Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carnaval. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carnaval. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de febrer del 2015

Més aventures de la Kidi i la Kira/ Más aventuras de Kidi y Kira

LA DISFRESSA
Havíem rebut una invitació per anar al ball de màscares que organitzava cada any el Rei Carnestoltes al seu palau. La Kira ja preparava la seva disfressa mentre que jo no parava de donar voltes i voltes pensant de què em podia disfressar.
-De què aniràs disfressada Kira?-
-És una sorpresa Kidi, ja ho veuràs!-
No era el primer cop que em convidaven a una festa de disfresses, però aquest cop l’amfitrió era el Rei Carnestoltes i això em posava molt nerviosa. De ben segur que tothom portaria uns vestits i unes màscares molt elaborades. No tenia temps per perdre i ja que la Kira no em volia ajudar vaig decidir elaborar una disfressa de princesa amb una màscara adient plena de pedretes brillants amb molts llaços i teles brillants.
Després de molta estona treballant, el vestit ja estava llest, així que me’l vaig emprovar.
-Tornem la meva disfressa!- Va cridar la Kira en veure’m.
-Però què dius? Porto tot el dia treballant...-
-Si clar, i faràs en un dia el que jo porto fent tota la setmana no?-
No entenia res, la Kira semblava molt enfadada i convençuda que aquella disfressa era la seva. Però com podia ser?
-Has mirat bé a dins la teva bossa o a dins del globus ?-
La Kira va començar a regirar-ho tot i el vestit no apareixia, llavors va ser quan vam sentir un sorollet que venia de darrera el cistell del globus. Vam mirar i...
-Però què hi fas tu aquí, i amb el meu vestit?- digué enfadada la Kira.
Era el Rei Carnestoltes que intentava emportar-se d’amagat aquella disfressa de princesa que havia fet la Kira amb tanta cura.
-No t’enfadis, no et volia deixar sense disfressa i t’he portat aquesta altra de pirata.  Li havia comprat a la meva filla i una estona abans de donar-li he escoltat què deia que volia anar disfressada de princesa. Com us podeu imaginar no he parat de buscar fins que us he trobat. Si us plau me l’has de canviar.-
- No te la canviaré! Em fa molta il·lusió anar disfressada amb aquest vestit que tant d’esforç m’ha costat fer.- digué la Kira.
- Ja us la canvio jo – vaig dir- ja m’he disfressat altres cops de Pirata i és molt divertit. –
Més tard amb les disfresses i màscares posades vam anar a la festa on vam ballar sense parar. La filla del Rei Carnestoltes estava feliç amb el regal del seu pare. Ens vam fer amigues seves, sobretot amb la Kira ja que portaven un vestit pràcticament igual. Sense saber-ho havíem agafat la mateixa revista per trobar una disfressa i havíem mirat la mateixa fotografia per fer-la, per això ens van quedar tant iguals. Però el més important d’aquesta història és que disfressades de princesa, de pirata o de qualsevol altra cosa, ens ho vam passar d’allò més bé.



  
EL DISFRAZ
Habíamos recibido una invitación para ir al baile de máscaras que organizaba cada año el Rey del Carnaval en su palacio. Kira ya preparaba su disfraz mientras que yo no paraba de dar vueltas y vueltas pensando de qué me podía disfrazar.
-¿De qué irás disfrazada Kira? -
-¡Es una sorpresa Kidi, ya verás! -
No era la primera vez que me invitaban a una fiesta de disfraces, pero esta vez el anfitrión era el Rey del Carnaval y eso me ponía muy nerviosa. Seguro que todo el mundo llevaría unos trajes y unas máscaras muy elaboradas. No tenía tiempo que perder y ya que Kira no me quería ayudar decidí elaborar un disfraz de princesa con una máscara adecuada llena de piedrecitas brillantes con muchos lazos y telas brillantes.
Después de mucho rato trabajando, el vestido ya estaba listo, así que me lo probé.
-¡Devuélveme  mi disfraz! - Gritço Kira al verme.
-¿Pero qué dices? Llevo todo el día trabajando...-
-Si claro, y harás en un día lo que yo llevo haciendo toda la semana ,¿no? -
No entendía nada, Kira parecía muy enfadada y convencida de que ese disfraz era el suyo. Pero, ¿como podía ser?
-¿Has mirado bien dentro de tu bolso o dentro del globo? -
Kira comenzó a revolver todo y el vestido no aparecía, entonces fue cuando oímos un ruidito que venía de detrás del cesto del globo. Miramos y ...
-Pero, ¿qué haces tú aquí y con mi vestido? - Dijo enfadada Kira.
Era el Rey del Carnaval que intentaba llevarse a escondidas ese disfraz de princesa que había hecho  Kira con tanto cuidado.
-No te enfades, no te quería dejar sin disfraz y te he traído éste otro de pirata. Se lo había comprado a mi hija y un rato antes de dárselo he escuchado que decía que quería ir disfrazada de princesa. Como os podéis imaginar no he parado de buscar hasta que os he encontrado. Por favor me la tienes  que cambiar.-
-¡ No te lo voy a cambiar! ¡Me hace mucha ilusión ir disfrazada con este vestido que tanto esfuerzo me ha costado de hacer.- dijo Kira.
- Ya os lo cambio yo - dije- ya me he disfrazado otras veces de pirata y es muy divertido. -
Más tarde con los disfraces y máscaras puestos fuimos a la fiesta donde bailamos sin parar. La hija del Rey del Carnaval estaba feliz con el regalo de su padre. Nos hicimos amigas suyas, sobre todo con Kira ya que llevaban un vestido prácticamente igual. Sin saberlo habíamos cogido la misma revista para encontrar un disfraz y habíamos mirado la misma fotografía para hacerla, por eso nos quedaron tan iguales. Pero lo más importante de esta historia es que disfrazadas de princesa, de pirata o de cualquier otra cosa, nos lo pasamos en grande.



dimarts, 29 de gener del 2013

Les aventures de la Kidi: "La festa de disfresses"/ Las aventuras de Kidi: "La fiesta de disfraces"

Una nova aventura de la Kidi de la revista Kids, ens porta a una festa de disfresses per celebrar el Carnestoltes.

LA FESTA DE DISFRESSES
Anava de camí al meu pròxim destí quan va aparèixer un colom blanc:
-Bon dia tinguis!- digué. -Ets la Kidi, oi?-
-Si- vaig contestar.
-Et porto aquesta carta... Adéu!- va dir entregant-me un sobre. Tot seguit, va desaparèixer.
Una mica sorpresa per la rapidesa del fet, vaig obrir la carta que deia:
Benvolguda Kidi, et convidem a la nostra festa de disfresses.
No hi faltis! I no oblidis venir disfressada!
Rep una cordial salutació de les teves amigues Midi i Lili.”
Una festa de disfresses! No podia perdre temps, la festa començava en unes hores i encara no tenia res per posar-me. Vaig buscar dins la meva bossa màgica: “Una càmera de fotografiar..., no això no. Un mocador negre... si això em pot servir. Unes botes d'aigua, un cinturó... A veure si trobo aquell pedaç per poder-me'l posar per tapar l'ull... Perfecte, ja el tinc!”.
I així, disfressada de pirata, vaig aparèixer a la festa de la Midi i la Lili. Una anava vestida d'àngel i l'altra de dimoni. Es van posar molt contentes quan em van veure i cridant a la resta de convidats, van dir: “Que comenci la festa!”
Els musics van començar a tocar i vam ballar durant una llarga estona. Quan van fer un descans, la Midi va proposar un joc.
-Jugarem a “Terra, mar i aire!”-
Va dibuixar un línia al terra. A un costat hi va escriure una “m”, a l'altre una “t” i a sobre la ratlla una “a”. Es tractava d'anar saltant d'un costat a l'altre segons anés cridant “Terra, mar o aire” cada cop més ràpid i sense cap ordre. Qui s'equivocava perdia. Era un joc molt divertit, però com que tinc les potetes tan curtes sempre tardava més a saltar que els altres i m'eliminaven de seguida. Després de jugar una estona, sense aconseguir guanyar ni un sol cop, els musics van tornar del seu descans i la música va tornar a sonar. Vam ballar una bona estona més fins que es va fer de nit.
-Queda't a dormir a casa meva avui, Kidi!- digué la Lili.
-Moltes gràcies, estic massa cansada per anar a cap lloc, demà ja continuaré els meus viatges. Bona nit!-


Una nueva aventura de Kidi de la revista Kids, nos trae una fiesta de disfraces para celebrar el Carnaval.
LA FIESTA DE DISFRACES
Iba de camino a mi próximo destino cuando apareció una paloma blanca:
-¡Buenos días tengas! - Dijo. -Eres Kidi, ¿verdad? -
-Si- contesté.
-Te traigo esta carta ... ¡Adiós! - Dijo entregándome un sobre. Acto seguido, desapareció.
Algo sorprendida por la rapidez del hecho, abrí la carta que decía:
"Querida Kidi, te invitamos a nuestra fiesta de disfraces.
¡No faltes! ¡Y no olvides venir disfrazada!
Recibe un cordial saludo de tus amigas Midi y Lili."
¡Una fiesta de disfraces! No podía perder tiempo, la fiesta comenzaba en unas horas y todavía no tenía nada para ponerme. Busqué en mi bolso mágico: "Una cámara de fotografiar..., no eso no. Un pañuelo negro... si esto me puede servir. Unas botas de agua, un cinturón... A ver si encuentro ese parche para poderme tapar el ojo... ¡Perfecto, ya lo tengo! ".
Y así, disfrazada de pirata, aparecí en la fiesta de Midi y Lili. Una iba vestida de ángel y la otra de demonio. Se pusieron muy contentas cuando me vieron y llamando al resto de invitados, dijeron: “¡Que empiece la fiesta!”
Los músicos empezaron a tocar y bailamos durante un largo rato. Cuando hicieron un descanso, Midi propuso un juego.
-¡Jugaremos a "Tierra, mar y aire!" -
Dibujó una línea en el suelo. A un lado escribió una "m", al otro una "t" y sobre la raya una "a". Se trataba de ir saltando de un lado a otro según fuese gritando "Tierra, mar o aire" cada vez más rápido y sin ningún orden. Quien se equivocaba perdía. Era un juego muy divertido, pero como tengo las patitas tan cortas siempre tardaba más en saltar que los demás y me eliminaban enseguida. Después de jugar un rato, sin lograr ganar ni una sola vez, los músicos volvieron de su descanso y la música volvió a sonar. Bailamos un buen rato más hasta que se hizo de noche.
-¡Quédate a dormir en mi casa hoy, Kidi! - Dijo Lili.
-Muchas gracias, estoy demasiado cansada para ir a ningún sitio, mañana ya continuaré mis viajes. ¡Buenas noches! -

divendres, 10 de febrer del 2012

Endevinalles de Carnaval/ Adivinanzas de carnaval

S'acosta el Carnaval i potser encara no sabeu de què us voleu disfressar. Per donar-vos una idea us deixo dos endevinalles. Podeu descobrir la solució amb el dibuix.


1. Amb les sabates com barques                     2. Amb llargs vestits
    i la cara empastifada,                                    de seda i gasa
    soc el que fa riure                                         m'imiten les nenes
    a tota la mainada.                                        quan es disfressen



Se acerca Carnaval y quizás no sabéis de que disfrazaros. Para daros una idea os dejo dos adivinanzas. Podéis descubrir la solución con el dibujo.

1.Con zapatos como barcos                               2. Con largos vestidos
   y la cara embadurnada                                         de sedas y gasas
   soy el que hace reír                                              me imitan las niñas
   a toda la chiquillada.                                             cuando se disfrazan.


dijous, 2 de febrer del 2012

El conte de la Kidi de Febrer/ El cuento de Kidi de Febrero

Aquest mes la Kidi de la revista Kids ens porta fred i gresca a la vegada:

ELS INDIS QUE NO EREN INDIS
Des del cel es veien unes rodones a terra que no encertava a saber què eren. Tot seguia igual de glaçat i blanc. Feia molt de fred però m'hi vaig acostar... Eren uns iglús (segons em van explicar més tard). Tot estava en silenci i vaig decidir entrar en un d'ells. No s'hi estava gens malament la temperatura era molt bona allà dins. Portava dies passant fred i allò era molt confortable, així que ajaguda a sobre d'unes pells, em vaig adormir.
Més tard un gran xivarri em va despertar. Quan vaig sortir vaig veure un grup considerable de gent amb unes plomes al cap corrent amunt i avall.
-Hola!- vaig cridar. Però feien tant d'escàndol que no es van adonar de la meva presència.
-Hola sóc la Kidi!- vaig tornar a dir acostant-m'hi.
Aquest cop un dels més petits em va veure i una mica espantat va córrer a amagar-se darrera d'un dels grans que em va venir a trobar.
-Benvinguda al poblat dels indis- em digué.
-Molt bon dia, sóc la Kidi... Indis dieu?- no n'havia vist mai cap però segons m'havien explicat, les tribus d'indis no vivien enmig del glaç.
-Si, és un joc que juguem sempre en aquesta època de l'any. Ens posem unes plomes al cap i amb les mans agafem pintura de colors diferents.Que vols jugar?-
Com molt bé sabeu vaig acceptar sense problemes, em van posar una cinta amb un parell de plomes al cap i vam començar a jugar.
Ens vam dispersar pel voltant dels iglús i saltant i ballant, cantaven:
Som els indis de la Sibèria
pintem cares i esquenes,
corre, salta, fuig d'aquí
o et pinto sense fi.
Un dels indis deia una part del cos i tots havien de córrer a pintar-la al company que tenien més aprop. En un moment vam quedar tots ben acolorits, fins i tot el glaç va perdre la seva blancor.
Després em van explicar que tot allò ho feien per celebrar el Carnestoltes. Amb el fred no podien disfressar-se de masses coses i havien decidit posar-se unes plomes com les dels indis i sentir-se com a tals per un dia. Per aquest motiu feien danses i es pintaven la cara tot jugant.
Finalitzat el joc, em van convidar en un dels seus iglús a menjar una sopa de peix, per entrar en calor.
Quan em vaig acomiadar a l'endemà, no hi havia ni rastre d'aquells indis que em van rebre, s'havien convertit tots en uns amables esquimals.
Fins la pròxima aventura. 

Il·lustració. Cristina de Arcos
Este mes Kidi de la revista Kids nos trae frío y jaleo:
LOS INDIOS QUE NO ERAN INDIOS
Desde el cielo se veían unas redondas en el suelo que no acertaba a saber qué eran. Todo seguía igual de helado y blanco. Hacía mucho frío pero me acerqué... Eran unos iglúes (según me contaron más tarde). Todo estaba en silencio y decidí entrar en uno de ellos. No se estaba nada mal la temperatura era muy buena ahí dentro. Llevaba días pasando frío y aquello era muy confortable, así que tumbada encima de unas pieles, me dormí.
Más tarde un gran alboroto me despertó. Cuando salí vi un grupo considerable de gente con unas plumas en la cabeza corriendo arriba y abajo.
-¡Hola!- Grité. Pero hacían tanto escándalo que no se dieron cuenta de mi presencia.
-¡Hola soy Kidi!- Dije otra vez acercándome.
Esta vez uno de los más pequeños me vio y algo asustado corrió a esconderse detrás de uno de los mayores que me vino hacia mí.
-Bienvenida al poblado de los indios- me dijo.
-Muy buenos días, soy Kidi ... ¿Indios decís? - No había visto nunca ninguno pero según me habían explicado, las tribus de indios no vivían en medio del hielo.
-Sí, es un juego que jugamos siempre en esta época del año. Nos ponemos unas plumas en la cabeza y con las manos cogemos pinturas de colores diferentes.
¿Quieres jugar? -
Como muy bien sabéis acepté sin problemas, me pusieron una cinta con un par de plumas en la cabeza y empezamos a jugar.
Nos dispersaron por los alrededores de los iglúes y saltando y bailando, cantaban:
Somos los indios de la Siberia
pintamos caras y espaldas,
corre, salta, huye de aquí
o te pintaré sin fin.

Uno de los indios decía una parte del cuerpo y todos tenían que correr a pintarla al compañero que tenían más cerca. En un momento quedamos todos bien coloreados, incluso el hielo perdió su blancura.
Después me explicaron que todo aquello lo hacían para celebrar el Carnaval. Con el frío no podían disfrazarse de demasiadas cosas y habían decidido ponerse unas plumas como las de los indios y sentirse como tales por un día. Por este motivo hacían danzas y se pintaban la cara jugando.
Finalizado el juego, me invitaron a uno de sus iglúes a comer una sopa de pescado, para entrar en calor.
Cuando me despedí al día siguiente, no había ni rastro de aquellos indios que me recibieron, se habían convertido todos en unos amables esquimales.
Hasta la próxima aventura.





dijous, 24 de febrer del 2011

En Joan no troba la seva disfressa/Juan no encuentra su disfraz

    Hola a tots! Avui us porto a un amic que ha vingut a passar un dies amb tots nosaltres: el Rei Carnestoltes! Ens porta un conte que segur, us agradarà molt, pareu atenció, es titula "En Joan no troba la seva disfressa"
    Havia arribat el gran dia! Grans i petis es preparaven per sortir al carrer amb les seves disfresses i màscares.
  -Joan, que no vens?- cridaven des del carrer els seus amics. 
  Pobre Joan, per més que busqués no trobava la seva disfressa. Feia ja uns dies que l'havia anat a comprar a la botiga i estava segur que la seva mare li havia guardat a l'armari, però ara no hi era. En el seu lloc hi havia una nota que deia:
  "Si no em demanes perdó, no et podràs disfressar. La Bruixa del Carnestoltes."     En Joan no sabia perquè li havia de demanar perdó, i no ho va voler fer. 
   -Au va Joan! Baixa d'una vegada!-
   Però en Joan, no responia, seguia buscant amb l'esperança que aquella nota fos fruit de la seva imaginació. De sobte una explosió va fer aparèixer a la bruixa davant seu.
   -Demane'm perdó per haver-te rigut de la meva disfressa o no et tornaré la teva-
   -Perdona bruixa, no ho volia fer.-
   Acceptant les disculpes li va tornar la disfressa de Pirata. Se la va posar a corre cuita i va sortir corrent escales avall. Mentre corria, va sentir uns crits que li deien:
    -La pròxima vegada que vegis una disfressa de bruixa i et riguis de totes les bruixes diguen que són lletges, no seré tan bona i et faré sortir una berruga al nas.!-
   O sigui que ja ho sabeu, si voleu passar un bon Carnestoltes, no us rieu de les bruixes, no se sap mai si en tens alguna al costat que et pot escoltar.

   Hola a todos! Hoy os traigo a un amigo que ha venido a pasar unos días con todos nosotros: el Rei del Carnaval! Nos trae un cuento que seguro os gustara. Prestad atención, se titula "Juan no encuentra su disfraz"
   Había llegado el gran día! Grandes y pequeños se preparaban para salir a la calle con sus disfraces y máscaras.
  -Juan, no vienes? - Gritaban desde la calle sus amigos.
   Pobre Juan, por más que buscara no encontraba su disfraz. Hacía ya unos días que la había ido a comprar y estaba seguro que su madre la había guardado en el armario, pero ahora no estaba. En su lugar había una nota que decía:
 
"Si no me pides perdón, no te podrás disfrazar. La Bruja del Carnaval." Juan no sabía porque le tenía que pedir perdón, y no lo quiso hacer.
  
-Vamos Juan! Baja de una vez! -
 
Pero Juan, no respondía, seguía buscando esperando que esa nota sólo era fruto de su imaginación. De pronto una explosión hizo aparecer a la bruja ante él.
  -Pídeme perdón por haberte reído de mi disfraz o no te devolveré el tuyo-       
  -Perdona bruja, no lo quería hacer .-
    Aceptando las disculpas le devolvió el disfraz de Pirata. Se lo puso a toda prisa y salió corriendo escaleras abajo. Mientras corría, oyó unos gritos que le decían:
   -La próxima vez que veas un disfraz de bruja y te rías de todas las brujas diciendo que son feas, no seré tan buena y te haré salir una verruga en la nariz.! -

   O sea que ya lo sabéis, si queréis pasar un buen Carnaval, no os riais de las brujas, nunca se sabe si tienes alguna al lado que te pueda oir.