Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estiu. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de març del 2016

Un pingüí a la platja/ Un pingüino en la playa

Un pingüí a la platja
En Nil era una gavina que sobrevolava la platja buscant alguna deixalla per menjar quan va veure en Pini, un pingüí molt jovenet que acabava d’arribar a aquell indret poques hores abans. Portava un barret de palla i unes ulleres de sol fosques i estava tombat en una hamaca prenent el sol.
-Què hi fa un pingüí per aquí?-
-He vingut buscant la bona temperatura que hi ha en aquest paratge tant bonic.- digué.
-Però aquest no és lloc per un pingüí!- exclamà en Nil.
-Per què?-
-Els pingüins viuen a l’Antàrtida i els agrada el fred, la neu i el gel.-
-Doncs a mi no m’agrada el fred s’està molt millor aquí!- digué en Pini una mica molest.
-Doncs si et quedes gaire temps per aquí se’t posarà el bec vermell i se’t cauran aquests pèls tan estranys que tens!-
-No són pèls estranys, són plomes!- Replicà enfadat en Nil.
Mentre parlaven va aparèixer la Zaida, una gavina amiga d’en Nil que, sense preguntar, es va afegir a la conversa.
-Oi tant que és estrany aquest pèl! I que estiguis aquí prenent el sol encara ho és més!-
Mica en mica s’anaven afegint més gavines a la conversa que feien dubtar cada cop més al pobre Pini amb més comentaris. Totes hi deien la seva: “un pingüí no pot anar a la platja perquè no sap caminar per la sorra”, “un pingüí no pot tombar-se en una hamaca perquè no es podrà aixecar”, etc.
El pingüí es va aixecar de l’hamaca com va poder, va recollir les seves coses i  va sortir d’entremig de les gavines marxant capcot d’aquella platja tan agradable.
-Això mateix! Ves-te’n ocell estrany!- Cridà la Zaida.
-Si ni tan sols sap volar!- Deia rient en Nil.
En Pini es resistia a marxar d’aquell lloc paradisíac i abans d’anar-se’n es va asseure en un banc a observar per últim cop aquella platja i aquell mar tant blau. Al costat, i quasi bé sense adonar-se’n, i havia un Ós Polar que tot mirant-lo li digué amb to imperatiu:
-Agafa les teves coses i vine amb mi a prendre el sol a la platja!-
-Com dius?- preguntà en Pini sorprès.
-Aquestes gavines sempre fan el mateix. No volen estranys a les seva platja, però no és seva i jo ja fa temps que els hi vaig deixar clar. Ara els hi demostrarem que un Ós Polar i un pingüí poden viure on es proposin viure i que no els importa gens el que diguin els demés.-
En Pini va dubtar per uns moments. Aquelles gavines li havien fet creure el que elles havien volgut, però ell sabia dins seu que el que deien no era veritat i que el que veritablement importava era el que creia ell. Així doncs, va fer cas al seu nou amic l’Ós Polar i va tornar a aquella platja.
Les gavines en veure’ls els van sobrevolar durant una estona però en veure que no marxaven van anar desapareixent deixant-los tranquils i feliços prenent el sol en aquell paradís.


Un pingüino en la playa

Nil era una gaviota que sobrevolaba la playa buscando algún desecho para comer cuando vio a Pini, un pingüino muy joven que acababa de llegar a ese lugar pocas horas antes. Llevaba un sombrero de paja y unas gafas de sol oscuras y estaba tumbado en una hamaca tomando el sol.
-¿Qué hace un pingüino por aquí? -
-He venido buscando la buena temperatura que hay en este paraje tanto bonito.- dijo.
-¡Pero este no es lugar para un pingüino! - Exclamó Nil.
-¿Por qué? -
-Los pingüinos viven en la Antártida y les gusta el frío, la nieve y el hielo.-
-¡Pues a mí no me gusta el frío se está mucho mejor aquí! - Dijo Pini un poco molesto.
-¡Pues si te quedas mucho tiempo por aquí se te pondrá el pico rojo y se te caerán estos pelos tan extraños que tienes! -
-¡No son pelos extraños, son plumas! - Replicó enfadado Nil.
Mientras hablaban apareció Zaida, una gaviota amiga de Nil que, sin preguntar, se añadió a la conversación.
-¡Es verdad es muy extraño este pelo! ¡Y que estés aquí tomando el sol aún lo es más! -
Poco a poco se iban añadiendo más gaviotas a la conversación que hacían dudar cada vez más al pobre Pini con más comentarios. Todas decían el suyo: "un pingüino no puede ir a la playa porque no sabe andar por la arena", "un pingüino no puede tumbarse en una hamaca porque no se podrá levantar", etc.
El pingüino se levantó de la hamaca como pudo, recogió sus cosas y salió de en medio de las gaviotas yéndose cabizbajo de aquella playa tan agradable.
-¡Eso! ¡Vete pájaro extraño! - Gritó Zaida.
-¡Si ni siquiera sabe volar! - Decía riendo Nil.
Pini se resistía a irse de aquel lugar paradisíaco pero antes se sentó en un banco a observar por última vez aquella playa y aquel mar tan azul. Al lado, y casi sin darse cuenta había un Oso Polar que mirándolo le dijo con tono imperativo:
-¡Coge tus cosas y ven conmigo a tomar el sol a la playa! -
-¿Como Dices? - Preguntó Pini sorprendido.
-Estas Gaviotas siempre hacen lo mismo. No quieren extraños en su playa, pero no es suya y yo ya hace tiempo que se lo dejé claro. Ahora les demostraremos que un Oso Polar y un pingüino pueden vivir donde se propongan vivir y que no les importa nada lo que digan los demás.-
Pini dudó por unos momentos. Aquellas gaviotas le habían hecho creer lo que ellas habían querido, pero él sabía en su interior que lo que decían no era verdad y que lo que verdaderamente importaba era lo que creía él. Así pues, hizo caso a su nuevo amigo el Oso Polar y volvió a aquella playa.
Las gaviotas al verlos los sobrevolaron durante un rato pero al ver que no se iban fueron desapareciendo dejándolos tranquilos y felices tomando el sol en ese paraíso.



dimarts, 7 de juliol del 2015

L'aventura de la Kidi i la Kira a l'estiu/ La aventura de Kidi y Kira en verano

LA SIRENA QUE NO VOLIA VEURE LA REALITAT
Sobrevolàvem el mar blau quan ens va cridar l’atenció una cosa molt curiosa: una preciosa sirena mirant una roca punxeguda que sobresortia entre les ones.
Vam fer baixar el globus i ens hi vam acostar.
-Hola sirena bonica, sóc la Kira i aquesta és la meva amiga Kidi. –
-Hola.- contestà sense girar-se,- jo sóc la sirena Estel Daurat.-
-Què hi fas mirant aquesta roca?- preguntà la Kira.
-Roca? Quina Roca?-
-Aquesta que estàs mirant...-vaig dir.
-Jo no estic mirant cap roca, estic conversant amb el meu promès...-
-Perdona que insistim,- vam dir- però estàs parlant amb una roca.-
La sirena es va quedar un moment en silenci, com si estigués pensant i digué.
-Això explicaria el perquè fa estona que li parlo i no diu ni una paraula... Però com em puc fiar de dos pilotes que parlen, eh?-
-Dos pilotes dius? Però tu ens has mirat bé? Som dos gats que viatgem per aprendre jocs nous i històries per escriure un conte.-
L’Estel es va tornar a quedar pensativa fins que al cap d’un instant ens va confessar què li passava.
-Ho sento noies però fa una temporada que no hi veig bé i confonc objectes i coses. Així dieu que fa estona que parlo amb una roca?-
-Si, no ho veus? Potser la Kidi i jo et podem ajudar.-
-Ah si? Com?-
Vaig buscar dins la maleta el llibre màgic i hi vaig escriure la paraula “ulleres”. En un instant, unes boniques ulleres vam aparèixer a la cara de la sirena.
-Oh que bé! Ara si que ho veig tot clar! Què m’heu fet?-
-T’hem posat ulleres per veure-hi. T’he mira’t en aquest mirall-
-Moltes gràcies noies, com us ho puc pagar? Però com? Aquesta sóc jo?- digué mirant-se al mirall.
 -Si ets molt bonica...-
-I ara, no les vull pas aquestes ulle... com es diguin que em fan tant lletja-. I d’una revolada se les va treure llençant-les tan lluny com va poder.
-Fora d’aquí, fora o us canto una cançó...- digué cridant.
Sense pensar-ho vam enlairar el nostre globus i cel amunt vam anar perdent de vista aquella sirena que no volia veure la realitat.



 LA SIRENA QUE NO QUERÍA VER LA REALIDAD
Volábamos sobre el mar azul cuando nos llamó la atención una cosa muy curiosa: una preciosa sirena mirando una roca puntiaguda que sobresalía entre las olas.
Hicimos bajar el globo y nos acercamos.
-Hola Sirena bonita, soy Kira y esta es mi amiga Kidi. -
-Hola.- Contestó sin volverse, - yo soy la sirena Estrella Dorada.-
-¿Qué Haces mirando esta roca? - Preguntó Kira.
-¿Roca? ¿Qué Roca? -
-Esta que estás mirando ...- dije.
-Yo no estoy mirando ninguna roca, estoy conversando con mi prometido ...-
-Perdona si insistimos, - dijimos- pero estás hablando con una roca.-
La sirena se quedó un momento en silencio, como si estuviera pensando y dijo.
-Eso explicaría el porqué hace rato que le hablo y no dice ni una palabra ... Pero como me puedo fiar de dos pelotas que hablan, ¿eh? -
-¿Dos pelotas dices? ¿ Pero tú nos has mirado bien? Somos dos gatos que viajamos para aprender juegos nuevos e historias para escribir un cuento.-
Estrella se volvió a quedar pensativa hasta que al cabo de un instante nos confesó qué le pasaba.
-Lo siento chicas pero hace una temporada que no veo bien y confundo objetos y cosas. ¿Así decís que hace rato que hablo con una roca? -
-Si, ¿no lo ves? Quizá Kidi y yo te podemos ayudar.-
-¿Ah sí? ¿Como? -
Busqué en la maleta el libro mágico y escribí la palabra "gafas". En un instante, unas bonitas gafas aparecieron en la cara de la sirena.
-Oh Que bien! Ahora si que lo veo todo claro! Qué me has hecho? -
-Te Puesto gafas para ver. Te he mírate en este espejo-
-Muchas Gracias chicas, como os lo puedo pagar? Pero ¿como? ¿Esta soy yo? - Dijo mirándose al espejo.
 -Si, eres muy bonita ...-
-Que va, no las quiero estas gaf ... como se diga que me hacen tan fea-. Y de golpe se las quitó tirándolas tan lejos como pudo.
-Fuera de aquí, fuera o os canto una canción ...- dijo gritando.
Sin pensarlo hicimos despegar nuestro globo y cielo arriba fuimos perdiendo de vista a esa sirena que no quería ver la realidad.


dilluns, 8 de juliol del 2013

L'aventura d'estiu de la Kidi/ La aventura de verano de Kidi

LA CALA TORTUGA
Anàvem amb la bicicleta per un caminet prop de la costa, la calor era insuportable; així que vam decidir apropar-nos a la platja per refrescar-nos una miqueta. El sol brillava amb força i pràcticament no hi havia onades. Ens vam posar el banyador i ens vam tirar a l'aigua. La Kira va anar a nedar mar endins, però jo, una mica més poruga, em vaig quedar a la vora on no m'enfonsava. Quan va tornar, em va dir que l'havien convidat a jugar a l'altre costat d'una roca que hi havia més enllà.
-Però com vols que hi vagi jo fins allà? Qui t'ha convidat?- li vaig dir.
-Doncs nedant! Com si no? Au va, anem i ja ho veuràs!-
-Em fa por anar tant lluny. I si m'ofego?-
La Kira va sortir ràpidament de l'aigua, va agafar el llibre màgic i es va posar a escriure. Del no res va aparèixer una barqueta i un parell d'armilles salvavides.
-Som-hi!- Digué la Kira tot agafant les motxilles i pujant a l'embarcació.
Al cap de poca estona ja havíem arribat a l'altre costat i, per sorpresa meva, em vaig trobar dos parelles de tortugues jugant un partit de voleibol i un cranc que els feia d'àrbitre. Un munt de tortugues, crancs i estrelles de mar animaven un equip o un altre. Era tot un espectacle! De seguida van parar de jugar i ens van venir a rebre.
-Hola, benvingudes a la “Cala Tortuga”. Voleu jugar?-
-I tant, per això hem vingut, oi Kidi?- digué la Kira.
-Si, a mi m'agrada molt jugar però no sé si sabré, no hi he jugat mai...-
-No et preocupis, nosaltres us ensenyarem a jugar, és molt fàcil.- van dir les tortugues.
Vam estar aprenent i practicant durant una llarga estona. De tant en tant, però, ens ficàvem dins de l'aigua per remullar-nos i continuar. El públic ens animava i aplaudia.
Finalment ens vam posar a jugar un partit seriosament, la Kira i jo contra les dos tortugues. Va ser un partit molt renyit però finalment vam guanyar nosaltres, cosa que no els hi va agradar gaire, ni tampoc a l'afició. No enteníem res de res. Havien sigut elles que ens havien convidat i ens havien ensenyat. Per què no acceptaven haver perdut? Per sort, un cranc que mirava el partit ens ho va explicar amagat al darrera d'una pedra:
-Em sembla que haureu de marxar corrent d'aquí si no voleu que us tanquin i no us deixin sortir mai més. Sempre fan igual! S'avorreixen i busquen nous contrincants, sobretot que no sàpiguen jugar. Els hi ensenyen una mica el joc i juguen un partit. Si perden, cap problema, els deixen marxar, però els últims que van guanyar els van tancar dins aquella cova i no els han deixat sortir mai més... correu, correu i salveu-vos! Estan molt enfadades!-

Sense pensar-ho, ens vam enfilar com vam poder a la barca i vam fugir. Les tortugues ens seguien molt de prop i quasi ens atrapen. Per sort, portàvem el llibre on vam poder escriure que la barca duia motor i vam poder desaparèixer d'aquella cala a tota velocitat, deixant aquella aventura inquietant lluny de la nostra vista. 

CALA TORTUGA
Íbamos con la bicicleta por un camino cerca de la costa, el calor era insoportable, así que decidimos acercarnos a la playa para refrescarnos un poquito. El sol brillaba con fuerza y ​​prácticamente no había olas. Nos pusimos el bañador y nos tiramos al agua. Kira fue a nadar mar adentro, pero yo, algo más miedosa, me quedé en el borde donde no me hundía. Cuando volvió, me dijo que la habían invitado a jugar al otro lado de una roca que había más allá.
-¿Pero como quieres que vaya yo hasta allí? ¿Quien te ha invitado? - Le dije.
-¡Pues nadando! ¿Como si no? ¡Vamos, vamos y ya verás! -
-Me da miedo ir tan lejos. ¿Y si me ahogo? -
Kira salió rápidamente del agua, cogió el libro mágico y se puso a escribir. De la nada apareció una barquita y un par de chalecos salvavidas.
-¡Vamos! - Dijo Kira cogiendo las mochilas y subiendo a la embarcación.
Al cabo de poco rato ya habíamos llegado al otro lado y, para mi sorpresa, me encontré dos parejas de tortugas jugando un partido de voleibol y un cangrejo que les hacía de árbitro. Un montón de tortugas, cangrejos y estrellas de mar animaban un equipo u otro. ¡Era todo un espectáculo! Enseguida pararon de jugar y nos vinieron a recibir.
-Hola, bienvenidas a "Cala Tortuga". ¿Queréis jugar? -
-Claro, por eso hemos venido, ¿verdad Kidi? - Dijo Kira.
-Si, me gusta mucho jugar pero no sé si sabré, no he jugado nunca ... -
-No te preocupes, nosotras te enseñaremos a jugar, es muy fácil. - Dijeron las tortugas.
Estuvimos aprendiendo y practicando durante un largo rato. De vez en cuando, sin embargo, nos metíamos en el agua para remojarnos y continuar. El público nos animaba y aplaudía.
Finalmente nos pusimos a jugar un partido serio, Kira y yo contra las dos tortugas. Fue un partido muy reñido pero finalmente ganamos nosotras, cosa que no les gustó mucho, ni tampoco a la afición. No entendíamos nada de nada. Habían sido ellas que nos habían invitado y nos habían enseñado. ¿Por qué no aceptaban haber perdido? Por suerte, un cangrejo que miraba el partido nos lo explicó escondido detrás de una piedra:
-Me parece que tendréis que salir corriendo de aquí si no queréis que os encierren y no os dejen salir nunca más. ¡Siempre hacen igual! Se aburren y buscan nuevos contrincantes, sobre todo que no sepan jugar. Les enseñan un poco el juego y juegan un partido. Si pierden, no hay problema, los dejan marchar, pero los últimos que ganaron los encerraron en aquella cueva y no los han dejado salir nunca más ... ¡corred, corred y salvaros! ¡Están muy enfadadas! -
Sin pensarlo, nos subimos como pudimos a la barca y huimos. Las tortugas nos seguían muy de cerca y casi nos atrapan. Por suerte, llevábamos el libro donde pudimos escribir que la barca llevaba motor y pudimos desaparecer de aquella cala a toda velocidad, dejando aquella aventura inquietante lejos de nuestra vista.


dilluns, 9 de juliol del 2012

El conte d'estiu de la Kidi/ El cuento de verano de Kidi

Aquest estiu la Kidi de la revista Kids coneix a una estrella de mar i a Neptú:


LA KIDI I L'ESTRELLA DE MAR
El coet en el que viatjava va anar a caure a una illa. Al principi, vaig pensar que estava deserta, quan ja creia que no hi trobaria ningú, vaig sentir uns crits:
-Auxili, auxili!-
De seguida vaig córrer cap al lloc d'on provenien. Era una platja de sorra fina i blanca rodejada de palmeres. Per més que mirés, no veia res ni ningú. Finalment, vaig veure una petita estrella de mar asseguda al costat d'una roca.
-Com hi has vingut a parar fins aquí? Estàs molt lluny de l'oceà!-
-He sortit a jugar amb les meves germanes i una onada molt grossa m'ha arrossegat lluny d'elles. Quan he volgut tornar, m'he adonat que no podia i he començat a cridar, llavors has arribat tu. Em pots acompanyar a l'aigua?-
-I tant!- vaig dir agafant-la amb molta cura.
-Moltes gràcies. Com et dius?-
-Sóc la Kidi, viatjo per diferents mons en busca d'aventures i per aprendre jocs nous però el mitjà de transport que m'ha portat fins aquí ja no serveix perquè s'ha apagat i no es pot tornar a encendre, o sigui que m'hauré de quedar en aquesta illa fins que trobi la manera de sortir-ne. A què jugàveu quan t'has perdut?-
-A fet i amagar... Potser Neptú et pot ajudar, si vols t'acompanyo a veure'l- digué l'estrella.
-Neptú dius?-
-Si, és el déu del mar i pot trobar-te un mitjà de transport per portar-te a un altre lloc.-
-Moltes gràcies, però no et voldria molestar, deus voler anar amb les teves germanes. Potser estan preocupades per tu...-
-No és molèstia, a més a més, casa meva està de camí i podré veure-les.-
Durant el trajecte li vaig preguntar com es jugava a fet i amagar.
- És molt divertit. Un dels jugadors corre perseguint als altres, si els toca, el primer que ha estat tocat para a la pròxima partida. Els que no persegueixen han d'amagar-se i intentar anar fins el lloc on està el perseguidor...-
I així sense adonar-me'n vam arribar fins a on vivia l'estrella. Les seves germanes es van posar molt contentes al veure-la.
Després vam anar a veure Neptú que ens va rebre de seguida.
L'estrella li va explicar que l'havia ajudat a tornar al mar i que necessitava un transport per viatjar a un altre lloc. Sense pensar-s'ho, va avisar els cavallets de mar. Em van convidar a pujar en un dels carros que portaven i, acomiadant-me molt agraïda de l'estrella i Neptú, vam viatjar per tot l'oceà fins a la meva nova aventura.

Il·lustració:  Marina L. Aceituno
Este verano Kidi de la revista Kids conoce a una estrella de mar y a Neptuno:

KIDI Y LA ESTRELLA DE MAR
El cohete en el que viajaba fue a caer en una isla. Al principio, pensé que estaba desierta, cuando ya creía que no encontraría nadie, oí unos gritos:
-Auxilio, auxilio! -
Enseguida corrí hacia el lugar de donde provenían. Era una playa de arena fina y blanca rodeada de palmeras. Por más que mirara, no veía nada ni nadie. Finalmente, vi una pequeña estrella de mar sentada junto a una roca.
-¿Cómo has venido a parar hasta aquí? Estás muy lejos del océano! -
-He salido a jugar con mis hermanas y una ola muy grande me ha arrastrado lejos de ellas. Cuando he querido volver, me he dado cuenta que no podía y he empezado a gritar, entonces has llegado tú. Me puedes acompañar al agua? -
-¡Por supuesto! - Dije cogiéndola con mucho cuidado.
-Muchas gracias. ¿Cómo te llamas? -
-Soy Kidi, viajo por diferentes mundos en busca de aventuras y para aprender juegos nuevos pero el medio de transporte que me ha traído hasta aquí ya no sirve porque se ha apagado y no se puede volver a encender, o sea que me tendré que quedar en esta isla hasta que encuentre la manera de salir. ¿A qué jugabais cuando te has perdido?- -A las escondidas... Quizás Neptuno te puede ayudar, si quieres te acompaño a verlo-dijo la estrella.
-¿Neptuno dices? -
-Si, es el dios del mar y puede encontrarte un medio de transporte para llevarte a otro lugar. -
-Muchas gracias, pero no quisiera molestar, querrás ir con tus hermanas. Quizás están preocupadas por ti ... -
-No es molestia, además, mi casa está de camino y podré verlas.
-Durante el trayecto le pregunté cómo se jugaba al escondite.
- Es muy divertido. Uno de los jugadores corre persiguiendo a los otros, si les toca, el primero que ha sido tocado para la próxima partida. Los que no persiguen deben esconderse y tratar de ir hasta el lugar donde está el perseguidor ... -
Y así sin darme cuenta llegamos hasta donde vivía la estrella. Sus hermanas se pusieron muy contentas al verla. Después fuimos a ver a Neptuno que nos recibió en seguida. La estrella le explicó que le había ayudado a volver al mar y que necesitaba un transporte para viajar a otro lugar. Sin pensárselo, avisó a los caballitos de mar. Me invitaron a subir en uno de los carros que llevaban y, despidiéndome muy agradecida de la estrella y Neptuno, viajamos por todo el océano hasta mi nueva aventura.