Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aventura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aventura. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de juny del 2020

Les aventures del Cargol Nico "L' Art de la Gran Dama"/Las aventuras de Nico el Caracol "El Arte de la Gran Dama"

El matí era fred, però això no va impedir que en Nico i la Maria comencessin la seva aventura endinsant-se en aquell bosc ple de misteris.

Emocionats però alhora una mica neguitosos pels perills que podien trobar, feien camí un al costat de l'altre sense dir ni una sola paraula. De fet, pràcticament eren dos desconeguts.

Quan ja portaven més d'una hora sense conversar, en Nico es va decidir i va començar a fer-li una pregunta a la Maria.

-Perquè estaves allà dins servint aquella beguda si no et feia feliç? Em costa una mica d'entendre...-

La Marieta es va quedar pensant uns segons i li contestà:

-Doncs la veritat és que no m'havia plantejat que podia marxar d'allà fins que vas arribar ahir a la nit. La costum i la comoditat suposo... Tu sempre has volgut fer aquest viatge? I tot sol?-

-Sempre he estat buscant un lloc on poder-me sentir millor.  Els meus germans no han tingut mai aquesta inquietud i per aquest motiu vaig decidir fer aquest viatge... M'escoltes? Què et passa?- Preguntà en Nico veient que la Marieta estava embadalida mirant uns "filets" brillants que penjaven d'una branca.

-Has vist quina meravella? Què deu ser això tan bonic?-

En Nico li va dir que no havia vist mai una obra d'art com aquella. Realment era preciós, però la seva intuïció li deia que no s'hi havien d'acostar.

La Marieta enlluernada per aquells brillants va anar a veure si eren igual de bonics vistos més aprop.

-Maria, crec que no hauriem de perdre el temps amb això, si ningú s'hi para deu ser per algun motiu.-

Però semblava que no el sentís i seguia avançant... Ja estava a punt de posar la seva poteta a sobre d'aquella meravella, quan de sobte una mosca hi va xocar quedant atrapada a la xarxa de diamants. Per més que volia sortir d'allà més enganxada quedava. Va ser llavors quan va aparèixer la Gran Dama i se la va menjar devant la mirada atònita de la Maria i en Nico

Tots dos es van quedar perplexos  i no van dubtar ni un segon en fugir d'allà ràpidament.

Passada una estona, ja més tranguil, el Cargol li va dir a la Maria:

-Has d'anar més en compte i a partir d'ara farem cas de la meva intuïció que pel que hem pogut observar no s'equivocava.-

-I què és això de la intuïció?- preguntà la Marieta.

-La intuïció és una veueta que escoltes que et surt de dins i que sap el que es millor per a tu en cada moment.-

La Marieta no entenia molt bé això de la veueta que explicava en Nico,  però després de l'ensurt que s'havia emportat va saber que li havien de fer cas.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".



La mañana era fría, pero eso no impidió que Nico y María empezaran su aventura adentrándose en aquel bosque lleno de misterios.

Emocionados pero a la vez un poco nerviosos por los peligros que podían encontrar, caminaban uno al lado del otro sin decir una palabra. De hecho, prácticamente eran dos desconocidos.

Cuando ya llevaban más de una hora sin conversar, Nico se decidió y empezó a preguntar a María.

-¿ Por qué estabas allí dentro sirviendo esa bebida si no te hacía feliz? Me cuesta un poco de entender...-

La Mariquita se quedó pensando unos segundos y le contestó:

-Pues la verdad es que no me había planteado que podía irme de allí hasta que llegaste ayer por la noche. La costumbre y la comodidad supongo... ¿Tu siempre ha querido hacer este viaje?-

-Siempre he estado buscando un lugar donde poder sentirme mejor. Mis hermanos nunca han tenido esta inquietud y por este motivo decidí hacer este viaje... ¿Me oyes? ¿Qué te pasa?- Preguntó Nico viendo que la Mariquita estaba embobada mirando unos "hilillos" brillantes que colgaban de una rama.

-¿Has viso que maravilla? ¿Qué debe ser esto tan bonito?-

Nico le dijo que había visto nunca una obra de arte como aquella. Realmente era precioso, pero su intuición le decía que no se tenían que acercar.

La Mariquita deslumbrad por aquellos brillantes fue a ver si eran igual de bellos vistos más de cerca.

-María, creo que no deberíamos perder el tiempo con esto, si nadie se para debe ser por algún motivo.

Pero parecía que no lo escuchara y seguía avanzando... Ya estaba a punto de poner su patita encima de aquella maravilla, cuando de repente una mosca chocó quedando atrapada en la red de brillantes. Por más que quería salir de allí más se quedaba enganchada. Fue entonces cuando apareció la Gran Dama y se la comió delante de la mirada atónita de María y Nico.
 
Los dos quedaron perplejos y no dudaron ni un segundo en huir rápidamente de allí.

Pasado un rato, ya más calmado, el Caracol le dijo a María:

-Tienes que ir con más cuidado y a partir de ahora haremos caso a mi intuición que por lo que hemos podido observar no se equivocaba.-

-¿ Y que es esto de la intuición?- preguntó la Mariquita.

-La intuición es una vocecita que escuchas, que te sale de dentro y que sabe lo que es mejor para tí en cada momento.-

La Mariquita no entendía muy bien esto de la vocecita que explicaba Nico, pero después del susto que se había llevado supo que tenían que hacerle caso.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".



dimecres, 5 de novembre del 2014

Noves aventures de la Kidi i la Kira/ Nuevas aventuras de Kidi y Kira

L'APRENENT DE BRUIXOT
La Kira escrivia alguna de les les seves històries mentre jo teixia una bufanda quan vam sentir un soroll estrepitós que venia d'una casa que teníem just a sota. Vam aterrar de seguida i en un tres i no res trucàvem a la seva porta.
Ens va obrir un jove amb la cara i el vestit bruts de fum i una mica despentinat.
-Hola som la Kidi i la Kira, passàvem per aquí i hem sentit un soroll molt fort que venia de casa teva. Semblava una explosió. Que estàs bé?-
-Si, si no ha estat res... passeu, passeu, sigueu benvingudes.-
-Com et dius?- preguntà la Kira.
-Em dic Eric. Estic preparant-me pels exàmens de l'acadèmia de bruixeria i hi ha un conjur que em costa una mica. Sento haver-vos espantat, d'on veniu?-
-Fa molt temps que anem amunt i avall buscant històries fantàstiques per escriure un llibre i jocs nous i divertits.-
-Que bé! Potser ens podrem ajudar mútuament! Sé un joc molt divertit però necessitem ser més. Si una de vosaltres o les dues m'ho permeteu prepararé un conjur on sortiran diferents dobles de cada una i aleshores com que serem més us puc explicar com és el joc i jugar una estona. Què us sembla?-
-Vols dir que faràs aparèixer més “Kidis” i més “Kiras” per poder jugar?-
-Si- contestà l'Eric.
-Però això no és perillós?- vaig preguntar.
-No patiu, aquest conjur el domino força...-
La Kira i jo, no les teniem totes, però finalment vam accedir. El jove aprenent es va posar a preparar l'encanteri anant amunt i avall de la sala. Afegia diferents productes i aliments a una gran olla amb aigua que no parava de bullir. Quan va haver acabat, va agafar un cullerot i ens en va servir un plat a cada una.
-Preneu-vos-ho tot eh, que sinó no funciona.- Finalitzà l'Eric, orgullós d'haver fet una bon feina.
Li vam fer cas i en pocs segons, van aparèixer tres “Kidis” i tres “Kiras” més. Eren exactament iguals que nosaltres amb una petita diferència: el color dels seus ulls era el violeta.
-Bé doncs, ja podem començar a jugar, no us sembla? El joc es diu “El sabatot” . Ens posarem en una rotllana cantant una cançó mentre un va voltant amb una sabata i la posa darrere d'un de nosaltres. I quan diem, qui s'ha pixat al llit? El que té la sabata al darrere s'aixeca i persegueix al qui li ha posat. Si no l'atrapa, ell dona la volta a la rotllana.-
El joc era molt divertit i vam passar una bona estona.
-Eric, ens ho hem passat molt bé però ara hauríem d'anar marxant que es fa fosc i no m'agrada gaires viatjar de nit.- li vaig dir jo i les meves tres dobles.
De sobte es va posar molt nerviós, anant amunt i avall, mirant llibres i remenant papers.
-Què et passa?- preguntà la Kira i les seves dobles.
-Que no recordo on he posat el paper on hi havia anotat com desfer l'encanteri i si no el desfaig les vostres dobles us acompanyaran per sempre més.-
El vam ajudar a buscar-lo per tot arreu i finalment el vam trobar a sota del peu d'una de les dobles de la Kira, que l'intentava amagar per no desaparèixer. Ens va costar una mica treure-li però finalment ho van aconseguir. El jove aprenent de bruixot va preparà la poció màgica i tot va tornar a la normalitat.
-Moltes gràcies Eric que tinguis molta sort amb els exàmens. Ja veuràs com seràs un bon bruixot.- Vam dir acomiadant-nos.
I així va ser com vam conèixer un aprenent de bruixot que semblava una mica desendreçat però amb un gran cor, que ens va ensenyar un joc molt divertit i ens va donar una nova aventura que explicar.
 
EL APRENDIZ DE BRUJO
Kira escribía alguna de sus historias mientras yo tejía una bufanda cuando oímos un ruido estrepitoso que venía de una casa que teníamos justo debajo. Aterrizamos en seguida y en un santiamén llamábamos a su puerta.
Nos abrió un joven con la cara y el traje sucios de humo y un poco despeinado.
-Hola somos Kidi y Kira, pasábamos por aquí y hemos oído un ruido muy fuerte que venía de tu casa. Parecía una explosión. ¿Estás bien? -
-Si, si no ha sido nada ... pasad, pasad, bienvenidas seais.-
-¿Cómo te llamas? - Preguntó Kira.
-Me llamo Eric. Estoy preparándome para los exámenes de la academia de brujería y hay un conjuro que me cuesta un poco. Siento haberos asustado. ¿De donde venís? -
-Hace mucho tiempo que vamos por todas partes buscando historias fantásticas para escribir un libro y juegos nuevos y divertidos.-
-¡Que Bien! ¡Quizás nos podremos ayudar mutuamente! Sé un juego muy divertido pero necesitamos ser más. Si una de vosotras o las dos me lo permitís prepararé un conjuro donde saldrán diferentes dobles de cada una y entonces como seremos más os puedo explicar cómo es el juego y jugar un rato. ¿Qué os parece? -
-¿Quieres decir que van a aparecer más "Kidis" y más "Kiras" para poder jugar? -
-Si- Contestó Eric.
-¿Pero eso no es peligroso? - Pregunté.
-No sufráis, este conjuro lo domino bastante ...-
Kira y yo, no las teníamos todas, pero finalmente accedimos. El joven aprendiz se puso a preparar el hechizo yendo de arriba y abajo de la sala. Añadía diferentes productos y alimentos a una gran olla con agua que no paraba de hervir. Cuando hubo terminado, cogió un cucharón y nos sirvió un plato a cada una.
-Tomadlo todo ¿eh? que sino no funciona.- Finalizó Eric, orgulloso de haber hecho una buen trabajo.
Le hicimos caso y en pocos segundos, aparecieron tres "Kidis" y tres "Kiras" más. Eran exactamente iguales que nosotras con una pequeña diferencia: el color de sus ojos era el violeta.
-Bueno pues, ya podemos empezar a jugar, ¿no os parece? El juego se llama "El zapatón". Nos pondremos en un círculo cantando una canción mientras uno va alrededor con un zapato y lo pone detrás de uno de nosotros. Y cuando decimos, ¿quien se ha meado en la cama? El que tiene el zapato detrás se levanta y persigue al que se lo ha puesto. Si no lo atrapa, él da la vuelta al círculo-
El juego era muy divertido y pasamos un buen rato.
-Eric, nos lo hemos pasado muy bien pero ahora deberíamos irnos está oscureciendo y no me gusta mucho viajar de noche.- le dije yo y mis tres dobles.
De repente se puso muy nervioso, yendo arriba y abajo, mirando libros y removiendo papeles.
-¿Qué te pasa? - Preguntó Kira y sus dobles.
-Que no recuerdo dónde he puesto el papel donde había anotado como deshacer el hechizo y si no lo deshago vuestras dobles os acompañarán para siempre.-
Le ayudamos a buscarlo por todas partes y finalmente lo encontramos debajo del pie de una de las dobles de Kira, que lo intentaba esconder para no desaparecer. Nos costó un poco sacárselo pero finalmente lo conseguimos. El joven aprendiz de brujo preparó la poción mágica y todo volvió a la normalidad.
-Muchas gracias Eric que tengas mucha suerte con los exámenes. Ya verás como serás un buen brujo.- Dijimos despidiéndonos.
Y así fue como conocimos un aprendiz de brujo que parecía un poco desordenado, pero con un gran corazón, que nos enseñó un juego muy divertido y nos dio una nueva aventura que contar.

divendres, 3 d’octubre del 2014

L'aventura de tardor de la Kidi/ La aventura de otoño de Kidi

ELS TRES BOLETS

Després de viatjar durant molts dies sense tenir molt clar cap a on anar, vam veure un camí que ens va cridar l'atenció pel color vermellós de la terra.
Vam decidir seguir-lo per veure a on ens portava. No feia gaire que caminàvem i ja ens vam trobar el primer encreuament. Hi havia dos cartells, un que senyalava cap a la dreta i l'altre a l'esquerra. El primer portava cap a un poble anomenat “Terra-roja” i el segon cap a “Els Tres Bolets”.
La Kira va voler anar cap a aquest ultim i sense pensar-ho molt hi vaig accedir.
Portàvem hores i hores caminant per aquell camí que semblava no acabar mai. Vam decidir descansar una mica i allà mateix va aparèixer el primer bolet.
-Benvingudes, Kidi i Kira!- digué.
-Bon dia! Com saps els nostre noms?-preguntà la Kira.
-Sóc el Bolet que tot ho sap, us estava esperant. Si encerteu l'endevinalla que ara us diré podreu seguir el camí si no us haureu d'estar amb mi fins que s'acabi la tardor.-
-Però això no ens ho pots fer, tenim ganes d'arribar al poble dels “Tres Bolets”-
-No existeix tal poble, aquest és el camí dels Tres Bolets no el poble. Jo sóc el primer, contesteu l'endevinalla i podreu cercar el segon. Preparades?
Què és allò que xiula sense boca, corre sense peus, t'acaricia la cara i tu no la veus?-
-La sé, la sé!- cridà contenta la Kira. -El vent!-
-Molt bé doncs, tal i com us he promès podeu continuar el viatge. Molta sort!-
Vam continuar animades de saber que no ens seria difícil contestar les endevinalles que ens preguntarien els dos bolets que ens faltaven. Caminàvem atentes per trobar el segon.
-Benvingudes, Kidi i Kira!-
-Bon dia, tu també ho saps tot?- vaig preguntar.
-No, jo sóc el Bolet que tot ho busca. Heu de trobar pels voltant del camí un amic meu que s'amaga molt i molt bé. Es diu Camagroc. Si el trobeu podreu continuar.-
Aquest cop no es tractava de pensar en una resposta i la veritat ens va costar força de trobar en Camagroc, però després de buscar i remenar entre el sotabosc, el vam trobar.
-Molt bé!- digué el segon Bolet. -Ja podeu avançar fins al tercer Bolet. Molta sort!-
Després de dues hores de camí vam trobar-lo. Com els altres, ja ens esperava. Ens va assenyalar el final del camí. Hi havia dos bolets molt semblants i ens va preguntar quin dels dos era verinós. Si l'encertàvem seriem lliures sinó, hauríem de passar la tardor amb el tercer Bolet.
La Kira era una experta boletaire, però la semblança era tant gran, que dubtava molt a l'hora d'escollir. Finalment es va decidir per un.
-El de la dreta és el verinós.- Digué.
El tercer Bolet es va quedar callat uns segons. La impaciència de la Kira no podia més i digué:
-Va, diga'm si l'he encertat sis plau, diga'm-ho ja!-
-Estic molt sorprès, pocs han estat els que han passat les proves dels Tres Bolets, us felicito. Podeu continuar el vostre camí.
Al cap d'una estona lluny d'allà, li vaig preguntar a la Kira com havia sabut quin era el bolet verinós. Em va contestar que sense que s'adonés havia agafat el llibre màgic i havia escrit que sortien del camí sense problemes.
Una vegada més el llibre màgic ens havia ajudat a sortir d'un enrenou.

Fins la propera aventura!

LAS TRES SETAS
Después de viajar durante muchos días sin tener muy claro hacia dónde ir, vimos un camino que nos llamó la atención por el color rojizo de la tierra.
Decidimos seguirlo para ver dónde nos llevaba. No hacía mucho que caminábamos y ya nos encontramos el primer cruce. Había dos carteles, uno que señalaba hacia la derecha y otro a la izquierda. El primero llevaba hacia un pueblo llamado "Tierraroja" y el segundo hacia "Las Tres Setas".
La Kira quiso ir hacia este último y sin pensarlo mucho accedí.
Llevábamos horas y horas caminando por aquel camino que parecía no acabar nunca. Decidimos descansar un poco y allí mismo apareció la primera seta.
-¡Bienvenidas, Kidi y Kira! - Dijo.
-¡Buenos días! ¿Como sabes nuestros nombres? -Preguntó Kira.
Soy la Seta que todo lo sabe, os estaba esperando. Si aciertais la adivinanza que ahora os diré podréis seguir el camino si no tendréis que estar conmigo hasta que se acabe el otoño.-
-Pero eso no nos lo puedes hacer, tenemos ganas de llegar al pueblo de “LasTres Setas" -
No existe tal pueblo, este es el camino de las Tres Setas no el pueblo. Yo soy la primera, contestad la adivinanza y podréis buscar a la segunda. ¿Preparadas?
¿Qué es lo que silba sin boca, corre sin pies, te acaricia la cara y tú no la ves? -
-La sé, la sé! - Gritó contenta Kira. -¡El Viento! -
-¡Muy bien! Tal y como os he prometido podéis continuar el viaje. ¡Mucha suerte! -
Continuamos animadas, al saber que no nos sería difícil contestar las adivinanzas que nos preguntarían los dos setas que nos faltaban. Caminábamos atentas para encontrar la segunda.
-¡Bienvenidas, Kidi y Kira! -
-Buenos días. ¿Tú también lo sabes todo? - Pregunté.
-No, yo soy laSeta que todo lo busca. Debéis encontrar por los alrededores del camino a un amigo mío que se esconde muy bien. Se llama “Camagroc”. Si lo encontráis podréis continuar.-
Esta vez no se trataba de pensar en una respuesta y la verdad nos costó bastante encontrar el “Camagroc” , pero después de buscar y remover por todas partes lo encontramos.
-¡Muy bien! - Dijo la segunda Seta. Ya podéis avanzar hasta la tercera Seta. ¡Mucha suerte! -
Después de dos horas de camino la encontramos. Como las demás, ya nos esperaba. Nos señaló el final del camino. Había dos setas muy parecidas y nos preguntó cuál de los dos era venenosa. Si acertábamos seríamos libres sino, tendríamos que pasar el otoño con la tercer Seta.
Kira era una experta en setas, pero el parecido era tan grande, que dudaba mucho a la hora de escoger. Finalmente se decidió por una.
-La de la derecha es la venenosa- Dijo.
La tercera Seta se quedó callada unos segundos. La impaciencia de Kira no podía más y dijo:
-¡Venga, dime si he acertado por favor, dímelo ya! -
Estoy muy sorprendida, pocos han sido los que han pasado las pruebas de las Tres Setas, os felicito. Podéis continuar vuestro camino.
Al cabo de un rato lejos de allí, le pregunté a Kira como había sabido cuál era la seta venenosa. Me contestó que sin que se diera cuenta había cogido el libro mágico y había escrito que salían del camino sin problemas.
Una vez más el libro mágico nos había ayudado a salir de un problema.
¡Hasta la próxima aventura!

dimarts, 8 de juliol del 2014

Les aventures de la Kidi i la Kira: El dofí i la gavina/ Las aventuras de Kidi y Kira: El delfín y la gaviota

El dofí i la gavina
Vam viatjar amb el globus fins a una petita illa deshabitada.
La Kira tenia ganes de prendre el sol amb un banyador nou que havia creat amb el llibre màgic. Estirades sobre la sorra calenta, les onades anaven i venien portant-nos pedretes brillants. Pel cel hi volava una gavina que semblava inquieta.
-Gavinaaaaa.- Cridà la Kira.
La gavina en sentir-la es va apropar.
-Bon dia, benvingudes!-
-Per què sobrevoles el mar donant voltes per el mateix lloc? Què busques? Sembles nerviosa.-
-El meu amic, el dofí Martí, em va dir ahir que aquest matí jugaria amb mi a la pilota i encara no ha vingut. Em fa por que li hagi passat alguna cosa; sempre és molt puntual.-
-Si vols t'ajudem a buscar-lo, sóc molt bona nedadora- explicà la Kira.
-Moltes gràcies, a veure si tenim sort-
La Kira es va posar les seves ulleres de buceig, les aletes i sense pensar's-ho, es va tirar a l'aigua.
Al cap de força estona va sortir cansada i decepcionada:
-No el trobo, em sap greu gavina.-
-No pot ser. Has mirat a casa seva?-
-No. On és?-
-Allà a sota d'aquella roca, prop de les palmeres. Sempre descansa allà perquè diu que no hi fa tanta calor.-
-Me n'hi vaig doncs!-
Jo mentrestant m'anava neguitejant. Começava a preocupar-me que li hagués passat alguna cosa i la gavina no parava de donar voltes i cridar.
Finalment vam veure com venien tots dos amb un gran somriure a la cara.
-Què us fa tanta gràcia?- digué enfadada la gavina.
-He anat a buscar la pilota al racó dels mals endreços i buscant, buscant m'he quedat adormit.- Digué en Martí.- Després ha vingut la Kira i m'ha dit que m'estaves esperant i que estaves molt preocupada, per mi. No és que em faci gràcia que estiguessis preocupada, però em fa feliç perquè em demostra que m'aprecies de veritat. Moltes gràcies!-
En sentir aquestes paraules, la gavina, també va somriure i digué:
-Bé doncs. Juguem? Ara som quatre podem jugar tots, què us sembla?-
-I tant! Ens agrada molt jugar!-
I així va ser com vam passar el dia jugant a pilota, de la sorra a l'aigua, de l'aigua a la sorra, gaudint d'un estiu en la millor companyia.

Tornem al setembre!

El delfín y la gaviota
Viajamos con el globo hasta una pequeña isla deshabitada.
Kira tenía ganas de tomar el sol con un bañador nuevo que había creado con el libro mágico. Tumbadas sobre la arena caliente, las olas iban y venían acercándonos piedrecitas brillantes. Por el cielo volaba una gaviota que parecía inquieta.
-Gaviotaaaaa. - Gritó Kira.
La gaviota al oírla se acercó.
-Buenos días, bienvenidas! -
-¿Por qué sobrevuelas el mar dando vueltas en el mismo sitio? ¿Qué buscas? Pareces nerviosa. -
-Mi amigo, el delfín Martín, me dijo ayer que esta mañana jugaría conmigo a la pelota y aún no ha venido. Temo que le haya pasado algo; siempre es muy puntual. -
-Si quieres te ayudamos a buscarlo, soy muy buena nadadora-explicó Kira.
-Muchas gracias, a ver si tenemos suerte-
Kira se puso sus gafas de buceo, las aletas y sin pensar-lo, se tiró al agua.
Al cabo de bastante rato salió cansada y decepcionada:
-No lo encuentro, lo siento gaviota. -
-No puede ser. ¿Has mirado en su casa? -
-No. ¿Dónde está? -
-Allí, debajo de esa roca cerca de las palmeras. Siempre descansa allí porque dice que no hace tanto calor. -
-¡Me voy pues! -
Yo mientras tanto me iba inquietandor. Empezaba a preocuparme que le hubiera pasado algo y la gaviota no paraba de dar vueltas y gritar.
Finalmente vimos como venían ambos con una gran sonrisa en la cara.
-¿Qué os hace tanta gracia? - Dijo enfadada la gaviota.
-He ido a buscar la pelota en el rincón de los trastos y buscando, buscando me he quedado dormido. - Dijo Martín. - Después ha venido Kira y me ha dicho que me estabas esperando y que estabas muy preocupada por mí. No es que me haga gracia que estuvieras preocupada, pero me hace feliz porque me demuestra que me aprecias de verdad. ¡Muchas gracias! -
Al oír estas palabras, la gaviota, también sonrió y dijo:
-Bueno pues. ¿Jugamos? Ahora somos cuatro podemos jugar todos, ¿qué os parece? -
-¡Y tanto! ¡Nos gusta mucho jugar! -
Y así fue como pasamos el día jugando a la pelota, de la arena en el agua, del agua a la arena, disfrutando de un verano en la mejor compañía.
¡Volvemos en septiembre!

dilluns, 3 de febrer del 2014

Una nova aventura de la Kidi: "L'elefantet"/ Otra aventura de Kidi: "El elefantito"

L'ELEFANTET
El dia s'havia llevat esplèndid. El cel estava net de núvols però feia un fred de mil dimonis. La Kira i jo viatjàvem com sempre, buscant noves aventures. Feia dies que no veiem a ningú, semblava com si tots els habitants del planeta haguessin desaparegut. Fins i tot els arbres i les plantes semblaven adormits.
La Kira no parava de parlar:
- Crec que haurien d'abandonar aquest planeta i buscar-ne un de més viu. Si seguim així acabarem igual d'ensopides que tot el que ens envolta. Això és un avorriment...-
Després de fer el seu discurs es va aturar i va començar a buscar dins la motxilla.
- Què busques?-
- El llibre màgic! No el trobo. Que l'has vist?-
- Sabia que tard o d'hora el voldries utilitzar per divertir-te i l'he amagat en un lloc segur. M'havies promès que només el faríem servir en cas d'urgència...-
- Però això és un urgència! M'avorreixo infinitament!-
- Doncs hauràs de buscar una altra manera de divertir-te perquè no et penso dir on està.-
Tot dient això es van escoltar uns plors que venien de l'altre costat del camí. Ens vam mirar i vam córrer cap al lloc d'on provenien.
Era un elefantet que plorava desconsoladament:
- Què et passa que t'has fet mal?- preguntà la Kira.
- No, snifff, no m'he fet mal, sniff. M'he caigut del camió on viatjava però no m'he fet mal, sniff.-
- I per què plores?- vam dir alhora.
- Avui era el meu primer dia a l'espectacle del circ i no podré actuar, sniff.-
- Un circ, que divertit!- cridà la Kira. - I on està aquest circ?-
- Ara mateix ja deuen haver arribat al poble i deuen estar assajant per l'espectacle de la tarda, sniff, sniff. Però jo no hi ser anar, sóc molt petit i estic perdut, sniff, sniff-
- Tranquil t'acompanyarem, de ben segur que el trobem.- va dir la Kira.
Vaig agafar a la Kira del braç i la vaig allunyar una mica del lloc on plorava l'elefantet.
- Per què li dius això? No sabem on està aquest poble, potser triguem dies en trobar-lo.-
- Si fem servir el llibre...- digué amb una mirada múrria.- És per una bon causa, va Kidi, sis plau.-
- Està bé!- vaig dir traient el llibre d'on l'havia amagat. Vam escriure que ens mostrés el lloc on estava situat el circ, i en un tres i no res, va aparèixer davant els nostres ulls.
L'elefantet no s'ho podia creure.
- Moltes gràcies! Sou les meves fades? Veniu, veniu que us presentaré als meus amics.- digué nerviós.
- Tranquil, tranquil, que ja venim.-
Vam conèixer tota la família de l'elefantet, els micos, els lleons, els malabaristes i la família de pallassos. Tots estaven molt contents de retrobar al seu amic i ens van convidar a veure la funció de la tarda.
Poc temps abans de començar, es va formar una llaga cua de nens i nenes que volien veure l'elefantet en la seva primera actuació i per fi vam tornar a veure moviment en aquell planeta que fins fa poc semblava deshabitat.
Vam gaudir de l'espectacle i vam riure molt amb els pallassos.
- Ho veus Kidi, com al final el llibre ens ajuda a passar-ho bé?-
- Tens raó Kira, però recorda que a vegades també ens ha portat problemes. El seguiré guardant jo.-
- Està bé... mira, mira, què fa aquell pallasso, jajaja.-


EL ELEFANTITO
El día se había levantado espléndido . El cielo estaba limpio de nubes pero hacía un frío de mil demonios . Kira y yo viajábamos como siempre , buscando nuevas aventuras . Hacía días que no veíamos a nadie , parecía como si todos los habitantes del planeta hubieran desaparecido . Incluso los árboles y las plantas parecían dormidos .
Kira no paraba de hablar :
- Creo que deberíamos abandonar este planeta y buscar uno más vivo. Si seguimos así acabaremos igual de dormidas que todo lo que nos rodea. Esto es un aburrimiento ... -
Después de hacer su discurso se detuvo y comenzó a buscar dentro de la mochila .
- ¿Qué buscas ? -
- ¡El libro mágico! No lo encuentro. ¿Lo has visto ? -
- Sabía que tarde o temprano lo querrías utilizar para divertirte y lo he escondido en un lugar seguro. Me habías prometido que sólo lo usaríamos en caso de urgencia... -
- ¡Pero esto es un urgencia! ¡Me aburro infinitamente! -
- Pues tendrás que buscar otra forma de divertirte porque no te pienso decir dónde está. -
Al decir esto se escucharon unos llantos que venían del otro lado del camino. Nos miramos y corrimos hacia el lugar de donde provenían .
Era un elefantito que lloraba desconsoladamente :
- ¿Qué te pasa? ¿Te has hecho daño? - Preguntó Kira .
- No, snifff , no me he hecho daño , sniff . Me he caído del camión dónde viajaba pero no me he hecho daño , sniff . -
- ¿Y por qué lloras? - Dijimos al mismo tiempo .
- Hoy era mi primer día en el espectáculo del circo y no podré actuar , sniff . -
- ¡Un circo , que divertido! - Gritó Kira . - ¿Y dónde está este circo ? -
- Ahora mismo ya deben haber llegado al pueblo y deben estar ensayando para el espectáculo de la tarde, sniff , sniff . Pero yo no ser ir , soy muy pequeño y estoy perdido , sniff , sniff -
- Tranquilo te acompañaremos, seguro que lo encontramos . - Dijo Kira .
Cogí a Kira del brazo y la alejé un poco del lugar donde lloraba el elefantito .
- ¿Por qué le dices eso? No sabemos dónde está este pueblo, quizás tardamos días en encontrarlo. -
- Si usamos el libro... - dijo con una mirada pícara . - Es por una buena causa, Kidi , por favor . -
- ¡Está bien! - Dije sacando el libro de donde la había escondido. Escribimos que nos mostrara el lugar donde estaba situado el circo , y en un santiamén , apareció ante nuestros ojos .
El elefantito no se lo podía creer.
- ¡Muchas gracias ! ¿Sois mis hadas ? Venid, venid que os presentaré a mis amigos . - Dijo alterado.
- Tranquilo , tranquilo, ya venimos . -
Conocimos toda la familia del elefantito , los monos , los leones , los malabaristas y la familia de payasos . Todos estaban muy contentos de reencontrarse con su amigo y nos invitaron a ver la función de la tarde .
Poco tiempo antes de empezar , se formó una llaga cola de niños y niñas que querían ver el elefantito en su primera actuación y por fin volvimos a ver movimiento en aquel planeta que hasta hace poco parecía deshabitado .
Disfrutamos del espectáculo y nos reímos mucho con los payasos .
- ¿Lo ves Kidi , como al final el libro nos ayuda a pasarlo bien ? -
- Tienes razón Kira , pero recuerda que a veces también nos ha traído problemas . Lo seguiré guardando yo . -
- Está bien ... mira, mira, qué hace ese payaso , jajaja . -

dijous, 3 d’octubre del 2013

Noves aventures de la Kidi/ Nuevas aventuras de Kidi

UN DIA DE TARDOR
Després de deixar els dies de sol i calor, el vent i la pluja ens seguien per on passàvem, cosa que va fer que ens aixopluguéssim en una cova que hi havia prop d'un bosc. Des de dins es podia veure com queien les fulles dels arbres deixant un mantell que cobria tot el sotabosc. La Kira s'avorria i, com s'havia acostumat a fer en els últims mesos, va treure el llibre i es va posar a escriure. Com sempre que feia aquest gest, es podia esperar que aparegués qualsevol cosa en qualsevol lloc i aquell dia no va ser una excepció. Una veueta, que no sabia d'on sortia, va començar a parlar.
-Hola Kira! Hola Kidi! Sóc en Boletus i he vingut a passar el dia amb vosaltres. Passarem una bona estona!-
-Un bolet que parla? Kira, cada dia em sorprens més!- vaig dir-li.
-I no només parla sinó que a més sap moltes històries i molts jocs. Ja veuràs que bé ens ho passem!-
A mi ja m'estava bé contemplar la pluja i veure com el vent feia caure fins la última fulla dels arbres, però la idea em va semblar bé i de seguida ens vam posar a jugar.
-Us he portat un tauler de fusta que té dibuixades unes rodones i unes escales. Cada rodona té un color i cada color té les seves fitxes del mateix color. Són el blau, el vermell, el verd i el groc. Que sabeu de quin joc parlo?-
-Si, si, jo si!- digué la Kira cridant.- És el Parxís!-
-Molt bé! I mireu quines fitxes!-
De darrera el tauler va treure quatre figuretes en forma de bolet dels diferents colors del joc, era un parxís molt original i diferent.
Mentre jugàvem, una forta ventada va fer entrar a la cova una fulla que va anar a parar al ben mig del tauler. Sense que poguéssim dir res, es va aixecar, es va espolsar les gotes d'aigua que encara li quedaven enganxades, va agafar les fitxes de color verd i va dir:
-Feia estona que volia venir a jugar amb vosaltres però l'arbre no em deixava marxar. Finalment m'he pogut desenganxar. Us faltava un jugador, no?-
En Boletus, la Kira i jo ens vam mirar i vam contestar.
-I tant! Ens faltava el jugador verd. Benvinguda!-
Tot jugant, una de les figueretes va cobrar vida i molt enfadada de no poder anar per on ella volia, va tombar el tauler i va fer caure tota la resta.
Vaig mirar a la Kira i l i vaig dir:
-Però per què escrius aquestes coses? Fes el favor de fer que torni a ser una figura sense vida!-
-No puc!- va dir. -Aquest cop no he sigut jo!-
-Em sembla que forma part de l'encanteri.- Digué en Boletus. -Aquest estiu hem rebut la visita d'una bruixa que ens ha llençat un encanteri, només es desfarà si aconseguim acabar la partida. No deixeu que s'escapi! Agafeu la figureta i no en perdeu de vista cap d'elles. Hem d'acabar-la o tot cobrarà vida i llavors serà impossible desfer-ho.-
La partida va ser més llarga i tensa del que en pensàvem, però finalment vam aconseguir acabar-la. L'encanteri es va desfer i tot va tornar a la normalitat. Li vaig agafar el llibre a la Kira i li vaig dir:
-A partir d'ara el llibre el portaré jo i no hi escriurem res a no ser que sigui per salvar-nos d'algun perill.-
La Kira ho va acceptar sense queixes i com ja s'havia fet fosc, vam decidir passar la nit a la cova i continuar el camí a l'endemà.



UN DÍA DE OTOÑO
Tras dejar los días de sol y calor , el viento y la lluvia nos seguían por donde pasábamos , lo que hizo que nos cobijáramos en una cueva que había cerca de un bosque . Desde dentro se podía ver como caían las hojas de los árboles dejando un manto que cubría todo el suelo . Kira se aburría y, como se había acostumbrado a hacer en los últimos meses, sacó el libro y se puso a escribir. Como siempre que hacía este gesto, se podía esperar que apareciera cualquier cosa en cualquier lugar y ese día no fue una excepción . Una vocecita , que no sabía de dónde salía , empezó a hablar .
- ¡Hola Kira ! ¡Hola Kidi ! Soy Boletus y he venido a pasar el día con vosotras . ¡Pasaremos un buen rato ! -
- ¿Una seta que habla? ¡Kira, cada día me sorprendes más ! - Le dije .
- Y no sólo habla sino que además sabe muchas historias y muchos juegos . ¡Ya verás que bien lo pasamos ! -
A mí ya me estaba bien contemplar la lluvia y ver cómo el viento hacía caer hasta la última hoja de los árboles , pero la idea me pareció bien y enseguida nos pusimos a jugar .
- Os he traído un tablero de madera que tiene dibujadas unas redondas y unas escaleras . Cada redonda tiene un color y cada color tiene sus fichas del mismo color . Son el azul, el rojo, el verde y el amarillo. ¿Sabéis de qué juego hablo? -
- ¡Si, si, yo si ! - Dijo Kira gritando . - ¡Es el Parchís ! -
- ¡Muy bien! ¡Y mirad qué fichas ! -
De detrás del tablero sacó cuatro figuritas en forma de seta de los diferentes colores del juego, era un parchís muy original y diferente .
Mientras jugábamos, un fuerte viento hizo entrar en la cueva una hoja que fue a parar en medio del tablero. Sin que pudiéramos decir nada, se levantó, se sacudió las gotas de agua que aún le quedaban pegadas, cogió las fichas de color verde y dijo :
- Hacía rato que quería venir a jugar con vosotros pero el árbol no me dejaba marchar. Finalmente me he podido despegar. ¿Os faltaba un jugador, no ? - Boletus , Kira y yo nos miramos y contestamos .
- ¡Y tanto ! Nos faltaba el jugador verde . ¡Bienvenida ! -
Jugando, una de las figuritas cobró vida y muy enfadada de no poder ir por donde ella quería, tumbó el tablero e hizo caer todas las demás.
Miré a Kira y le dije :
- Pero ¿por qué escribes estas cosas ? ¡Haz el favor de hacer que vuelva a ser una figura sin vida ! -
- ¡No puedo ! - Dijo . -¡ Esta vez no he sido yo ! -
- Me parece que forma parte del hechizo . - Dijo Boletus . - Este verano hemos recibido la visita de una bruja que nos ha lanzado un hechizo , sólo se deshará si conseguimos terminar la partida . ¡No dejéis que se escape ! Coged la figurita y no perdáis de vista a ninguna de las otras. Debemos terminarla o todo cobrará vida y entonces será imposible deshacer el hechizo. -
La partida fue más larga y tensa de lo que en pensábamos , pero finalmente conseguimos terminarla. El hechizo se deshizo y todo volvió a la normalidad . Le cogí el libro a Kira y le dije:
- A partir de ahora el libro lo llevaré yo y no escribiremos nada a no ser que sea para salvarnos de algún peligro . -
Kira lo aceptó sin quejas y como ya había oscurecido, decidimos pasar la noche en la cueva y continuar el camino al día siguiente.

dilluns, 8 de juliol del 2013

L'aventura d'estiu de la Kidi/ La aventura de verano de Kidi

LA CALA TORTUGA
Anàvem amb la bicicleta per un caminet prop de la costa, la calor era insuportable; així que vam decidir apropar-nos a la platja per refrescar-nos una miqueta. El sol brillava amb força i pràcticament no hi havia onades. Ens vam posar el banyador i ens vam tirar a l'aigua. La Kira va anar a nedar mar endins, però jo, una mica més poruga, em vaig quedar a la vora on no m'enfonsava. Quan va tornar, em va dir que l'havien convidat a jugar a l'altre costat d'una roca que hi havia més enllà.
-Però com vols que hi vagi jo fins allà? Qui t'ha convidat?- li vaig dir.
-Doncs nedant! Com si no? Au va, anem i ja ho veuràs!-
-Em fa por anar tant lluny. I si m'ofego?-
La Kira va sortir ràpidament de l'aigua, va agafar el llibre màgic i es va posar a escriure. Del no res va aparèixer una barqueta i un parell d'armilles salvavides.
-Som-hi!- Digué la Kira tot agafant les motxilles i pujant a l'embarcació.
Al cap de poca estona ja havíem arribat a l'altre costat i, per sorpresa meva, em vaig trobar dos parelles de tortugues jugant un partit de voleibol i un cranc que els feia d'àrbitre. Un munt de tortugues, crancs i estrelles de mar animaven un equip o un altre. Era tot un espectacle! De seguida van parar de jugar i ens van venir a rebre.
-Hola, benvingudes a la “Cala Tortuga”. Voleu jugar?-
-I tant, per això hem vingut, oi Kidi?- digué la Kira.
-Si, a mi m'agrada molt jugar però no sé si sabré, no hi he jugat mai...-
-No et preocupis, nosaltres us ensenyarem a jugar, és molt fàcil.- van dir les tortugues.
Vam estar aprenent i practicant durant una llarga estona. De tant en tant, però, ens ficàvem dins de l'aigua per remullar-nos i continuar. El públic ens animava i aplaudia.
Finalment ens vam posar a jugar un partit seriosament, la Kira i jo contra les dos tortugues. Va ser un partit molt renyit però finalment vam guanyar nosaltres, cosa que no els hi va agradar gaire, ni tampoc a l'afició. No enteníem res de res. Havien sigut elles que ens havien convidat i ens havien ensenyat. Per què no acceptaven haver perdut? Per sort, un cranc que mirava el partit ens ho va explicar amagat al darrera d'una pedra:
-Em sembla que haureu de marxar corrent d'aquí si no voleu que us tanquin i no us deixin sortir mai més. Sempre fan igual! S'avorreixen i busquen nous contrincants, sobretot que no sàpiguen jugar. Els hi ensenyen una mica el joc i juguen un partit. Si perden, cap problema, els deixen marxar, però els últims que van guanyar els van tancar dins aquella cova i no els han deixat sortir mai més... correu, correu i salveu-vos! Estan molt enfadades!-

Sense pensar-ho, ens vam enfilar com vam poder a la barca i vam fugir. Les tortugues ens seguien molt de prop i quasi ens atrapen. Per sort, portàvem el llibre on vam poder escriure que la barca duia motor i vam poder desaparèixer d'aquella cala a tota velocitat, deixant aquella aventura inquietant lluny de la nostra vista. 

CALA TORTUGA
Íbamos con la bicicleta por un camino cerca de la costa, el calor era insoportable, así que decidimos acercarnos a la playa para refrescarnos un poquito. El sol brillaba con fuerza y ​​prácticamente no había olas. Nos pusimos el bañador y nos tiramos al agua. Kira fue a nadar mar adentro, pero yo, algo más miedosa, me quedé en el borde donde no me hundía. Cuando volvió, me dijo que la habían invitado a jugar al otro lado de una roca que había más allá.
-¿Pero como quieres que vaya yo hasta allí? ¿Quien te ha invitado? - Le dije.
-¡Pues nadando! ¿Como si no? ¡Vamos, vamos y ya verás! -
-Me da miedo ir tan lejos. ¿Y si me ahogo? -
Kira salió rápidamente del agua, cogió el libro mágico y se puso a escribir. De la nada apareció una barquita y un par de chalecos salvavidas.
-¡Vamos! - Dijo Kira cogiendo las mochilas y subiendo a la embarcación.
Al cabo de poco rato ya habíamos llegado al otro lado y, para mi sorpresa, me encontré dos parejas de tortugas jugando un partido de voleibol y un cangrejo que les hacía de árbitro. Un montón de tortugas, cangrejos y estrellas de mar animaban un equipo u otro. ¡Era todo un espectáculo! Enseguida pararon de jugar y nos vinieron a recibir.
-Hola, bienvenidas a "Cala Tortuga". ¿Queréis jugar? -
-Claro, por eso hemos venido, ¿verdad Kidi? - Dijo Kira.
-Si, me gusta mucho jugar pero no sé si sabré, no he jugado nunca ... -
-No te preocupes, nosotras te enseñaremos a jugar, es muy fácil. - Dijeron las tortugas.
Estuvimos aprendiendo y practicando durante un largo rato. De vez en cuando, sin embargo, nos metíamos en el agua para remojarnos y continuar. El público nos animaba y aplaudía.
Finalmente nos pusimos a jugar un partido serio, Kira y yo contra las dos tortugas. Fue un partido muy reñido pero finalmente ganamos nosotras, cosa que no les gustó mucho, ni tampoco a la afición. No entendíamos nada de nada. Habían sido ellas que nos habían invitado y nos habían enseñado. ¿Por qué no aceptaban haber perdido? Por suerte, un cangrejo que miraba el partido nos lo explicó escondido detrás de una piedra:
-Me parece que tendréis que salir corriendo de aquí si no queréis que os encierren y no os dejen salir nunca más. ¡Siempre hacen igual! Se aburren y buscan nuevos contrincantes, sobre todo que no sepan jugar. Les enseñan un poco el juego y juegan un partido. Si pierden, no hay problema, los dejan marchar, pero los últimos que ganaron los encerraron en aquella cueva y no los han dejado salir nunca más ... ¡corred, corred y salvaros! ¡Están muy enfadadas! -
Sin pensarlo, nos subimos como pudimos a la barca y huimos. Las tortugas nos seguían muy de cerca y casi nos atrapan. Por suerte, llevábamos el libro donde pudimos escribir que la barca llevaba motor y pudimos desaparecer de aquella cala a toda velocidad, dejando aquella aventura inquietante lejos de nuestra vista.