Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fantasma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fantasma. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 d’octubre del 2018

Un conte per no tenir por la nit de Halloween/ Un cuento para no tener miedo la noche de Halloween

EL GAT EL FANTASMA I LA CARBASSA
En Neru era un petit gat negre que vivía al Castell més gran i fanstamagòric de l’indret.
En aquest Castell també hi vivia un fantasma molt poruc, en Fanpor. Cada vegada que veia en Neru s’espantava i sortia corrent cap a l’altre costat.
El gat es sentia molt sol i volia fer-se amic del fantasma però no sabia com fer-ho perquè quan el veia fugia sense que pogués dir-li res.
Pensant, pensant va ensopegar amb una carbassa molt espavilada. Li va explicar el seu problema i sense dubtar-ho van idear un pla.
Van agafar un llençol i hi van fer dos forats pels ulls. La carbassa se’l va posar a sobre i es va enfilar a les espatlles d'en Neru per ser més alta. La disfressa de fantasma era tan bona que estaven convençuts que quan en Fanpor el veiés no tindria por i podrien parlar amb ell.
Van anar a trobar-lo i li van dir que volien ser amics seus. Però mentre s’acostaven a ell, el pobre Neru es va entrebancar amb el llençol i van caure a terra espantant de nou al fantasma.
Només els quedava una opció per poder parlar amb ell. Van agafar el mòbil i el van trucar. El fantasma es va posar molt content que algú volgués ser amic seu però seguia tenint por. De totes maneres es va decidir a anar a trobar-los. Van quedar a la sala principal del primer pis.
En Fanpor va arribar el primer. Quan van entrar la carbassa i el gat, el fantasma tremolava, però aquest tremolor no era de por sinó d’emoció. De seguida van començar a parlar i a jugar. Quan es va fer de nit el fantasma els va demanar que es quedessin a dormir amb ell ja que per les nits passava molta por. Els nous amics van acceptar encantats. Aquella nit en Fanpor va estar molt tranquil  perquè sabia que tenia companyia i es va adonar duna cosa molt important que el va fer molt feliç:
La por l’havia fet passar molts moments dolents i vencent-la havia aconseguit uns amics i una tranquil·litat que no havia tingut mai.



EL GATO EL FANTASMA Y LA CALABAZA

Neru era un pequeño gato negro que vivía en el Castillo más grande y fanstamagórico del lugar.
En este Castillo también vivía un fantasma muy miedoso, Fansus. Cada vez que veía a Neru se asustaba y salía corriendo hacia el otro lado.
El gato se sentía muy solo y quería hacerse amigo del fantasma pero no sabía cómo hacerlo porque cuando lo veía huía sin que pudiera decirle nada.
Pensando, pensando tropezó con una calabaza muy lista. Le contó su problema y sin dudarlo idearon un plan.
Cogieron una sábana y le hicieron dos agujeros para los ojos. la calabaza se la puso encima y subió a los hombros de Neru para ser más alta. El disfraz de fantasma era tan bueno que estaban convencidos de que cuando Fansu lo viera no tendría miedo y podrían hablar con él.
Fueron a encontrarlo y le dijeron que querían ser amigos suyos. Pero mientras se acercaban a él, el pobre Neru se tropezó con la sábana y cayeron al suelo asustando de nuevo al fantasma.
Sólo les quedaba una opción para poder hablar con él. Cogieron el móvil y le llamaron. El fantasma se puso muy contento de que alguien quisiera ser su amigo pero seguía teniendo miedo. De todos modos decidió a ir a encontrarlos. Quedaron en la sala principal del primer piso.
Fansus llegó el primero. Cuando entraron la calabaza y el gato el fantasma temblaba, pero este temblor no era de miedo sino de emoción. Enseguida empezaron a hablar y jugar. Cuando se hizo de noche el fantasma les pidió que se quedaran a dormir con él ya que por las noches pasaba mucho miedo. Los nuevos amigos aceptaron encantados. Aquella noche Fansus estuvo muy tranquilo porque sabía que tenía compañía y se dio cuenta de algo muy importante que lo hizo muy feliz:
El miedo la había hecho pasar muchos momentos malos y venciéndolo había conseguido unos amigos y una tranquilidad que no había tenido nunca.

dissabte, 2 de novembre del 2013

Més aventures de la Kidi/ Más aventuras de Kidi

EL CASTELL
De bon matí vam continuar el nostre camí endinsant-nos en el bosc. Vam caminar força estona fins a arribar a un castell que semblava deshabitat.
Com sempre, la Kira no va dubtar ni un moment i hi va entrar. No semblava que hi visqués ningú, però a mesura que anàvem avançant pels passadissos, les torxes s'encenien misteriosament.
-Kira, potser hauríem de marxar...-
-Ni parlar-ne! En aquest castell hi deuen haver passat un munt d'històries fantàstiques que podria escriure si trobés algun paper o quadre que les reflectissin.-
-Doncs molt bé, jo t'espero a fora. Aquest castell em fa posar els pels de punta!-
Vaig marxar per on havíem entrat, però la porta no s'obria.
-Kira, estem atrapades la porta no s'obre!- vaig córrer a dir-li.
-I ara! Segur que està encallada, espera't a veure si trobo alguna cosa i marxarem. No et preocupis.-
-Uuuuuuuuuhhhhhhh!-
-Què ha estat això?- vaig dir morta de por.
-Uuuuuuuuuuhhhhhh, sóc el fantasma del casteeeeeell! I estareu aquí dins tancades fins que no jugueu amb miiiiiiii.-
-Jugar? Molt bé, ens agrada molt jugar. A què vols que juguem?- digué la Kira.
-A aigua i fooooooc! Uuuuuuhhhh!- va dir el fantasma.
-I sempre has de dir “uuuuuh”?-
-Kira sis plau, faràs que s'enfadi... Digui senyor fantasma. Com es juga a aquest joc?-
-Tuuuuuuhhh i jo, sense que ens vegi la Kira, amagarem la clau que obre la porta del castell. Un cop amagada l'haurà de trobar. Li donarem pistes dient-li “aigua” si està lluny i “foc” si està a prop. No li podràs dir on està, si la troba podreu sortir, sinó, us quedareu a jugar amb mi una estona més. Uuuuuuuh.-
Vam amagar la clau on em va dir el fantasma i vam començar a jugar. A la Kira li va costar una mica trobar-la però finalment ho va fer.
- Uuuuuuuuh, snif, snif, uuuuuuuh, snif.-
- Per què plores?- vaig preguntar-li.
- Ha trobat la clau massa aviat, snif, i ara marxareu de seguida i em tornaré a quedar sol. Que torni a passar alguuuuuuuuh per aquí i decideixi entrar, snif, és molt difícil perquè pocs són tant valents com vosaltres i no s'atreveixen. M'avorreixo molt tot sol, snif-
-Tinc una idea! Kidi em deixes el llibre? Es per una bona causa...-
Ja feia temps que coneixia a la Kira i entenia molt bé què volia fer. Li vaig donar el llibre màgic i després d'escriure-hi va aparèixer una fantasma mol simpàtica que de seguida es va fer amiga del nostre amic.
Veient que ja no ens necessitava per jugar vam agafar la clau i vam sortir del castell. Un cop a fora vam sentir:
-Uuuuuuuuhhhh, moltes gràcies! Ara ja no estaré mai més sol uuuuuuuhhhh!-
La Kira i jo vam continuar el nostre camí satisfetes d'haver pogut ajudar a aquell fantasma que només volia companyia. Aquest cop el llibre màgic no ens havia portat cap problema i la història havia tingut un final feliç.
Fins aviat!

EL CASTILLO
Por la mañana continuamos nuestro camino adentrándonos en el bosque. Caminamos bastante rato hasta llegar a un castillo que parecía deshabitado .
Como siempre ,Kira no dudó ni un momento y entró. No parecía que viviera nadie allí, pero a medida que íbamos avanzando por los pasillos, las antorchas se encendían misteriosamente .
- Kira, quizás deberíamos irnos ... -
- ¡Ni hablar ! En este castillo deben haber pasado un montón de historias fantásticas que podría escribir si encontrara algún papel o cuadro que las reflejaran. -
-Pues muy bien, yo te espero fuera. ¡Este castillo me pone los pelos de punta! -
Me fui por donde habíamos entrado, pero la puerta no se abría .
- ¡Kira , estamos atrapadas la puerta no se abre ! - Corrí a decirle .
- ¡No me lo creo ! Seguro que está atascada, espera a ver si encuentro algo y nos iremos. No te preocupes . -
- Uuuuuuuuuhhhhhhh ! -
-¿Qué ha sido eso ? - Dije muerta de miedo .
- Uuuuuuuuuuhhhhhh , soy el fantasma del castiiiill o! Y estareis aquí dentro encerradas hasta que no juguéis conmiiiiiiiigo. -
- ¿Jugar ? Muy bien, nos gusta mucho jugar. ¿A qué quieres que juguemos? - Dijo Kira .
-A agua y fuegooooo ! Uuuuuuhhhh ! - Dijo el fantasma .
-¿Y siempre tienes que decir " uuuuuh " ? -
-Kira por favor, harás que se enfade ... Diga señor fantasma. ¿Como se juega a este juego ? -
- Tuuuuuuhhh y yo , sin que nos vea Kira , esconderemos la llave que abre la puerta del castillo. Una vez escondida la tendrá que encontrar. Le daremos pistas diciéndole " agua " si está lejos y "fuego" si está cerca . No le podrás decir dónde está. Si la encuentra podeis salir, sino , os quedaréis a jugar conmigo un rato más. Uuuuuuuh . -
Escondimos la llave donde me dijo el fantasma y empezamos a jugar . A Kira le costó un poco encontrarla pero finalmente lo hizo .
- Uuuuuuuuh , snif , snif , uuuuuuuh , snif . -
- ¿Por qué lloras ? - Le pregunté .
- ¿Ha encontrado la lave demasiado pronto , snif , y ahora os iréis enseguida y me volveré a quedar solo . Que vuelva a pasar alguieeeeen por aquí y decida entrar , snif , es muy difícil porque pocos son tan valientes como vosotras y no se atreven . Me aburro mucho solo, snif -
- ¡Tengo una idea ! ¿Kidi me dejas el libro ? Es por una buena causa ... -
Ya hacía tiempo que conocía a Kira y entendía muy bien lo que quería hacer . Le di el libro mágico y después de escribir en él, apareció una fantasma muy simpática que enseguida se hizo amiga de nuestro amigo .
Viendo que ya no nos necesitaba para jugar, cogimos la llave y salimos del castillo. Una vez fuera oímos :
- ¡Uuuuuuuuhhhh , muchas gracias ! ¡Ahora ya no estaré nunca más solo uuuuuuuhhhh ! -
Kira y yo continuamos nuestro camino satisfechas de haber podido ayudar a aquel fantasma que sólo quería compañía . Esta vez el libro mágico no nos había traído ningún problema y la historia había tenido un final feliz .
¡Hasta pronto !