Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dibujo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dibujo. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 de novembre del 2018

Torna la Mary Poppins/El regreso de Mary Poppins

El proper 21 de desembre s'estrena als cinemes espanyols "El regreso de Mary Poppins".
Torna la mainadera màgica que ens va captivar de petits. Aquest cop ens portarà a viure noves aventures amb una Jane i Michael  Banks adults i els fills d’aquest últim, orfes de mare.
Mary Poppins (Emily Blunt)tornarà a portar al màgia, la fantasia i l’alegria a la vida dels Banks. Els portarà a descubrir llocs nous plens de color i els presentarà a la seva cosina excèntrica Topsy (Meryl Streep).
En aquesta seqüela el company i amic de la mainadera serà un fanaler (Lin-Manuel Miranda).
Grans números musicals, cinema d’animació barrejat amb actors reals i molt de color és el que ens portarà la nova pel·lícula de Disney ambientada en un Londres dels anys 30. Tot i que s’ha modernitzat es manté l’esperit clàssic de la original interpretada per Julie Andrews i Dik Van Dyke. Aquest últim a volgut aparèixer també en aquest retorn als seus 92 anys interpretar el paper de banquer.
A continuació us deixo dos dels cartells principals del film i el trailer. Si voleu passar pel meu altre blog podreu veure també el meu dibuix de la pel.lícula.

El próximo 21 de diciembre se estrena en los cines españoles "El regreso de Mary Poppins".
Vuelve la niñera mágica que nos cautivó de pequeños. Esta vez nos llevará a vivir nuevas aventuras con una Jane y Michael Banks adultos y los hijos de este último, huérfanos de madre.
Mary Poppins (Emily Blunt) volverá a taer al magia, la fantasía y la alegría a la vida de los Banks. Los llevará a descubrir lugares nuevos llenos de color y les presentará a su prima excéntrica Topsy (Meryl Streep).
En esta secuela el compañero y amigo de la niñera será un farolero (Lin-Manuel Miranda).
Grandes números musicales, cine de animación mezclado con actores reales y mucho color que nos traerá la nueva  película de Disney ambientada en un Londres de los años 30. A pesar de que se ha modernizado se mantiene el espíritu clásico de la original interpretada por Julie Andrews y Dik Van Dyke. Este último ha querido aparecer también en este regreso a sus 92 años interpretando el papel de banquero.
A continuación os dejo dos de los carteles principales del film y el trailer. Si deseais pasar por mi otro blog podréis ver también mi dibujo de la película.
























dimarts, 21 de febrer del 2012

La Festa de la Primavera/La Fiesta de la Primavera

S'acostava el dia més important per la Fada de la primavera. Cada any celebraven l'arribada del bon temps amb una gran festa. Molts dies abans, preparava jocs i menjar per tots els insectes i animals que es despertaven després del fred de l'hivern. Li agradava convidar també a altres fades de llocs llunyans, per ensenyar les flors i els arbres tan bonics que tenia. 
Estava tot a punt i només faltava que sortís el sol perquè comencessin a arribar tots. Un a un, abelles, marietes, papallones i formigues, s'endinsaven en aquell meravellós lloc ple de flors i llavors. Els animalons també van anar arribant mica en mica. La Fada anava passant llista, no hi podia faltar ningú o la primavera no acabaria de arribar del tot. Però la família dels ocellets del cirerer no hi eren. La Fada es va inquietar molt i els va anar a trobar:
-Hola! Que hi ha algú per aquí?-
-Sniff, sniff, sniff...-
-Què et passa?- preguntà la Fada a la mare ocell.
-Sniff, el meu petitó, sniff, el meu petitó...-
-Què li ha passat?-
-Aquest matí quan m'he llevat, he vist que l'ou ja s'havia obert però ell no hi era, sniff...-
-No et preocupis, mare ocell, el trobaré...-
La Fada va marxar tota decidida a buscar a les seves companyes que estaven a la festa. Com podien, intentaven distreure a tots els convidats que es començaven a impacientar trobant a faltar a la seva amfitriona. Totes juntes van buscar entre els matolls, per tots els arbres i finalment embolicat amb els petals d'una bonica rosa, van trobar el petit ocell, que quan les va veure es va posar molt content. La Fada el va agafar suaument i el va portar al costat de la seva mare i germans. Es veu que era una mica poca-traça i al sortir de l'ou havia caigut de l'arbre, i com que era tant petit encara no sabia volar per tornar a pujar-hi. Per sort la rosa ho va veure i el va poder acollir entre els seus pètals flonjos.
Tot era apunt doncs, per començar la Festa de la Primavera. La música i la dansa van ser protagonistes en tot moment i grans i petits van jugar i dansar fins quedar rendits. Finalment, la Fada va fer el seu discurs final, abans de marxar a descansar merescudament després d'uns dies tant atrafegats:
Benvolguts amics, la primavera ja ha arribat i tot està florit i ple d'amor. Gaudiu d'aquests dies feliçment, espero veure-us l'any vinent, i a tu ocellet del cirerer, et dono la benvinguda al meu jardí, aquí sempre estaràs segur.




Se acercaba el día más importante para el Hada de la primavera. Cada año celebraban la llegada del buen tiempo con una gran fiesta. Muchos días antes, preparaba juegos y comida para todos los insectos y animales que se despertaban tras el frío del invierno. Le gustaba invitar también a otras hadas de lugares lejanos, para enseñar las flores y los árboles tan bonitos que tenía.
Estaba todo listo y sólo faltaba que saliera el sol para que empezaran a llegar todos. Uno a uno, abejas, mariquitas, mariposas y hormigas, se adentraban en aquel maravilloso lugar lleno de flores y semillas. Los animales también fueron llegando poco a poco. El Hada iba pasando lista, no podía faltar nadie o la primavera no acabaría de llegar del todo. Pero la familia de los pajaritos del cerezo no estaban. El Hada se inquietó mucho y los fue a encontrar:
-Hola! ¿Hay alguien por aquí? -
-Sniff, sniff, sniff ... -
-¿Qué te pasa? - Preguntó el Hada a la madre pájaro.
-Sniff, mi pequeñito, sniff, mi pequeñito... -
-¿Qué le ha pasado? -
-Esta mañana cuando me he levantado, he visto que el huevo ya se había abierto pero él no estaba, sniff... -
-No te preocupes, madre pájaro, lo encontraré... -
El Hada se fue toda decidida a buscar a sus compañeras que estaban en la fiesta. Como podían, intentaban distraer a todos los invitados que se empezaban a impacientar echando de menos a su anfitriona. Todas juntas buscaron entre los matorrales, por todos los árboles y finalmente envuelto con los pétalos de una hermosa rosa, encontraron el pequeño pájaro, que cuando las vio se puso muy contento. El Hada lo cogió suavemente y lo llevó junto a su madre y hermanos. Se ve que era un poco torpe y al salir del huevo había caído del árbol, y como era tan pequeño aún no sabía volar para volver a subir. Por suerte la rosa lo vio y lo pudo acoger entre sus pétalos suaves.
Todo estaba apunto para empezar la Fiesta de la Primavera. La música y la danza fueron protagonistas en todo momento y grandes y pequeños jugaron y danzaron hasta quedar rendidos. Finalmente, el Hada hizo su discurso final, antes de irse a descansar merecidamente después de unos días tan atareados:
Queridos amigos, la primavera ya ha llegado y todo está florecido y lleno de amor. Disfrutad de estos días felizmente, espero veros el próximo año, y a ti pajarito del cerezo, te doy la bienvenida a este mi jardín, aquí siempre estarás a salvo.

divendres, 10 de febrer del 2012

Endevinalles de Carnaval/ Adivinanzas de carnaval

S'acosta el Carnaval i potser encara no sabeu de què us voleu disfressar. Per donar-vos una idea us deixo dos endevinalles. Podeu descobrir la solució amb el dibuix.


1. Amb les sabates com barques                     2. Amb llargs vestits
    i la cara empastifada,                                    de seda i gasa
    soc el que fa riure                                         m'imiten les nenes
    a tota la mainada.                                        quan es disfressen



Se acerca Carnaval y quizás no sabéis de que disfrazaros. Para daros una idea os dejo dos adivinanzas. Podéis descubrir la solución con el dibujo.

1.Con zapatos como barcos                               2. Con largos vestidos
   y la cara embadurnada                                         de sedas y gasas
   soy el que hace reír                                              me imitan las niñas
   a toda la chiquillada.                                             cuando se disfrazan.


dimecres, 21 de desembre del 2011

Bon Nadal a tothom/Feliz Navidad para todos

Amb aquest dibuix (crec que força divertit) vull felicitar el Nadal a tots els que passen pel meu bloc, als que deixen comentaris i als que no, als que els hi agrada i als que no, grans, petits, mestr@s, pares, etc. Espero que passeu tots un Bon Nadal. Des del meu bloc de contes us envio un munt d'energia positiva per tots.




Con este dibujo (creo que bastante divertido) quiero felicitar la Navidad a todos los que pasan por mi blog, los que dejan comentarios y los que noa los que les gusta y a los que no,grandes, pequeños, maestr@s, padres, etc. Espero que paséis todos una Feliz Navidad. Desde mi blog de ​​cuentos os envío un montón de energía positiva para todos.

dijous, 10 de novembre del 2011

El follet Tinín i la fada Presumida/ El duende Tinín y el hada Presumida


Aquesta és la història d'un follet i una fada que gràcies a un petit accident, van canviar la manera de veure el seu petit món.
Tot va succeir fa molts anys al bosc de Mirití. El follet es deia Tinín i vivia en un bolet molt a prop del riu. Cada matí es llevava ben d'hora per fornejar el pa, cuidar els arbustos, collir les llavors i netejar la seva humil casa. Sempre estava molt enfeinat i no tenia temps per fer res més. 
La fada Presumida vivia a l'altre costat del riu. Es passava el dia pentinant-se els cabells daurats i mirant el seu reflex a les aigües del riu. De tant en tant, creuava el riu per anar a buscar alguna llavor de l'arbust del costat de la casa d'en Tinín, cosa que posava molt furiós al follet que la renyava i la feia fora tot cridant:
-Fora d'aquí Presumida! Si cuidessis més els arbustos del teu costat del riu, en lloc de passar-te el dia pentinant-te, potser tindries fruits i no hauries de venir a prendre'm els meus.-
La fada, molt orgullosa, marxava sense fer-li gaire cas, ja que al dia següent tornava a fer el mateix. Les baralles eren constants. Però un dia tot va canviar... La fada era davant del riu mirant-se, com sempre, quan un dels seus peus va relliscar i va caure al riu. De seguida se li van mullar les ales i la corrent la va començar a portar corrent avall. En veure el perill que corria va començar a cridar amb totes les seves forces. Els crits van alertar al follet que va anar a veure què hi podia fer. Sense pensar-s'ho va començar a córrer pel costat del riu avançant a la fada. Després va trencar una branca molt llarga i la va posar al riu agafant un dels extrems amb totes les seves forces. Quan la força del riu va portar a la fada fins allà...
-Agafa't fort Presumida!- Cridà en Tinín.
La fada es va agafar i estirant fort, el follet, va aconseguir salvar-la de caure per una enorme cascada que hi havia molt prop d'allà.
-Moltes gràcies follet.-Digué la fada.-M'has salvat la vida-.
Des d'aquell dia la fada va començar a cuidar els arbustos del seu costat del riu, que van donar uns fruits molts dolços. Cada dia en recollia un cistell sencer que compartia amb el seu veí. En Tinín va començar a fer el mateix amb els seus, i així mica en mica, es van anar fent amics i la pau i l'harmonia van tornar a aquell petit racó del bosc Mirití.


Esta es la historia de un duende y un hada que gracias a un pequeño accidente, cambiaron la manera de ver su pequeño mundo.
Todo sucedió hace muchos años en el bosque de Mirití. El duende se llamaba Tinín y vivía en una seta muy cerca del río. Cada mañana se levantaba temprano para hornear el pan, cuidar los arbustos, cosechar las semillas y limpiar su humilde casa. Siempre estaba muy ocupado y no tenía tiempo para hacer nada más.
El hada Presumida vivía al otro lado del río. Se pasaba el día peinándose los cabellos dorados y mirando su reflejo en las aguas del río. De vez en cuando, lo cruzaba para ir a buscar alguna semilla del arbusto del lado de la casa de Tinín, lo que ponía muy furioso al duende que la reñía y la echaba gritando:
-Fuera de aquí Presumida! Si cuidaras más los arbustos de tu lado del río, en vez de pasarte el día peinándote, quizás tendrías frutos y no tendrías que venir a coger los míos.-
El hada, muy orgullosa, se iba sin hacerle mucho caso, ya que al día siguiente volvía a hacer lo mismo. Las peleas eran constantes. Pero un día todo cambió...  El hada estaba frente al río mirándose, como siempre, cuando uno de sus pies resbaló y cayó al río. En seguida se le mojaron las alas y la corriente la empezó a arrastrar corriente abajo. Al ver el peligro que corría, comenzó a gritar con todas sus fuerzas. Los gritos alertaron al duende que fue a ver qué podía hacer. Sin pensarlo empezó a correr por el lado del río avanzando a la hada. Después rompió una rama muy larga y la puso en el río cogiendo uno de los extremos con todas sus fuerzas. Cuando la fuerza del río llevó a la hada hasta allí ...
-Cógete fuerte, Presumida!-Gritó Tinín.
El hada se agarró y tirando fuerte, el duende, consiguió salvarla de caer por una enorme cascada que había muy cerca de allí.
-Muchas gracias duende.- Dijo el hada. -Me has salvado la vida-.
Desde aquel día Presumida empezó a cuidar los arbustos de su lado del río, que dieron unos frutos muy dulces. Cada día recogía un cesto entero que compartía con su vecino. Tinín empezó a hacer lo mismo con los suyos, y así poco a poco, se fueron haciendo amigos y la paz y la armonía volvieron a aquel pequeño rincón de bosque Mirití.





dilluns, 7 de novembre del 2011

Endevinalles de tardor/ Adivinanzas de otoño

Tot i que fa dies que hem entrat a la la tardor, fins fa poc no ha arribat el temps de pluja i vent. Per donar-li la benvinguda, avui  porto tres endevinalles relacionades amb aquesta estació. Endevina, endevinalla... Busqueu les respostes al dibuix.


1.Porto cinc celdetes
   per cinc llogaters, 
   i els cinc conservo
   ben calentonets.
                                   
                                   2. No sóc cargol ni bolet
                                       i la pluja em fa sortir.
                                       Si cau aigua m'estarrufo
                                       i si fa sol estic pensit.
                                                                          
                                                                          3.Envolta colls i collets,
                                                                              tan d'elles com d'ells.




Aunque hace días que hemos entrado en el otoño, hasta hace poco no ha llegado el tiempo de lluvia y viento. Para darle la bienvenida, hoy os traigo tres adivinanzas relacionadas con esta estación. Adivina, adivinanza ... Buscad las respuestas en el dibujo.


1.Dos guaridas cálidas
  con sus escondrijos
  para dos hermanas
  y sus quintillizos.


                           2.Con varillas me sostengo
                              y con la lluvia voy y vengo.


                                                                  3.Rodeo cuellos y cuellos,
                                                                    tanto de ellas como de ellos.

divendres, 14 d’octubre del 2011

La vertadera història d'en Marrameu/ La verdadera historia de "Marrameu"


En aquesta època, a l'escola, als més petits se'ls hi ensenya la cançó d'en Marrameu que diu així
Marrameu torra castanyes a la voreta del foc,
ja n'hi peta una als morros, ja tenim Marrameu mort.
Pica ben fort, pica ben fort, 
que piques fusta pica ben fort.
Avui us vull explicar el que li va passar de veritat a aquest gat tan conegut per tots els nens. 
Una nit en Marrameu estava torrant castanyes i va veure com de la paella, en sortia disparada una a gran velocitat. Però no li va anar a parar a la cara, si no que va sortir corrent ràpidament. Al cap d'una estona, una altra va fer el mateix. I així sense que el pobre Marrameu hi pogués fer res, li desapareixien les castanyes com per art de màgia.  Molt atent vigilava cada moviment estrany. Finalment va descobrir què passava: un follet espavilat, esperava que estiguessin ben torrades per fer un salt agafar la castanya i sortir corrent. Tal va ser la sorpresa del gat que va caure a terra desmaiat. 
O sigui que ja ho sabeu nens i nenes, avis i àvies, pares i mares, si les castanyes surten disparades del foc, mireu bé si hi ha alguna cosa a sota podríeu tenir follets que se les emporten a gran velocitat.


En esta época, en la escuela, a los más pequeños se les enseña la canción de "Marrameu" que dice así:
"Marrameu" tuesta castañas muy cerquita del fuego,
le salta una en los morros
ya tenemos "Marrameu" muerto.
Pica muy fuertepica muy fuerte,que picas madera pica muy fuerte.
Hoy os quiero contar lo que le pasó de verdad a este gato tan conocido por todos los niños en Cataluña.
Una noche "Marrameu" estaba tostando castañas y vio como de la sarténsalía disparada una a gran velocidadPero no le fue a parar a la cara, sino que salió corriendo rápidamenteAl cabo de un rato, otra hizo lo mismoY así, sin que el pobre "Marrameu" pudiera hacer nadale desaparecían las castañas como por arte de magiaMuy atento vigilaba cada movimiento extrañoFinalmente descubrió que pasabaun duende espabiladoesperaba que estuvieran bien tostadas para dar un salto coger la castaña y salir corriendoTal fue la sorpresa del gato que cayó al suelo desmayado
O sea que ya lo sabéis niños y niñas, abuelos y abuelas, padres y madressi las castañas salen disparadas del fuego, mirad bien si hay algo debajo, podríais tener duendes que se las llevan a gran velocidad.


dimecres, 28 de setembre del 2011

La Fada de la tardor ens porta un conte/ El Hada de otoño nos trae un cuento

Fa molts anys, mentre cubria el terra del bosc amb la meva catifa de fulles, em vaig trobar unes boletes punxagudes que em van cridar molt l'atenció. Jo era molt jove , de fet, era el primer any que em tocava pintar  el bosc de color marró tota sola. Havia tret molt bones notes a l'escola de Fades però ningú m'havia explicat mai que em trobaria allò. Si volia que ningú prengués mal amb aquelles punxes, m'havia d'espavilar a treure-les totes d'allà. Però quan em disposava a collir la primera em va caure una castanya pel cap.
-Aaaaah!- vaig cridar.
-Perdona Fada se m'ha caigut sense voler...- va dir una veueta que venia de l'arbre.
Quan vaig aixecar la vista vaig veure un esquirol, que baixava rapidament.
-Sóc l'Esquirol Traçut, l'encarregat d'anar traient la capa de punxes que cobreix les castanyes i portar-les al cau de la familia. Has tingut sort que només et caigués la part de dins. Aquestes punxes fan mal si et cauen pel cap.
-De fet em disposava a recollir aquestes punxes perquè ningú es fes mal...Dius que les castanyes surten d'aquí dins?-
-Si, no t'ho han explicat mai a l'escola?-
-Doncs no, volia ser una Fada de primavera però finalment m'han destinat a ser la Fada de la Tardor; suposo que per aquest motiu conec més fruits primaverals que de tardor.-
Vam passar una llarga estona parlant i em va explicar un munt de coses que havia de saber d'aquella estació. Mica en mica, vaig anar aprenent a estimar la Tardor.
I així va ser com aquell esquirol tan eixerit em va ensenyar moltes coses noves per afrontar el dia a dia del meu comès com a Fada de la Tardor.



Hace muchos años, mientras cubría el suelo del bosque con mi alfombra de hojas, me encontré unas bolitas puntiagudas que mellamaron mucho la atención. Yo era muy joven, de hecho, era el primer año que me tocaba pintar el bosque de color marrón sola. Había sacado muy buenas notas en la escuela de Hadas pero nadie me había contado que me encontraría aquello. Si quería que nadie se hiciera daño con aquellas espinas, tenía que espabilarme  sacarlas todas de allí. Pero cuando me disponía a coger la primera me cayó una castaña encima de la cabeza.
-Aaaaah! - Grité.-Perdona Hada se me ha caído sin querer ...- dijo una vocecita que venía del árbol.Cuando levanté la vista vi a una ardilla que bajaba rápidamente.
-Soy la Ardilla Habilidosa, la encargada de ir sacando la capa de pinchos que cubre las castañas y llevarlas a la guarida de la familia. Has tenido suerte de que sólo te cayera la parte de dentroEstas espinas duelen si te caen encima de la cabeza.-
-De hecho me disponía a recoger estas espinas para que nadie se hiciera daño  ¿Dices que las castañas salen de aquí dentro? -
-Si,¿no te lo han contado a la escuela? -
-Pues no, quería ser una Hada de primavera pero finalmente me han destinado a ser el Hada del Otoño, supongo que por este motivo conozco más frutos primaverales que de otoño .-
Pasamos un largo rato hablando y me contó un montón de cosas que tenía que saber de esa estación. Poco a poco fui aprendiendo a amar el Otoño.
Y así fue como aquella ardilla tan vivaracha me enseñó un montón de cosas nuevas para afrontar el día a día de mi cometido como Hada del Otoño.

divendres, 16 de setembre del 2011

LA MARIETA MATILDE / LA MARIQUITA MATILDE

LA MARIETA MATILDE
La Matilde era una marieta rica que vivia en el pis més alt d'un gran edifici situat a la gran ciutat de Minesol. La única preocupació que tenia cada dia en llevar-se, era quines sabates li feien joc amb el vestit. Tractava a tots els servents amb un gran menyspreu i sempre trobava defectes a tot i a tothom.
Un dia la gran fortuna que posseïa es va acabar i acostumada a no fer res, qualsevol feina que li oferien li semblava molt pesada. Com que no aguantava ni dos dies treballant, els diners que guanyava no li donaven per res. Mica en mica es va haver de vendre els vestits i les sabates que tenia. També tots els objectes de valor i les joies. Finalment va haver de desfer-se del seu estimat pis per anar a viure a la part més baixa i fosca de la ciutat.
Un dia es va adonar que tots el veïns que tenia es llevaven molt d'hora per anar a treballar i tornaven quan ja s'havia fet fosc, cansats, però feliços de retrobar-se amb els seus. La Matilde no entenia com podien mantenir aquell somriure dia a dia.
-No entenc la teva felicitat, si només tens dos vestits i portes sempre les mateixes sabates...- li va dir a la seva veïna.
-Sóc feliç, perquè cada dia tinc al meu costat a la gent que m'estima i un mos per portar-me a la boca, no necessito res més.- s'explicà.
Després d'aquella conversa la pobra marieta es va adonar que el motiu de la seva tristesa no era la manca de vestits i objectes de valor si no la falta d'amor.


LA MARIQUITA MATILDE.
Matilde era una mariquita rica que vivía en el piso más alto de un gran edificio situado en la gran ciudad de Minesol. La única preocupación que tenía cada día al levantarse, era qué zapatos le hacían juego con el vestido. Trataba a todos los sirvientes con un gran desprecio y siempre encontraba defectos a todo y a todos.
Un día la gran fortuna que poseía se acabó y acostumbrada a no hacer nada, cualquier trabajo que le ofrecían le parecía muy pesado. Como no aguantaba ni dos días trabajando, el dinero que ganaba no le daba para nada. Poco a poco se tuvo que vender los vestidos y los zapatos que tenía, también todos los objetos de valor y las joyas. Finalmente tuvo que deshacerse de su amado piso para ir a vivir a la parte más baja y oscura de la ciudad.
Un día se dio cuenta de que todos los vecinos que tenía se levantaban muy temprano para ir a trabajar y volvían cuando ya había oscurecido, cansados​​, pero felices de reencontrarse con los suyos. Matilde no entendía cómo podían mantener esa sonrisa día a día.
-No entiendo tu felicidad, si sólo tienes dos trajes y llevas siempre los mismos zapatos ...- le dijo a su vecina.
-Soy feliz, porque cada día tengo a mi lado a la gente que me quiere y un bocado para llevarme a la boca, no necesito nada más .- se explicó.
Después de aquella conversación la pobre mariquita se dio cuenta de que el motivo de su tristeza no era la falta de vestidos y objetos de valor si no la falta de amor.

dimecres, 27 d’abril del 2011

L'elefantet Buba (Conte curt) / El elefantito Buba (Cuento corto)

    Buba era un "elefantet" que vivia amb la seva família al poblat de Khaar. Tots es dedicaven a recollir fruits per després vendre'ls al mercat setmanal. En Buba no volia continuar treballant en el negoci familiar i un dia li va dir al seu pare:
     -Vull anar a l'escola d'art per aprendre a pintar. Vull ser pintor!-
     -T'has tornat boig!- Va cridar. -Pintar quadres no dona diners!-
     -Però és el que a mi m'agrada fer...-.
     El pare li va prohibir tornar a parlar d'aquest tema i li va treure del cap, però en Buba va seguir pintant d'amagat. Ho feia a estones, sobretot quan tothom dormia, cosa que va fer que un matí no anés a treballar perquè es va quedar adormit. Quan el pare va esbrinar el què havia passat es va enfadar tant que va fer fora del poblat en Buba.
    -I no tornis si no vols treballar!- digué acomiadant-lo.
   El pobre "elefantet" va marxar a viure al poblat veí, allà es va dedicar a pintar i pintar. Tots els que admiraven els seus quadres es quedaven meravellats i sempre li donaven alguna cosa. De vegades diners, de vegades menjar...
    Va passar el temps i un dia mentre la família d'en Buba feia mercat, van sentir com tothom parlava d'un pintor que vivia al poble veí i que feia uns quadres fantàstics. Encuriosit, el pare s'hi va acostar per veure de qui es tractava. Entre tants elefants que observaven com pintava no aconseguia veure res, però finalment va poder passar: "Era en Buba!"
     El pare penedit, li va demanar que tornés que el deixaria seguir pintant. Des d'aquell dia al mercat de Khaar, hi ha la parada de fruita i al costat, en Buba pintant quadres que ven molt bé.


    Buba era un "elefantito" que vivía con su familia en el poblado de Khaar. Todos se dedicaban a recoger frutos para más tarde venderlos en el mercado semanal. Buba no quería continuar trabajando en el negocio familiar y un día le dijo a su padre:
    -Quiero ir a la escuela de arte para aprender a pintar. Quiero ser pintor! -
    -Te has vuelto loco! - Gritó. -Pintar cuadros no da dinero! -
    -Pero es lo que a me gusta hacer...-.
    Su padre le prohibió volver a hablar de este tema y se lo quitó de la cabeza, pero Buba siguió pintando a escondidas. Lo hacía a ratos, sobre todo cuando todos dormían, lo que hizo que una mañana no fuera a trabajar porque se quedó dormido. Cuando el padre averiguó lo que había pasado se enfadó tanto que echó del poblado a Buba.
   -Y no vuelvas si no quieres trabajar!-, dijo despidiéndolo.
   El pobre "elefantito" se fue a vivir al poblado vecino, allí se dedicó a pintar y pintar. Todos los que admiraban sus cuadros se quedaban maravillados y siempre le daban algo. A veces dinero, a veces comida...
    Pasó el tiempo y un día mientras la familia de Buba se preparaba para ir a vender al mercado, oyeron como todo el mundo hablaba de un pintor que vivía en el pueblo vecino que hacía unos cuadros fantásticos. El padre tuvo curiosidad y se acercó para ver de quién se trataba. Entre tantos elefantes que observaban como pintaba no conseguía ver nada, pero finalmente pudo pasar: "Era Buba!"
    El padre arrepentido, le pidió que volviera que le dejaría seguir pintando. Desde aquel día en el mercado de Khaar, se encuentra la parada de fruta y al lado, está Buba pintando cuadros que vende muy bien.