Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris colors. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris colors. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 d’octubre del 2018

NOUS CONTES


LA TARDOR ARRIBA AMB CANVIS

Les primeres fulles començaven a tenyir de marró els carrers del poblet on vivia en Jan. Era un nen molt espavilat que estimava la natura i que esperava com cada any que la seva amiga tardor arribés. Feia molt que no es veien i en tenia moltes ganes.
Impacient, mirava per la finestra. Però aquest any venia més tard que els altres.
“Què li deu haver passat?” pensava, “Perquè no ha vingut encara?”.
Tot fent-se aquestes preguntes va entreveure com un remolí de vent feia ballar les fulles pels carrers .
Pensant que podia ser ella va sortir ràpidament.
-Tardor, ets tu? – va cridar el noiet.
-Jan, que bé que et trobo! Vine amb mi!- contestà la tardor.
Agafats de la mà van córrer cap al bosc.
-Vens tard aquest any...-
-Si però estic molt contenta perquè porto un color nou. Portes els pinzells?-
-Si i tant! –Contestà orgullós el nen. –I quin és aquest color?-
-Porto els de sempre però he afegit el morat, comencem?-
Fulla a fulla, van començar a tenyir els arbres del bosc que encara verdejava. En Jan l’ajudava content, però per cada fulla que ell pintava de marró, passava la tardor i la tenyia de morat deixant al seu pas un paisatge ben diferent als dels últims anys.
Quan van acabar van pujar dalt del turó més alt per observar el paisatge satisfets de la feina feta.
-Què et sembla?- preguntar la tardor.
-Vols que et digui la veritat? Penso que abans era més bonic...-
-Abans?- Digué sorpresa la tardor. –Però si el color marró no li agrada a ningú...-
-A mi m’agrada, i em pensava que a tu també...-
Després d’uns minuts de silenci, la tardor es va aixecar i va sortir d’una revolada. Al cap d’unes hores el bosc lluïa amb els seus bonics tons de marró i ocre de cada any borrant del tot el color morat que havia portat de nou aquell any.
En Jan va anar a trobar-la de seguida.
-Com és que has canviat d’opinió?-
-M’has fet veure que canviant el que ens envolta no fa que ens sentim millor. Estava equivocada pensant que si canviava el color de la tardor seria més feliç. Em fa feliç venir cada any i veure com et diverteixes mentre pintem les fulles. Veure’t trist no m’agrada, vinc aquí per gaudir de la teva amistat i compartit la felicitat,  tingui el color que tingui.



EL OTOÑO LLEGA CON CAMBIOS

Las primeras hojas empezaban a teñir de marrón las calles del pueblo donde vivía Jan. Era un niño muy listo que amaba la naturaleza y que esperaba como cada año que su amigo otoño llegara. Hacía mucho que no se veían y tenía muchas ganas.
Impaciente, miraba por la ventana. Pero este año venía más tarde que los demás.
 "¿Qué le habrá pasado?" Pensaba, "¿Por qué no ha venido todavía?".
Haciéndose estas preguntas vislumbró como un torbellino de viento hacía bailar las hojas por las calles.
Pensando que podía ser él salió rápidamente.
-¿Otoño, eres tú? - gritó el muchacho.
-¡Jan, que bien que te encuentro! ¡Ven conmigo! - contestó el otoño.
Cogidos de la mano corrieron hacia el bosque.
-Vienes tarde este año ...-
-Si pero estoy muy contento porque traigo un color nuevo. ¿Traes los pinceles? -
-¡Claro que si! -contestó orgulloso el niño. -¿Y cuál es este color? -
-Traigo los de siempre pero he añadido el morado, ¿empezamos? -
Hoja a hoja, comenzaron a teñir los árboles del bosque que aún verdecía. Jan le ayudaba contento, pero por cada hoja que él pintaba de marrón, pasaba el otoño y la teñía de morado dejando a su paso un paisaje muy diferente a los de los últimos años.
Cuando acabaron subieron arriba de la colina más alto para observar el paisaje satisfechos del trabajo realizado.
-¿Qué te parece? - preguntó el otoño.
-¿Quieres que te diga la verdad? Pienso que antes era más bonito ...-
-¿Antes? - Dijo sorprendido el otoño. -Pero si el color marrón no le gusta a nadie ...-
-A mí me gusta, y pensaba que a ti también ...-
Después de unos minutos de silencio, el otoño se levantó y salió de un salto. Al cabo de unas horas el bosque lucía con sus bonitos tonos de marrón y ocre de cada año borrando del todo el color morado que había traído nuevo aquel año.
Jan fue a encontrarlo enseguida.
-¿Cómo es que has cambiado de opinión? -
-Me has hecho ver que cambiando lo que nos rodea no hace que nos sintamos mejor. Estaba equivocado pensando que si cambiaba el color del otoño sería más feliz. Me hace feliz venir cada año y ver cómo te diviertes mientras pintamos las hojas. Verte triste no me gusta. Vengo aquí para disfrutar de tu amistad y compartir la felicidad, tenga el color que tenga.











dimarts, 4 de setembre del 2012

El conte de la Kidi: "El poble de colors"/ El cuento de Kidi: "El pueblo de colores"

Ja ha arribat el mes de Setembre i amb ell una nova aventura de la Kidi de la revista Kids

EL POBLE DE COLORS

Després de viatjar pel mar dies i dies, vaig arribar a un poblet molt especial. Em vaig acomiadar dels cavallets i vaig anar a veure qui vivia dins les cases de colors. No n'hi havia cap d'igual. Blava, verda, rosa, vermella... totes tenien un color diferent i el més sorprenent de tot, és que els habitants de les cases vestien amb teles dels mateix to.
-Bon dia!- vaig dir dirigint-me a una nena amb un vestit taronja.
-Bon dia, benvinguda al poble Colorí.-
-Sóc la Kidi, viatjo a diferents indrets per aprendre jocs i tradicions.-
-Que bé! Estàs de sort! Avui és l'últim dia abans de tornar a l'escola i celebrem una gran festa... Jugarem al joc del “fantasma”, vindran els Gegants i capgrossos, hi ha un espectacle de titelles i una gran orquestra ens farà dansar tota la tarda.-
No m'ho podia creure, sense quasi adonar-me'n un centenar de nens i nenes van sortir a rebre unes figures molt altes que anaven per parelles dansant al ritme d'uns musics que els acompanyaven: eren els Gegants. També els seguien uns homenets amb uns caps enormes.
Era un espectacle fantàstic i els colors de la roba i les cases eren espectaculars.
Quan van acabar de desfilar, van muntar un teatre petit i amb titelles van representar el conte de “La Caputxeta”.
La nena del vestit taronja, em va acompanyar tota l'estona, vam anar a trobar a la del vestit rosa, la del vestit blau i la del vestit groc, i també ens vam ajuntar amb el nen de color morat, el de color vermell, el de color verd i el de color blau.
-Vine Kidi, que jugarem al joc del “fantasma”!- digué la nena de groc.
-No sé com es juga a aquest joc...-
-Mira, els nens agafaran aquest llençol per les quatre puntes i l'aixecaran. Nosaltres ens posarem en fila i quan ens donin la senyal, començarem a passar per sota. Quan sentim que diuen: “s'apropa el fantasma”, haurem de córrer molt de pressa perquè quan diguin “fantasma”, baixaran el llençol quedarem atrapades i haurem perdut.-
-Que divertit!- vaig dir.
Vam jugar una llarga estona fins que va començar a sonar la música de l'orquestra Tricolor. Jugant i ballant vaig passar aquell fantàstic dia de festa. Quan es va acabar, em van regalar una motxilla plena de quaderns i llapis de colors. Molt agraïda em vaig acomiadar, però amb l'expressió de les seves cares vaig notar que alguna cosa passava.
-No pots marxar Kidi, t'hem regalat això perquè demà és el primer dia d'escola i has d'estar preparada.-
-...Però jo..., no...-
-Tothom que participa a la festa ha d'anar a l'escola, l'endemà.-
No m'ho podia creure, però així va ser. Em vaig quedar i vaig tenir el meu primer dia d'escola...
En la meva pròxima aventura us explicaré com vaig aconseguir marxar del Poble de Colors.


Ya ha llegado el mes de Septiembre y con él una nueva aventura de Kidi de la revista Kids:

EL PUEBLO DE COLORES
Después de viajar por el mar días y días, llegué a un pueblecito muy especial. Me despedí de los caballitos y fui a ver quién vivía dentro de las casas de colores. No había ninguna igual. Azul, verde, rosa, roja... todas tenían un color diferente y lo más sorprendente de todo, es que los habitantes de las casas vestían con telas del mismo tono.
-¡Buenos días!- Dije dirigiéndome a una niña con un vestido naranja.
-Buenos días, bienvenida al pueblo Colorín. -
-Soy Kidi, viajo a diferentes lugares para aprender juegos y tradiciones. -
-¡Qué bien! ¡Estás de suerte! Hoy es el último día antes de volver a la escuela y celebramos una gran fiesta... Jugaremos al juego del "fantasma", vendrán los Gigantes y cabezudos, hay un espectáculo de títeres y una gran orquesta nos hará bailar toda la tarde. -
No me lo podía creer, sin casi darme cuenta, un centenar de niños y niñas salieron a recibir unas figuras muy altas que iban por parejas danzando al ritmo de unos músicos que los acompañaban: eran los Gigantes. También les seguían unos hombrecillos con unas cabezas enormes.
Era un espectáculo fantástico y los colores de la ropa y las casas eran espectaculares.
Cuando terminaron de desfilar, montaron un teatro pequeño y con títeres representaron el cuento de "Caperucita".
La niña del vestido naranja, me acompañó todo el tiempo, fuimos a encontrar a la del vestido rosa, la del vestido azul y la del vestido amarillo, y también nos juntamos con el niño de color morado, el de color rojo , el de color verde y el azul.
-¡Ven Kidi jugaremos al juego del "fantasma"! - Dijo la niña de amarillo.
-No sé cómo se juega a este juego... -
-Mira, los niños cogerán este sábana por las cuatro puntas y la levantarán. Nosotros nos pondremos en fila y cuando nos den la señal, empezaremos a pasar por debajo. Cuando oigamos que dicen: "se acerca el fantasma", tendremos que correr muy deprisa porque cuando digan "fantasma", bajarán la sábana quedaremos atrapadas y habremos perdido. -
-¡Qué divertido! - Dije.
Jugamos un largo rato hasta que empezó a sonar la música de la orquesta Tricolor. Jugando y bailando pasé aquel fantástico día de fiesta. Cuando se acabó me regalaron una mochila llena de cuadernos y lápices de colores. Muy agradecida me despedí, pero con la expresión de sus caras noté que algo pasaba.
-No puedes irte Kidi, te hemos regalado esto porque mañana es el primer día de escuela y tienes que estar preparada. -
-... Pero yo..., no... -
-Todos los que participan en la fiesta tienen que ir a la escuela al día siguiente. -
 No me lo podía creer, pero así fue. Me quedé y tuve mi primer día de escuela ...
En mi próxima aventura os explicaré cómo conseguí irme del Pueblo de Colores.