Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hojas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hojas. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Les aventures del Cargol Nico "Les coses bones de la tardor"/ Las aventuras de Nico el Caracol "Las cosas buenas del otoño"

En Nico i la Maria caminaven pel bosc sense rumb quan els hi va caure una fulla pel cap. Se la van treure de sobre i tot pensatiu en Nico va aixecar el cap i va mirar cap als arbres que no paraven de perdre fulles.

-Marxem ràpid d'aquí Maria!, aquests arbres estan molt tristos i no vull que ens encomanin la seva tristor.- digué el Cargol.

-Tristos nosaltres?, i ara! En aquesta època de l'any és quan més feliços estem.- va replicar un dels arbres.

-Qui parla?- Digué espantada la Marieta.

-Sóc el Roure més vell del bosc, i m'ha sorprès molt escoltar que els meus companys i jo poguem estar tristos. Què us ha fet pensar això?-

El Cargol li va explicar que feia un llarg camí buscant la vertadera felicitat i al veure que se'ls queien les fulles s'havia imaginat que no devien estar gaire contents i per això no li interessava seguir en aquell paratge.

-Us demanem perdó, no volíem pas ofendre'l- es va disculpar en Nico. -Però de veritat no us fa pena quedar-vos tan pelats?-

-Cada any quan arriba la tardor, les nostres fulles es van tornant d'un color marronós i perdent força. Quan ho creuen convenient, es deixen anar i cauen. Cada fulla que cau, és una oportunitat que tenim d' alliberar-nos. Amb cada fulla deixem anar el que ja no ens fa falta i el que ens fa més feliços de tot, és la seguretat absoluta de que a la primavera tornaran a sortir fulles noves, renovades, amb ilusió. Aquest procés que es repeteix, any rere any, ens fa arbres més forts, més segurs i amb una amor immens cap a la mare natura. Amb tot això no pot haver-hi cap roure infeliç-

En Nico i la Maria es van quedar meravellats amb les sabies paraules d'aquell Roure. Si no els hagués caigut aquella fulla per sobre, no haguessin descobert mai, una felicitat que desconeixien.

Molt agraits amb el Roure es van acomiadar i van continuar el seu camí. Havien descobert que les coses que poden resultar tristes o lletges poden amagar en el fons una gran felicitat.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".

Lourdes Coll



Nico y María caminaban por el bosque sin rumbo cuando les cayó una hoja encima de la cabeza. La apartaron y Nico,  pensativo levantó la cabeza y miró hacia los árboles que no paraban de perder hojas.

-¡Vámonos rápido de aquí María!, estos árboles están muy tristes y no quiero que nos transmitan su tristeza.- dijo el Caracol.

-¿Tristes nosotros? ¡Que va! En esta época del año es cuando más felices estamos.- replicó uno de los árboles.

-¿Quién habla? - Dijo asustada la Mariquita.

-Soy el Roble más viejo del bosque, y me ha sorprendido mucho escuchar que mis compañeros y yo podamos estar tristes. ¿Qué les ha hecho pensar esto? -

El Caracol le explicó que hacía un largo camino buscando la verdadera felicidad y al ver que se les caían las hojas se había imaginado que no debían estar muy contentos y por eso no le interesaba seguir en aquel paraje.

-Os pedimos perdón, no queríamos ofenderle- se disculpó Nico. -Pero de verdad, ¿no os da pena quedaros tan pelados? -

-Cada año cuando llega el otoño, nuestras hojas se van volviendo de un color marrón y perdiendo fuerza. Cuando lo creen conveniente, se sueltan y caen. Cada hoja que cae, es una oportunidad que tenemos de liberarnos. Con cada hoja dejamos ir lo que ya no nos hace falta y lo que nos hace más felices de todo, es la seguridad absoluta de que en primavera volverán a salir hojas nuevas, renovadas, con ilusión. Este proceso que se repite, año tras año, nos hace árboles más fuertes, más seguros y con un amor inmenso hacia la madre naturaleza. Con todo esto no puede haber ningún roble infeliz-

Nico y María se quedaron maravillados con las sabias palabras de aquel Roble. Si no les hubiera caído aquella hoja por encima, no hubieran descubierto nunca, una felicidad que desconocían.

Muy agradecidos con el Roble se despidieron y continuaron su camino. Habían descubierto que las cosas que pueden resultar tristes o feas pueden ocultar, en el fondo, una gran felicidad.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".

Lourdes Coll

 


diumenge, 14 d’octubre del 2018

NOUS CONTES


LA TARDOR ARRIBA AMB CANVIS

Les primeres fulles començaven a tenyir de marró els carrers del poblet on vivia en Jan. Era un nen molt espavilat que estimava la natura i que esperava com cada any que la seva amiga tardor arribés. Feia molt que no es veien i en tenia moltes ganes.
Impacient, mirava per la finestra. Però aquest any venia més tard que els altres.
“Què li deu haver passat?” pensava, “Perquè no ha vingut encara?”.
Tot fent-se aquestes preguntes va entreveure com un remolí de vent feia ballar les fulles pels carrers .
Pensant que podia ser ella va sortir ràpidament.
-Tardor, ets tu? – va cridar el noiet.
-Jan, que bé que et trobo! Vine amb mi!- contestà la tardor.
Agafats de la mà van córrer cap al bosc.
-Vens tard aquest any...-
-Si però estic molt contenta perquè porto un color nou. Portes els pinzells?-
-Si i tant! –Contestà orgullós el nen. –I quin és aquest color?-
-Porto els de sempre però he afegit el morat, comencem?-
Fulla a fulla, van començar a tenyir els arbres del bosc que encara verdejava. En Jan l’ajudava content, però per cada fulla que ell pintava de marró, passava la tardor i la tenyia de morat deixant al seu pas un paisatge ben diferent als dels últims anys.
Quan van acabar van pujar dalt del turó més alt per observar el paisatge satisfets de la feina feta.
-Què et sembla?- preguntar la tardor.
-Vols que et digui la veritat? Penso que abans era més bonic...-
-Abans?- Digué sorpresa la tardor. –Però si el color marró no li agrada a ningú...-
-A mi m’agrada, i em pensava que a tu també...-
Després d’uns minuts de silenci, la tardor es va aixecar i va sortir d’una revolada. Al cap d’unes hores el bosc lluïa amb els seus bonics tons de marró i ocre de cada any borrant del tot el color morat que havia portat de nou aquell any.
En Jan va anar a trobar-la de seguida.
-Com és que has canviat d’opinió?-
-M’has fet veure que canviant el que ens envolta no fa que ens sentim millor. Estava equivocada pensant que si canviava el color de la tardor seria més feliç. Em fa feliç venir cada any i veure com et diverteixes mentre pintem les fulles. Veure’t trist no m’agrada, vinc aquí per gaudir de la teva amistat i compartit la felicitat,  tingui el color que tingui.



EL OTOÑO LLEGA CON CAMBIOS

Las primeras hojas empezaban a teñir de marrón las calles del pueblo donde vivía Jan. Era un niño muy listo que amaba la naturaleza y que esperaba como cada año que su amigo otoño llegara. Hacía mucho que no se veían y tenía muchas ganas.
Impaciente, miraba por la ventana. Pero este año venía más tarde que los demás.
 "¿Qué le habrá pasado?" Pensaba, "¿Por qué no ha venido todavía?".
Haciéndose estas preguntas vislumbró como un torbellino de viento hacía bailar las hojas por las calles.
Pensando que podía ser él salió rápidamente.
-¿Otoño, eres tú? - gritó el muchacho.
-¡Jan, que bien que te encuentro! ¡Ven conmigo! - contestó el otoño.
Cogidos de la mano corrieron hacia el bosque.
-Vienes tarde este año ...-
-Si pero estoy muy contento porque traigo un color nuevo. ¿Traes los pinceles? -
-¡Claro que si! -contestó orgulloso el niño. -¿Y cuál es este color? -
-Traigo los de siempre pero he añadido el morado, ¿empezamos? -
Hoja a hoja, comenzaron a teñir los árboles del bosque que aún verdecía. Jan le ayudaba contento, pero por cada hoja que él pintaba de marrón, pasaba el otoño y la teñía de morado dejando a su paso un paisaje muy diferente a los de los últimos años.
Cuando acabaron subieron arriba de la colina más alto para observar el paisaje satisfechos del trabajo realizado.
-¿Qué te parece? - preguntó el otoño.
-¿Quieres que te diga la verdad? Pienso que antes era más bonito ...-
-¿Antes? - Dijo sorprendido el otoño. -Pero si el color marrón no le gusta a nadie ...-
-A mí me gusta, y pensaba que a ti también ...-
Después de unos minutos de silencio, el otoño se levantó y salió de un salto. Al cabo de unas horas el bosque lucía con sus bonitos tonos de marrón y ocre de cada año borrando del todo el color morado que había traído nuevo aquel año.
Jan fue a encontrarlo enseguida.
-¿Cómo es que has cambiado de opinión? -
-Me has hecho ver que cambiando lo que nos rodea no hace que nos sintamos mejor. Estaba equivocado pensando que si cambiaba el color del otoño sería más feliz. Me hace feliz venir cada año y ver cómo te diviertes mientras pintamos las hojas. Verte triste no me gusta. Vengo aquí para disfrutar de tu amistad y compartir la felicidad, tenga el color que tenga.











dijous, 3 d’octubre del 2013

Noves aventures de la Kidi/ Nuevas aventuras de Kidi

UN DIA DE TARDOR
Després de deixar els dies de sol i calor, el vent i la pluja ens seguien per on passàvem, cosa que va fer que ens aixopluguéssim en una cova que hi havia prop d'un bosc. Des de dins es podia veure com queien les fulles dels arbres deixant un mantell que cobria tot el sotabosc. La Kira s'avorria i, com s'havia acostumat a fer en els últims mesos, va treure el llibre i es va posar a escriure. Com sempre que feia aquest gest, es podia esperar que aparegués qualsevol cosa en qualsevol lloc i aquell dia no va ser una excepció. Una veueta, que no sabia d'on sortia, va començar a parlar.
-Hola Kira! Hola Kidi! Sóc en Boletus i he vingut a passar el dia amb vosaltres. Passarem una bona estona!-
-Un bolet que parla? Kira, cada dia em sorprens més!- vaig dir-li.
-I no només parla sinó que a més sap moltes històries i molts jocs. Ja veuràs que bé ens ho passem!-
A mi ja m'estava bé contemplar la pluja i veure com el vent feia caure fins la última fulla dels arbres, però la idea em va semblar bé i de seguida ens vam posar a jugar.
-Us he portat un tauler de fusta que té dibuixades unes rodones i unes escales. Cada rodona té un color i cada color té les seves fitxes del mateix color. Són el blau, el vermell, el verd i el groc. Que sabeu de quin joc parlo?-
-Si, si, jo si!- digué la Kira cridant.- És el Parxís!-
-Molt bé! I mireu quines fitxes!-
De darrera el tauler va treure quatre figuretes en forma de bolet dels diferents colors del joc, era un parxís molt original i diferent.
Mentre jugàvem, una forta ventada va fer entrar a la cova una fulla que va anar a parar al ben mig del tauler. Sense que poguéssim dir res, es va aixecar, es va espolsar les gotes d'aigua que encara li quedaven enganxades, va agafar les fitxes de color verd i va dir:
-Feia estona que volia venir a jugar amb vosaltres però l'arbre no em deixava marxar. Finalment m'he pogut desenganxar. Us faltava un jugador, no?-
En Boletus, la Kira i jo ens vam mirar i vam contestar.
-I tant! Ens faltava el jugador verd. Benvinguda!-
Tot jugant, una de les figueretes va cobrar vida i molt enfadada de no poder anar per on ella volia, va tombar el tauler i va fer caure tota la resta.
Vaig mirar a la Kira i l i vaig dir:
-Però per què escrius aquestes coses? Fes el favor de fer que torni a ser una figura sense vida!-
-No puc!- va dir. -Aquest cop no he sigut jo!-
-Em sembla que forma part de l'encanteri.- Digué en Boletus. -Aquest estiu hem rebut la visita d'una bruixa que ens ha llençat un encanteri, només es desfarà si aconseguim acabar la partida. No deixeu que s'escapi! Agafeu la figureta i no en perdeu de vista cap d'elles. Hem d'acabar-la o tot cobrarà vida i llavors serà impossible desfer-ho.-
La partida va ser més llarga i tensa del que en pensàvem, però finalment vam aconseguir acabar-la. L'encanteri es va desfer i tot va tornar a la normalitat. Li vaig agafar el llibre a la Kira i li vaig dir:
-A partir d'ara el llibre el portaré jo i no hi escriurem res a no ser que sigui per salvar-nos d'algun perill.-
La Kira ho va acceptar sense queixes i com ja s'havia fet fosc, vam decidir passar la nit a la cova i continuar el camí a l'endemà.



UN DÍA DE OTOÑO
Tras dejar los días de sol y calor , el viento y la lluvia nos seguían por donde pasábamos , lo que hizo que nos cobijáramos en una cueva que había cerca de un bosque . Desde dentro se podía ver como caían las hojas de los árboles dejando un manto que cubría todo el suelo . Kira se aburría y, como se había acostumbrado a hacer en los últimos meses, sacó el libro y se puso a escribir. Como siempre que hacía este gesto, se podía esperar que apareciera cualquier cosa en cualquier lugar y ese día no fue una excepción . Una vocecita , que no sabía de dónde salía , empezó a hablar .
- ¡Hola Kira ! ¡Hola Kidi ! Soy Boletus y he venido a pasar el día con vosotras . ¡Pasaremos un buen rato ! -
- ¿Una seta que habla? ¡Kira, cada día me sorprendes más ! - Le dije .
- Y no sólo habla sino que además sabe muchas historias y muchos juegos . ¡Ya verás que bien lo pasamos ! -
A mí ya me estaba bien contemplar la lluvia y ver cómo el viento hacía caer hasta la última hoja de los árboles , pero la idea me pareció bien y enseguida nos pusimos a jugar .
- Os he traído un tablero de madera que tiene dibujadas unas redondas y unas escaleras . Cada redonda tiene un color y cada color tiene sus fichas del mismo color . Son el azul, el rojo, el verde y el amarillo. ¿Sabéis de qué juego hablo? -
- ¡Si, si, yo si ! - Dijo Kira gritando . - ¡Es el Parchís ! -
- ¡Muy bien! ¡Y mirad qué fichas ! -
De detrás del tablero sacó cuatro figuritas en forma de seta de los diferentes colores del juego, era un parchís muy original y diferente .
Mientras jugábamos, un fuerte viento hizo entrar en la cueva una hoja que fue a parar en medio del tablero. Sin que pudiéramos decir nada, se levantó, se sacudió las gotas de agua que aún le quedaban pegadas, cogió las fichas de color verde y dijo :
- Hacía rato que quería venir a jugar con vosotros pero el árbol no me dejaba marchar. Finalmente me he podido despegar. ¿Os faltaba un jugador, no ? - Boletus , Kira y yo nos miramos y contestamos .
- ¡Y tanto ! Nos faltaba el jugador verde . ¡Bienvenida ! -
Jugando, una de las figuritas cobró vida y muy enfadada de no poder ir por donde ella quería, tumbó el tablero e hizo caer todas las demás.
Miré a Kira y le dije :
- Pero ¿por qué escribes estas cosas ? ¡Haz el favor de hacer que vuelva a ser una figura sin vida ! -
- ¡No puedo ! - Dijo . -¡ Esta vez no he sido yo ! -
- Me parece que forma parte del hechizo . - Dijo Boletus . - Este verano hemos recibido la visita de una bruja que nos ha lanzado un hechizo , sólo se deshará si conseguimos terminar la partida . ¡No dejéis que se escape ! Coged la figurita y no perdáis de vista a ninguna de las otras. Debemos terminarla o todo cobrará vida y entonces será imposible deshacer el hechizo. -
La partida fue más larga y tensa de lo que en pensábamos , pero finalmente conseguimos terminarla. El hechizo se deshizo y todo volvió a la normalidad . Le cogí el libro a Kira y le dije:
- A partir de ahora el libro lo llevaré yo y no escribiremos nada a no ser que sea para salvarnos de algún peligro . -
Kira lo aceptó sin quejas y como ya había oscurecido, decidimos pasar la noche en la cueva y continuar el camino al día siguiente.