre se convirtió en un Unicornio muy bonito.
La madre todavía muy entristecida se lo llevó a su hija que se puso a saltar de alegría.
Lo abrazó un par de veces y de repente dijo:
-¿Y papá? ¿Dónde está? -
Cuando la madre le contó todo, la niña cogió el unicornio y fue a buscar al mago.
-Quiero que me devuelvas a mi padre-
-¿Y tú qué me darás a cambio? -
-Este Unicornio- contestó la niña muy convencida.
-¡Pero no es suficiente! -Dijo el mago. -También me tienes que prometer que nunca más vas a pedir nada que no necesites realmente-.
Laura aceptó y en un santiamén el padre volvía a estar con la niña.
Nunca más volvió a ser una niña caprichosa que pedía sin parar todo lo que le pasaba por la cabeza. Vivió muy feliz con sus padres y los amó tanto como la amaban a ella.


dilluns, 4 de maig del 2015

La Kidi i la Kira se'n van de pícnic/ Kidi y Kira se van de picnic

UN DIA AL CAMP
Feia un dia esplèndid i teníem ganes de trepitjar els prats verds que es veien des de l’aire, així que vam fer un descens per asseure damunt la gespa i fer un pícnic.
Vaig posar les tovalles  damunt  la gespa, vaig treure el cistell i vaig començar a preparar els coberts, els gots i tot el necessari per fer un bon mos. Finalment vaig treure el menjar.
La Kira mentrestant mirava el cel estirada al terra.
-Que bé Kidi, feia temps que no gaudíem de tanta tranquil·litat i bona temperatura..., mira aquell núvol!-
-Si és curiós, sembla un gos oi?-
-Si, i aquell d’allà un conill...-
-Jo tinc gana, mengem?- vaig dir.
-Si, si..; on són les forquilles i el ganivet per tallar la truita?- preguntà la Kira.
-Els he deixat aquí sobre ara mateix. Va treu-los, on els has amagat?-
-A mi no em miris jo no he amagat res.- digué la Kira sorpresa.
Estava segura que els havia deixat allà sobre, però no hi eren i si ella no els havia agafat qui havia sigut el lladre?
Estàvem soles, no hi havia ningú pels voltants. Tot era molt estrany. Ens vam aixecar i vam començar a buscar fins que vam trobar una de les forquilles a sota d’un arbre.
-Com hi ha vingut a parar la forquilla aquí?-
-Mira Kidi, allà dalt!-
En una branca de l’arbre hi havia un niu on hi havia les forquilles i els ganivets.
-Mira-la se’ns emporta les culleretes!- digué la Kira assenyalant a una garsa lladregota.- Empaitem-la!-
No vam poder, però si vam evitar que ens prengués més objectes perquè va fugir espantada quan va veure que l’havíem descobert.
-I ara què farem Kidi?, com arribarem al niu per recuperar els coberts?-
Teníem una escala plegable a dins de la cistella del globus i vam poder recuperar els coberts per poder continuar el nostre dia al camp. Però quan vam tornar al lloc on teníem tot el pícnic preparat un munt de formigues s’emportaven la nostra truita deixant-nos amb un pam de nas.
Així que vam recollir-ho tot, ens vam pujar a dalt del globus i vam continuar el nostre viatge. Havíem passat un dia al camp una mica accidentat.



UN DÍA EN EL CAMPO
Hacía un día espléndido y teníamos ganas de pisar los prados verdes que se veían desde el aire, así que hicimos un descenso para sentarnos sobre el césped y hacer un picnic.
Puse el mantel sobre el césped, saqué el cesto y empecé a preparar los cubiertos, los vasos y todo lo necesario para hacer un buen bocado. Finalmente saqué la comida.
Mientras Kira miraba el cielo tumbada en el suelo.
-Que bien Kidi, hacía tiempo que no disfrutábamos de tanta tranquilidad y buena temperatura ...,¡Mira aquella nube! -
-Si es curiosa, parece un perro ¿no? -
-Si, y aquella de allí un conejo ...-
-Yo tengo hambre, ¿comemos? - Dije.
-Si, Si ..; ¿donde estan los tenedores y el cuchillo para cortar la tortilla? - preguntó la Kira.
-Los he dejado aquí encima ahora mismo. Venga sácalos.¿Donde los has escondido? -
-A mí no me mires yo no he escondido nada.- dijo Kira sorprendida.
“Estaba segura de que los había dejado allí encima, pero no estaban y si ella no loss había cogido ¿quien había sido el ladrón?”
Estábamos solas, no había nadie por los alrededores. Todo era muy extraño. Nos levantamos y empezamos a buscar hasta que encontramos uno de los tenedores debajo de un árbol.
-¿Como ha venido a parar el tenedor aquí? -
-¡Mira Kidi, allá arriba! -
En una rama del árbol había un nido donde estaban los tenedores y los cuchillos.
-¡Mírala se nos lleva las cucharillas! - Dijo Kira señalando a una urraca ladronzuela.- ¡Atrapémosla! -
No pudimos, pero si evitamos que nos robara más objetos porque huyó asustada cuando vio que la habíamos descubierto.
-¿Y ahora qué haremos Kidi ? ¿Como llegaremos al nido para recuperar los cubiertos? -
Teníamos una escalera plegable dentro de la cesta del globo y pudimos recuperar los cubiertos para poder continuar nuestro día en el campo. Pero cuando volvimos al lugar donde teníamos todo el picnic preparado un montón de hormigas se llevaban nuestra tortilla dejándonos con un palmo de narices.
Así que recogimos todo, nos subimos al globo y continuamos nuestro viaje. Habíamos pasado un día en el campo un poco accidentado.

divendres, 6 de març del 2015

La nova aventura de la Kidi i la Kira/La nueva aventura de Kidi y Kira

LA KIDI I LA KIRA ES COLEN EN UN CONTE
Volàvem per sobre d’uns prats verds quan vam veure molts animalons aplegats a la vora d’un camí. La Kira va voler baixar tan si com no per veure què passava.
-Bon dia a tothom jo sóc la Kira i aquesta és la meva amiga Kidi. Viatgem per tot el món per viure aventures i aprendre jocs. Què hi feu tots vosaltres aquí?-
-Estem seguint una cursa que fa molt poc que ha començat.- digué un ocellet.
-Si, finalment s’han enfrontat- va dir un esquirol.
-Qui?-vaig preguntar.
-La Llebre i la Tortuga.- contestà un ratolí.-Fa molt temps que la Llebre vol demostrar a tots que és la més ràpida del bosc i finalment la Tortuga ha acceptat a fer una cursa per veure si realment és així.-
-Tot i que li ha dit que no es confiï, és molt sabia laTortuga.-finalitzà un ànec.
La Kira va voler anar a veure de prop com anava la cursa, volia entrevistar a la Tortuga per saber com s’ho faria per guanyar a laLlebre. La va trobar molt endarrerida...
-Bon dia Tortuga, no voldria pas interrompre la cursa però si t’acompanyo, et puc anar fent unes preguntes?-
-I tant, acompanyeu-me –
-Com t’ho faràs per anar més ràpid que la Llebre? Et porta una bona distància d’avantatge.-
-Jo en cap moment no he dit que fos més ràpida que ella, només li vaig dir que no es confiés que es podria emportar una sorpresa.-
-Així doncs, no tens un pla per poder guanyar-la?-
-No-
Quina decepció es va endur la Kira. Volia saber com s’ho faria un animaló tant lent, per guanyar a una Llebre en una cursa.
-Si vols, et podem deixar un patinet.- digué.
-No hi ara, això seria fer trampes.- replicà la Tortuga.
-Doncs et puc portar una estona a collibè, segur que anirem més apressa.- insistí la Kira.
Però la Tortuga seguia el seu pas sense fer-li cas. Llavors la Kira es va avançar i va anar a veure a la Llebre. Quan la va trobar no s’ho podia creure; la molt tanoca s’havia assegut a sota d’un arbre i s’havia quedat adormida.
Corrent va anar a avisar a la Tortuga perquè s’espavilés. Si avançava a la Llebre mentre dormia potser encara tenia possibilitats de guanyar. I així va passar. Els crits d’alegria de tots els animalons van despertar a la creguda de la Llebre que va desaparèixer amb la cua entre les cames.
La Kira i jo vam regalar el patinet a la Tortuga perquè pogués anar més ràpida en properes curses i tots junts vam fer una gran festa per celebrar la victòria, on no hi van faltar la música, els jocs i el menjar. Ballant al ritme de la música, però, em va passar una cosa molt estranya: sense adonar-me vaig aparèixer a dalt del globus amb un llibre a sobre de les cames. Quan vaig mirar de quin llibre es tractava la sorpresa va ser doble; era el conte de la Llebre i la Tortuga.
Ho havia somniat tot? O, havíem entrat a dins del conte i n’havíem sortit?
No ho sé pas...




KIDI Y KIRA SE CUELAN EN UN CUENTO

Volábamos por encima de unos prados verdes cuando vimos muchos animales reunidos al borde de un camino. Kira quiso bajar para ver qué pasaba.
-Buenos días a todos, yo soy Kira y esta es mi amiga Kidi. Viajamos por todo el mundo para vivir aventuras y aprender juegos .¿Qué hacéis todos vosotros aquí? -
-Estamos siguiendo una carrera que hace muy poco que ha empezado.- dijo un pajarito.
-Si, finalmente se han enfrentado- dijo una ardilla.
-¿Quién? -pregunté.
-La Liebre y la Tortuga.- contestó un ratoncito.-Hace mucho tiempo que la  Liebre quiere demostrar a todos que es la más rápida del bosque y finalmente la Tortuga ha aceptado hacer una carrera para ver si realmente es así.-
-Aunque le ha dicho que no se confíe, es muy sabía la tortuga.-finalizó un pato.
Kira quiso ir a ver de cerca cómo iba la carrera, quería entrevistar a la Tortuga para saber cómo lo haría para ganar a laLliebre. La encontró muy atrasada ...
-Buenos días Tortuga, no querría interrumpir la carrera pero si te acompaño,¿te puedo ir haciendo unas preguntas? -
-Claro, acompáñame -
-¿Como lo vas a hacer para ir más rápido que la liebre? Te lleva una buena distancia de ventaja.-
-Yo en ningún momento he dicho que fuera más rápida que ella, sólo le dije que no se confiara que se podría llevar una sorpresa.-
-Así pues,¿no tienes un plan para poder ganarla? -
-No-
Qué decepción se llevó Kira. Quería saber cómo lo haría un animal tan lento, para ganar a una liebre en una carrera.
-Si quieres, te podemos dejar un patinete.- dijo.
-No, eso sería hacer trampas.- replicó la tortuga.
-Pues Te puedo llevar un rato a hombros, seguro que iremos más rápido.- insistió Kira.
Pero la Tortuga seguía su paso sin hacerle caso. Entonces Kira se adelantó y fue a ver a la Liebre. Cuando la encontró no se lo podía creer; la muy boba se había sentado debajo de un árbol y se había quedado dormida.
Corriendo fue a avisar a la Tortuga para que espabilara. Si avanzaba a la Liebre mientras dormía quizás aún tenía posibilidades de ganar. Y así ocurrió. Los gritos de alegría de todos los animales despertaron a la creída de la Liebre que desapareció con el rabo entre las piernas.
Kira y yo le regalamos el patinete a la Tortuga para que pudiera ir más rápida en próximas carreras y todos juntos hicimos una gran fiesta para celebrar la victoria, donde no faltaron la música, los juegos y la comida. Bailando al ritmo de la música, pero, me pasó algo muy extraño: sin darme cuenta aparecí en el globo con un libro encima de las piernas. Cuando miré de qué libro se trataba la sorpresa fue doble; era el cuento de la liebre y la tortuga.
¿Lo había soñado todo? O,¿habíamos entrado dentro del cuento y ahora habíamos salido?
No lo sé ...

dimarts, 3 de febrer del 2015

Més aventures de la Kidi i la Kira/ Más aventuras de Kidi y Kira

LA DISFRESSA
Havíem rebut una invitació per anar al ball de màscares que organitzava cada any el Rei Carnestoltes al seu palau. La Kira ja preparava la seva disfressa mentre que jo no parava de donar voltes i voltes pensant de què em podia disfressar.
-De què aniràs disfressada Kira?-
-És una sorpresa Kidi, ja ho veuràs!-
No era el primer cop que em convidaven a una festa de disfresses, però aquest cop l’amfitrió era el Rei Carnestoltes i això em posava molt nerviosa. De ben segur que tothom portaria uns vestits i unes màscares molt elaborades. No tenia temps per perdre i ja que la Kira no em volia ajudar vaig decidir elaborar una disfressa de princesa amb una màscara adient plena de pedretes brillants amb molts llaços i teles brillants.
Després de molta estona treballant, el vestit ja estava llest, així que me’l vaig emprovar.
-Tornem la meva disfressa!- Va cridar la Kira en veure’m.
-Però què dius? Porto tot el dia treballant...-
-Si clar, i faràs en un dia el que jo porto fent tota la setmana no?-
No entenia res, la Kira semblava molt enfadada i convençuda que aquella disfressa era la seva. Però com podia ser?
-Has mirat bé a dins la teva bossa o a dins del globus ?-
La Kira va començar a regirar-ho tot i el vestit no apareixia, llavors va ser quan vam sentir un sorollet que venia de darrera el cistell del globus. Vam mirar i...
-Però què hi fas tu aquí, i amb el meu vestit?- digué enfadada la Kira.
Era el Rei Carnestoltes que intentava emportar-se d’amagat aquella disfressa de princesa que havia fet la Kira amb tanta cura.
-No t’enfadis, no et volia deixar sense disfressa i t’he portat aquesta altra de pirata.  Li havia comprat a la meva filla i una estona abans de donar-li he escoltat què deia que volia anar disfressada de princesa. Com us podeu imaginar no he parat de buscar fins que us he trobat. Si us plau me l’has de canviar.-
- No te la canviaré! Em fa molta il·lusió anar disfressada amb aquest vestit que tant d’esforç m’ha costat fer.- digué la Kira.
- Ja us la canvio jo – vaig dir- ja m’he disfressat altres cops de Pirata i és molt divertit. –
Més tard amb les disfresses i màscares posades vam anar a la festa on vam ballar sense parar. La filla del Rei Carnestoltes estava feliç amb el regal del seu pare. Ens vam fer amigues seves, sobretot amb la Kira ja que portaven un vestit pràcticament igual. Sense saber-ho havíem agafat la mateixa revista per trobar una disfressa i havíem mirat la mateixa fotografia per fer-la, per això ens van quedar tant iguals. Però el més important d’aquesta història és que disfressades de princesa, de pirata o de qualsevol altra cosa, ens ho vam passar d’allò més bé.



  
EL DISFRAZ
Habíamos recibido una invitación para ir al baile de máscaras que organizaba cada año el Rey del Carnaval en su palacio. Kira ya preparaba su disfraz mientras que yo no paraba de dar vueltas y vueltas pensando de qué me podía disfrazar.
-¿De qué irás disfrazada Kira? -
-¡Es una sorpresa Kidi, ya verás! -
No era la primera vez que me invitaban a una fiesta de disfraces, pero esta vez el anfitrión era el Rey del Carnaval y eso me ponía muy nerviosa. Seguro que todo el mundo llevaría unos trajes y unas máscaras muy elaboradas. No tenía tiempo que perder y ya que Kira no me quería ayudar decidí elaborar un disfraz de princesa con una máscara adecuada llena de piedrecitas brillantes con muchos lazos y telas brillantes.
Después de mucho rato trabajando, el vestido ya estaba listo, así que me lo probé.
-¡Devuélveme  mi disfraz! - Gritço Kira al verme.
-¿Pero qué dices? Llevo todo el día trabajando...-
-Si claro, y harás en un día lo que yo llevo haciendo toda la semana ,¿no? -
No entendía nada, Kira parecía muy enfadada y convencida de que ese disfraz era el suyo. Pero, ¿como podía ser?
-¿Has mirado bien dentro de tu bolso o dentro del globo? -
Kira comenzó a revolver todo y el vestido no aparecía, entonces fue cuando oímos un ruidito que venía de detrás del cesto del globo. Miramos y ...
-Pero, ¿qué haces tú aquí y con mi vestido? - Dijo enfadada Kira.
Era el Rey del Carnaval que intentaba llevarse a escondidas ese disfraz de princesa que había hecho  Kira con tanto cuidado.
-No te enfades, no te quería dejar sin disfraz y te he traído éste otro de pirata. Se lo había comprado a mi hija y un rato antes de dárselo he escuchado que decía que quería ir disfrazada de princesa. Como os podéis imaginar no he parado de buscar hasta que os he encontrado. Por favor me la tienes  que cambiar.-
-¡ No te lo voy a cambiar! ¡Me hace mucha ilusión ir disfrazada con este vestido que tanto esfuerzo me ha costado de hacer.- dijo Kira.
- Ya os lo cambio yo - dije- ya me he disfrazado otras veces de pirata y es muy divertido. -
Más tarde con los disfraces y máscaras puestos fuimos a la fiesta donde bailamos sin parar. La hija del Rey del Carnaval estaba feliz con el regalo de su padre. Nos hicimos amigas suyas, sobre todo con Kira ya que llevaban un vestido prácticamente igual. Sin saberlo habíamos cogido la misma revista para encontrar un disfraz y habíamos mirado la misma fotografía para hacerla, por eso nos quedaron tan iguales. Pero lo más importante de esta historia es que disfrazadas de princesa, de pirata o de cualquier otra cosa, nos lo pasamos en grande.



dimecres, 5 de novembre del 2014

Noves aventures de la Kidi i la Kira/ Nuevas aventuras de Kidi y Kira

L'APRENENT DE BRUIXOT
La Kira escrivia alguna de les les seves històries mentre jo teixia una bufanda quan vam sentir un soroll estrepitós que venia d'una casa que teníem just a sota. Vam aterrar de seguida i en un tres i no res trucàvem a la seva porta.
Ens va obrir un jove amb la cara i el vestit bruts de fum i una mica despentinat.
-Hola som la Kidi i la Kira, passàvem per aquí i hem sentit un soroll molt fort que venia de casa teva. Semblava una explosió. Que estàs bé?-
-Si, si no ha estat res... passeu, passeu, sigueu benvingudes.-
-Com et dius?- preguntà la Kira.
-Em dic Eric. Estic preparant-me pels exàmens de l'acadèmia de bruixeria i hi ha un conjur que em costa una mica. Sento haver-vos espantat, d'on veniu?-
-Fa molt temps que anem amunt i avall buscant històries fantàstiques per escriure un llibre i jocs nous i divertits.-
-Que bé! Potser ens podrem ajudar mútuament! Sé un joc molt divertit però necessitem ser més. Si una de vosaltres o les dues m'ho permeteu prepararé un conjur on sortiran diferents dobles de cada una i aleshores com que serem més us puc explicar com és el joc i jugar una estona. Què us sembla?-
-Vols dir que faràs aparèixer més “Kidis” i més “Kiras” per poder jugar?-
-Si- contestà l'Eric.
-Però això no és perillós?- vaig preguntar.
-No patiu, aquest conjur el domino força...-
La Kira i jo, no les teniem totes, però finalment vam accedir. El jove aprenent es va posar a preparar l'encanteri anant amunt i avall de la sala. Afegia diferents productes i aliments a una gran olla amb aigua que no parava de bullir. Quan va haver acabat, va agafar un cullerot i ens en va servir un plat a cada una.
-Preneu-vos-ho tot eh, que sinó no funciona.- Finalitzà l'Eric, orgullós d'haver fet una bon feina.
Li vam fer cas i en pocs segons, van aparèixer tres “Kidis” i tres “Kiras” més. Eren exactament iguals que nosaltres amb una petita diferència: el color dels seus ulls era el violeta.
-Bé doncs, ja podem començar a jugar, no us sembla? El joc es diu “El sabatot” . Ens posarem en una rotllana cantant una cançó mentre un va voltant amb una sabata i la posa darrere d'un de nosaltres. I quan diem, qui s'ha pixat al llit? El que té la sabata al darrere s'aixeca i persegueix al qui li ha posat. Si no l'atrapa, ell dona la volta a la rotllana.-
El joc era molt divertit i vam passar una bona estona.
-Eric, ens ho hem passat molt bé però ara hauríem d'anar marxant que es fa fosc i no m'agrada gaires viatjar de nit.- li vaig dir jo i les meves tres dobles.
De sobte es va posar molt nerviós, anant amunt i avall, mirant llibres i remenant papers.
-Què et passa?- preguntà la Kira i les seves dobles.
-Que no recordo on he posat el paper on hi havia anotat com desfer l'encanteri i si no el desfaig les vostres dobles us acompanyaran per sempre més.-
El vam ajudar a buscar-lo per tot arreu i finalment el vam trobar a sota del peu d'una de les dobles de la Kira, que l'intentava amagar per no desaparèixer. Ens va costar una mica treure-li però finalment ho van aconseguir. El jove aprenent de bruixot va preparà la poció màgica i tot va tornar a la normalitat.
-Moltes gràcies Eric que tinguis molta sort amb els exàmens. Ja veuràs com seràs un bon bruixot.- Vam dir acomiadant-nos.
I així va ser com vam conèixer un aprenent de bruixot que semblava una mica desendreçat però amb un gran cor, que ens va ensenyar un joc molt divertit i ens va donar una nova aventura que explicar.
 
EL APRENDIZ DE BRUJO
Kira escribía alguna de sus historias mientras yo tejía una bufanda cuando oímos un ruido estrepitoso que venía de una casa que teníamos justo debajo. Aterrizamos en seguida y en un santiamén llamábamos a su puerta.
Nos abrió un joven con la cara y el traje sucios de humo y un poco despeinado.
-Hola somos Kidi y Kira, pasábamos por aquí y hemos oído un ruido muy fuerte que venía de tu casa. Parecía una explosión. ¿Estás bien? -
-Si, si no ha sido nada ... pasad, pasad, bienvenidas seais.-
-¿Cómo te llamas? - Preguntó Kira.
-Me llamo Eric. Estoy preparándome para los exámenes de la academia de brujería y hay un conjuro que me cuesta un poco. Siento haberos asustado. ¿De donde venís? -
-Hace mucho tiempo que vamos por todas partes buscando historias fantásticas para escribir un libro y juegos nuevos y divertidos.-
-¡Que Bien! ¡Quizás nos podremos ayudar mutuamente! Sé un juego muy divertido pero necesitamos ser más. Si una de vosotras o las dos me lo permitís prepararé un conjuro donde saldrán diferentes dobles de cada una y entonces como seremos más os puedo explicar cómo es el juego y jugar un rato. ¿Qué os parece? -
-¿Quieres decir que van a aparecer más "Kidis" y más "Kiras" para poder jugar? -
-Si- Contestó Eric.
-¿Pero eso no es peligroso? - Pregunté.
-No sufráis, este conjuro lo domino bastante ...-
Kira y yo, no las teníamos todas, pero finalmente accedimos. El joven aprendiz se puso a preparar el hechizo yendo de arriba y abajo de la sala. Añadía diferentes productos y alimentos a una gran olla con agua que no paraba de hervir. Cuando hubo terminado, cogió un cucharón y nos sirvió un plato a cada una.
-Tomadlo todo ¿eh? que sino no funciona.- Finalizó Eric, orgulloso de haber hecho una buen trabajo.
Le hicimos caso y en pocos segundos, aparecieron tres "Kidis" y tres "Kiras" más. Eran exactamente iguales que nosotras con una pequeña diferencia: el color de sus ojos era el violeta.
-Bueno pues, ya podemos empezar a jugar, ¿no os parece? El juego se llama "El zapatón". Nos pondremos en un círculo cantando una canción mientras uno va alrededor con un zapato y lo pone detrás de uno de nosotros. Y cuando decimos, ¿quien se ha meado en la cama? El que tiene el zapato detrás se levanta y persigue al que se lo ha puesto. Si no lo atrapa, él da la vuelta al círculo-
El juego era muy divertido y pasamos un buen rato.
-Eric, nos lo hemos pasado muy bien pero ahora deberíamos irnos está oscureciendo y no me gusta mucho viajar de noche.- le dije yo y mis tres dobles.
De repente se puso muy nervioso, yendo arriba y abajo, mirando libros y removiendo papeles.
-¿Qué te pasa? - Preguntó Kira y sus dobles.
-Que no recuerdo dónde he puesto el papel donde había anotado como deshacer el hechizo y si no lo deshago vuestras dobles os acompañarán para siempre.-
Le ayudamos a buscarlo por todas partes y finalmente lo encontramos debajo del pie de una de las dobles de Kira, que lo intentaba esconder para no desaparecer. Nos costó un poco sacárselo pero finalmente lo conseguimos. El joven aprendiz de brujo preparó la poción mágica y todo volvió a la normalidad.
-Muchas gracias Eric que tengas mucha suerte con los exámenes. Ya verás como serás un buen brujo.- Dijimos despidiéndonos.
Y así fue como conocimos un aprendiz de brujo que parecía un poco desordenado, pero con un gran corazón, que nos enseñó un juego muy divertido y nos dio una nueva aventura que contar.