Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hadas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hadas. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de juliol del 2020

Les aventures del Cargol Nico "El bolet lluminós"/Las aventuras de Nico el Caracol "La seta luminosa"

En Nico i la Maria estaven molt cansats després de caminar durant tot el dia sense parar. Sabien que una mica més endavant hi havia una ciutat i esperaven poder trobar un allotjament per passar la nit.                                                           

Ja es veia el resplendor de les llums de la ciutat a l'altra banda del riu, només havien de travessar el pont i ja hi serien.

-Corre Nico! Allà al final d'aquell carrer hi ha un bolet on hi ha un Hostal- digué la Marieta. 

El Cargol s'apressava tan com podia la veritat és que ja no podia més, però finalment van arribar. Al entrar, asseguda al costat d'un bolet lluminós hi havia una petita fada llegint un llibre. Només veure-la, en Nico es va quedar hipnotitzat i no va ser capaç de dir ni una sola paraula.



La Maria se'n va adonar de seguida i va dir:
-Bona nit, no tindríeu pas allotjament pel meu amic Cargol i per a mi?-
La fada va aixecar els ulls per sobre de les ulleres que portava va mirar un paper que tenia al costat i va contestar:
-Doncs esteu de sort, em queda una habitació. Està allà al costat- digué assenyalant amb el cap el bolet lluminós. 
Els hi va donar una clau amb forma de bolet i va continuar llegint.
La Maria la va agafar i empenyent al Cargol van arribar fins a la porta de l'habitació. Un cop a dins la Marieta intentava que en Nico reaccionés però no hi havia manera seguia totalment embadalit.
Intentava estar tranquila però veient la situació li era impossible. En Nico era el que sabia què fer quan hi havia algun problema, era el que tenia la intuïció de seguir els bons camins, era el que sabia sempre què s'havia de fer.
Però va recordar d'una cosa que sempre deia, segueix el que et diu el cor.
Va respirar profundament i una mica més calmada va deixar que li vingués la inspiració. 
Passats uns minuts va sortir de l'habitació i va anar a trobar a la fada. Seguia allà asseguda llegint.
-Perdona- digué la Marieta,- el meu amic no es troba gaire bé desde que ha entrat a l'hostal. Tindries alguna cosa perquè es millori?-
-Agafa un bocinet del bolet lluminós i li poses al costat del llit, que descansi tota la nit al seu costat  i ja veuràs com demà al matí ja està millor.- Digué la fada.
Donant-li les gràcies es va apressar a fer el que li havia dit.
En Nico seguia igual quan va entrar però va posar el trosset de bolet al seu costat i es va quedar adormida tot confiant que pel matí el Cargol ja estaria millor.
Al dia següent en Nico es va despertar com si no hagués passat res i va cridar a la Maria que es va alegrar molt de veure que ja tornava a ser ell.
-Com has dormit?- li va preguntar.
-Molt bé, he descansat com mai, em feia falta. Seguim el nostre camí?- digué en Nico.
-Espera!- va dir la Maria.
Va pensar que si sortia de l'habitació i tornava a veure la fada, es tornaria a quedar hipnotitzat i haurien de passar una altra nit en aquell lloc misteriós. I no ho podia permetre així que va sortir ella primer fent que en Nico s'esperés uns minuts més dins l'habitació. En Nico no entenia res, però la intuició li va dir que li fes cas i així ho va fer.
La Marieta va sortir i per sorpresa es va trobar una altra fada molt diferent de la que havien vist la nit anterior. Encuriosida li va preguntar on era l'altra. 
-Només hi és per la nit, té un poder molt gran i és preferible que els clients tinguin la nit per recuperar-se de la seva màgia.-
-Quin és aquest poder? El meu company es va quedar hipnotitzat i no reaccionava però a mi no em va passar res...-
-És clar el teu company deu ser un ésser amb una alta sensibilitat. No tothom queda hipnotitzat amb la seva màgia només els que tenen un poder semblant al seu. La Fada de nit és igual que el teu amic i ell en veure's reflexat no ho ha pogut suportar per això s'ha quedat bloquejat no reconeix el poder que té.-
-I el bolet què li ha fet?- preguntà la Maria. 
-Fer-li veure la llum que té dins seu.-
En aquell moment en Nico va sortir de l'habitació estava esplendorós.
Va saludar a la fada i li va dir a la Maria:
-Marxem?-
Tots dos van sortir d'aquell hostal màgic i d'aquella ciutat per continuar el seu camí.
En una sola nit, la Maria havia après a confiar una mica més en ella mateixa i a dins d'en Nico s'havia tornat a encendre la llum que havia deixat que altres apaguessin. Podien continuar el seu viatge buscant la felicitat encara que ja havien aconseguit una avanç sense adonar-se.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".



Nico y María estaban muy cansados después de caminar durante todo el día sin parar. Sabían que un poco más adelante había una ciudad y esperaban poder encontrar un alojamiento para pasar la noche. Ya se veía el resplandor de las luces de la ciudad al otro lado del río, sólo tenían que atravesar el puente y ya estarían. 

-¡Corre Nico! Allí al final de esa calle hay una seta donde hay un Hostal- dijo la Mariquita. El Caracol se apresuraba tanto como podía, la verdad es que ya no podía más pero finalmente llegaron.                                                                  Al entrar, sentada junto a una seta luminosa había una pequeña hada leyendo un libro.                                                                                                           Sólo verla, Nico se quedó hipnotizado y no fue capaz de decir ni una sola palabra.

María se dio cuenta enseguida y dijo:

-Buenas noches ¿tendríais alojamiento para mi amigo Caracol y para mí? -

El hada levantó los ojos por encima de las gafas que llevaba miró un papel que tenía al lado y contestó:

-Pues estáis de suerte, me queda una habitación. Está allí al lado- dijo señalando con la cabeza la seta luminosa.

Les dio una llave con forma de seta y continuó leyendo.

María la cogió y empujando al Caracol llegaron hasta la puerta de la habitación. Una vez dentro la Mariquita intentaba que Nico reaccionara pero no había manera seguía totalmente embobado.

Intentaba estar tranquila pero viendo la situación le era imposible. Nico era el que sabía qué hacer cuando había algún problema, era el que tenía la intuición de seguir los buenos caminos, era el que sabía siempre qué hacer.

Pero recordó algo que siempre decía: sigue lo que te dice el corazón.

Respiró profundamente y un poco más calmada dejó que le viniera la inspiración.

Pasados ​​unos minutos salió de la habitación y fue a encontrar al hada. Seguía allí sentada leyendo.

-Perdona- dijo la mariquita, - mi amigo no se encuentra muy bien desde que ha entrado en el Hostal. ¿Tendrías algo para que se mejore? -

-Coge un trocito de la seta luminosa y se la pones junto a la cama, que descanse toda la noche a su lado y ya verás como mañana por la mañana ya está mejor.- Dijo el hada.

Dándole las gracias se apresuró a hacer lo que le había dicho.

Nico seguía igual cuando entró de nuevo pero puso el trozo de seta a su lado y se quedó dormida confiando que por la mañana el Caracol ya estaría mejor.

Al día siguiente Nico se despertó como si no hubiera pasado nada y llamó a María que se alegró mucho de ver que ya volvía a ser él.

-¿Como has dormido? - le preguntó.

-Muy bien, he descansado como nunca, me hacía falta. ¿Seguimos nuestro camino? - dijo Nico.

-¡Espera! - dijo María.

Pensó que si salía de la habitación y volvía a ver el hada, se volvería a quedar hipnotizado y tendrían que pasar otra noche en aquel lugar misterioso. No lo podía permitir así que salió ella primero haciendo que Nico esperara unos minutos más en la habitación. Nico no entendía nada, pero la intuición le dijo que le hiciera caso y así lo hizo.                                                                                     

La Mariquita salió y por sorpresa se encontró otra hada muy diferente de la que habían visto la noche anterior. Curiosa le preguntó dónde estaba la otra.  

-Solo está por la noche, tiene un poder muy grande y es preferible que los clientes tengan la noche para recuperarse de su magia.- 

-¿Cuál es este poder? Mi compañero se quedó hipnotizado y no reaccionaba pero a mí no me pasó nada ...-    

-Está claro tu compañero debe ser un ser con una alta sensibilidad. No todo el mundo queda hipnotizado con su magia sólo los que tienen un poder similar al suyo. El Hada de noche es igual que tu amigo y él en verse reflejado no lo ha podido soportar por eso se ha quedado bloqueado no reconoce el poder que tiene.-  

-¿Y la seta que le ha hecho? - preguntó María.                                                   

-Hacerle ver la luz que tiene en su interior-  

En ese momento  Nico salió de la habitación estaba esplendoroso.               

Saludó al hada y le dijo a María: -¿Nos vamos? -                                       

Ambos salieron de aquel Hostal mágico y de aquella ciudad para continuar su camino.                                                                                                       

En una sola noche, María había aprendido a confiar un poco más en ella misma y dentro de Nico se había vuelto a encender la luz que había dejado que otros apagaran. Podían continuar su viaje en busca de la felicidad aunque ya habían logrado un gran avance sin darse cuenta.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".

divendres, 7 de març del 2014

Una nova aventura de la Kidi/ Una nueva aventura de Kidi

La Fada dels jocs
-On anem Kidi?-
-Ja ho veuràs, paciència.-
-Però, no em pots donar un pista?- insistí la Kira.
-Va, camina que aviat arribarem...-
Va estar uns minuts callada, però al cap d'una estona ja no podia aguantar més i va tornar a preguntar:
-Falta molt per arribar?-
-Veus aquesta muntanya que tenim al davant? Doncs està al darrere, ja queda poc.-
-I què hi ha al darrere? Perquè a mi em sembla que està molt lluny i si no m'expliques que hi anem a fer no penso venir.- digué enfadada.
-Ja veuràs com t'agradarà... anem a veure un arbre mil·lenari.-
-Buah, un arbre vell, i quina gràcia té anar a veure'l?-
-Si t'ho explico perd tota la gràcia i ja no hi haurà sorpresa.-
-Sorpresa? Hi ha una sorpresa? -
-Si .- Vaig finalitzar.
Encara vam trigar en arribar-hi però quan la Kira va veure l'arbre es va quedar sense paraules, cosa estranya en ella. Aquell arbre tenia una porta en el seu tronc i de cada branca, no en sortien fulles si no joguines: una pilota, un patinet, una corda, una nina, etc.
-Quin arbre més “xulo”!- digué finalment la Kira. -Qui hi viurà?-
És l'arbre de la Fada dels jocs, feia molt de temps que volia venir a veure-la i he aprofitat que estàvem a prop per venir.
-O sigui que tu ja ho sabies que hi trobaríem tot això penjat de l'arbre?-
-No ben bé, m'havien dit que vivia a dins d'un arbre però no me l'imaginava així...-
En sentir veus, la Fada va sortir a rebre'ns. Portava un vestit fet de retalls de colors, el cabell lligat amb dues cues i la seva vareta era una flauta.
-Benvingudes a la meva màgica casa. A què voleu jugar?-
-Uf, ara m'agafes desprevinguda... no ho sé...- vaig dir-li.
-Molt bé!- digué, va fer tres xiulades amb la flauta i va dir:
-De la bitlla número 1 fins la bitlla número 9, baixeu de l'arbre corrent, que la bola ve rient.-
Una a una les bitlles van anar baixant i es van col·locar ben dretes esperant que comencés el joc. La bola va baixar rodolant i es va parar just al costat de la Kira.
-Kira agafa-la i tira-la amb totes les teves forces cap a les bitlles, a veure quantes en fas caure.- digué la Fada.
-Que divertit!-
Però aquelles bitlles eren molt múrries i es movien cada cop que tiràvem la bola, cosa que complicava força el joc.
La Fada no parava de riure i saltar amunt i avall. La resta de joguines es van començar a despenjar dels arbres i també es van afegir al joc. Tot es movia i hi havia un gran xivarri. Va ser força estrany però molt divertit. Finalment la Kira va aconseguir tirar les nou bitlles i de sobte tot es va calmar. Les bitlles van tornar una a una al seu lloc, seguides de la bola. Tot tornava a estar com al principi. La Fada es va posar seriosa, es va acomiadar de nosaltres i es va tornar a tancar a dins de l'arbre. Semblava talment com si el joc els hi hagués donat la vida i la seva fi, els fes dormir.
-Què t'ha semblat la sorpresa Kira?-
-Ha valgut la pena caminar tant, ha sigut molt divertit!-

El Hada de los juegos
-¿Dónde vamos Kidi ? -
- Ya lo verás , paciencia . -
-¿Pero no me puedes dar un pista? - Insistió Kira .
- Venga, anda que pronto llegaremos ... -
Estuvo unos minutos callada , pero al cabo de un rato ya no podía aguantar más y volvió a preguntar :
-¿Falta mucho para llegar ? -
- ¿Ves esta montaña que tenemos delante ? Pues está detrás , ya queda poco . -
- ¿Y qué hay detrás? Porque a mí me parece que está muy lejos y si no me cuentas que vamos a hacer no pienso venir . - Dijo enfadada .
- Te encantará ... vamos a ver un árbol milenario . -
- Buah , un árbol viejo , ¿y qué gracia tiene ir a verlo ? -
- Si te lo cuento pierde toda la gracia y ya no habrá sorpresa. -
- ¿Sorpresa ? ¿Hay una sorpresa ? -
- Si . - Finalicé.
Todavía tardamos en llegar pero cuando Kira vio el árbol se quedó sin palabras , algo extraño en ella . Aquel árbol tenía una puerta en su tronco y de cada rama , no salían hojas sino juguetes : una pelota, un patinete , una cuerda , una muñeca , etc .
- ¡Qué árbol más " chulo " ! - Dijo finalmente Kira . ¿Quién vivirá aquí ? -
- Es el árbol de la Hada de los juegos , hacía mucho tiempo que quería venir a verla y he aprovechado que estábamos cerca para venir -.
-O sea que tú ya lo sabías que encontraríamos todo esto colgado del árbol ? -
- No exactamente , me habían dicho que vivía dentro de un árbol pero no me lo imaginaba así ... -
Al oír voces , el Hada salió a recibirnos . Llevaba un traje hecho de retales de colores, el pelo atado con dos colas y su varita era una flauta .
- Bienvenidas a mi mágica casa . ¿A qué quiere jugar ? -
- Uf , ahora me coges desprevenida ... no sé ... - le dije .
- ¡Muy bien! - Dijo , hizo tres silbidos con la flauta y dijo :
- Del bolo número 1 hasta el bolo número 9 , bajad del árbol corriendo , que la bola viene riendo .-
Uno a uno los bolos fueron bajando y se colocaron bien tiesos esperando que empezara el juego . La bola bajó rodando y se paró justo al lado de Kira .
- Kira , cógela y tira con todas tus fuerzas hacia los bolos, a ver cuántos tiras. - Dijo el Hada .
- ¡Que divertido ! -
Pero aquellos bolos eran muy pícaros y se movían cada vez que tirábamos la bola , cosa que complicaba bastante el juego .
El Hada no paraba de reír y saltar arriba y abajo . El resto de juguetes se empezaron a descolgar de los árboles y también se añadieron al juego . Todos se movían y había un gran alboroto . Fue bastante extraño pero muy divertido . Finalmente Kira logró tirar los nueve bolos y de repente todo se calmó. Los bolos volvieron uno a uno a su lugar, seguidos de la bola . Todo volvía a estar como al principio. El Hada se quedó seria , se despidió de nosotras y se volvió a meter dentro del árbol . Parecía como si el juego les hubiera dado la vida y su fin , los hiciera dormir .
-¿Qué te ha parecido la sorpresa Kira ? -
- Ha valido la pena caminar tanto.¡ Ha sido muy divertido !-

dijous, 1 de març del 2012

El conte de la Kidi de Març: L'abella Mireia/ El cuento de Kidi de Marzo: L'abeja Mireia

Ja ha arribat el mes de Març i la Kidi de la revista Kids ens porta una nova  aventura:

L'ABELLA MIREIA
Després de passar tant de fred amb els esquimals, em venia de gust anar a un lloc més càlid, així que vaig posar rumb cap a Florilàndia. Quan vaig arribar-hi, no s'assemblava gens a com m'havien explicat. Esperava trobar-me jardins plens de vida, però tot estava adormit.
Què deu passar?” Vaig pensar. “Si els meu càlculs no fallen aquests jardins haurien d'estar plens d'insectes i flors... potser he vingut massa aviat i encara no s'han despertat.”
-Has vingut a ajudar-nos?- digué una veu, que no veia d'on venia.
-Sóc aquí!- tornà a cridar.
Finalment la vaig veure, era una abella grassoneta que asseguda a sobre d'una fulla em feia senyals amb les mans.
-No, jo sóc la Kidi, no he vingut a ajudar-te però si m'expliques què passa ho puc intentar.-
-Hola Kidi, jo em dic Mireia. Les meves germanes s'estan quedant sense pol·len per fer la mel. Les flors ja fa dies que s'havien d'haver despertat però com que la Fada de la primavera no ha vingut, no es desperten. Jo he sortit a buscar-la però no la trobo enlloc. Potser tu l'has vist...-
-Em sap greu, no he trobat a ningú... Però no et preocupis, la buscarem juntes.-
Vam mirar per tot arreu, i en veure que passaven dies i no hi havia ni rastre, vaig decidir fer servir els meus poders màgics. Vaig treure un mirall de la meva bossa i li vaig preguntar a on era. El reflex ens va mostrar de seguida la imatge de la Fada lligada en una cova fosca i humida. Ens havíem d'afanyar perquè semblava que ja no li quedaven forces.
-Corre Mireia, deslliga-la mentre intento despertar-la. Senyora Fada, senyora Fada!-
Com que no es despertava, la vam treure d'aquell lloc fins portar-la on l'escalfor del sol finalment, la va fer reaccionar.
-Quina alegria!-digué la Mireia,- fa dies que et busco, et necessitem perquè les flors no s'han despertat i no podem treballar.-
-Ha sigut el malvat Freddy, que m'ha segrestat perquè no volia que arribés el bon temps. Sort que m'heu trobat m'estava morint de fred. Moltes gràcies!- Ara ens hem d'afanyar a despertar a tothom. M'ajudeu?-
-Es clar, què he de fer?-
Però quan vaig haver dit això en Freddy va aparèixer i va agafar d'una revolada a la pobra Mireia. Sort que la fada era amb nosaltres i amb la seva vareta va convertir-lo en gripau.
Després d'aquest petit ensurt, la Fada, jo i la Mireia vam despertar, mica en mica, totes les flors. Al cap de pocs dies, Florilàndia era ple de flors de colors, insectes i abelles contentes de poder fer la seva feina. Però la més feliç de totes era la Mireia, perquè gràcies a ella tot era com havia de ser i la primavera ja havia arribat.

Il·lustració: Marina L. Aceituno

Ya ha llegado el mes de Marzo y Kidi de la revista Kids nos trae una nueva aventura:
LA ABEJA MIREIA
Después de pasar tanto frío con los esquimales, me apetecía ir a un lugar más cálido, así que puse rumbo hacia Florilandia. Cuando llegué, no se parecía en nada a como me habían explicado. Esperaba encontrarme jardines llenos de vida, pero todo estaba dormido.
"¿Qué ocurrirá?" Pensé. "Si mis cálculos no fallan estos jardines deberían estar llenos de insectos y flores... quizás he venido demasiado pronto y todavía no se han despertado. "
-¿Has venido a ayudarnos? - Dijo una voz, que no veía de dónde venía.
-¡Estoy aquí!- Volvió a gritar.
Finalmente la vi, era una abeja regordeta que sentada encima de una hoja me hacía señales con las manos.
-No, yo soy Kidi, no he venido a ayudarte pero si me cuentas que pasa lo puedo intentar.-
-Hola Kidi, yo me llamo Mireia. Mis hermanas se están quedando sin polen para hacer la miel. Las flores ya hace días que se tenían que haber despertado pero como el Hada de la primavera no ha venido, no se despiertan. Yo he salido a buscarla pero no la encuentro por ninguna parte. Quizás tú la has visto... -
-Lo siento, no he encontrado a nadie... Pero no te preocupes, la buscaremos juntas. -
Miramos por todas partes, y al ver que pasaban días y no había ni rastro, decidí usar mis poderes mágicos. Saqué un espejo de mi bolsa y le pregunté dónde estaba. El reflejo nos mostró enseguida la imagen del hada atada en una cueva oscura y húmeda. Nos teníamos que apresurar porque parecía que ya no le quedaban fuerzas.
-Corre Mireia, desátala mientras intento despertarla. ¡Señora Hada, señora Hada! -
Como no se despertaba, la sacamos de aquel lugar hasta llevarla donde el calor del sol finalmente, la hizo reaccionar.
-¡Qué alegría!-Dijo Mireia,- hace días que te busco, te necesitamos porque las flores no se han despertado y no podemos trabajar.-
-Ha sido el malvado Freddy, que me ha secuestrado porque no quería que llegara el buen tiempo. Menos mal que me habéis encontrado me estaba muriendo de frío. ¡Muchas gracias! - Ahora debemos darnos prisa a despertar a todo el mundo. ¿Me ayudáis? -
-Claro, ¿qué debo hacer? -
 Pero cuando hube dicho esto Freddy apareció y cogió velozmente a la pobre Mireia. Menos mal que el Hada estaba con nosotras y con su varita lo convirtió en sapo.
Tras este pequeño susto, el Hada, yo y Mireia despertamos, poco a poco, a todas las flores. A los pocos días, Florilandia estaba lleno de flores de colores, insectos y abejas contentas de poder hacer su trabajo. Pero la más feliz de todas era Mireia, porque gracias a ella todo era como debía ser y la primavera ya había llegado.

dimarts, 21 de febrer del 2012

La Festa de la Primavera/La Fiesta de la Primavera

S'acostava el dia més important per la Fada de la primavera. Cada any celebraven l'arribada del bon temps amb una gran festa. Molts dies abans, preparava jocs i menjar per tots els insectes i animals que es despertaven després del fred de l'hivern. Li agradava convidar també a altres fades de llocs llunyans, per ensenyar les flors i els arbres tan bonics que tenia. 
Estava tot a punt i només faltava que sortís el sol perquè comencessin a arribar tots. Un a un, abelles, marietes, papallones i formigues, s'endinsaven en aquell meravellós lloc ple de flors i llavors. Els animalons també van anar arribant mica en mica. La Fada anava passant llista, no hi podia faltar ningú o la primavera no acabaria de arribar del tot. Però la família dels ocellets del cirerer no hi eren. La Fada es va inquietar molt i els va anar a trobar:
-Hola! Que hi ha algú per aquí?-
-Sniff, sniff, sniff...-
-Què et passa?- preguntà la Fada a la mare ocell.
-Sniff, el meu petitó, sniff, el meu petitó...-
-Què li ha passat?-
-Aquest matí quan m'he llevat, he vist que l'ou ja s'havia obert però ell no hi era, sniff...-
-No et preocupis, mare ocell, el trobaré...-
La Fada va marxar tota decidida a buscar a les seves companyes que estaven a la festa. Com podien, intentaven distreure a tots els convidats que es començaven a impacientar trobant a faltar a la seva amfitriona. Totes juntes van buscar entre els matolls, per tots els arbres i finalment embolicat amb els petals d'una bonica rosa, van trobar el petit ocell, que quan les va veure es va posar molt content. La Fada el va agafar suaument i el va portar al costat de la seva mare i germans. Es veu que era una mica poca-traça i al sortir de l'ou havia caigut de l'arbre, i com que era tant petit encara no sabia volar per tornar a pujar-hi. Per sort la rosa ho va veure i el va poder acollir entre els seus pètals flonjos.
Tot era apunt doncs, per començar la Festa de la Primavera. La música i la dansa van ser protagonistes en tot moment i grans i petits van jugar i dansar fins quedar rendits. Finalment, la Fada va fer el seu discurs final, abans de marxar a descansar merescudament després d'uns dies tant atrafegats:
Benvolguts amics, la primavera ja ha arribat i tot està florit i ple d'amor. Gaudiu d'aquests dies feliçment, espero veure-us l'any vinent, i a tu ocellet del cirerer, et dono la benvinguda al meu jardí, aquí sempre estaràs segur.




Se acercaba el día más importante para el Hada de la primavera. Cada año celebraban la llegada del buen tiempo con una gran fiesta. Muchos días antes, preparaba juegos y comida para todos los insectos y animales que se despertaban tras el frío del invierno. Le gustaba invitar también a otras hadas de lugares lejanos, para enseñar las flores y los árboles tan bonitos que tenía.
Estaba todo listo y sólo faltaba que saliera el sol para que empezaran a llegar todos. Uno a uno, abejas, mariquitas, mariposas y hormigas, se adentraban en aquel maravilloso lugar lleno de flores y semillas. Los animales también fueron llegando poco a poco. El Hada iba pasando lista, no podía faltar nadie o la primavera no acabaría de llegar del todo. Pero la familia de los pajaritos del cerezo no estaban. El Hada se inquietó mucho y los fue a encontrar:
-Hola! ¿Hay alguien por aquí? -
-Sniff, sniff, sniff ... -
-¿Qué te pasa? - Preguntó el Hada a la madre pájaro.
-Sniff, mi pequeñito, sniff, mi pequeñito... -
-¿Qué le ha pasado? -
-Esta mañana cuando me he levantado, he visto que el huevo ya se había abierto pero él no estaba, sniff... -
-No te preocupes, madre pájaro, lo encontraré... -
El Hada se fue toda decidida a buscar a sus compañeras que estaban en la fiesta. Como podían, intentaban distraer a todos los invitados que se empezaban a impacientar echando de menos a su anfitriona. Todas juntas buscaron entre los matorrales, por todos los árboles y finalmente envuelto con los pétalos de una hermosa rosa, encontraron el pequeño pájaro, que cuando las vio se puso muy contento. El Hada lo cogió suavemente y lo llevó junto a su madre y hermanos. Se ve que era un poco torpe y al salir del huevo había caído del árbol, y como era tan pequeño aún no sabía volar para volver a subir. Por suerte la rosa lo vio y lo pudo acoger entre sus pétalos suaves.
Todo estaba apunto para empezar la Fiesta de la Primavera. La música y la danza fueron protagonistas en todo momento y grandes y pequeños jugaron y danzaron hasta quedar rendidos. Finalmente, el Hada hizo su discurso final, antes de irse a descansar merecidamente después de unos días tan atareados:
Queridos amigos, la primavera ya ha llegado y todo está florecido y lleno de amor. Disfrutad de estos días felizmente, espero veros el próximo año, y a ti pajarito del cerezo, te doy la bienvenida a este mi jardín, aquí siempre estarás a salvo.

divendres, 20 de gener del 2012

El ninot de neu/ El muñeco de nieve

Cansat de la seva soledat, de veure sempre el blanc de la neu i sentir el fred, el ninot de neu tenia ganes de marxar molt lluny i poder sentir l'escalfor del sol al seu rostre. Una nit va desitjar amb totes les seves forces tenir cames per poder marxar d'allà. Llavors, d'una llum cegadora, en va aparèixer la fada de la neu que li va dir:
-Benvolgut ninot de neu, si et dono cames, caminaràs lluny d'aquí i em deixaràs sola. Si camines lluny d'aquí aniràs a trobar el sol, i si vas a trobar el sol, et desfaràs per sempre més...-
-No sabia que estiguessis amb mi, no t'havia vist mai per aquí.-
-Sempre estic al teu costat sóc la fada de la neu. No hi ha neu al teu voltant? Que no em vegis sempre, no vol dir que no t'acompanyi.-
-Però jo em sento molt sol aquí, no em vens a veure mai.-
-Fins ara no m'havies cridat!-
-T'he cridat perquè vull unes cames per marxar d'aquí.-
-Doncs si te les concedeixo et fondràs...-
-Però tu no pots fer que no em fongui amb el sol?- preguntà el ninot molt trist.
-Només ho faré amb una condició, si et dono unes cames, podràs anar a on fa calor un sol dia, però m'has de prometre que em portaràs la més bella flor del prat més florit que vegis. Recorda que només tens un dia...- finalitzà la fada.
El ninot hi va accedir i tot seguit dues cames van sorgir per art de màgia. Va començar el seu camí buscant la calor del sol i el prat de flors. Mica en mica la neu anava desapareguen del seu voltant i l'escalfor del sol li anava  acariciant la cara. El ninot de neu estava tan feliç que es va oblidar de tot el que li havia dit la fada. Va baixar muntanya avall fins arribar a un poble. Allà la gent fugia corrent només veure'l. El pobre ninot es va acostar a uns nens que jugaven a pilota i els hi va demanar de jugar amb ells. Tots van fugir de seguida deixant-lo tot sol. Però el ninot va seguir el seu camí, volia conèixer a algú que li fes companyia. Va arribar fins a un bosc ple d'animalets, però en veure'l fugien igual que en el poble. Pobre ninot! 
El dia s'estava acabant i no s'havia recordat de la flor de la fada. 
Dret enmig d'el bosc, els últims rajos de sol, van començar a desfer del pobre ninot. 
A l'endemà uns excursionistes van trobar una gorra, una bufanda i uns guants, enmig d'una bassa d'aigua.
 Diuen que no va ser el sol que el va fondre, sinó que es va desfer plorant en veure's més sol que a dalt de la muntanya.




Cansado de su soledad, de ver siempre el blanco de la nieve y sentir el frío, el muñeco de nieve tenía ganas de irse muy lejos y poder sentir el calor del sol en su rostro. Una noche deseó con todas sus fuerzas tener piernas para poder irse de allí. Entonces, de una luz cegadora apareció el hada de la nieve que le dijo:
-Querido muñeco de nieve, si te doy piernas, caminarás lejos de aquí y me dejarás sola. Si andas lejos de aquí, irás a buscar el sol, y si vas a buscar el sol, te desharás para siempre...
-No sabía que estuvieras conmigo, no te había visto nunca por aquí.-
-Siempre estoy a tu lado soy el hada de la nieve. ¿No hay nieve a tu alrededor? Que no me veas siempre no quiere decir que no te acompañe.-
-Pero yo me siento muy solo aquí, no me vienes a ver nunca.-
-¡Hasta ahora no me habías llamado! -
-Te he llamado porque quiero unas piernas para irme de aquí.-
-Pues si te las concedo te desharás...-
-¿Pero tú no puedes hacer que no me derrita con el sol?- Preguntó el muñeco muy triste.
-Sólo lo haré con una condición, si te doy unas piernas, podrás ir a donde hace calor un solo día, pero me tienes que prometer que me traerás la más bella flor del prado más florecido que veas. Recuerda que sólo tienes un día...- finalizó el hada. El muñeco accedió y acto seguido dos piernas surgieron por arte de magia. Comenzó su camino buscando el calor del sol y el prado de flores. Poco a poco la nieve iba desaparezcan de su entorno y el calor del sol le iba acariciando la cara. El muñeco de nieve estaba tan feliz que se olvidó de todo lo que le había dicho el hada. Bajó montaña abajo hasta llegar a un pueblo. Allí la gente huía corriendo al verlo. El pobre muñeco se acercó a unos niños que jugaban a la pelota y les pidió jugar con ellos. Todos huyeron de inmediato dejándolo solo. Pero el muñeco siguió su camino, quería conocer a alguien que le hiciera compañía. Llegó hasta un bosque lleno de animalitos, pero al verlo huían al igual que en el pueblo.¡Pobre muñeco!El día estaba terminando y no se había acordado de la flor del hada.
De pie en medio del bosque, los últimos rayos de sol empezaron a deshacerlo.Al día siguiente unos excursionistas encontraron una gorra, una bufanda y unos guantes, en medio de un charco de agua.
 
Dicen que no fue el sol que lo derritió, sino que se deshizo llorando al verse más solo que en la montaña.

dijous, 10 de novembre del 2011

El follet Tinín i la fada Presumida/ El duende Tinín y el hada Presumida


Aquesta és la història d'un follet i una fada que gràcies a un petit accident, van canviar la manera de veure el seu petit món.
Tot va succeir fa molts anys al bosc de Mirití. El follet es deia Tinín i vivia en un bolet molt a prop del riu. Cada matí es llevava ben d'hora per fornejar el pa, cuidar els arbustos, collir les llavors i netejar la seva humil casa. Sempre estava molt enfeinat i no tenia temps per fer res més. 
La fada Presumida vivia a l'altre costat del riu. Es passava el dia pentinant-se els cabells daurats i mirant el seu reflex a les aigües del riu. De tant en tant, creuava el riu per anar a buscar alguna llavor de l'arbust del costat de la casa d'en Tinín, cosa que posava molt furiós al follet que la renyava i la feia fora tot cridant:
-Fora d'aquí Presumida! Si cuidessis més els arbustos del teu costat del riu, en lloc de passar-te el dia pentinant-te, potser tindries fruits i no hauries de venir a prendre'm els meus.-
La fada, molt orgullosa, marxava sense fer-li gaire cas, ja que al dia següent tornava a fer el mateix. Les baralles eren constants. Però un dia tot va canviar... La fada era davant del riu mirant-se, com sempre, quan un dels seus peus va relliscar i va caure al riu. De seguida se li van mullar les ales i la corrent la va començar a portar corrent avall. En veure el perill que corria va començar a cridar amb totes les seves forces. Els crits van alertar al follet que va anar a veure què hi podia fer. Sense pensar-s'ho va començar a córrer pel costat del riu avançant a la fada. Després va trencar una branca molt llarga i la va posar al riu agafant un dels extrems amb totes les seves forces. Quan la força del riu va portar a la fada fins allà...
-Agafa't fort Presumida!- Cridà en Tinín.
La fada es va agafar i estirant fort, el follet, va aconseguir salvar-la de caure per una enorme cascada que hi havia molt prop d'allà.
-Moltes gràcies follet.-Digué la fada.-M'has salvat la vida-.
Des d'aquell dia la fada va començar a cuidar els arbustos del seu costat del riu, que van donar uns fruits molts dolços. Cada dia en recollia un cistell sencer que compartia amb el seu veí. En Tinín va començar a fer el mateix amb els seus, i així mica en mica, es van anar fent amics i la pau i l'harmonia van tornar a aquell petit racó del bosc Mirití.


Esta es la historia de un duende y un hada que gracias a un pequeño accidente, cambiaron la manera de ver su pequeño mundo.
Todo sucedió hace muchos años en el bosque de Mirití. El duende se llamaba Tinín y vivía en una seta muy cerca del río. Cada mañana se levantaba temprano para hornear el pan, cuidar los arbustos, cosechar las semillas y limpiar su humilde casa. Siempre estaba muy ocupado y no tenía tiempo para hacer nada más.
El hada Presumida vivía al otro lado del río. Se pasaba el día peinándose los cabellos dorados y mirando su reflejo en las aguas del río. De vez en cuando, lo cruzaba para ir a buscar alguna semilla del arbusto del lado de la casa de Tinín, lo que ponía muy furioso al duende que la reñía y la echaba gritando:
-Fuera de aquí Presumida! Si cuidaras más los arbustos de tu lado del río, en vez de pasarte el día peinándote, quizás tendrías frutos y no tendrías que venir a coger los míos.-
El hada, muy orgullosa, se iba sin hacerle mucho caso, ya que al día siguiente volvía a hacer lo mismo. Las peleas eran constantes. Pero un día todo cambió...  El hada estaba frente al río mirándose, como siempre, cuando uno de sus pies resbaló y cayó al río. En seguida se le mojaron las alas y la corriente la empezó a arrastrar corriente abajo. Al ver el peligro que corría, comenzó a gritar con todas sus fuerzas. Los gritos alertaron al duende que fue a ver qué podía hacer. Sin pensarlo empezó a correr por el lado del río avanzando a la hada. Después rompió una rama muy larga y la puso en el río cogiendo uno de los extremos con todas sus fuerzas. Cuando la fuerza del río llevó a la hada hasta allí ...
-Cógete fuerte, Presumida!-Gritó Tinín.
El hada se agarró y tirando fuerte, el duende, consiguió salvarla de caer por una enorme cascada que había muy cerca de allí.
-Muchas gracias duende.- Dijo el hada. -Me has salvado la vida-.
Desde aquel día Presumida empezó a cuidar los arbustos de su lado del río, que dieron unos frutos muy dulces. Cada día recogía un cesto entero que compartía con su vecino. Tinín empezó a hacer lo mismo con los suyos, y así poco a poco, se fueron haciendo amigos y la paz y la armonía volvieron a aquel pequeño rincón de bosque Mirití.





divendres, 8 d’abril del 2011

Un conte molt curt per anar a dormir d'una rosa/Un cuento muy corto para irse a dormir de una rosa

La nit arribava al jardí. La rosa havia passat tot el dia buscant un color que fos el més meravellós del món per demanar a la Fada. Totes les roses ja havien triat. N'hi havia de grogues, vermelles, i fins i tot morades, però la nostra rosa no volia un color igual que les altres. Volia ser diferent. El temps se li acabava. Quan l'últim raig de sol s'amagués, havia de tenir molt clar la seva tria. Però la rosa no es decidia i finalment la Fada la va agafar amb la mà i li va dir:
-Com que encara no t'has decidit i ja ha arribat la nit, 
grisa t'has de quedar perquè me n'he d'anar al llit.-
Bona nit!
La noche llegaba al jardín. La rosa había pasado todo el día buscando un color que fuera el más maravilloso del mundo para pedirle al Hada. Todas las rosas ya habían elegido. Había amarillas, rojas, e incluso moradas, pero nuestra rosa no quería un color igual que las otras. Quería ser diferente. El tiempo se le acababa. Cuando el último rayo de sol se escondiera, debía tener muy claro su elección. Pero la rosa no se decidía y finalmente el Hada la cogió con la mano y le dijo: 
-Como todavía no te has decidido y la noche ya ha llegado,
me tengo que ir a la cama y gris te has quedado.- 
Buenas noches!