Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris flors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris flors. Mostrar tots els missatges

divendres, 2 de maig del 2014

Noves aventures de la Kidi i la Kira/Nuevas aventuras de Kidi y Kira

El poble Rosella
Quan vam arribar al final del camí, el poblet que havíem vist des de lluny havia desaparegut, en el seu lloc hi havia un camp ple de roselles.
-Que estrany! Hauria jurat que hi havia vist casetes just aquí...-
-Si Kidi, jo també les he vist.-
-Bé, no hi donem més voltes, ens quedem a passar la nit i demà ja continuarem el camí. Què et sembla?-
A la Kira li va semblar bé la meva proposta, vam fer un mos i al cap de poca estona ja dormíem.
A l'endemà només sortir el sol, ens vam trobar envoltades d'un munt d'ulls que ens miraven sorpresos.
-Ai, quin ensurt!- cridà la Kira.
-Qui sou? D'on heu sortit?- preguntà un senyor baixet amb una cabellera llarga i blanca i un barret que de la punta, hi penjava un cascavell molt graciós.
-Som la Kidi i la Kira. Ahir a la nit ens vam quedar adormides al costat d'aquest camp de rose... On són les roselles? I aquestes casetes? On som?-
-Benvingudes al poble Rosella!-
Encara una mica desorientades els hi vam explicar que viatjàvem per diferents indrets per aprendre jocs i on poder escoltar històries i aventures per escriure contes ben divertits.
Molt contents de sentir les nostres paraules tots els personatges que ens envoltaven, van començar a córrer amunt i avall fent sonar aquells cascavells que portaven als barrets. Ens van muntar una gran taula i ens van convidar a un gran banquet que ens va portar fins a mig dia. Després en un tres i no res, ho van desmuntar i en el seu lloc van muntar un gran escenari. Es va començar a sentir una música molt alegre i el més jove del poble d'un salt s'hi va plantar al ben mig i va començar a cantar un conte molt curiós:
“Senyores i senyors, nens i nens, gatets i gatetes, ocellets i ocelletes, conillets i conilletes, prepareu-vos per escoltar la història que us cantaré d'un nen que no tenia pessigolles i no podia riure. Tots els seus amics si que en tenien i es passaven llargues estones fent-se pessigolles amb una ploma a la planta del peu, els uns als altres. El pobre noiet, veia com s'ho passaven de bé rient a tota hora, sense saber perquè ell, no sentia aquella alegria.
Un dia va decidir marxar a buscar una ploma que aconseguís fer-lo riure. Va preguntar a ocells de totes les mides i colors, i cap va saber donar-li la resposta. Finalment un petit colibrí, va deixar caure sobre el seu cap una de les seves plomes. Quan la va notar entre els seus cabells, va començar a riure sens parar. Quines pessigolles que feia, i que divertit que era. Ara si que sabia com era passar-se el dia rient. Molt content, va tornar amb els seus amics i mai més no es va tornar a avorrir.”
Acabada la història i quasi bé sense adonar-nos, van recollir tots els taulons de l'escenari i van desaparèixer. El sol s'havia amagat i un camp ple de roselles va sortir de sota els nostres peus.

Ara ho enteníem, la nit anterior el poble Rosella va desaparèixer sota d'aquell camp ple de flors, va ressorgir amb el sol i tornava a desaparèixer un altre cop amb la foscor. No ens havíem mogut del lloc on havíem dormit, només s'havia transformat quan havia sortit el sol.


El pueblo Amapola
Cuando llegamos al final del camino, el pueblo que habíamos visto desde lejos había desaparecido , en su lugar había un campo lleno de amapolas .
- ¡Qué extraño! Habría jurado que había visto casitas justo aquí ... -
- Si Kidi , yo también las he visto . -
- Bueno, no le demos más vueltas, nos quedamos a pasar la noche y mañana ya continuaremos el camino. ¿Qué te parece ? -
A Kira le pareció bien mi propuesta , comimos algo y al poco rato ya dormíamos .
Al día siguiente nada más salir el sol , nos encontramos rodeadas de un montón de ojos que nos miraban sorprendidos .
- ¡Ay, qué susto ! - Gritó Kira .
-¿Quién sois ? ¿De donde habéis salido? - Preguntó un señor bajito con una melena larga y blanca y un sombrero que de la punta, colgaba un cascabel muy gracioso .
- Somos Kidi y Kira. Anoche nos quedamos dormidas junto a este campo de ama... ¿Dónde están las amapolas ? ¿Y estas casitas ? ¿Dónde estamos ? -
- ¡Bienvenidas al pueblo Amapola ! -
Aunque un poco desorientadas les explicamos que viajábamos por diferentes lugares para aprender juegos y donde poder escuchar historias y aventuras para escribir cuentos divertidos .
Muy contentos de oír nuestras palabras todos los personajes que nos rodeaban, comenzaron a correr arriba y abajo haciendo sonar aquellos cascabeles que llevaban los sombreros . Nos montaron una gran mesa y nos invitaron a un gran banquete que nos llevó hasta medio día . Después, en un santiamén lo desmontaron y en su lugar montaron un gran escenario . Se empezó a oír una música muy alegre y el más joven del pueblo de un salto se plantó en medio y empezó a cantar un cuento muy curioso :
" Señoras y señores , niños y niñas, gatitos y gatitas , pajaritos y pajarita, conejitos y conejitas , prepárese para escuchar la historia que os cantaré de un niño que no tenía cosquillas y no podía reír. Todos sus amigos si que tenían y se pasaban largos ratos haciéndose cosquillas con una pluma en la planta del pie los unos a los otros . El pobre muchacho , veía como se lo pasaban bien riendo a todas horas , sin saber porqué él no sentía esa alegría.
Un día decidió irse a buscar una pluma que consiguiera hacerlo reír. Preguntó a aves de todos los tamaños y colores, y ninguna supo darle la respuesta. Finalmente un pequeño colibrí, dejó caer sobre su cabeza una de sus plumas. Cuando la notó entre sus cabellos, empezó a reír sin parar. Qué cosquillas que hacía, y lo divertido que era. Ahora si sabía cómo era pasarse el día riendo. Muy contento, volvió con sus amigos y nunca más se volvió a aburrir. "
Terminada la historia y casi sin darnos cuenta, recogieron todos los tablones del escenario y desaparecieron. El sol se había escondido y un campo lleno de amapolas salió debajo nuestros pies .
Ahora lo entendíamos, la noche anterior el pueblo Amapola desapareció debajo de aquel campo lleno de flores, resurgió con el sol y volvió a desaparecer de nuevo con la oscuridad . No nos habíamos movido del lugar donde habíamos dormido, sólo se había transformado cuando había salido el sol.

dijous, 19 d’abril del 2012

Endevinalles per Sant Jordi/ Adivinanzas para Sant Jordi

Per celebrar la diada de Sant Jordi us porto dues endevinalles. Com sempre podeu trobar les respostes al dibuix, són molt fàcils. Feliç diada a tothom!


       1.Pura com l'aire pur                                  2.Tinc fulles i no sóc arbre
          perversa com un traïdor                              et parlo sense tenir veu
          vermell és el seu color fosc                         si m'obres no em queixo
          i el seu aroma embriagador.                        endevina qui sóc jo.


´

Para celebrar la "diada" de Sant Jordi os traigo dos adivinanzas. Como siempre podéis encontrar las respuestas en el dibujo, son muy fáciles. ¡Feliz "diada" para todos!


         1.Pura como el aire puro                         2.Tengo hojas sin ser árbol
            perversa como un traidor                        te hablo sin tener voz
            rojo es su color oscuro                           si me abres no me quejo
            y su aroma embriagador.                        adivina quién soy yo.

dissabte, 10 de març del 2012

Endevinalles de primavera/ Adivinanzas de primavera

S'acosta la primavera, cada cop la tenim més a prop. Aquestes tres endevinalles que us porto avui, estan relacionades amb aquesta estació que agrada tant a molta gent. Com sempre, trobareu la resposta al dibuix.

      1.Sóc la flor de l'indecís                       2.Encara que no sóc florista
        i dels endevinadors,                             treballo amb les flors,
        tots m'arrenquen els pètals:                  i per més que em resisteixi
        sí,no,sí,no,sí,no...                                l'home m'arrabassa
                                                                 el fruit de les meves labors.
            
                              3.Sóc vermella com un robí
                               i porto puntets negres;
                               em trobo en el jardí
                               en les plantes o a l'herba.
                           

                           

Se acerca la primavera, cada vez la tenemos más cerca. Estas tres adivinanzas que os traigo hoy, están relacionadas con ésta estación que gusta tanto a mucha gente. Como siempre, encontraréis la respuesta en el dibujo.
  
     1.Soy la flor del indeciso                            2. Aunque no soy florista
       y del adivinador                                          trabajo con flores
       todos me arrancan los pétalos:                     y por más que me resista
       sí,no,sí,no,sí,no...                                       el hombre me arrebata
                                                                                                         el fruto de mis labores.


                                                           3. Soy roja como un rubí
                                            y llevo puntitos negros;
                                            me encuentro en el jardín
                                            en las plantas o en la hierba.

dijous, 1 de març del 2012

El conte de la Kidi de Març: L'abella Mireia/ El cuento de Kidi de Marzo: L'abeja Mireia

Ja ha arribat el mes de Març i la Kidi de la revista Kids ens porta una nova  aventura:

L'ABELLA MIREIA
Després de passar tant de fred amb els esquimals, em venia de gust anar a un lloc més càlid, així que vaig posar rumb cap a Florilàndia. Quan vaig arribar-hi, no s'assemblava gens a com m'havien explicat. Esperava trobar-me jardins plens de vida, però tot estava adormit.
Què deu passar?” Vaig pensar. “Si els meu càlculs no fallen aquests jardins haurien d'estar plens d'insectes i flors... potser he vingut massa aviat i encara no s'han despertat.”
-Has vingut a ajudar-nos?- digué una veu, que no veia d'on venia.
-Sóc aquí!- tornà a cridar.
Finalment la vaig veure, era una abella grassoneta que asseguda a sobre d'una fulla em feia senyals amb les mans.
-No, jo sóc la Kidi, no he vingut a ajudar-te però si m'expliques què passa ho puc intentar.-
-Hola Kidi, jo em dic Mireia. Les meves germanes s'estan quedant sense pol·len per fer la mel. Les flors ja fa dies que s'havien d'haver despertat però com que la Fada de la primavera no ha vingut, no es desperten. Jo he sortit a buscar-la però no la trobo enlloc. Potser tu l'has vist...-
-Em sap greu, no he trobat a ningú... Però no et preocupis, la buscarem juntes.-
Vam mirar per tot arreu, i en veure que passaven dies i no hi havia ni rastre, vaig decidir fer servir els meus poders màgics. Vaig treure un mirall de la meva bossa i li vaig preguntar a on era. El reflex ens va mostrar de seguida la imatge de la Fada lligada en una cova fosca i humida. Ens havíem d'afanyar perquè semblava que ja no li quedaven forces.
-Corre Mireia, deslliga-la mentre intento despertar-la. Senyora Fada, senyora Fada!-
Com que no es despertava, la vam treure d'aquell lloc fins portar-la on l'escalfor del sol finalment, la va fer reaccionar.
-Quina alegria!-digué la Mireia,- fa dies que et busco, et necessitem perquè les flors no s'han despertat i no podem treballar.-
-Ha sigut el malvat Freddy, que m'ha segrestat perquè no volia que arribés el bon temps. Sort que m'heu trobat m'estava morint de fred. Moltes gràcies!- Ara ens hem d'afanyar a despertar a tothom. M'ajudeu?-
-Es clar, què he de fer?-
Però quan vaig haver dit això en Freddy va aparèixer i va agafar d'una revolada a la pobra Mireia. Sort que la fada era amb nosaltres i amb la seva vareta va convertir-lo en gripau.
Després d'aquest petit ensurt, la Fada, jo i la Mireia vam despertar, mica en mica, totes les flors. Al cap de pocs dies, Florilàndia era ple de flors de colors, insectes i abelles contentes de poder fer la seva feina. Però la més feliç de totes era la Mireia, perquè gràcies a ella tot era com havia de ser i la primavera ja havia arribat.

Il·lustració: Marina L. Aceituno

Ya ha llegado el mes de Marzo y Kidi de la revista Kids nos trae una nueva aventura:
LA ABEJA MIREIA
Después de pasar tanto frío con los esquimales, me apetecía ir a un lugar más cálido, así que puse rumbo hacia Florilandia. Cuando llegué, no se parecía en nada a como me habían explicado. Esperaba encontrarme jardines llenos de vida, pero todo estaba dormido.
"¿Qué ocurrirá?" Pensé. "Si mis cálculos no fallan estos jardines deberían estar llenos de insectos y flores... quizás he venido demasiado pronto y todavía no se han despertado. "
-¿Has venido a ayudarnos? - Dijo una voz, que no veía de dónde venía.
-¡Estoy aquí!- Volvió a gritar.
Finalmente la vi, era una abeja regordeta que sentada encima de una hoja me hacía señales con las manos.
-No, yo soy Kidi, no he venido a ayudarte pero si me cuentas que pasa lo puedo intentar.-
-Hola Kidi, yo me llamo Mireia. Mis hermanas se están quedando sin polen para hacer la miel. Las flores ya hace días que se tenían que haber despertado pero como el Hada de la primavera no ha venido, no se despiertan. Yo he salido a buscarla pero no la encuentro por ninguna parte. Quizás tú la has visto... -
-Lo siento, no he encontrado a nadie... Pero no te preocupes, la buscaremos juntas. -
Miramos por todas partes, y al ver que pasaban días y no había ni rastro, decidí usar mis poderes mágicos. Saqué un espejo de mi bolsa y le pregunté dónde estaba. El reflejo nos mostró enseguida la imagen del hada atada en una cueva oscura y húmeda. Nos teníamos que apresurar porque parecía que ya no le quedaban fuerzas.
-Corre Mireia, desátala mientras intento despertarla. ¡Señora Hada, señora Hada! -
Como no se despertaba, la sacamos de aquel lugar hasta llevarla donde el calor del sol finalmente, la hizo reaccionar.
-¡Qué alegría!-Dijo Mireia,- hace días que te busco, te necesitamos porque las flores no se han despertado y no podemos trabajar.-
-Ha sido el malvado Freddy, que me ha secuestrado porque no quería que llegara el buen tiempo. Menos mal que me habéis encontrado me estaba muriendo de frío. ¡Muchas gracias! - Ahora debemos darnos prisa a despertar a todo el mundo. ¿Me ayudáis? -
-Claro, ¿qué debo hacer? -
 Pero cuando hube dicho esto Freddy apareció y cogió velozmente a la pobre Mireia. Menos mal que el Hada estaba con nosotras y con su varita lo convirtió en sapo.
Tras este pequeño susto, el Hada, yo y Mireia despertamos, poco a poco, a todas las flores. A los pocos días, Florilandia estaba lleno de flores de colores, insectos y abejas contentas de poder hacer su trabajo. Pero la más feliz de todas era Mireia, porque gracias a ella todo era como debía ser y la primavera ya había llegado.

dimarts, 21 de febrer del 2012

La Festa de la Primavera/La Fiesta de la Primavera

S'acostava el dia més important per la Fada de la primavera. Cada any celebraven l'arribada del bon temps amb una gran festa. Molts dies abans, preparava jocs i menjar per tots els insectes i animals que es despertaven després del fred de l'hivern. Li agradava convidar també a altres fades de llocs llunyans, per ensenyar les flors i els arbres tan bonics que tenia. 
Estava tot a punt i només faltava que sortís el sol perquè comencessin a arribar tots. Un a un, abelles, marietes, papallones i formigues, s'endinsaven en aquell meravellós lloc ple de flors i llavors. Els animalons també van anar arribant mica en mica. La Fada anava passant llista, no hi podia faltar ningú o la primavera no acabaria de arribar del tot. Però la família dels ocellets del cirerer no hi eren. La Fada es va inquietar molt i els va anar a trobar:
-Hola! Que hi ha algú per aquí?-
-Sniff, sniff, sniff...-
-Què et passa?- preguntà la Fada a la mare ocell.
-Sniff, el meu petitó, sniff, el meu petitó...-
-Què li ha passat?-
-Aquest matí quan m'he llevat, he vist que l'ou ja s'havia obert però ell no hi era, sniff...-
-No et preocupis, mare ocell, el trobaré...-
La Fada va marxar tota decidida a buscar a les seves companyes que estaven a la festa. Com podien, intentaven distreure a tots els convidats que es començaven a impacientar trobant a faltar a la seva amfitriona. Totes juntes van buscar entre els matolls, per tots els arbres i finalment embolicat amb els petals d'una bonica rosa, van trobar el petit ocell, que quan les va veure es va posar molt content. La Fada el va agafar suaument i el va portar al costat de la seva mare i germans. Es veu que era una mica poca-traça i al sortir de l'ou havia caigut de l'arbre, i com que era tant petit encara no sabia volar per tornar a pujar-hi. Per sort la rosa ho va veure i el va poder acollir entre els seus pètals flonjos.
Tot era apunt doncs, per començar la Festa de la Primavera. La música i la dansa van ser protagonistes en tot moment i grans i petits van jugar i dansar fins quedar rendits. Finalment, la Fada va fer el seu discurs final, abans de marxar a descansar merescudament després d'uns dies tant atrafegats:
Benvolguts amics, la primavera ja ha arribat i tot està florit i ple d'amor. Gaudiu d'aquests dies feliçment, espero veure-us l'any vinent, i a tu ocellet del cirerer, et dono la benvinguda al meu jardí, aquí sempre estaràs segur.




Se acercaba el día más importante para el Hada de la primavera. Cada año celebraban la llegada del buen tiempo con una gran fiesta. Muchos días antes, preparaba juegos y comida para todos los insectos y animales que se despertaban tras el frío del invierno. Le gustaba invitar también a otras hadas de lugares lejanos, para enseñar las flores y los árboles tan bonitos que tenía.
Estaba todo listo y sólo faltaba que saliera el sol para que empezaran a llegar todos. Uno a uno, abejas, mariquitas, mariposas y hormigas, se adentraban en aquel maravilloso lugar lleno de flores y semillas. Los animales también fueron llegando poco a poco. El Hada iba pasando lista, no podía faltar nadie o la primavera no acabaría de llegar del todo. Pero la familia de los pajaritos del cerezo no estaban. El Hada se inquietó mucho y los fue a encontrar:
-Hola! ¿Hay alguien por aquí? -
-Sniff, sniff, sniff ... -
-¿Qué te pasa? - Preguntó el Hada a la madre pájaro.
-Sniff, mi pequeñito, sniff, mi pequeñito... -
-¿Qué le ha pasado? -
-Esta mañana cuando me he levantado, he visto que el huevo ya se había abierto pero él no estaba, sniff... -
-No te preocupes, madre pájaro, lo encontraré... -
El Hada se fue toda decidida a buscar a sus compañeras que estaban en la fiesta. Como podían, intentaban distraer a todos los invitados que se empezaban a impacientar echando de menos a su anfitriona. Todas juntas buscaron entre los matorrales, por todos los árboles y finalmente envuelto con los pétalos de una hermosa rosa, encontraron el pequeño pájaro, que cuando las vio se puso muy contento. El Hada lo cogió suavemente y lo llevó junto a su madre y hermanos. Se ve que era un poco torpe y al salir del huevo había caído del árbol, y como era tan pequeño aún no sabía volar para volver a subir. Por suerte la rosa lo vio y lo pudo acoger entre sus pétalos suaves.
Todo estaba apunto para empezar la Fiesta de la Primavera. La música y la danza fueron protagonistas en todo momento y grandes y pequeños jugaron y danzaron hasta quedar rendidos. Finalmente, el Hada hizo su discurso final, antes de irse a descansar merecidamente después de unos días tan atareados:
Queridos amigos, la primavera ya ha llegado y todo está florecido y lleno de amor. Disfrutad de estos días felizmente, espero veros el próximo año, y a ti pajarito del cerezo, te doy la bienvenida a este mi jardín, aquí siempre estarás a salvo.

dimarts, 17 de maig del 2011

Un Jardí diferent/ Un Jardín diferente

Tal com m'han explicat una història us contaré que fa anys va passar en un jardí ple de flors de mil colors. Diuen que hi vivia una marieta anomenada Iris que es passava el dia teixint bufandes de colors que regalava a tothom que la visitava.
Tantes bufandes teixia com li permetien les seves potetes, balancejant-se sempre amb el seu balancí que feia “nyec nyec”. Fora la casa de la marieta es formaven unes grans cues.Tots els insectes li portaven algun present o alguna història per a ella, i mentre esperaven picaven alguna cosa de menjar en la fantàstica taula parada per les papallones.  

Nyec nyec” es sentia tot el dia, no descansava mai.

Però va passar un dia, que el fil de color taronja es va acabar, i no trigaria gaire a acabar-se també el blau, el vermell i el groc.

D’on podria treure fil de colors per poder seguir. Aquells els tenia de feia molts anys, li havia deixat la seva mare abans de morir i no sabia de quin lloc els havia tret, les seves ultimes paraules van ser:
-Filla meva, aprofita’ls bé i recorda que la resposta la tenen les flors.- "Què devia voler dir, aquella frase?"

Una amiga marieta que li feia moltes estones de companyia, li va aconsellar que seguís teixint amb els fils que li quedaven.

-No ho puc pas fer això! Em falten els colors més importants!-

Des de la llarga cua que hi havia a fora, tots els insectes es començaven a impacientar. Feia estona que no avançaven i a més no es sentia el “nyec nyec” del balancí. Tots venien de molt lluny només per veure com teixia.

Es va començar a córrer la veu i molts marxaven pensant que  l’Iris no volia seguir teixint. 

A l’Iris no li semblava bé deixar la seva feina, però si s’acabava el fil no hi podia fer res. Estava molt trista i això no la deixava pensar amb claredat. Només la seva amiga marieta tenia forces per trobar una solució.

-Dius que t’agrada sentir-te útil, i només t’hi sents fent el que millor saps fer. Pensa en la teva mare i en el que et va dir, les flors..., elles t’ajudaran,... si vols t’acompanyo.-

Finalment es va decidir a anar a parlar amb les flors, acompanyada de la seva amiga, l’aranya Silvana i el centpeus Gus. Primer ho van intentar amb uns lliris blancs.

-Lliri blanc lliri suau, digueu-me si us plau, on puc trobar fil, fil de color blau?-

Però no va contestar... els amics van marxar amb el cap baix, sense adonar-se que tot el blanc de la flor desapareixia deixant el sac de l'Iris ple de fil d'aquell color.

La següent va ser una rosa.

-Rosa preciosa, tu que ets tan formosa, on trobaré el fil de color rosa?-

...Tampoc va contestar però transparent també es va quedar i el fil ja era al sac. Van seguir el seu camí fins a arribar a una flor de color blau, que en diuen “La flor de l’amor”.

-Oh, tu que tens aquest to tan bell, em pots dir on trobar el vermell?-

La resposta va ser la mateixa en tots els casos i del que no s’adonaven, era que cada flor amb la que parlaven, perdia el color d’una manera misteriosa. Tots estaven molt cansats i volien tornar a casa, llavors es va sentir un xiuxiueig que venia d'un grup de margarides:

-Iris, has de tenir fe i tornar a casa. Segueix fent bufandes per a tots i no et preocupis pels colors, no s’acabaran si ens visites de tant en tant.-

La marieta va decidir fer cas, al cap i a la fi eren les úniques que havien parlat i tal com deia la mare, les flors tenen la resposta.

Sense donar grans explicacions va tornar, va entrar amb els seus amics dins la casa, es va asseure en el seu balancí i...”nyec nyec”, va reprendre la feina.

Es va endur una gran sorpresa quan va estirar el fil del sac vell i malmès que havia heretat i en van sortir el blanc, el vermell, el blau, el taronja...tots els colors que s’havien acabat!

La Silvana i en Gus, encuriosits van anar a cercar la resposta, llavors es van adonar que les flors amb les que havien parlat eren transparents.

-Benvolgudes amigues, no us preocupeu més pel fil, sempre que en vulgueu només heu d’anar a parlar amb les flors i en el sac de l’Iris apareixeran-.Digueren les margarides.

-Però a canvi es queden transparents... i la nostra amiga no voldrà que el jardí perdi el color, preferirà deixar-ho córrer...-va dir la Silvana.

-Aneu i digueu a la vostra amiga que les flors no perden el color, vosaltres des de sota ho veieu així però us podem assegurar, que tots els que veuen el jardí des de dalt el veuen ple de color gràcies a les bufandes que porten els insectes que es veuen a través de les flors.-

Molt contentes van tornar a explicar-ho a tots, que en saber-ho van voler observar la bellesa del jardí des de dalt. Totes les libel·lules es van organitzar, i de mica en mica, van anar transportant insectes no voladors, per poder observar l’espectacle de colors des del cel.

I tal com m’han explicat, aquesta història us he contat, que en aquest jardí especial, tot el que explico es veritat.



Tal y como me han contado una historia os contaré que hace años pasó en un jardín lleno de flores de mil colores. Dicen que vivía una mariquita llamada Iris que se pasaba el día tejiendo bufandas de colores, que regalaba a todo aquel que la visitaba. Tantas bufandas tejía como le permitían sus patitas, balanceándose siempre con su mecedora que hacía "nyec nyec". Fuera de la casa de la mariquita se formaban grandes colas. Todos los insectos le llevaban algún presente o alguna historia para ella, y mientras esperaban picaban algo de comida en la fantástica mesa preparada por las mariposas."Nyec nyec" se oía todo el día, no descansaba nunca.Pero pasó un día, que el hilo de color naranja se acabó y no tardaría mucho en acabarse también el azul, el rojo y el amarillo.De dónde podría sacar hilo de colores para poder seguir. Aquellos los tenía  hacía muchos años, que se los había dejado su madre antes de morir y no sabía de qué lugar los había sacado, sus últimas palabras fueron:-Hija mía, aprovéchalos bien y recuerda que la respuesta la tienen las flores .- "¿Qué debía querer decir, aquella frase?"Una amiga mariquita que le hacía muchos ratos de compañía, le aconsejó que siguiera tejiendo con los hilos que le quedaban.-No puedo hacer eso! Me faltan los colores más importantes! -Desde la larga cola que había fuera, todos los insectos empezaban a impacientarse. Hacía rato que no avanzaban y además no se oía el "nyec nyec" del balancín. Todos venían de muy lejos sólo para ver cómo tejía.Se empezó a correr la voz y muchos se marchaban pensando que Iris no quería seguir tejiendo.
A Iris no le parecía bien dejar su trabajo, pero si se acababa el hilo no podía hacer nada. Estaba muy triste y eso no la dejaba pensar con claridad. Sólo su amiga mariquita tenía fuerzas para encontrar una solución.-Dices que te gusta sentirte útil, y sólo te sientes haciendo lo que mejor sabes hacer. Piensa en tu madre y en lo que te dijo, las flores..., ellas te ayudarán, ...si quieres te acompaño.-Finalmente se decidió a ir a hablar con las flores, acompañada de su amiga, la araña Silvana y el ciempiés Gus. Primero lo intentaron con unos lirios blancos.-Lirio blanco lirio suave, decidme por favor, donde puedo encontrar hilo, hilo de color azul? -Pero no contestó... Los amigos se fueron con la cabeza baja, sin darse cuenta de que todo el blanco de la flor desaparecía dejando el saco de Iris lleno de hilo de ese color.La siguiente fue una rosa.-Rosa preciosa, tú que eres tan hermosa, donde encontraré el hilo de color rosa? -...Tampoco contestó pero transparente también se quedó y el hilo ya estaba en el saco. Siguieron su camino hasta llegar a una flor de color azul, que llaman "La flor del amor".-Oh, tú que tienes ese tono tan bello, me puedes decir donde encontrar el rojo? -La respuesta fue la misma en todos los casos y de lo que no se daban cuenta, era que cada flor con la que hablaban, perdía el color de una manera misteriosa. Todos estaban muy cansados ​​y querían volver a casa, entonces se oyó un susurro que venía de un grupo de margaritas:-Iris, tienes que tener fe y volver a casa y seguir tejiendo bufandas para todos y no te preocupes por los colores, no se acabarán si nos visitas de vez en cuando .-La mariquita decidió hacer caso, al fin y al cabo eran las únicas que habían hablado y tal como decía su madre, las flores tienen la respuesta.Sin dar explicaciones volvió, entró con sus amigos dentro de la casa, se sentó en su mecedora y... "nyec nyec", retomó el trabajo.Se llevó una gran sorpresa cuando al tirar del hilo que necesitaba del saco viejo y dañado que había heredado salieron el blanco, el rojo, el azul, el naranja ... todos los colores que se habían acabado!Silvana y Gus, curiosos fueron a buscar la respuesta, entonces se dieron cuenta que las flores con las que habían hablado eran transparentes.-Queridas amigas, no os preocupéis más, si queréis hilo sólo tenéis que ir a hablar con las flores y en el saco del Iris aparecerán-.Dijeron las margaritas.-Pero a cambio se quedan transparentes ... y nuestra amiga no querrá que el jardín pierda el color, preferirá dejarlo ...- dijo Silvana.-Id y decid a vuestra amiga que las flores no pierden el color, vosotros desde abajo lo veis así pero os podemos asegurar, que todos los que ven el jardín desde arriba lo ven lleno de color gracias a las bufandas que llevan los insectos que se ven a través de las flores.-Muy contentas volvieron a explicárselo a todos, que al saberlo quisieron observar la belleza del jardín desde arriba. Todas las libélulas se organizaron, y poco a poco, fueron transportando insectos no voladores para poder observar el espectáculo de colores desde el cielo.Y tal como me han contado, esta historia os he contado, que en este jardín especial, todo lo que cuento es verdad.