Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hivern. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hivern. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de desembre del 2014

El conte de la Kidi i el Nadal/ El cuento de Kidi y la Navidad

EL SAC
Era la nit de Nadal, nevava força, teníem fred i estàvem cansades. Per sort érem molt a prop d'un poble on de ben segur trobaríem algun lloc per aixoplugar-nos de la neu.
Vam caminar pocs minuts i just abans d'arribar a l'entrada de la població, vam trobar un sac de color vermell tant ple, que amb prou feines el podíem aixecar entre les dues.
- Deixa'l estar Kira! Anem a veure si trobem un lloc on poder passar aquesta nit.-
- Però Kidi, no tens curiositat per saber què hi ha a dins?-
- No, ara mateix només tinc fred i gana. Au va, anem!-
La Kira no em va fer cas, va estirar el cordill que lligava el sac i en va treure una joguina. Era un patinet de fusta.
- Ho sabia, ho sabia!- va cridar. -Sabia que era el sac del Pare Noel.-
- No pot ser. Avui és la nit de Nadal i hauria d'estar repartint les joguines a tots els nens i nenes, segur que no és seu.-
Però la Kira estava convençuda que se li havia caigut del trineu i ara l'havíem de trobar per tornar-li. Sinó els nens i nenes es llevaríen el dia de Nadal sense cap joguina.
Tot i la neu, vam començar a cridar i a buscar al Pare Noel per tot arreu, però res de res.  Els carrers estaven deserts.
Finalment el cansament i el fred van poder amb les nostres forces i vam decidir entrar a la primera casa que vam trobar.
- Bona nit, som la Kidi i la Kira. Tenim molt de fred i estem molt cansades. Que podríem passar la nit a casa seva?-
- I ara, què us heu pensat?- digué un senyor tancant-nos la porta als morros.
Ho vam provar a unes quantes cases més, sense èxit.
Finalment vam trucar a la porta d'una caseta molt petita que hi havia una mica apartada del poble. Ens va obrir la porta un homenet molt baixet.
- Bona nit tingueu- digué – passeu criatures, no us quedeu més aquí a fora amb aquest fred.-
- Moltes gràcies, senyor...-
- Em dic Nicolau. On aneu amb aquest fred i tan carregades?-
- Buscàvem un lloc per passar la nit i ens hem trobat aquest sac. Creiem que és d'el Pare Noel, l'hem buscat per tot arreu per tornar-li i no el trobem. Ja no podem més, estem molt cansades. Ens fa molta pena que el dia de Nadal els nens es quedin sense regals però hem fet el que hem pogut...-
- No patiu, cap nen es quedarà sense joguina, ja ho veureu.-
Aquell homenet no es va estranyar gens del que li explicàvem i se'l veia molt convençut del que deia. Ens va oferir un bon sopar i assegudes a la vora de la llar de foc, vençudes per el cansament, ens vam quedar adormides.
Pel matí el sac havia desaparegut. En Nicolau, ens havia preparat una xocolata calenta per esmorzar i mentre ens el preníem ens va explicar què havia passat.
- El Pare Noel s'ha emportat el sac i segur que aquesta hora ja deu haver acabat la seva feina.-
- I com ho ha sabut que el sac era aquí?-
- No ho sabia- digué,- però cada nit de Nadal abans de començar a repartir els regals, passa per casa meva a prendre una tassa de xocolata calenta. Som molt amics. S'ha alegrat molt de trobar el sac aquí, estava molt preocupat perquè no sabia on l'havia perdut. I en agraïment per haver-li tornat us ha deixat un regal-.
Eren unes bufandes i uns guants per cada una, ara ja podíem continuar el nostre viatge. Però abans ens vam quedar a gaudir del dia de Nadal en companyia d'en Nicolau.
Bones Festes!!!

EL SACO
Era la noche de Navidad, nevaba bastante, teníamos frío y estábamos cansadas. Por suerte estábamos muy cerca de un pueblo donde seguro encontraríamos algún lugar para refugiarnos de la nieve.
Caminamos unos minutos y justo antes de llegar a la entrada de la población, encontramos un saco de color rojo tan lleno, que apenas podíamos levantar entre las dos.
- ¡Déjalo Kira! Vamos a ver si encontramos un lugar donde poder pasar esta noche-
- Pero Kidi, ¿no tienes curiosidad por saber qué hay dentro? -
- No, ahora mismo sólo tengo frío y hambre. ¡Vamos, vamos! -
Kira no me hizo caso, tiró del cordel que ataba el saco y sacó un juguete. Era un patinete de madera.
- ¡Lo sabía, lo sabía! - Gritó. -¡Sabía Que era el saco de Papá Noel.-
- No puede ser. Hoy es la noche de Navidad y debería estar repartiendo los juguetes a todos los niños y niñas, seguro que no es suyo.-
Pero Kira estaba convencida de que se le había caído del trineo y ahora le teníamos que encontrar para devolvérselo. Sino los niños y niñas se levantarían el día de Navidad sin ningún juguete.
A pesar de la nieve, empezamos a gritar y a buscar a Papá Noel por todas partes, pero nada de nada. Las calles estaban desiertas.
Finalmente el cansancio y el frío pudieron con nuestras fuerzas y decidimos entrar en la primera casa que encontramos.
- Buenas noches, somos Kidi y Kira. Tenemos mucho frío y estamos muy cansadas.  ¿Podríamos pasar la noche en su casa? -
- ¿Qué os habéis pensado? - Dijo un señor cerrándonos la puerta en las narices.
Lo probamos en varias casas más, sin éxito.

Finalmente llamamos a la puerta de una casita muy pequeña que había un poco apartada del pueblo. Nos abrió la puerta un hombrecito muy bajito.
- Buenas noches tengáis- dijo - pasad criaturas, no os quedéis más aquí afuera con este frío.-
- Muchas gracias, señor ...-
- Me llamo Nicolás. ¿Donde vais con este frío y tan cargadas? -
- Buscábamos un lugar para pasar la noche y nos hemos encontrado este saco. Creemos que es de Papá Noel, lo hemos buscado por todas partes para devolvérselo y no lo encontramos. Ya no podemos más, estamos muy cansadas. Nos da mucha pena que el día de Navidad los niños se queden sin regalos pero hemos hecho lo que hemos podido...-
- No os preocupéis, ningún niño se quedará sin juguete, ya lo veréis.-
Aquel hombrecillo no se extrañó nada de lo que le explicábamos y se le veía muy convencido de lo que decía. Nos ofreció una buena cena y sentadas al lado de la chimenea, vencidas por el cansancio, nos quedamos dormidas.
Por la mañana el saco había desaparecido. Nicolás, nos había preparado un chocolate caliente para el desayuno y mientras lo tomábamos nos explicó qué había pasado.
Papá Noel se ha llevado el saco y seguro que a esta hora ya debe haber terminado su trabajo.
- ¿Y cómo lo ha sabido que el saco estaba aquí? -
- No lo sabía. - Dijo, - pero cada noche de Navidad, antes de empezar a repartir los regalos, pasa por mi casa a tomar una taza de chocolate caliente. Somos muy amigos. Se ha alegrado mucho de encontrar el saco aquí, estaba muy preocupado porque no sabía dónde lo había perdido. Y en agradecimiento por devolvérselo os ha dejado un regalo-.
Eran unas bufandas y unos guantes para cada una, ahora ya podíamos continuar nuestro viaje. Pero antes nos quedamos a disfrutar del día de Navidad en compañía de Nicolás.
Felices Fiestas !!!


dijous, 2 de febrer del 2012

El conte de la Kidi de Febrer/ El cuento de Kidi de Febrero

Aquest mes la Kidi de la revista Kids ens porta fred i gresca a la vegada:

ELS INDIS QUE NO EREN INDIS
Des del cel es veien unes rodones a terra que no encertava a saber què eren. Tot seguia igual de glaçat i blanc. Feia molt de fred però m'hi vaig acostar... Eren uns iglús (segons em van explicar més tard). Tot estava en silenci i vaig decidir entrar en un d'ells. No s'hi estava gens malament la temperatura era molt bona allà dins. Portava dies passant fred i allò era molt confortable, així que ajaguda a sobre d'unes pells, em vaig adormir.
Més tard un gran xivarri em va despertar. Quan vaig sortir vaig veure un grup considerable de gent amb unes plomes al cap corrent amunt i avall.
-Hola!- vaig cridar. Però feien tant d'escàndol que no es van adonar de la meva presència.
-Hola sóc la Kidi!- vaig tornar a dir acostant-m'hi.
Aquest cop un dels més petits em va veure i una mica espantat va córrer a amagar-se darrera d'un dels grans que em va venir a trobar.
-Benvinguda al poblat dels indis- em digué.
-Molt bon dia, sóc la Kidi... Indis dieu?- no n'havia vist mai cap però segons m'havien explicat, les tribus d'indis no vivien enmig del glaç.
-Si, és un joc que juguem sempre en aquesta època de l'any. Ens posem unes plomes al cap i amb les mans agafem pintura de colors diferents.Que vols jugar?-
Com molt bé sabeu vaig acceptar sense problemes, em van posar una cinta amb un parell de plomes al cap i vam començar a jugar.
Ens vam dispersar pel voltant dels iglús i saltant i ballant, cantaven:
Som els indis de la Sibèria
pintem cares i esquenes,
corre, salta, fuig d'aquí
o et pinto sense fi.
Un dels indis deia una part del cos i tots havien de córrer a pintar-la al company que tenien més aprop. En un moment vam quedar tots ben acolorits, fins i tot el glaç va perdre la seva blancor.
Després em van explicar que tot allò ho feien per celebrar el Carnestoltes. Amb el fred no podien disfressar-se de masses coses i havien decidit posar-se unes plomes com les dels indis i sentir-se com a tals per un dia. Per aquest motiu feien danses i es pintaven la cara tot jugant.
Finalitzat el joc, em van convidar en un dels seus iglús a menjar una sopa de peix, per entrar en calor.
Quan em vaig acomiadar a l'endemà, no hi havia ni rastre d'aquells indis que em van rebre, s'havien convertit tots en uns amables esquimals.
Fins la pròxima aventura. 

Il·lustració. Cristina de Arcos
Este mes Kidi de la revista Kids nos trae frío y jaleo:
LOS INDIOS QUE NO ERAN INDIOS
Desde el cielo se veían unas redondas en el suelo que no acertaba a saber qué eran. Todo seguía igual de helado y blanco. Hacía mucho frío pero me acerqué... Eran unos iglúes (según me contaron más tarde). Todo estaba en silencio y decidí entrar en uno de ellos. No se estaba nada mal la temperatura era muy buena ahí dentro. Llevaba días pasando frío y aquello era muy confortable, así que tumbada encima de unas pieles, me dormí.
Más tarde un gran alboroto me despertó. Cuando salí vi un grupo considerable de gente con unas plumas en la cabeza corriendo arriba y abajo.
-¡Hola!- Grité. Pero hacían tanto escándalo que no se dieron cuenta de mi presencia.
-¡Hola soy Kidi!- Dije otra vez acercándome.
Esta vez uno de los más pequeños me vio y algo asustado corrió a esconderse detrás de uno de los mayores que me vino hacia mí.
-Bienvenida al poblado de los indios- me dijo.
-Muy buenos días, soy Kidi ... ¿Indios decís? - No había visto nunca ninguno pero según me habían explicado, las tribus de indios no vivían en medio del hielo.
-Sí, es un juego que jugamos siempre en esta época del año. Nos ponemos unas plumas en la cabeza y con las manos cogemos pinturas de colores diferentes.
¿Quieres jugar? -
Como muy bien sabéis acepté sin problemas, me pusieron una cinta con un par de plumas en la cabeza y empezamos a jugar.
Nos dispersaron por los alrededores de los iglúes y saltando y bailando, cantaban:
Somos los indios de la Siberia
pintamos caras y espaldas,
corre, salta, huye de aquí
o te pintaré sin fin.

Uno de los indios decía una parte del cuerpo y todos tenían que correr a pintarla al compañero que tenían más cerca. En un momento quedamos todos bien coloreados, incluso el hielo perdió su blancura.
Después me explicaron que todo aquello lo hacían para celebrar el Carnaval. Con el frío no podían disfrazarse de demasiadas cosas y habían decidido ponerse unas plumas como las de los indios y sentirse como tales por un día. Por este motivo hacían danzas y se pintaban la cara jugando.
Finalizado el juego, me invitaron a uno de sus iglúes a comer una sopa de pescado, para entrar en calor.
Cuando me despedí al día siguiente, no había ni rastro de aquellos indios que me recibieron, se habían convertido todos en unos amables esquimales.
Hasta la próxima aventura.





divendres, 20 de gener del 2012

El ninot de neu/ El muñeco de nieve

Cansat de la seva soledat, de veure sempre el blanc de la neu i sentir el fred, el ninot de neu tenia ganes de marxar molt lluny i poder sentir l'escalfor del sol al seu rostre. Una nit va desitjar amb totes les seves forces tenir cames per poder marxar d'allà. Llavors, d'una llum cegadora, en va aparèixer la fada de la neu que li va dir:
-Benvolgut ninot de neu, si et dono cames, caminaràs lluny d'aquí i em deixaràs sola. Si camines lluny d'aquí aniràs a trobar el sol, i si vas a trobar el sol, et desfaràs per sempre més...-
-No sabia que estiguessis amb mi, no t'havia vist mai per aquí.-
-Sempre estic al teu costat sóc la fada de la neu. No hi ha neu al teu voltant? Que no em vegis sempre, no vol dir que no t'acompanyi.-
-Però jo em sento molt sol aquí, no em vens a veure mai.-
-Fins ara no m'havies cridat!-
-T'he cridat perquè vull unes cames per marxar d'aquí.-
-Doncs si te les concedeixo et fondràs...-
-Però tu no pots fer que no em fongui amb el sol?- preguntà el ninot molt trist.
-Només ho faré amb una condició, si et dono unes cames, podràs anar a on fa calor un sol dia, però m'has de prometre que em portaràs la més bella flor del prat més florit que vegis. Recorda que només tens un dia...- finalitzà la fada.
El ninot hi va accedir i tot seguit dues cames van sorgir per art de màgia. Va començar el seu camí buscant la calor del sol i el prat de flors. Mica en mica la neu anava desapareguen del seu voltant i l'escalfor del sol li anava  acariciant la cara. El ninot de neu estava tan feliç que es va oblidar de tot el que li havia dit la fada. Va baixar muntanya avall fins arribar a un poble. Allà la gent fugia corrent només veure'l. El pobre ninot es va acostar a uns nens que jugaven a pilota i els hi va demanar de jugar amb ells. Tots van fugir de seguida deixant-lo tot sol. Però el ninot va seguir el seu camí, volia conèixer a algú que li fes companyia. Va arribar fins a un bosc ple d'animalets, però en veure'l fugien igual que en el poble. Pobre ninot! 
El dia s'estava acabant i no s'havia recordat de la flor de la fada. 
Dret enmig d'el bosc, els últims rajos de sol, van començar a desfer del pobre ninot. 
A l'endemà uns excursionistes van trobar una gorra, una bufanda i uns guants, enmig d'una bassa d'aigua.
 Diuen que no va ser el sol que el va fondre, sinó que es va desfer plorant en veure's més sol que a dalt de la muntanya.




Cansado de su soledad, de ver siempre el blanco de la nieve y sentir el frío, el muñeco de nieve tenía ganas de irse muy lejos y poder sentir el calor del sol en su rostro. Una noche deseó con todas sus fuerzas tener piernas para poder irse de allí. Entonces, de una luz cegadora apareció el hada de la nieve que le dijo:
-Querido muñeco de nieve, si te doy piernas, caminarás lejos de aquí y me dejarás sola. Si andas lejos de aquí, irás a buscar el sol, y si vas a buscar el sol, te desharás para siempre...
-No sabía que estuvieras conmigo, no te había visto nunca por aquí.-
-Siempre estoy a tu lado soy el hada de la nieve. ¿No hay nieve a tu alrededor? Que no me veas siempre no quiere decir que no te acompañe.-
-Pero yo me siento muy solo aquí, no me vienes a ver nunca.-
-¡Hasta ahora no me habías llamado! -
-Te he llamado porque quiero unas piernas para irme de aquí.-
-Pues si te las concedo te desharás...-
-¿Pero tú no puedes hacer que no me derrita con el sol?- Preguntó el muñeco muy triste.
-Sólo lo haré con una condición, si te doy unas piernas, podrás ir a donde hace calor un solo día, pero me tienes que prometer que me traerás la más bella flor del prado más florecido que veas. Recuerda que sólo tienes un día...- finalizó el hada. El muñeco accedió y acto seguido dos piernas surgieron por arte de magia. Comenzó su camino buscando el calor del sol y el prado de flores. Poco a poco la nieve iba desaparezcan de su entorno y el calor del sol le iba acariciando la cara. El muñeco de nieve estaba tan feliz que se olvidó de todo lo que le había dicho el hada. Bajó montaña abajo hasta llegar a un pueblo. Allí la gente huía corriendo al verlo. El pobre muñeco se acercó a unos niños que jugaban a la pelota y les pidió jugar con ellos. Todos huyeron de inmediato dejándolo solo. Pero el muñeco siguió su camino, quería conocer a alguien que le hiciera compañía. Llegó hasta un bosque lleno de animalitos, pero al verlo huían al igual que en el pueblo.¡Pobre muñeco!El día estaba terminando y no se había acordado de la flor del hada.
De pie en medio del bosque, los últimos rayos de sol empezaron a deshacerlo.Al día siguiente unos excursionistas encontraron una gorra, una bufanda y unos guantes, en medio de un charco de agua.
 
Dicen que no fue el sol que lo derritió, sino que se deshizo llorando al verse más solo que en la montaña.

dijous, 1 de desembre del 2011

El conte de Nadal de la Kidi/ El cuento de Navidad de Kidi

Ja ha arribat el mes de Desembre i amb ell una nova aventura de la Kidi de la Revista Kids, aquest cop, descobrint el Nadal.
LA LLUM MISTERIOSA
Aquest cop volava de nit i una llum encegadora va passar pel meu costat deixant-me sobresaltada durant una bona estona. Quan vaig recuperar-me, la curiositat em va poder i vaig posar rumb fins on s'havia aturat aquella llum misteriosa.
Abans d'aterrar però, vaig observar qui vivia allà. Primer vaig veure uns pastors fent el menjar en una foguera. Més endavant hi havia una dona que rentava la roba a la vora del riu. Fins i tot, amagat entre uns matolls, hi vaig veure un caganer...
Més apartades, hi havia una desena d'ovelles que pasturaven mentre els seu amo, un noiet, se les mirava.
-Hola, sóc la Kidi. Has vist passar una llum molt brillant per aquí?-. Li vaig preguntar.
-Sí, i després m'ha visitat un àngel. Tu també ets un àngel?-.
-No, jo viatjo a mons diferents per aprendre jocs nous...Un àngel dius, i què t'ha dit?-.
-M'ha dit que seguís la llum, que em portaria fins on ha nascut Jesús el nostre “Salvador”. Ara hi anava. Que vols venir amb mi?-.
-I tant!-. Vaig respondre.
-Si vols, pel camí podem jugar al “veig-veig”. Saps com s'hi juga?-.
-No, però m'agrada molt aprendre jocs nous...-
-Veig, veig- digué el noiet.
-Què veus?- vaig contestar.
-Una coseta que comença per la lletra “erra”...-
- “Erra”, “erra”... Riu!- vaig dir.
I així, jugant, jugant, vam arribar fins on s'estava la llum ben quieta.
A sota hi havia un estable on escalfat amb l'alè d'un bou i d'una mula, dormia plàcidament el bebè Jesús, acompanyat dels seus pares Josep i Maria. Tothom li portava algun present, fins i tot el noiet li va regalar una ovella.
Jo no sabia què donar-li, però finalment, veient-lo tant nu, vaig decidir fer servir els meus poders màgics i del no res va aparèixer una manta de colors que el va abrigar en aquella nit tant freda.
L'àngel que hi havia a l'entrada de l'estable ens va dir que propaguéssim la bona nova per tot arreu. I és per això que, cada desembre, celebrem amb alegria, que una nit tan gèlida com aquella va néixer el Redemptor.
Bones Festes!!

Il·lustració: Cristina de Arcos
Ya ha llegado el mes de Diciembre y con el una nueva aventura de Kidi de la Revista Kids, esta vez, descubriendo la Navidad.
LA LUZ MISTERIOSA
Esta vez volaba de noche y una luz cegadora pasó por mi lado dejándome sobresaltada durante un buen rato. Cuando me recuperé, la curiosidad me pudo y puse rumbo hasta donde se había detenido aquella luz misteriosa.
Pero antes de aterrizar, observé quién vivía allí. Primero vi unos pastores haciendo la comida en una hoguera. Más adelante había una mujer que lavaba la ropa a orillas del río. Incluso, escondido entre unos matorrales, vi a un “caganer”...
Más apartadas, había una decena de ovejas que pastaban mientras su amo, un muchacho, se las miraba.
-Hola, soy Kidi. ¿Has visto pasar una luz muy brillante por aquí?-.Le pregunté.
-Sí, y después me ha visitado un ángel. ¿Tú también eres un ángel? -.
-No, yo viajo a mundos diferentes para aprender juegos nuevos... Un ángel dices, ¿y qué te ha dicho? -.
-Me ha dicho que siguiera la luz, que me llevaría hasta donde ha nacido Jesús nuestro "Salvador". Ahora iba hacia allí.  ¿Quieres venir conmigo? -.
-¡Por supuesto!-. Respondí.
-Si quieres, por el camino podemos jugar al "veo-veo". ¿Sabes cómo se juega? -.
-No, pero me gusta mucho aprender juegos nuevos...-
-Veo, veo- dijo el muchacho.
-¿Qué ves? - Contesté.
-Una cosita que empieza por la letra "erre "...-
- "Erre", "erre" ... Río! - Dije.
Y así, jugando, jugando, llegamos hasta donde estaba la luz quieta.
Abajo había un establo donde calentado por el aliento de un buey y una mula, dormía plácidamente el bebé Jesús, acompañado de sus padres José y María. Todo el mundo le llevaba algún presente, incluso el muchacho le regaló una oveja.
Yo no sabía qué darle, pero finalmente, viéndolo tanto desnudo, decidí usar mis poderes mágicos y de la nada apareció una manta de colores que lo abrigó en aquella noche tan fría.
 El ángel que había en la entrada del establo nos dijo que propagásemos la buena nueva por todas partes. Y es por eso que, cada diciembre, celebramos con alegría, que una noche tan gélida como aquella nació el Redentor.
 Felices Fiestas!

dijous, 9 de desembre del 2010

Un conte de Nadal/Un cuento de Navidad


El fred que feia li pintava el nas de vermell. Agafat de la mà de la seva mare, anaven a comprar tot el que faltava per preparar el sopar de la nit de Nadal. A en Narcís li agradaven molt aquells dies. Mirava a través del vidre de la botiga tota la ciutat plena de llums, es quedava embadalit. La neu cobria ja, bona part de les voreres.Tenia ganes de tornar a casa i asseure's al costat de la llar de foc. Però llavors va veure un noiet no gaire abrigat, que passava mig mort de fred per davant de la botiga.. Sense pensar's-ho ni un moment, va sortir corrent i el va anar a trobar.
-Eh, espera, vina a dins amb mi...-
-Gràcies, però no puc, he de tornar al portal...-digué amb un fil de veu.
-Al portal, quin portal?- preguntà en Narcís.
-Visc a dins d'aquest portal amb la meva germana, m'està esperant...- va dir assenyalant una porta vella i atrotinada.
-Però aquí, no podeu... no teniu fred? I els vostres pares on són?-
-Som orfes...-
-Doncs no se'n parli més, agafa a la teva germana i vine amb mi, els meus pares són molt bons i segur que us deixen venir a casa amb nosaltres.-
Els germans i en Narcís van tornar a la botiga on la mare seguia comprant sense adonar-se del què passava.
-Mare, són la Maria i en Josep, oi que poden venir a casa?-
En veure'ls de seguida va estirar la mà del seu fill i digué:-On vas amb aquests nens tant bruts? A casa dius? Ni parlar-ne!-
-Però mare, no tenen pares, ni casa, fa fred! Sempre dieu que hem d'ajudar als altres, i més en aquesta època de l'any, deixaràs que passin el dia de Nadal al carrer, mig morts de fred?-
L'escena observada per una desena de persones que compraven a la botiga, va atabalar una mica a la mare, que després de sentir les paraules del seu fill, va ser incapaç de negar's-hi. Va pagar de seguida i amb la compra i els tres nois, va tornar a casa.
Quan el pare els va veure entrar, es va quedar tot sorprès. En pocs moments la mare li ho va explicar tot.
-Narcís és molt admirable el que has fet, però no ens podem quedar amb aquest nens, la policia ens podria posar a la presó...Mira farem una cosa, com que és molt tard i és la nit de Nadal, es poden quedar, però demà haurem de trucar a la policia, ells s'encarregaran de trobar una llar per a ells.-
Tots hi van estar d'acord i van passar una gran nit. Quan es van despertar al matí, en Narcís i els seus pares van tenir una grata sorpresa. Els nens havien desaparegut però en el seu lloc, hi van trobar dos regals. Un era una figura d'or de Sant Josep, l'altre una figura d'or de la Verge Maria.

Bon Nadal!!!! Bon any!!!




El frío que hacía le pintaba la nariz de rojo. Cogido de la mano de su madre, iban a comprar todo lo que faltaba para preparar la cena de la noche de Navidad. A Narcís le gustaban mucho aquellos días. Miraba a través del cristal de la tienda toda la ciudad llena de luces, se quedaba embelesado. La nieve cubría ya, buena parte de las aceras.Tenía ganas de volver a casa y sentarse junto a la chimenea. Pero entonces vio un muchacho no muy abrigado, que pasaba medio muerto de frío por delante de la tienda .. Sin pensárselo ni un momento, salió corriendo y fue a búscalo.-Eh, espera, ven dentro conmigo ...--Gracias, pero no puedo, tengo que volver al portal ...- dijo con un hilo de voz.-Al portal, ¿qué portal? - Preguntó Narcís.-Vivo dentro de este portal con mi hermana, me está esperando ...- dijo señalando una puerta vieja y destartalada.-Pero aquí, no puedes ... ¿no tenéis frío? ¿Y vuestros padres dónde están? --Somos huérfanos ...--Pues no se hable más, coge a tu hermana y ven conmigo, mis padres son muy buenos y seguro que os dejan venir a casa con nosotros .-Los hermanos y Narcís volvieron a la tienda donde la madre seguía comprando sin darse cuenta de lo que pasaba.-Madre, son María y José, ¿verdad que pueden venir a casa? -Al verlos enseguida estiró la mano de su hijo y dijo:-¿Dónde vas con esos niños tan sucios? A casa dices? Ni hablar! --Pero madre, no tienen padres, ni casa, hace frío! Siempre decís que debemos ayudar a los demás, y más en esta época del año, dejarás que pasen el día de Navidad en la calle, medio muertos de frío? -La escena observada por una decena de personas que compraban en la tienda, agobió un poco a la madre, que después de oír las palabras de su hijo, fue incapaz de negarse. Pagó de inmediato y con la compra y los tres chicos, volvió a casa.Cuando el padre los vio entrar se quedó muy extrañado. En un momento la madre se lo contó todo.-Narcís es admirable lo que has hecho, pero no nos podemos quedar con estos niños, la policía nos podría poner en la cárcel ... Mira, haremos una cosa, como es muy tarde y es la noche de Navidad, se pueden quedar, pero mañana tendremos que llamar a la policía, ellos se encargarán de encontrar un hogar para ellos .-Todos estuvieron de acuerdo y pasaron una gran noche. Cuando se despertaron por la mañana, Narcís y sus padres se llevaron una sorpresa. Los niños habían desaparecido, pero en su lugar, encontraron dos regalos. Uno era una figura de oro de San José,el otro una figura de oro de la Virgen María.
¡¡Feliz Navidad!! ¡¡Feliz año!!

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Conte curt de Nadal/Cuento corto de Navidad

"A fora, tot estava nevat. A la llar de foc cremaven els troncs, donant aquella pau i escalfor només de mirar-la. La mare era a la cuina preparant el sopar de Nadal. Els nens estaven neguitosos per fer cagar el tió.  De sobte alguna cosa va colpejar la porta. El pare extranyat va anar a obrir. Qui podia ser amb aquell fred? No esperaven a ningú. Tota la familia era allà. Potser havia estat el vent. Un senyor vellet i mig mort de fred va aparèixer darrera la porta. Vestit amb roba vella, va demanar si podia entrar i escalfar-se una mica abans de seguir el seu camí. El van deixar passar i fins i tot el van convidar a sopar. L'home els hi va explicar històries meravelloses, que van fer quedar embadalits els nens, mentre sopaven. Tenia quelcom misteriós, però s'el veia bona persona. Finalment, l'home es va acomiadar, tot dient que eren la única familia del poble que l'havien volgut acollir en una nit tan freda i simbòlica com aquella, i que estava molt agraït. Tal com va arribar, va desaparèixer deixant una gran pau i felicitat en tota la casa. L'endemà al matí, quan es van llevar es van trobar a sobre la taula una ponsètia preciosa. Tots es van alegrar molt amb aquell regal, perquè sabien perfectament d'on havia sortit. Aquell home misteriós tenia alguna cosa màgica que repartia felicitat per on anava i aquella planta n'era la prova.
" Aquest petit conte que he escrit, és per donar les gràcies a tots els que hem llegiu. Per desitjar-vos unes bones festes i perquè  aquesta època de l'any en que tots intentem ser una mica millors, serveixi per donar-nos conte que ser bones persones, és el millor propòsit per l'any vinent. "
 Bon Nadal.




Fuera todo estaba nevado. En la chimenea quemaban los troncos, dando esa paz y calor sólo de mirarla. La madre estaba en la cocina preparando la cena de Navidad. Los niños inquietos para hacer cagar el "tió" de repente algo golpeó la puerta. El padre extrañado fue a abrir. ¿Quién podía ser con ese frío? No esperaban a nadie. Toda la familia estaba allí. Quizás había sido el viento. Un señor anciano y medio muerto de frío apareció detrás de la puerta. Vestía ropas viejas y pidió si podía entrar y calentarse un poco antes de seguir su camino. Le dejaron pasar e incluso le invitaron a cenar. El hombre les contó historias maravillosas que hicieron que los niños se quedaran embelesados mientras cenaban. Tenía algo misterioso, pero se le veía buena persona. Finalmente el hombre se despidió, diciendo que eran la única familia del pueblo que le habían querido acoger en una noche tan fría y simbólica como aquella y que estaba muy agradecido. Como llegó, desapareció dejando una gran paz felicidad en toda la casa. A la mañana siguiente cuando se levantaron se encontraron encima de la mesa una "Poinsetia" preciosa. Todos se alegraron mucho con aquel regalo, porque sabían perfectamente de dónde había salido. Ese hombre misterioso tenía algo mágico que repartía felicidad por donde iba y aquella planta era la prueba.
 "Este pequeño cuento que he escrito, es para dar las gracias a todos los que me leen, para desearos unas felices fiestas, y para que esta época del año en que todos intentamos ser un poco mejores, sirva para darnos cuenta que ser buenas personas, es el mejor propósito para el próximo año."
¡Feliz Navidad.

Un conte curt de Nadal/Un cuento corto de Navidad

En David i la Laura feia dies que esperaven, amb il·lusió, la nit de  Nadal. Havien estat donant de menjar al Tió des de principis de  Desembre i estaven segurs de que els cagaria forces coses. Quan ja ho tenien tot a punt, una llum cegadora va deixar els nens sense veure res durant uns segons. En recuperar la visió, en lloc del Tió hi va aparèixer un noiet vestit de pastoret amb una barretina vermella, i els hi va dir: 
-Com que heu estat bons minyons, una cosa us donaré... A tú,  Laura un parell de contes perquè puguis viatjar a llocs llunyans, i a tú David, una llibreta i uns llapissos de colors perquè puguis  dibuixar tots aquests móns dels contes... Només haureu de posar-hi un peu...-
 Un cop dit això, va tornar la llum i seguidament el Tió... Els nens molt contents, van començar a llegir i dibuixar, però no acabaven d’entendre què havia volgut dir, amb allò de “posar- hi un peu”... De sobte, en David va tenir una idea, va començar a estendre tots els dibuixos pel terra i li va dir a la seva germana: 
-Som-hi!-
 Tots dos agafats de la mà, van trepitjar amb el peu dret, un dels dibuixos, i en un obrir i tancar d’ulls, es van trobar dins del paisatge que havia fet en David, tot escoltant a la Laura mentre llegia un dels contes. Els nens estaven encantats, podien anar a on ells  volguessin, només hi havien de ficar un peu... I així ho van fer durant una bona estona, van anar d’un lloc a l’altre sense moure’s de  l’habitació. Va ser una nit de Nadal màgica..., gràcies al seu amic... 
El caga Tió!


David y Laura, hacía días que esperaban con ilusión, la noche de Navidad. Habían estado dando de comer al "Tió" desde principios de Diciembre y estaban seguros de que les cagaría muchas cosas.Cuando ya lo tenían todo a punto, una luz cegadora dejó a los niños sin ver nada durante unos segundos. Al recuperar la visiónen lugar del Tió apareció un muchacho vestido de pastorcillo con una "barretina" roja y les dijo:
-Como habéis sido buenos, os voy a dar un presente... A ti Laura un par de cuentos para que puedas viajar a lugares lejanos, y a ti David, una libreta y unos lápices de colores para que puedas dibujar todos estos mundos de los cuentos... Sólo tenéis que poner un pie...- 
Una vez dicho esto, volvió la luz y seguidamente el "Tió"...  Los niños muy contentos, empezaron a leer y dibuja, pero no acababan de entender qué había querido decir, con aquello de "poner un pie"... De repente, David tuvo una idea, empezó a extender todos los dibujos por el suelo y le dijo a su hermana:
-Vamos! -
 Los dos cogidos de la mano, pisaron con el pie derecho, uno de los dibujos, y en un abrir y cerrar de ojos, se encontraron dentro del paisaje que había hecho David, escuchando a Laura mientras leía uno de los cuentos. Los niños estaban encantados, podían ir a donde ellos quisieran, sólo tenían que poner un pie...
Y así lo hicieron durante un buen rato, fueron de un lugar a otro sin moverse de la habitación. Fue una noche de Navidad mágica ...,gracias a su amigo ...
¡"El caga Tió"!