Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris familiar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris familiar. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de febrer del 2015

Més aventures de la Kidi i la Kira/ Más aventuras de Kidi y Kira

LA DISFRESSA
Havíem rebut una invitació per anar al ball de màscares que organitzava cada any el Rei Carnestoltes al seu palau. La Kira ja preparava la seva disfressa mentre que jo no parava de donar voltes i voltes pensant de què em podia disfressar.
-De què aniràs disfressada Kira?-
-És una sorpresa Kidi, ja ho veuràs!-
No era el primer cop que em convidaven a una festa de disfresses, però aquest cop l’amfitrió era el Rei Carnestoltes i això em posava molt nerviosa. De ben segur que tothom portaria uns vestits i unes màscares molt elaborades. No tenia temps per perdre i ja que la Kira no em volia ajudar vaig decidir elaborar una disfressa de princesa amb una màscara adient plena de pedretes brillants amb molts llaços i teles brillants.
Després de molta estona treballant, el vestit ja estava llest, així que me’l vaig emprovar.
-Tornem la meva disfressa!- Va cridar la Kira en veure’m.
-Però què dius? Porto tot el dia treballant...-
-Si clar, i faràs en un dia el que jo porto fent tota la setmana no?-
No entenia res, la Kira semblava molt enfadada i convençuda que aquella disfressa era la seva. Però com podia ser?
-Has mirat bé a dins la teva bossa o a dins del globus ?-
La Kira va començar a regirar-ho tot i el vestit no apareixia, llavors va ser quan vam sentir un sorollet que venia de darrera el cistell del globus. Vam mirar i...
-Però què hi fas tu aquí, i amb el meu vestit?- digué enfadada la Kira.
Era el Rei Carnestoltes que intentava emportar-se d’amagat aquella disfressa de princesa que havia fet la Kira amb tanta cura.
-No t’enfadis, no et volia deixar sense disfressa i t’he portat aquesta altra de pirata.  Li havia comprat a la meva filla i una estona abans de donar-li he escoltat què deia que volia anar disfressada de princesa. Com us podeu imaginar no he parat de buscar fins que us he trobat. Si us plau me l’has de canviar.-
- No te la canviaré! Em fa molta il·lusió anar disfressada amb aquest vestit que tant d’esforç m’ha costat fer.- digué la Kira.
- Ja us la canvio jo – vaig dir- ja m’he disfressat altres cops de Pirata i és molt divertit. –
Més tard amb les disfresses i màscares posades vam anar a la festa on vam ballar sense parar. La filla del Rei Carnestoltes estava feliç amb el regal del seu pare. Ens vam fer amigues seves, sobretot amb la Kira ja que portaven un vestit pràcticament igual. Sense saber-ho havíem agafat la mateixa revista per trobar una disfressa i havíem mirat la mateixa fotografia per fer-la, per això ens van quedar tant iguals. Però el més important d’aquesta història és que disfressades de princesa, de pirata o de qualsevol altra cosa, ens ho vam passar d’allò més bé.



  
EL DISFRAZ
Habíamos recibido una invitación para ir al baile de máscaras que organizaba cada año el Rey del Carnaval en su palacio. Kira ya preparaba su disfraz mientras que yo no paraba de dar vueltas y vueltas pensando de qué me podía disfrazar.
-¿De qué irás disfrazada Kira? -
-¡Es una sorpresa Kidi, ya verás! -
No era la primera vez que me invitaban a una fiesta de disfraces, pero esta vez el anfitrión era el Rey del Carnaval y eso me ponía muy nerviosa. Seguro que todo el mundo llevaría unos trajes y unas máscaras muy elaboradas. No tenía tiempo que perder y ya que Kira no me quería ayudar decidí elaborar un disfraz de princesa con una máscara adecuada llena de piedrecitas brillantes con muchos lazos y telas brillantes.
Después de mucho rato trabajando, el vestido ya estaba listo, así que me lo probé.
-¡Devuélveme  mi disfraz! - Gritço Kira al verme.
-¿Pero qué dices? Llevo todo el día trabajando...-
-Si claro, y harás en un día lo que yo llevo haciendo toda la semana ,¿no? -
No entendía nada, Kira parecía muy enfadada y convencida de que ese disfraz era el suyo. Pero, ¿como podía ser?
-¿Has mirado bien dentro de tu bolso o dentro del globo? -
Kira comenzó a revolver todo y el vestido no aparecía, entonces fue cuando oímos un ruidito que venía de detrás del cesto del globo. Miramos y ...
-Pero, ¿qué haces tú aquí y con mi vestido? - Dijo enfadada Kira.
Era el Rey del Carnaval que intentaba llevarse a escondidas ese disfraz de princesa que había hecho  Kira con tanto cuidado.
-No te enfades, no te quería dejar sin disfraz y te he traído éste otro de pirata. Se lo había comprado a mi hija y un rato antes de dárselo he escuchado que decía que quería ir disfrazada de princesa. Como os podéis imaginar no he parado de buscar hasta que os he encontrado. Por favor me la tienes  que cambiar.-
-¡ No te lo voy a cambiar! ¡Me hace mucha ilusión ir disfrazada con este vestido que tanto esfuerzo me ha costado de hacer.- dijo Kira.
- Ya os lo cambio yo - dije- ya me he disfrazado otras veces de pirata y es muy divertido. -
Más tarde con los disfraces y máscaras puestos fuimos a la fiesta donde bailamos sin parar. La hija del Rey del Carnaval estaba feliz con el regalo de su padre. Nos hicimos amigas suyas, sobre todo con Kira ya que llevaban un vestido prácticamente igual. Sin saberlo habíamos cogido la misma revista para encontrar un disfraz y habíamos mirado la misma fotografía para hacerla, por eso nos quedaron tan iguales. Pero lo más importante de esta historia es que disfrazadas de princesa, de pirata o de cualquier otra cosa, nos lo pasamos en grande.



dimarts, 8 de juliol del 2014

Les aventures de la Kidi i la Kira: El dofí i la gavina/ Las aventuras de Kidi y Kira: El delfín y la gaviota

El dofí i la gavina
Vam viatjar amb el globus fins a una petita illa deshabitada.
La Kira tenia ganes de prendre el sol amb un banyador nou que havia creat amb el llibre màgic. Estirades sobre la sorra calenta, les onades anaven i venien portant-nos pedretes brillants. Pel cel hi volava una gavina que semblava inquieta.
-Gavinaaaaa.- Cridà la Kira.
La gavina en sentir-la es va apropar.
-Bon dia, benvingudes!-
-Per què sobrevoles el mar donant voltes per el mateix lloc? Què busques? Sembles nerviosa.-
-El meu amic, el dofí Martí, em va dir ahir que aquest matí jugaria amb mi a la pilota i encara no ha vingut. Em fa por que li hagi passat alguna cosa; sempre és molt puntual.-
-Si vols t'ajudem a buscar-lo, sóc molt bona nedadora- explicà la Kira.
-Moltes gràcies, a veure si tenim sort-
La Kira es va posar les seves ulleres de buceig, les aletes i sense pensar's-ho, es va tirar a l'aigua.
Al cap de força estona va sortir cansada i decepcionada:
-No el trobo, em sap greu gavina.-
-No pot ser. Has mirat a casa seva?-
-No. On és?-
-Allà a sota d'aquella roca, prop de les palmeres. Sempre descansa allà perquè diu que no hi fa tanta calor.-
-Me n'hi vaig doncs!-
Jo mentrestant m'anava neguitejant. Começava a preocupar-me que li hagués passat alguna cosa i la gavina no parava de donar voltes i cridar.
Finalment vam veure com venien tots dos amb un gran somriure a la cara.
-Què us fa tanta gràcia?- digué enfadada la gavina.
-He anat a buscar la pilota al racó dels mals endreços i buscant, buscant m'he quedat adormit.- Digué en Martí.- Després ha vingut la Kira i m'ha dit que m'estaves esperant i que estaves molt preocupada, per mi. No és que em faci gràcia que estiguessis preocupada, però em fa feliç perquè em demostra que m'aprecies de veritat. Moltes gràcies!-
En sentir aquestes paraules, la gavina, també va somriure i digué:
-Bé doncs. Juguem? Ara som quatre podem jugar tots, què us sembla?-
-I tant! Ens agrada molt jugar!-
I així va ser com vam passar el dia jugant a pilota, de la sorra a l'aigua, de l'aigua a la sorra, gaudint d'un estiu en la millor companyia.

Tornem al setembre!

El delfín y la gaviota
Viajamos con el globo hasta una pequeña isla deshabitada.
Kira tenía ganas de tomar el sol con un bañador nuevo que había creado con el libro mágico. Tumbadas sobre la arena caliente, las olas iban y venían acercándonos piedrecitas brillantes. Por el cielo volaba una gaviota que parecía inquieta.
-Gaviotaaaaa. - Gritó Kira.
La gaviota al oírla se acercó.
-Buenos días, bienvenidas! -
-¿Por qué sobrevuelas el mar dando vueltas en el mismo sitio? ¿Qué buscas? Pareces nerviosa. -
-Mi amigo, el delfín Martín, me dijo ayer que esta mañana jugaría conmigo a la pelota y aún no ha venido. Temo que le haya pasado algo; siempre es muy puntual. -
-Si quieres te ayudamos a buscarlo, soy muy buena nadadora-explicó Kira.
-Muchas gracias, a ver si tenemos suerte-
Kira se puso sus gafas de buceo, las aletas y sin pensar-lo, se tiró al agua.
Al cabo de bastante rato salió cansada y decepcionada:
-No lo encuentro, lo siento gaviota. -
-No puede ser. ¿Has mirado en su casa? -
-No. ¿Dónde está? -
-Allí, debajo de esa roca cerca de las palmeras. Siempre descansa allí porque dice que no hace tanto calor. -
-¡Me voy pues! -
Yo mientras tanto me iba inquietandor. Empezaba a preocuparme que le hubiera pasado algo y la gaviota no paraba de dar vueltas y gritar.
Finalmente vimos como venían ambos con una gran sonrisa en la cara.
-¿Qué os hace tanta gracia? - Dijo enfadada la gaviota.
-He ido a buscar la pelota en el rincón de los trastos y buscando, buscando me he quedado dormido. - Dijo Martín. - Después ha venido Kira y me ha dicho que me estabas esperando y que estabas muy preocupada por mí. No es que me haga gracia que estuvieras preocupada, pero me hace feliz porque me demuestra que me aprecias de verdad. ¡Muchas gracias! -
Al oír estas palabras, la gaviota, también sonrió y dijo:
-Bueno pues. ¿Jugamos? Ahora somos cuatro podemos jugar todos, ¿qué os parece? -
-¡Y tanto! ¡Nos gusta mucho jugar! -
Y así fue como pasamos el día jugando a la pelota, de la arena en el agua, del agua a la arena, disfrutando de un verano en la mejor compañía.
¡Volvemos en septiembre!

dilluns, 3 de febrer del 2014

Una nova aventura de la Kidi: "L'elefantet"/ Otra aventura de Kidi: "El elefantito"

L'ELEFANTET
El dia s'havia llevat esplèndid. El cel estava net de núvols però feia un fred de mil dimonis. La Kira i jo viatjàvem com sempre, buscant noves aventures. Feia dies que no veiem a ningú, semblava com si tots els habitants del planeta haguessin desaparegut. Fins i tot els arbres i les plantes semblaven adormits.
La Kira no parava de parlar:
- Crec que haurien d'abandonar aquest planeta i buscar-ne un de més viu. Si seguim així acabarem igual d'ensopides que tot el que ens envolta. Això és un avorriment...-
Després de fer el seu discurs es va aturar i va començar a buscar dins la motxilla.
- Què busques?-
- El llibre màgic! No el trobo. Que l'has vist?-
- Sabia que tard o d'hora el voldries utilitzar per divertir-te i l'he amagat en un lloc segur. M'havies promès que només el faríem servir en cas d'urgència...-
- Però això és un urgència! M'avorreixo infinitament!-
- Doncs hauràs de buscar una altra manera de divertir-te perquè no et penso dir on està.-
Tot dient això es van escoltar uns plors que venien de l'altre costat del camí. Ens vam mirar i vam córrer cap al lloc d'on provenien.
Era un elefantet que plorava desconsoladament:
- Què et passa que t'has fet mal?- preguntà la Kira.
- No, snifff, no m'he fet mal, sniff. M'he caigut del camió on viatjava però no m'he fet mal, sniff.-
- I per què plores?- vam dir alhora.
- Avui era el meu primer dia a l'espectacle del circ i no podré actuar, sniff.-
- Un circ, que divertit!- cridà la Kira. - I on està aquest circ?-
- Ara mateix ja deuen haver arribat al poble i deuen estar assajant per l'espectacle de la tarda, sniff, sniff. Però jo no hi ser anar, sóc molt petit i estic perdut, sniff, sniff-
- Tranquil t'acompanyarem, de ben segur que el trobem.- va dir la Kira.
Vaig agafar a la Kira del braç i la vaig allunyar una mica del lloc on plorava l'elefantet.
- Per què li dius això? No sabem on està aquest poble, potser triguem dies en trobar-lo.-
- Si fem servir el llibre...- digué amb una mirada múrria.- És per una bon causa, va Kidi, sis plau.-
- Està bé!- vaig dir traient el llibre d'on l'havia amagat. Vam escriure que ens mostrés el lloc on estava situat el circ, i en un tres i no res, va aparèixer davant els nostres ulls.
L'elefantet no s'ho podia creure.
- Moltes gràcies! Sou les meves fades? Veniu, veniu que us presentaré als meus amics.- digué nerviós.
- Tranquil, tranquil, que ja venim.-
Vam conèixer tota la família de l'elefantet, els micos, els lleons, els malabaristes i la família de pallassos. Tots estaven molt contents de retrobar al seu amic i ens van convidar a veure la funció de la tarda.
Poc temps abans de començar, es va formar una llaga cua de nens i nenes que volien veure l'elefantet en la seva primera actuació i per fi vam tornar a veure moviment en aquell planeta que fins fa poc semblava deshabitat.
Vam gaudir de l'espectacle i vam riure molt amb els pallassos.
- Ho veus Kidi, com al final el llibre ens ajuda a passar-ho bé?-
- Tens raó Kira, però recorda que a vegades també ens ha portat problemes. El seguiré guardant jo.-
- Està bé... mira, mira, què fa aquell pallasso, jajaja.-


EL ELEFANTITO
El día se había levantado espléndido . El cielo estaba limpio de nubes pero hacía un frío de mil demonios . Kira y yo viajábamos como siempre , buscando nuevas aventuras . Hacía días que no veíamos a nadie , parecía como si todos los habitantes del planeta hubieran desaparecido . Incluso los árboles y las plantas parecían dormidos .
Kira no paraba de hablar :
- Creo que deberíamos abandonar este planeta y buscar uno más vivo. Si seguimos así acabaremos igual de dormidas que todo lo que nos rodea. Esto es un aburrimiento ... -
Después de hacer su discurso se detuvo y comenzó a buscar dentro de la mochila .
- ¿Qué buscas ? -
- ¡El libro mágico! No lo encuentro. ¿Lo has visto ? -
- Sabía que tarde o temprano lo querrías utilizar para divertirte y lo he escondido en un lugar seguro. Me habías prometido que sólo lo usaríamos en caso de urgencia... -
- ¡Pero esto es un urgencia! ¡Me aburro infinitamente! -
- Pues tendrás que buscar otra forma de divertirte porque no te pienso decir dónde está. -
Al decir esto se escucharon unos llantos que venían del otro lado del camino. Nos miramos y corrimos hacia el lugar de donde provenían .
Era un elefantito que lloraba desconsoladamente :
- ¿Qué te pasa? ¿Te has hecho daño? - Preguntó Kira .
- No, snifff , no me he hecho daño , sniff . Me he caído del camión dónde viajaba pero no me he hecho daño , sniff . -
- ¿Y por qué lloras? - Dijimos al mismo tiempo .
- Hoy era mi primer día en el espectáculo del circo y no podré actuar , sniff . -
- ¡Un circo , que divertido! - Gritó Kira . - ¿Y dónde está este circo ? -
- Ahora mismo ya deben haber llegado al pueblo y deben estar ensayando para el espectáculo de la tarde, sniff , sniff . Pero yo no ser ir , soy muy pequeño y estoy perdido , sniff , sniff -
- Tranquilo te acompañaremos, seguro que lo encontramos . - Dijo Kira .
Cogí a Kira del brazo y la alejé un poco del lugar donde lloraba el elefantito .
- ¿Por qué le dices eso? No sabemos dónde está este pueblo, quizás tardamos días en encontrarlo. -
- Si usamos el libro... - dijo con una mirada pícara . - Es por una buena causa, Kidi , por favor . -
- ¡Está bien! - Dije sacando el libro de donde la había escondido. Escribimos que nos mostrara el lugar donde estaba situado el circo , y en un santiamén , apareció ante nuestros ojos .
El elefantito no se lo podía creer.
- ¡Muchas gracias ! ¿Sois mis hadas ? Venid, venid que os presentaré a mis amigos . - Dijo alterado.
- Tranquilo , tranquilo, ya venimos . -
Conocimos toda la familia del elefantito , los monos , los leones , los malabaristas y la familia de payasos . Todos estaban muy contentos de reencontrarse con su amigo y nos invitaron a ver la función de la tarde .
Poco tiempo antes de empezar , se formó una llaga cola de niños y niñas que querían ver el elefantito en su primera actuación y por fin volvimos a ver movimiento en aquel planeta que hasta hace poco parecía deshabitado .
Disfrutamos del espectáculo y nos reímos mucho con los payasos .
- ¿Lo ves Kidi , como al final el libro nos ayuda a pasarlo bien ? -
- Tienes razón Kira , pero recuerda que a veces también nos ha traído problemas . Lo seguiré guardando yo . -
- Está bien ... mira, mira, qué hace ese payaso , jajaja . -

dijous, 5 de desembre del 2013

Bon Nadal amb la Kidi / Feliz Navidad con Kidi

LA NIT DE NADAL
S'apropaven les festes de Nadal i la Kira i jo, buscàvem un lloc on passar-les. Primer, vam pensar anar a un lloc ple de neu per gaudir d'unes vacances blanques. Després, vam creure que seria millor un lloc càlid on no passar fred. Però finalment, vam decidir que les passaríem amb un amic de la Kira.
Vam arribar a casa seva la tarda abans de Nadal. No hi havia ningú, però ens havia deixat la clau a sota d'un test al costat de la porta. La llar de foc estava encesa, la casa plena de guarniments nadalencs i a la cuina hi bullia una olla plena de brou que feia una oloreta...
-On és el teu amic? No deu ser gaire lluny...-
-Vindrà molt aviat ja ho veuràs...- contestà la Kira.
Però les hores passaven i no venia ningú.
-Ja quasi és de nit i el brou ja està llest. Parem taula i sopem o esperem una mica més?-
-Carai Kidi! Sempre sóc jo la impacient i avui, en canvi, la que tens pressa ets tu!-
-Es que m'agradaria anar a dormir a veure si demà tinc un regal de Nadal.-
-Espera una mica més i veuràs quina sorpresa.-
Vam esperar una estona més i finalment:
-Toc,toc,toc..- van trucar a la porta.
- Qui deu ser? El teu amic no té una altra clau?-
- No, deu ser ell.-
- Bona nit!- digué un noiet, vestit tot de color marró i amb una barretina vermella.
-T'esperàvem de feia estona!-
-Perdoneu, però la nit de Nadal sempre tinc molta feina. Sopem?-
La Kira i ell es miraven amb gran complicitat i de tant en tant se'ls escapava una rialleta. Jo no entenia res, però vaig gaudir molt escoltant les històries tant extravagants que explicava aquell noiet; com un Nadal que havia anat a casa d'una nena que plorava perquè li feia pena picar-lo amb un bastó, o una altra que un nen no parava de donar-li pell de mandarina per menjar. La veritat, és que eren unes històries ben curioses.
Un cop vam haver acabat de sopar, el noiet va agafar una manta es vam embolicar de cap a peus i va desaparèixer. En el seu lloc, hi havia un tronc, amb quatre potes, i una barretina vermella. No m'ho podia creure! Havíem sopat amb el Tió! De cop totes les històries que ens havia explicat tenien sentit.
-Què et sembla Kidi, agafem els bastons?-
-Som-hi! “Caga tió, que et daré un cop de bastó; Tió, tió, caga torró, si no tens més caga diners, si ja tens massa caga una carbassa. Caga tió, que et daré un cop de bastó...”
El Tió ens va “cagar” moltes coses i el millor de tot, va ser que vam passar una nit de Nadal en molt bona companyia.

Bon Nadal!

LA NOCHE DE NAVIDAD
Se acercaban las fiestas de Navidad y Kira y yo , buscábamos un lugar donde pasarlas . Primero, pensamos ir a un lugar lleno de nieve para disfrutar de unas vacaciones blancas . Después, creímos que sería mejor un lugar cálido donde no pasar frío. Pero finalmente , decidimos que las pasaríamos con un amigo de Kira .
Llegamos a su casa la tarde antes de Navidad. No había nadie pero nos había dejado la llave debajo de una maceta junto a la puerta. La chimenea estaba encendida , la casa llena de adornos navideños y en la cocina hervía una olla llena de caldo que olía muy bien...
-¿Dónde está tu amigo ? No debe estar muy lejos... -
- Vendrá muy pronto, ya lo verás - contestó Kira .
Pero las horas pasaban y no venía nadie.
- Ya casi es de noche y el caldo está listo . ¿Ponemos la mesa y cenamos, o esperamos un poco más ? -
- ¡Caramba Kidi ! ¡Siempre soy yo la impaciente y hoy , en cambio , la que tienes prisa eres tú ! -
-Es que me gustaría ir a dormir a ver si mañana tengo un regalo de Navidad. -
- Espera un poco más y verás qué sorpresa . -
Esperamos un rato más y finalmente :
- Toc, toc, toc .. - llamaron a la puerta.
- ¿Quién será? ¿Tu amigo no tiene otra clave ? -
- No, debe ser él . -
- ¡Buenas noches ! - Dijo un muchacho , vestido todo de color marrón y con una barretina roja .
- ¡Te esperábamos desde hacía rato ! -
- Perdonad , pero la noche de Navidad siempre tengo mucho trabajo . ¿Cenamos ? -
Kira y él se miraban con gran complicidad y de vez en cuando se les escapaba una sonrisa . Yo no entendía nada, pero disfruté mucho escuchando las historias tan extravagantes que contaba aquel muchacho , como una Navidad que había ido a casa de una niña que lloraba porque le daba pena golpearlo con un bastón , u otra que un niño no paraba de darle piel de mandarina para comer. La verdad, es que eran unas historias muy curiosas .
Cuando acabamos de cenar , el muchacho cogió una manta se envolvió con ella y desapareció . En su lugar , había un tronco , con cuatro patas , y una barretina roja . No me lo podía creer ! Habíamos cenado con el Tió ! Ahora todas las historias que nos había contado tenían sentido.
-¿ Qué te parece Kidi , cogemos los bastones ? -
- Vamos! " Caga tió , que te daré un golpe de bastón ; Tió , tió, caga turrón, si no tienes más caga dinero , si ya tienes demasiado caga una calabaza . Caga tió , que te daré un golpe de bastón ... "
El Tió nos " cagó " muchas cosas y lo mejor de todo , fue que pasamos una noche de Navidad en muy buena compañía .
Feliz Navidad !

dissabte, 2 de novembre del 2013

Més aventures de la Kidi/ Más aventuras de Kidi

EL CASTELL
De bon matí vam continuar el nostre camí endinsant-nos en el bosc. Vam caminar força estona fins a arribar a un castell que semblava deshabitat.
Com sempre, la Kira no va dubtar ni un moment i hi va entrar. No semblava que hi visqués ningú, però a mesura que anàvem avançant pels passadissos, les torxes s'encenien misteriosament.
-Kira, potser hauríem de marxar...-
-Ni parlar-ne! En aquest castell hi deuen haver passat un munt d'històries fantàstiques que podria escriure si trobés algun paper o quadre que les reflectissin.-
-Doncs molt bé, jo t'espero a fora. Aquest castell em fa posar els pels de punta!-
Vaig marxar per on havíem entrat, però la porta no s'obria.
-Kira, estem atrapades la porta no s'obre!- vaig córrer a dir-li.
-I ara! Segur que està encallada, espera't a veure si trobo alguna cosa i marxarem. No et preocupis.-
-Uuuuuuuuuhhhhhhh!-
-Què ha estat això?- vaig dir morta de por.
-Uuuuuuuuuuhhhhhh, sóc el fantasma del casteeeeeell! I estareu aquí dins tancades fins que no jugueu amb miiiiiiii.-
-Jugar? Molt bé, ens agrada molt jugar. A què vols que juguem?- digué la Kira.
-A aigua i fooooooc! Uuuuuuhhhh!- va dir el fantasma.
-I sempre has de dir “uuuuuh”?-
-Kira sis plau, faràs que s'enfadi... Digui senyor fantasma. Com es juga a aquest joc?-
-Tuuuuuuhhh i jo, sense que ens vegi la Kira, amagarem la clau que obre la porta del castell. Un cop amagada l'haurà de trobar. Li donarem pistes dient-li “aigua” si està lluny i “foc” si està a prop. No li podràs dir on està, si la troba podreu sortir, sinó, us quedareu a jugar amb mi una estona més. Uuuuuuuh.-
Vam amagar la clau on em va dir el fantasma i vam començar a jugar. A la Kira li va costar una mica trobar-la però finalment ho va fer.
- Uuuuuuuuh, snif, snif, uuuuuuuh, snif.-
- Per què plores?- vaig preguntar-li.
- Ha trobat la clau massa aviat, snif, i ara marxareu de seguida i em tornaré a quedar sol. Que torni a passar alguuuuuuuuh per aquí i decideixi entrar, snif, és molt difícil perquè pocs són tant valents com vosaltres i no s'atreveixen. M'avorreixo molt tot sol, snif-
-Tinc una idea! Kidi em deixes el llibre? Es per una bona causa...-
Ja feia temps que coneixia a la Kira i entenia molt bé què volia fer. Li vaig donar el llibre màgic i després d'escriure-hi va aparèixer una fantasma mol simpàtica que de seguida es va fer amiga del nostre amic.
Veient que ja no ens necessitava per jugar vam agafar la clau i vam sortir del castell. Un cop a fora vam sentir:
-Uuuuuuuuhhhh, moltes gràcies! Ara ja no estaré mai més sol uuuuuuuhhhh!-
La Kira i jo vam continuar el nostre camí satisfetes d'haver pogut ajudar a aquell fantasma que només volia companyia. Aquest cop el llibre màgic no ens havia portat cap problema i la història havia tingut un final feliç.
Fins aviat!

EL CASTILLO
Por la mañana continuamos nuestro camino adentrándonos en el bosque. Caminamos bastante rato hasta llegar a un castillo que parecía deshabitado .
Como siempre ,Kira no dudó ni un momento y entró. No parecía que viviera nadie allí, pero a medida que íbamos avanzando por los pasillos, las antorchas se encendían misteriosamente .
- Kira, quizás deberíamos irnos ... -
- ¡Ni hablar ! En este castillo deben haber pasado un montón de historias fantásticas que podría escribir si encontrara algún papel o cuadro que las reflejaran. -
-Pues muy bien, yo te espero fuera. ¡Este castillo me pone los pelos de punta! -
Me fui por donde habíamos entrado, pero la puerta no se abría .
- ¡Kira , estamos atrapadas la puerta no se abre ! - Corrí a decirle .
- ¡No me lo creo ! Seguro que está atascada, espera a ver si encuentro algo y nos iremos. No te preocupes . -
- Uuuuuuuuuhhhhhhh ! -
-¿Qué ha sido eso ? - Dije muerta de miedo .
- Uuuuuuuuuuhhhhhh , soy el fantasma del castiiiill o! Y estareis aquí dentro encerradas hasta que no juguéis conmiiiiiiiigo. -
- ¿Jugar ? Muy bien, nos gusta mucho jugar. ¿A qué quieres que juguemos? - Dijo Kira .
-A agua y fuegooooo ! Uuuuuuhhhh ! - Dijo el fantasma .
-¿Y siempre tienes que decir " uuuuuh " ? -
-Kira por favor, harás que se enfade ... Diga señor fantasma. ¿Como se juega a este juego ? -
- Tuuuuuuhhh y yo , sin que nos vea Kira , esconderemos la llave que abre la puerta del castillo. Una vez escondida la tendrá que encontrar. Le daremos pistas diciéndole " agua " si está lejos y "fuego" si está cerca . No le podrás decir dónde está. Si la encuentra podeis salir, sino , os quedaréis a jugar conmigo un rato más. Uuuuuuuh . -
Escondimos la llave donde me dijo el fantasma y empezamos a jugar . A Kira le costó un poco encontrarla pero finalmente lo hizo .
- Uuuuuuuuh , snif , snif , uuuuuuuh , snif . -
- ¿Por qué lloras ? - Le pregunté .
- ¿Ha encontrado la lave demasiado pronto , snif , y ahora os iréis enseguida y me volveré a quedar solo . Que vuelva a pasar alguieeeeen por aquí y decida entrar , snif , es muy difícil porque pocos son tan valientes como vosotras y no se atreven . Me aburro mucho solo, snif -
- ¡Tengo una idea ! ¿Kidi me dejas el libro ? Es por una buena causa ... -
Ya hacía tiempo que conocía a Kira y entendía muy bien lo que quería hacer . Le di el libro mágico y después de escribir en él, apareció una fantasma muy simpática que enseguida se hizo amiga de nuestro amigo .
Viendo que ya no nos necesitaba para jugar, cogimos la llave y salimos del castillo. Una vez fuera oímos :
- ¡Uuuuuuuuhhhh , muchas gracias ! ¡Ahora ya no estaré nunca más solo uuuuuuuhhhh ! -
Kira y yo continuamos nuestro camino satisfechas de haber podido ayudar a aquel fantasma que sólo quería compañía . Esta vez el libro mágico no nos había traído ningún problema y la historia había tenido un final feliz .
¡Hasta pronto !

dijous, 6 de desembre del 2012

El conte de Nadal de la Kidi: "L'avet"/El cuento de Navidad de Kidi: "El abeto"

Desembre és un més màgic pels nens, per aquest motiu al conte de Nadal de la revista Kids no hi podia faltar la màgia. Bones Festes!

L'avet

Estava cansada de viatjar per tot arreu sense cap mitjà de transport, així que vaig decidir fabricar-me'n un de nou. Em fabricaria una bicicleta!
Prop del camí hi havia un bosc i m'hi vaig endinsar per començar a tallar les fustes que em servirien per construir-la.
“Toc,toc,toc...” vaig començar a talar el meu primer tronc...
-Ai!Ai!- vaig sentir. D'on vindrien aquells crits?
-Kidi! Prou, m'estàs fent mal!- digué una veu que provenia de l'avet que estava talant.
-Hola? Que hi ha algú per aquí dalt?-
-Hola Kidi, sóc jo qui parla, l'avet.-
-Si que em sap greu, no sabia que estiguessis viu...-
-Que no ens sentiu parlar no vol dir que no estiguem vius. Tots els arbres, plantes, flors, som éssers vius, però com que normalment no ens podem queixar tothom ens trepitja, tala o arrenca sense cap tipus de mirament.-
-I tu? Com és que parles?-
-Fa un centenar d'anys quan era molt petit i s'acostaven les festes de Nadal vaig veure com molts avets amics meus eren segrestats per fer-los servir d'ornament a dins de les cases de la gent. Tenia molta por que a mi em passés el mateix i una nit, quan vaig veure passar un estel fugaç pel cel, vaig desitjar amb totes les meves forces poder parlar. L'endemà mateix, quan un noiet del poble va venir al bosc a buscar un arbre i es va decidir per mi, li vaig dir: “Que t'agradaria a tu que et separessin dels teus amics i familiars per portar-te a un lloc desconegut?” El noiet es va quedar paralitzat. Però de seguida va reaccionar i digué: “I tant que no!” Va donar mitja volta i se'n va anar corrent. Al cap d'una estona va tornar arrossegant un carro ple fins a vessar. “Què hi portes aquí dins?” Vaig preguntar. El noi em va demanar permís per guarnir-me igual que als arbres que s'emportaven, amb la condició de deixar-me al costat dels meus companys. “Seràs l'avet de Nadal més bonic de tots i tothom et podrà mirar sense fer-te cap mal”. Des d'aquell dia, quan arriben aquestes festes, tots els habitants dels pobles més propers pugen al bosc carregats amb els seus ornaments per guarnir tots els avets que hi ha. Mai més ningú ha volgut talar cap més arbre... fins avui.-
-Em sap molt de greu, jo només volia fabricar-me una bicicleta de fusta per seguir el meu viatge...-
-Ja ho sé Kidi, no ho feies amb mala intenció. Saps que pots fer? S'acosta el dia de Nadal, molt aviat pujaran tots els habitants del poble a guarnir-nos. En aquesta època de l'any passen coses màgiques. De ben segur que si ho desitges amb totes les teves forces, tindràs la teva bicicleta. -
Vaig fer cas a l'avet i em vaig quedar un temps pel bosc, que dia a dia, tenia més arbres guarnits. La nit de Nadal, vaig decidir que havia de seguir el meu camí i em vaig acomiadar del meu amic l'avet.
-Bon Nadal! Ho he passat molt bé aquests dies per aquí però ara he de continuar el meu viatge.-
-Espera un moment Kidi, mira què hi ha aquí a darrera meu...- digué l'avet.
Era una bicicleta nova!
-Moltes gràcies! Bon Nadal, avet!
-Bon Nadal, Kidi!-
                                          Il·lustració:Marina L.Aceituno

Diciembre es un mes mágico para los niños, por este motivo en el cuento de Navidad de la revista Kids no podia faltar la magia. ¡Felices Fiestas!
El ABETO
Estaba cansada de viajar por todas partes sin ningún medio de transporte, así que decidí fabricarme uno nuevo. ¡Me fabricaría una bicicleta!
Cerca del camino había un bosque y me adentré para empezar a cortar las maderas que me servirían para construirla.
"Toc, toc, toc..." empecé a talar mi primer tronco ...
-¡Ay! ¡Ay! - Oí. ¿De dónde vendrían esos gritos?
-¡Kidi! ¡Basta, me estás haciendo daño! - Dijo una voz que provenía del abeto que estaba talando.
-¿Hola? ¿Hay alguien por ahí arriba? -
-Hola Kidi, soy yo quien habla, el abeto. -
-Lo siento, no sabía que estuvieras vivo... -
-Que no nos oigáis hablar no quiere decir que no estemos vivos. Todos los árboles, plantas, flores, somos seres vivos, pero como normalmente no nos podemos quejar todos nos pisan, talan o arrancan sin ningún tipo de miramiento. -
-¿Y tú? ¿Por qué hablas? -
-Hace un centenar de años cuando era muy pequeño y se acercaban las fiestas de Navidad vi como muchos abetos amigos míos eran secuestrados para ser un adorno dentro de las casas de la gente. Tenía mucho miedo que me pasara lo mismo y una noche, cuando vi pasar una estrella fugaz por el cielo, deseé con todas mis fuerzas poder hablar. Al día siguiente, cuando un muchacho del pueblo vino al bosque a buscar un árbol y se decidió por mí, le dije: "¿Te gustaría a ti que te separaran de tus amigos y familiares para llevarte a un lugar desconocido? "El chiquillo se quedó paralizado. Pero enseguida reaccionó y dijo: "¡Por supuesto que no!" Dio media vuelta y se fue corriendo. Al cabo de un rato volvió arrastrando un carro lleno hasta rebosar. "¿Qué llevas ahí dentro?" Pregunté. El chico me pidió permiso para
adornar-me igual que a los árboles que se llevaban, con la condición de dejarme junto a mis compañeros. "Serás el abeto de Navidad más bonito del mundo y todos te podrán mirar sin hacerte ningún daño". Desde aquel día, cuando llegan estas fiestas, todos los habitantes de los pueblos más cercanos suben al bosque cargados con sus ornamentos para adornar todos los abetos que hay. Nunca más, nadie ha querido talar otra árbol... hasta hoy. -
-Lo siento mucho, yo sólo quería fabricarme una bicicleta de madera para seguir mi viaje... -
-Lo sé Kidi, no lo hacías con mala intención. ¿Sabes que puedes hacer? Se acerca el día de Navidad, muy pronto subirán todos los habitantes del pueblo a adornar-nos. En esta época del año pasan cosas mágicas. Seguro que si lo deseas con todas tus fuerzas, tendrás tu bicicleta. -
Hice caso al abeto y me quedé un tiempo por el bosque, que día a día, tenía más árboles adornados. La noche de Navidad, decidí que tenía que seguir mi camino y me despedí de mi amigo el abeto.
-¡Feliz Navidad! Lo he pasado muy bien estos días por aquí, pero ahora tengo que continuar mi viaje. -
-Espera un momento Kidi, mira qué hay ahí detrás mío... - dijo el abeto.
¡Era una bicicleta nueva!
-¡Muchas gracias! ¡Feliz Navidad, abeto!-
-¡Feliz Navidad, Kidi! -
                                                     

divendres, 30 de novembre del 2012

"L'origen dels Guardians" Primera estrena per les festes de Nadal/"El origen de los Guardianes" Primer estreno para las fiestas de Navidad

Avui 30 de Novembre s'estrena "L'origen dels Guardians" és la primera pel·lícula d'animació infantil que recomano veure durant les festes de Nadal. Porta el segell de la "DreamWorks i crec que és una bona pel·lícula perquè els petits gaudeixin d'una bona animació,i els grans reflexionin i deixin volar encara que només sigui per un dia la seva imaginació.
Narra la història de "Santa Claus", el "Conill de Pasqua", la "Fada de les dents" i "Sandman" el creador de somnis que amb l'ajuda de "Jack Escarcha" s'uniran per combatre contra el malvat "Sombra" que vol conquistar el món sembrant la por. Hauran de protegir la inocència i la imaginació de tots els nens aprofitant al màxim els seus poders. 
Us deixo com sempre unes imatges i el tràiler de la pel·lícula a sota de l'entrada en castellà.




Hoy 30 de Noviembre se estrena "El origen de los Guardianes" es la primera película de animación infantil que recomiendo ver durante las fiestas de Navidad. Lleva el sello de "DreamWorks" y creo que es una buena película para que los pequeños disfruten de una buena animación, y los grandes reflexionen y dejen volar aunque sólo sea por un día, su imaginación.
Narra la historia de "Santa Claus", el "Conejo de Pascua", el "Hada de los dientes" y "Sandman" el creador de sueños que con la ayuda de "Jack Escarcha" se unirán para combatir contra el malvado "Sombra" que quiere conquistar el mundo sembrando el miedo. Deberán proteger la inocencia y la imaginación de todos los niños aprovechando al máximo sus poderes.
Os dejo como siempre el trailer de la película.



dissabte, 3 de novembre del 2012

La Kidi i les carbasses/ Kidi y las calabazas


Una nova aventura de la Kidi de la revista Kids.
LA KIDI I LES CARBASSES
Per art de màgia vaig aparèixer en un camp ple de carbasses. Grans i petites, n'hi havia de color taronja però també de color verd. Mirés on mirés, tot estava ple de carbasses. Es feia fosc i havia de trobar un lloc per passar la nit, però estava massa cansada així que em vaig quedar allà mateix.
Quan ja dormia una música molt alegre em va despertar. Eren les carbasses fent una dansa enmig de la foscor. De seguida m'hi vaig afegir. No es van adonar de la meva presència. Al cap d'una estona es van aturar i es van asseure en rotllana. Per no cridar l'atenció vaig fer el mateix. Llavors vaig veure que una a una, s'anaven dient una cosa a l'orella fins que van arribar a mi i la que tenia al costat em va dir:
-Vés i cura, Pili!-
-Com dius?- vaig preguntar intrigada.
-Vés i cura, Pili!-
No entenia res. Una a una van començar a riure amb ganes, i jo cada cop estava més desorientada i una mica espantada. “Què voldria dir allò? Seria un missatge en clau?”
-Perdoneu-me, però no sé què vol dir això de la Pili... Qui és la Pili?-
Com més preguntes feia més reien i jo ja no sabia què fer, finalment la carbassa més petitona de la colla se'm va apropar i em va dir:
-Benvinguda, Kidi! Benvinguda, Kidi! Això és el que t'havia de dir la meva companya. Estàvem jugant a un joc i com sempre passa amb aquest joc, la última diu “tonteries” jejeje.-
-Un joc dieu? ¿I què hi te a veure la Pili en aquest joc? ¿ I per què se l'ha de curar?.-
Encara van riure més fort. Finalment m'ho van explicar hi ho vaig entendre,.Es veu que estaven jugant al joc del telèfon, que consisteix en passar-se un missatge d'orella a orella fins que la última de totes diu el que ha entès, que normalment no té res a veure amb el que ha dit la primera. Això va fer que el missatge inicial “Benvinguda Kidi!” es transformés fins a acabar dient “Vés i cura, Pili!”.
Feia estona que s'havien adonat de la meva presència i sabien molt bé qui era i que m'agradaven els jocs, per aquest motiu, van tenir la genial idea d'ensenyar-me un joc nou, tot jugant-hi. Vam estar jugant fins que va sortir el primer raig de sol, que va fer que una a una, tornessin al seu estat natural, quietes i enganxades a la seva mata, immòbils i sense vida. Si volia tornar jugar amb elles, m'hauria d'esperar que el sol es pongués i així ho vaig fer. Vaig passar unes quantes nits jugant amb les meves amigues les carbasses que cada nit, m'ensenyaven un joc nou.
Fins aviat!

Una nueva aventura de Kidi de la revista Kids.
KIDI Y LAS CALABAZAS
Por arte de magia aparecí en un campo lleno de calabazas. Grandes y pequeñas, había de color naranja pero también de color verde. Mirase donde mirase, todo estaba lleno de calabazas. Oscurecía y debía encontrar un lugar para pasar la noche, pero estaba demasiado cansada así que me quedé allí mismo.
Cuando ya dormía una música muy alegre me despertó. Eran las calabazas haciendo una danza en medio de la oscuridad. Enseguida me añadí al baile. No se dieron cuenta de mi presencia. Al cabo de un rato se detuvieron y se sentaron en círculo. Para no llamar la atención hice lo mismo. Entonces vi que una a una,se iban diciendo algo al oído hasta que llegaron a mí y la que tenía al lado me dijo:
-¡Ve y vida, Pili! -
-¿Cómo dices? - Pregunté intrigada.
-¡Ve y vida, Pili! -
No entendía nada. Una a una comenzaron a reír con ganas y yo cada vez estaba más desorientada y algo asustada. "¿Qué querría decir aquello? ¿Sería un mensaje en clave?”
-Perdonadme, pero no sé qué quiere decir eso de Pili... ¿Quién es Pili? -
Cuanto más preguntas hacía, más se reían y yo ya no sabía qué hacer. Finalmente la calabaza más pequeña del grupo se me acercó y me dijo:
-¡Bienvenida, Kidi! ¡Bienvenida, Kidi! Esto es lo que te tenía que decir mi compañera. Estábamos jugando a un juego y como siempre pasa con este juego, la última dice "tonterías" jejeje. -
-¿Un juego decís?...¿Qué tiene que ver Pili en este juego?... ¿Por qué “ve y vida”?. -
Aún se rieron más fuerte. Finalmente me lo explicaron ylo entendí. Se ve que estaban jugando al juego del teléfono, que consiste en pasarse un mensaje de oreja a oreja hasta que la última de todas dice lo que ha entendido, que normalmente no tiene nada que ver con lo que ha dicho la primera. Esto hizo que el mensaje inicial "¡Bienvenida Kidi!" se transformara hasta acabar diciendo "¡Ve y vida, Pili".
Hacía rato que se habían dado cuenta de mi presencia y sabían muy bien quién era y que me gustaban los juegos, por este motivo, tuvieron la genial idea de enseñarme un juego nuevo, jugando. Estuvimos jugando hasta que salió el primer rayo de sol, que hizo que una a una, regresaran a su estado natural, quietas y enganchadas a su mata, inmóviles y sin vida. Si quería volver jugar con ellas, tendría que esperar a que el sol se pusiera y así lo hice. Pasé varias noches jugando con mis amigas las calabazas, que cada noche me enseñaban un juego nuevo.
¡Hasta pronto!

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Cinema d'animació terroríficament divertit/ Cine de animación terroríficamente divertido

Aquest mes d'Octubre el cinema d'animació arriba de manera terrorífica. Recordant classics, com Frankenstein, Dràcula, etc., transporten a grans i petits al món dels monstres.
La primera a aterrar als cinemes ha estat Frankenwennie, la història d'un gosset reanimat pel seu jovenet amo, després d'haver-se mort. En Tim Burton n'és el director o sigui que pràcticament no fa falta dir res més, tots els que en som fans sabem quin estil tenen les seves pel·lícules. Aquesta està rodada en "stop motion" un procés força laboriós del que ja n'he parlat en alguna ocasió.

Este mes de Octubre el cine de animación llega de manera terrorífica. Recordando clásicos, como Frankenstein, Drácula, etc., transportan a grandes y pequeños al mundo de los monstruos. 
La primera en aterrizar en los cines ha sido Frankenwennie, la historia de un perrito reanimado por su jovencito dueño, después de haberse muerto. Tim Burton es el director de este film, o sea que prácticamente no hace falta decir nada más, todos los que somos fans sabemos qué estilo tienen sus películas. Esta está rodada en "stop motion" un proceso bastante laborioso del que ya he hablado en alguna ocasión.


La segona és Hotel Transilvania un film d'animació que narra la història d'una família de Dràcules que viu en un hotel de luxe ple de monstres on no hi poden anar els humans, però n'hi arriba un de jovenet que s'enamora de la filla. Una divertida història per a grans i petits amb monstres de tot tipus.

La segunda es el Hotel Transilvania un film de animación que narra la historia de una familia de Drácula que vive en un hotel de lujo lleno de monstruos donde no pueden ir los humanos, pero hay llega uno jovencito que se enamora de la hija. Una divertida historia para grandes y pequeños con monstruos de todo tipo.



Aquí teniu un tràiler de cadascuna. 
Aquí os dejo el trailer de cada una.