Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de juny del 2020

Les aventures del Cargol Nico "L' Art de la Gran Dama"/Las aventuras de Nico el Caracol "El Arte de la Gran Dama"

El matí era fred, però això no va impedir que en Nico i la Maria comencessin la seva aventura endinsant-se en aquell bosc ple de misteris.

Emocionats però alhora una mica neguitosos pels perills que podien trobar, feien camí un al costat de l'altre sense dir ni una sola paraula. De fet, pràcticament eren dos desconeguts.

Quan ja portaven més d'una hora sense conversar, en Nico es va decidir i va començar a fer-li una pregunta a la Maria.

-Perquè estaves allà dins servint aquella beguda si no et feia feliç? Em costa una mica d'entendre...-

La Marieta es va quedar pensant uns segons i li contestà:

-Doncs la veritat és que no m'havia plantejat que podia marxar d'allà fins que vas arribar ahir a la nit. La costum i la comoditat suposo... Tu sempre has volgut fer aquest viatge? I tot sol?-

-Sempre he estat buscant un lloc on poder-me sentir millor.  Els meus germans no han tingut mai aquesta inquietud i per aquest motiu vaig decidir fer aquest viatge... M'escoltes? Què et passa?- Preguntà en Nico veient que la Marieta estava embadalida mirant uns "filets" brillants que penjaven d'una branca.

-Has vist quina meravella? Què deu ser això tan bonic?-

En Nico li va dir que no havia vist mai una obra d'art com aquella. Realment era preciós, però la seva intuïció li deia que no s'hi havien d'acostar.

La Marieta enlluernada per aquells brillants va anar a veure si eren igual de bonics vistos més aprop.

-Maria, crec que no hauriem de perdre el temps amb això, si ningú s'hi para deu ser per algun motiu.-

Però semblava que no el sentís i seguia avançant... Ja estava a punt de posar la seva poteta a sobre d'aquella meravella, quan de sobte una mosca hi va xocar quedant atrapada a la xarxa de diamants. Per més que volia sortir d'allà més enganxada quedava. Va ser llavors quan va aparèixer la Gran Dama i se la va menjar devant la mirada atònita de la Maria i en Nico

Tots dos es van quedar perplexos  i no van dubtar ni un segon en fugir d'allà ràpidament.

Passada una estona, ja més tranguil, el Cargol li va dir a la Maria:

-Has d'anar més en compte i a partir d'ara farem cas de la meva intuïció que pel que hem pogut observar no s'equivocava.-

-I què és això de la intuïció?- preguntà la Marieta.

-La intuïció és una veueta que escoltes que et surt de dins i que sap el que es millor per a tu en cada moment.-

La Marieta no entenia molt bé això de la veueta que explicava en Nico,  però després de l'ensurt que s'havia emportat va saber que li havien de fer cas.

Si us ha agradat i voleu saber com continua la història, no oblideu subscriure’s al blog per poder rebre les notificacions cada cop que publiqui un nou conte curt de "Les aventures del Cargol Nico".



La mañana era fría, pero eso no impidió que Nico y María empezaran su aventura adentrándose en aquel bosque lleno de misterios.

Emocionados pero a la vez un poco nerviosos por los peligros que podían encontrar, caminaban uno al lado del otro sin decir una palabra. De hecho, prácticamente eran dos desconocidos.

Cuando ya llevaban más de una hora sin conversar, Nico se decidió y empezó a preguntar a María.

-¿ Por qué estabas allí dentro sirviendo esa bebida si no te hacía feliz? Me cuesta un poco de entender...-

La Mariquita se quedó pensando unos segundos y le contestó:

-Pues la verdad es que no me había planteado que podía irme de allí hasta que llegaste ayer por la noche. La costumbre y la comodidad supongo... ¿Tu siempre ha querido hacer este viaje?-

-Siempre he estado buscando un lugar donde poder sentirme mejor. Mis hermanos nunca han tenido esta inquietud y por este motivo decidí hacer este viaje... ¿Me oyes? ¿Qué te pasa?- Preguntó Nico viendo que la Mariquita estaba embobada mirando unos "hilillos" brillantes que colgaban de una rama.

-¿Has viso que maravilla? ¿Qué debe ser esto tan bonito?-

Nico le dijo que había visto nunca una obra de arte como aquella. Realmente era precioso, pero su intuición le decía que no se tenían que acercar.

La Mariquita deslumbrad por aquellos brillantes fue a ver si eran igual de bellos vistos más de cerca.

-María, creo que no deberíamos perder el tiempo con esto, si nadie se para debe ser por algún motivo.

Pero parecía que no lo escuchara y seguía avanzando... Ya estaba a punto de poner su patita encima de aquella maravilla, cuando de repente una mosca chocó quedando atrapada en la red de brillantes. Por más que quería salir de allí más se quedaba enganchada. Fue entonces cuando apareció la Gran Dama y se la comió delante de la mirada atónita de María y Nico.
 
Los dos quedaron perplejos y no dudaron ni un segundo en huir rápidamente de allí.

Pasado un rato, ya más calmado, el Caracol le dijo a María:

-Tienes que ir con más cuidado y a partir de ahora haremos caso a mi intuición que por lo que hemos podido observar no se equivocaba.-

-¿ Y que es esto de la intuición?- preguntó la Mariquita.

-La intuición es una vocecita que escuchas, que te sale de dentro y que sabe lo que es mejor para tí en cada momento.-

La Mariquita no entendía muy bien esto de la vocecita que explicaba Nico, pero después del susto que se había llevado supo que tenían que hacerle caso.

Si os ha gustado y queréis saber como continua la historia, no olvidéis suscribiros al blog para poder recibir las notificaciones cada vez que publique un nuevo cuento corto de "Las aventuras de Nico el Caracol".



diumenge, 14 d’octubre del 2018

NOUS CONTES


LA TARDOR ARRIBA AMB CANVIS

Les primeres fulles començaven a tenyir de marró els carrers del poblet on vivia en Jan. Era un nen molt espavilat que estimava la natura i que esperava com cada any que la seva amiga tardor arribés. Feia molt que no es veien i en tenia moltes ganes.
Impacient, mirava per la finestra. Però aquest any venia més tard que els altres.
“Què li deu haver passat?” pensava, “Perquè no ha vingut encara?”.
Tot fent-se aquestes preguntes va entreveure com un remolí de vent feia ballar les fulles pels carrers .
Pensant que podia ser ella va sortir ràpidament.
-Tardor, ets tu? – va cridar el noiet.
-Jan, que bé que et trobo! Vine amb mi!- contestà la tardor.
Agafats de la mà van córrer cap al bosc.
-Vens tard aquest any...-
-Si però estic molt contenta perquè porto un color nou. Portes els pinzells?-
-Si i tant! –Contestà orgullós el nen. –I quin és aquest color?-
-Porto els de sempre però he afegit el morat, comencem?-
Fulla a fulla, van començar a tenyir els arbres del bosc que encara verdejava. En Jan l’ajudava content, però per cada fulla que ell pintava de marró, passava la tardor i la tenyia de morat deixant al seu pas un paisatge ben diferent als dels últims anys.
Quan van acabar van pujar dalt del turó més alt per observar el paisatge satisfets de la feina feta.
-Què et sembla?- preguntar la tardor.
-Vols que et digui la veritat? Penso que abans era més bonic...-
-Abans?- Digué sorpresa la tardor. –Però si el color marró no li agrada a ningú...-
-A mi m’agrada, i em pensava que a tu també...-
Després d’uns minuts de silenci, la tardor es va aixecar i va sortir d’una revolada. Al cap d’unes hores el bosc lluïa amb els seus bonics tons de marró i ocre de cada any borrant del tot el color morat que havia portat de nou aquell any.
En Jan va anar a trobar-la de seguida.
-Com és que has canviat d’opinió?-
-M’has fet veure que canviant el que ens envolta no fa que ens sentim millor. Estava equivocada pensant que si canviava el color de la tardor seria més feliç. Em fa feliç venir cada any i veure com et diverteixes mentre pintem les fulles. Veure’t trist no m’agrada, vinc aquí per gaudir de la teva amistat i compartit la felicitat,  tingui el color que tingui.



EL OTOÑO LLEGA CON CAMBIOS

Las primeras hojas empezaban a teñir de marrón las calles del pueblo donde vivía Jan. Era un niño muy listo que amaba la naturaleza y que esperaba como cada año que su amigo otoño llegara. Hacía mucho que no se veían y tenía muchas ganas.
Impaciente, miraba por la ventana. Pero este año venía más tarde que los demás.
 "¿Qué le habrá pasado?" Pensaba, "¿Por qué no ha venido todavía?".
Haciéndose estas preguntas vislumbró como un torbellino de viento hacía bailar las hojas por las calles.
Pensando que podía ser él salió rápidamente.
-¿Otoño, eres tú? - gritó el muchacho.
-¡Jan, que bien que te encuentro! ¡Ven conmigo! - contestó el otoño.
Cogidos de la mano corrieron hacia el bosque.
-Vienes tarde este año ...-
-Si pero estoy muy contento porque traigo un color nuevo. ¿Traes los pinceles? -
-¡Claro que si! -contestó orgulloso el niño. -¿Y cuál es este color? -
-Traigo los de siempre pero he añadido el morado, ¿empezamos? -
Hoja a hoja, comenzaron a teñir los árboles del bosque que aún verdecía. Jan le ayudaba contento, pero por cada hoja que él pintaba de marrón, pasaba el otoño y la teñía de morado dejando a su paso un paisaje muy diferente a los de los últimos años.
Cuando acabaron subieron arriba de la colina más alto para observar el paisaje satisfechos del trabajo realizado.
-¿Qué te parece? - preguntó el otoño.
-¿Quieres que te diga la verdad? Pienso que antes era más bonito ...-
-¿Antes? - Dijo sorprendido el otoño. -Pero si el color marrón no le gusta a nadie ...-
-A mí me gusta, y pensaba que a ti también ...-
Después de unos minutos de silencio, el otoño se levantó y salió de un salto. Al cabo de unas horas el bosque lucía con sus bonitos tonos de marrón y ocre de cada año borrando del todo el color morado que había traído nuevo aquel año.
Jan fue a encontrarlo enseguida.
-¿Cómo es que has cambiado de opinión? -
-Me has hecho ver que cambiando lo que nos rodea no hace que nos sintamos mejor. Estaba equivocado pensando que si cambiaba el color del otoño sería más feliz. Me hace feliz venir cada año y ver cómo te diviertes mientras pintamos las hojas. Verte triste no me gusta. Vengo aquí para disfrutar de tu amistad y compartir la felicidad, tenga el color que tenga.











dimecres, 4 de juny del 2014

Les aventures de la Kidi i la Kira/ Las aventuras de Kidi y Kira

El globus perdut
Després de molt de temps de no fer servir el llibre màgic, vaig dir-li a la Kira que havia arribat el moment.
- Fa uns anys per aquest època vaig perdre un company de viatge que em portava a llocs meravellosos i llunyans i m'agradaria recuperar-lo. Faré servir el llibre màgic!-
- A si? I qui era aquest company?- preguntà la Kira.
- El meu globus. Durant molt temps em va portar a llocs fantàstics i per una equivocació, una nit de Sant Joan me'l van cremar. -
- Una nit de Sant Joan? Te'l van cremar? I per què?-
- En un lloc anomenat “Els països catalans”, quan la nit més curta de l'any, és a dir, a l'inici del solstici d'estiu, tots els habitants fan fogueres i cremen coses velles i inservibles que tenen acumulades. Van veure el meu globus una mica atrotinat i el van tirar a la foguera pensant que era per cremar.-
- I per un globus mig trencat vols fer servir el llibre màgic? Segur que si et demano de fer-lo servir jo, em dius que no i tu ara...-
- Ja veuràs Kira, quins paisatges més meravellosos es veuen des del cel amb el globus, i no està trencat només és una mica vell però funciona perfectament, i podrem anar a països molt llunyans i fantàstics. Ja veuràs que bé ens ho passarem!-
Sense deixar que contestés vaig escriure en el llibre i en menys d'uns segons el meu globus tornava a estar allà, al meu costat. També vaig recuperar la motxilla i tot el que hi duia a dins.
- Uau!- Cridà la Kira. - Quin globus més autèntic! M'hi puc pujar? M'hi vull pujar...puc, puc?-
- Som-hi Kira, enlairem-nos cap al cel!-
Vam sobrevolar prats, rius i boscos fins arribar a prop del mar, allà, on feia temps el globus s'havia cremat.
- No entenc perquè ens portes fins aquí globus, és molt perillós tornar per aquestes dates, ja saps que cremen coses i tiren petards.- Però no es movia d'allà per més que ho intentés.
La Kira va provar d'estirar una corda a veure si podia fer que girés i amb la força del vent continuar el viatge, però va ser inútil. El globus no es movia d'allà.
- Bé doncs, si vols recordar com et vas cremar ens quedarem aquí però, aquest cop no baixarem, mirarem les fogueres des d'aquí dalt.-
El globus va fer un petit moviment, com assentint i la Kira i jo vam parar una petita taula que tenia a la motxilla i tot menjant un tros de coca, vam gaudir de la festa des del cel.
- Eeeeee, Kiiiiidi! - va cridar una veu des de la platja.
- Mira Kidi, et criden. És aquella nena d'allà baix.-
Vaig mirar i no m'ho podia creure, era la Núria, una mica més gran però era ella.
- Núuuuria, com estàs?-
- Molt bé i tuuu?-
De sobte el globus va començar a descendir fins arribar al costat de la nena.
- Quina alegria em fa tornar-te a veure, has crescut molt!- li vaig dir
- Jo també m'alegro de veure't. I com ho has fet per aconseguir un globus tant semblant al que et van cremar?-
- Ui, és una història molt llarga, algun dia te l'explicaré... Mira aquesta és la meva amiga Kira.-
- Hola Kira! Us quedeu a la festa?-
- No Núria, gràcies, però no voldria tornar a perdre el globus com aquella vegada. Només hem vingut a saludar-te i a donar-te les gràcies per deixar-me aquell coet.-
- De res torna quan vulguis, i si no és per Sant Joan, millor així podràs aterrar sense que hi hagi cap perill pel globus, d'acord? Adéeeeu, bon viatge!-

En aquells moments el globus es va començar a enlairar i amunt, amunt, entre petards i focs d'artifici vam marxar d'aquella platja d'on una nit com aquella, vaig perdre un company de viatge que tornava a tenir amb mi.
El globo perdido
Después de mucho tiempo de no usar el libro mágico , le dije a Kira que había llegado el momento .
- Hace unos años por este época perdí un compañero de viaje que me llevaba a lugares maravillosos y lejanos y me gustaría recuperar-lo. ¡Utilizaré el libro mágico! -
- ¿A si? ¡Y quién era ese compañero? - Preguntó Kira .
- Mi globo . Durante mucho tiempo me llevó a lugares fantásticos y por una equivocación , una noche de San Juan me lo quemaron . -
- ¿Una noche de San Juan? ¿Te lo quemaron ? ¿Y por qué?-
- En un lugar llamado " Los países catalanes ", cuando la noche más corta del año , es decir , al inicio del solsticio de verano , todos los habitantes hacen hogueras y queman cosas viejas e inservibles que tienen acumuladas . Vieron mi globo algo envejecido y lo tiraron a la hoguera pensando que era para quemar . -
- ¿Y por un globo medio roto quieres usar el libro mágico ? Seguro que si te pido de usarlo yo , me dices que no y tú ahora ... -
- Ya verás Kira , qué paisajes más maravillosos se ven desde el cielo con el globo , y no está roto sólo es un poco viejo pero funciona perfectamente , y podremos ir a países muy lejanos y fantásticos. ¿Ya verás que bien lo pasaremos ! -
Sin dejar que contestara escribí en el libro y en menos de unos segundos mi globo volvía a estar allí, a mi lado . También recuperé la mochila y todo lo que llevaba dentro .
-¡ Uau !- Gritó Kira . - ¡Qué globo más auténtico! ¿Me puedo subir? Me quiero subir... ¿Puedo , puedo ? -
- ¡Vamos Kira , elevémonos hacia el cielo ! -
Sobrevolamos prados , ríos y bosques hasta llegar cerca del mar, allí , donde hacía tiempo el globo se había quemado .
- No entiendo porque nos traes hasta aquí globo, es muy peligroso volver por estas fechas, ya sabes que queman cosas y tiran petardos . - Pero no se movía de allí por más que lo intentara .
Kira intentó estirar una cuerda a ver si podía hacer que girara y con la fuerza del viento continuar el viaje , pero fue inútil . El globo no se movía de allí.
- Bueno, si quieres recordar cómo te quemaron nos quedaremos aquí pero esta vez no bajaremos , miraremos las hogueras desde aquí arriba . -
El globo hizo un pequeño movimiento , como asintiendo y Kira y yo montamos una pequeña mesa que tenía en la mochila y comiendo un pedazo de “coca” , disfrutamos de la fiesta desde el cielo .
- ¡Eeeeee , Kiiiiidi ! - Gritó una voz desde la playa .
- Mira Kidi, te llaman . Es aquella niña de allí abajo. -
Miré y no me lo podía creer, era Nuria, un poco más mayor pero era ella .
- ¿Nuuuuria , cómo estás? -
- Muy bien y tuuu ? -
De pronto el globo comenzó a descender hasta llegar al lado de la niña .
- ¡Qué alegría me da volver a verte , has crecido mucho ! - Le dije
- Yo también me alegro de verte . ¿Y como lo has hecho para conseguir un globo tan similar al que te quemaron ? -
- Uy, es una historia muy larga , algún día te la contaré... Mira esta es mi amiga Kira . -
- Hola Kira ! ¿Os quedáis a la fiesta? -
- No Nuria, gracias , pero no quisiera volver a perder el globo como aquella vez . Sólo hemos venido a saludarte y a darte las gracias por dejarme ese cohete . -
- De nada vuelve cuando quieras , y si no es para San Juan , mejor, así podrás aterrizar sin que haya ningún peligro para el globo , ¿de acuerdo ? ¡Adióoooos, buen viaje ! -
En aquellos momentos el globo empezó a subir y subiendo, subiendo, entre petardos y fuegos artificiales, partimos de aquella playa donde una noche como aquella perdí un compañero de viaje que volvía a tener conmigo . 

dissabte, 2 de novembre del 2013

Més aventures de la Kidi/ Más aventuras de Kidi

EL CASTELL
De bon matí vam continuar el nostre camí endinsant-nos en el bosc. Vam caminar força estona fins a arribar a un castell que semblava deshabitat.
Com sempre, la Kira no va dubtar ni un moment i hi va entrar. No semblava que hi visqués ningú, però a mesura que anàvem avançant pels passadissos, les torxes s'encenien misteriosament.
-Kira, potser hauríem de marxar...-
-Ni parlar-ne! En aquest castell hi deuen haver passat un munt d'històries fantàstiques que podria escriure si trobés algun paper o quadre que les reflectissin.-
-Doncs molt bé, jo t'espero a fora. Aquest castell em fa posar els pels de punta!-
Vaig marxar per on havíem entrat, però la porta no s'obria.
-Kira, estem atrapades la porta no s'obre!- vaig córrer a dir-li.
-I ara! Segur que està encallada, espera't a veure si trobo alguna cosa i marxarem. No et preocupis.-
-Uuuuuuuuuhhhhhhh!-
-Què ha estat això?- vaig dir morta de por.
-Uuuuuuuuuuhhhhhh, sóc el fantasma del casteeeeeell! I estareu aquí dins tancades fins que no jugueu amb miiiiiiii.-
-Jugar? Molt bé, ens agrada molt jugar. A què vols que juguem?- digué la Kira.
-A aigua i fooooooc! Uuuuuuhhhh!- va dir el fantasma.
-I sempre has de dir “uuuuuh”?-
-Kira sis plau, faràs que s'enfadi... Digui senyor fantasma. Com es juga a aquest joc?-
-Tuuuuuuhhh i jo, sense que ens vegi la Kira, amagarem la clau que obre la porta del castell. Un cop amagada l'haurà de trobar. Li donarem pistes dient-li “aigua” si està lluny i “foc” si està a prop. No li podràs dir on està, si la troba podreu sortir, sinó, us quedareu a jugar amb mi una estona més. Uuuuuuuh.-
Vam amagar la clau on em va dir el fantasma i vam començar a jugar. A la Kira li va costar una mica trobar-la però finalment ho va fer.
- Uuuuuuuuh, snif, snif, uuuuuuuh, snif.-
- Per què plores?- vaig preguntar-li.
- Ha trobat la clau massa aviat, snif, i ara marxareu de seguida i em tornaré a quedar sol. Que torni a passar alguuuuuuuuh per aquí i decideixi entrar, snif, és molt difícil perquè pocs són tant valents com vosaltres i no s'atreveixen. M'avorreixo molt tot sol, snif-
-Tinc una idea! Kidi em deixes el llibre? Es per una bona causa...-
Ja feia temps que coneixia a la Kira i entenia molt bé què volia fer. Li vaig donar el llibre màgic i després d'escriure-hi va aparèixer una fantasma mol simpàtica que de seguida es va fer amiga del nostre amic.
Veient que ja no ens necessitava per jugar vam agafar la clau i vam sortir del castell. Un cop a fora vam sentir:
-Uuuuuuuuhhhh, moltes gràcies! Ara ja no estaré mai més sol uuuuuuuhhhh!-
La Kira i jo vam continuar el nostre camí satisfetes d'haver pogut ajudar a aquell fantasma que només volia companyia. Aquest cop el llibre màgic no ens havia portat cap problema i la història havia tingut un final feliç.
Fins aviat!

EL CASTILLO
Por la mañana continuamos nuestro camino adentrándonos en el bosque. Caminamos bastante rato hasta llegar a un castillo que parecía deshabitado .
Como siempre ,Kira no dudó ni un momento y entró. No parecía que viviera nadie allí, pero a medida que íbamos avanzando por los pasillos, las antorchas se encendían misteriosamente .
- Kira, quizás deberíamos irnos ... -
- ¡Ni hablar ! En este castillo deben haber pasado un montón de historias fantásticas que podría escribir si encontrara algún papel o cuadro que las reflejaran. -
-Pues muy bien, yo te espero fuera. ¡Este castillo me pone los pelos de punta! -
Me fui por donde habíamos entrado, pero la puerta no se abría .
- ¡Kira , estamos atrapadas la puerta no se abre ! - Corrí a decirle .
- ¡No me lo creo ! Seguro que está atascada, espera a ver si encuentro algo y nos iremos. No te preocupes . -
- Uuuuuuuuuhhhhhhh ! -
-¿Qué ha sido eso ? - Dije muerta de miedo .
- Uuuuuuuuuuhhhhhh , soy el fantasma del castiiiill o! Y estareis aquí dentro encerradas hasta que no juguéis conmiiiiiiiigo. -
- ¿Jugar ? Muy bien, nos gusta mucho jugar. ¿A qué quieres que juguemos? - Dijo Kira .
-A agua y fuegooooo ! Uuuuuuhhhh ! - Dijo el fantasma .
-¿Y siempre tienes que decir " uuuuuh " ? -
-Kira por favor, harás que se enfade ... Diga señor fantasma. ¿Como se juega a este juego ? -
- Tuuuuuuhhh y yo , sin que nos vea Kira , esconderemos la llave que abre la puerta del castillo. Una vez escondida la tendrá que encontrar. Le daremos pistas diciéndole " agua " si está lejos y "fuego" si está cerca . No le podrás decir dónde está. Si la encuentra podeis salir, sino , os quedaréis a jugar conmigo un rato más. Uuuuuuuh . -
Escondimos la llave donde me dijo el fantasma y empezamos a jugar . A Kira le costó un poco encontrarla pero finalmente lo hizo .
- Uuuuuuuuh , snif , snif , uuuuuuuh , snif . -
- ¿Por qué lloras ? - Le pregunté .
- ¿Ha encontrado la lave demasiado pronto , snif , y ahora os iréis enseguida y me volveré a quedar solo . Que vuelva a pasar alguieeeeen por aquí y decida entrar , snif , es muy difícil porque pocos son tan valientes como vosotras y no se atreven . Me aburro mucho solo, snif -
- ¡Tengo una idea ! ¿Kidi me dejas el libro ? Es por una buena causa ... -
Ya hacía tiempo que conocía a Kira y entendía muy bien lo que quería hacer . Le di el libro mágico y después de escribir en él, apareció una fantasma muy simpática que enseguida se hizo amiga de nuestro amigo .
Viendo que ya no nos necesitaba para jugar, cogimos la llave y salimos del castillo. Una vez fuera oímos :
- ¡Uuuuuuuuhhhh , muchas gracias ! ¡Ahora ya no estaré nunca más solo uuuuuuuhhhh ! -
Kira y yo continuamos nuestro camino satisfechas de haber podido ayudar a aquel fantasma que sólo quería compañía . Esta vez el libro mágico no nos había traído ningún problema y la historia había tenido un final feliz .
¡Hasta pronto !

dimarts, 2 d’abril del 2013

Una nova aventura de la Kidi "El Talp Juganer"/ Una nueva aventura de Kidi "El topo juguetón"


EL TALP JUGANER
Anàvem amb la bicicleta per un camí rodejat d'horts. La Kira tenia gana, per variar, i vam decidir parar i agafar unes pastanagues. Vam decidir agafar-ne unes quantes per tenir-ne quan estiguéssim lluny d'allà, però quan ja creia que en teníem suficients vaig veure a la Kira estirant amb totes les seves forces:
-Kidi, ajuda'm. No la puc agafar aquesta, està molt enganxada!-
-Deixa-la...- li vaig dir.- Ja en tenim moltes!-
-Nooo, aquesta és la millor, és molt gran!-
Així que allà em teniu estirant la pastanaga amb l'ajuda de la Kira. Vam estirar i estirar i finalment va sortir seguida d'un talp.
- Aquesta pastanaga és meva!- va cridar enfadat.
- Disculpa, la Kira no ho sabia.- li vaig dir, calmant-lo. El talp es va quedar pensatiu.
- Voleu aquesta pastanaga?- digué somrient.-Doncs m'heu de donar alguna cosa a canvi. Què us sembla aquella bicicleta que hi ha al camí?-
- No, no! Ja te la pots quedar la pastanaga! La bicicleta no!- va dir rotundament la Kira. Però el talp va insistir.
- Doncs,... si us quedeu a jugar una estona amb mi, us la donaré.-
La Kira i jo ens vam mirar: -D'acord- vam dir a la vegada.-A què vols jugar?-
-Els fills de l'amo de l'hort juguen molt sovint a un joc que es diu “Fred i calent”-
-No sé quin és aquest joc- vaig gir. - Com s'hi juga?-
-Doncs jo amagaré un objecte, com ara... la pastanaga! Sense que vosaltres veieu on l'amago, eh? Un cop amagada us haureu de moure i preguntar “fred” o “calent”. Si esteu a prop, us diré “tebi” i si finalment trobeu l'amagatall, us diré: “Us heu cremat!” Què us sembla, comencem?-.
El talp va amagar la pastanaga i vam començar a jugar. Ens va costar una miqueta trobar-la, el talp era molt espavilat i l'havia amagat molt bé. Quan la vam trobar, ens va dir:
-Molt bé! La pastanaga és vostra! Moltes gràcies per passar una estona jugant amb mi. Estic molt sol en aquest hort i sempre que veig els nens com juguen m'agradaria molt poder jugar amb ells. Us estic molt agraït -.
La Kira i jo ens vam mirar i li vam contestar:
-Moltes gràcies a tu, ens ho hem passat molt bé, i saps què? T'hem agafat moltes pastanagues i ens has ensenyat un joc molt divertit. No et mereixes que te n'agafem més.-
El talp es va posar molt content i ens va donar una forta abraçada per acomiadar-nos:
-...i si algun cop torneu a passar per l'hort, no us oblideu que estic aquí, sota les pastanagues. Adéu!-


EL TOPO JUGUETÓN
Íbamos con la bicicleta por un camino rodeado de huertos. Kira tenía hambre, para variar, y decidimos parar y coger unas zanahorias. Decidimos coger unas cuantas para tener cuando estuviéramos lejos de allí, pero cuando ya creía que teníamos suficientes vi a Kira estirando con todas sus fuerzas:
-Kidi, ayúdame. ¡No la puedo coger esta, está muy pegada! -
-Déjala ... - le dije. - ¡Ya tenemos muchas! -
-¡Nooo, ésta es la mejor, es muy grande! -
Así que allí me tenéis estirando la zanahoria con la ayuda de Kira. Estiramos y estiramos y finalmente salió seguida de un topo.
- Esta zanahoria es mía! - Gritó enfadado.
- Disculpa, Kira no lo sabía. - Le dije, calmándolo. El topo se quedó pensativo.
- ¿Queréis ésta zanahoria? - Dijo Sonriendo.-Pues me tenéis que dar algo a cambio. ¿Qué os parece esa bicicleta que hay en el camino? -
- ¡No, no!¡Ya te la puedes quedar la zanahoria! ¡La bicicleta no! - Dijo rotundamente Kira. Pero el topo insistió.
- Pues, ... si os quedáis a jugar un rato conmigo, os la daré. -
Kira y yo nos miramos: -De acuerdo- dijimos a la vez. -¿A que quieres jugar? -
-Los hijos del dueño del huerto juegan muy a menudo a un juego que se llama "Frío y caliente" -
-No sé cual es este juego- le dije. - ¿Cómo se juega? -
-Pues yo esconderé un objeto, como por ejemplo ... ¡la zanahoria! Sin que vosotras veáis donde la escondo, ¿eh? Una vez escondida os tendréis que mover y preguntar "frío" o "caliente". Si está cerca, os diré "tibio" y si finalmente encontráis el escondite, os diré: "Os habéis quemado!" ¿Qué os parece, empezamos? -.
El topo escondió la zanahoria y empezamos a jugar. Nos costó un poquito encontrarla, el topo era muy espabilado y la había escondido muy bien. Cuando la encontramos, nos dijo:
-¡Muy bien! ¡La zanahoria es vuestra! Muchas gracias por pasar un rato jugando conmigo. Estoy muy solo en este huerto y siempre que veo a los niños como juegan me gustaría mucho poder jugar con ellos. Os estoy muy agradecido -.
Kira y yo nos miramos y le contestamos:
-Muchas gracias a ti, nos lo hemos pasado muy bien, ¿y sabes qué? Te hemos cogido muchas zanahorias y nos has enseñado un juego muy divertido. No te mereces que te cojamos más. -
El topo se puso muy contento y nos dio un fuerte abrazo para despedirnos:
- ...y si alguna vez volvéis a pasar por el huerto, no se os olvide que estoy aquí, bajo las zanahorias. ¡Adiós! -


dilluns, 4 de març del 2013

Una nova aventura de la Kidi/ Una nueva aventura de Kidi


LA KIDI TÉ UNA NOVA AMIGA
Aquesta aventura que us explico aquí és una de les que més m'agrada perquè vaig conèixer algú molt especial: la meva amiga Kira.
Anava amb la meva bicicleta per un camí en el món dels cactus quan vaig sentir que algú plorava.
-Snif, snif.-
Em vaig parar, i asseguda al terra, hi vaig veure una gateta blanca amb clapes de color morat. Plorava desconsoladament i es llepava la poteta esquerra.
-Què t'ha passat?- vaig preguntar-li.
-He vist aquest cactus amb aquests fruits vermells, snif, i n'he volgut agafar un, snif. Tinc molta gana, snif, i m'he punxat... M'he pogut treure la punxa, snif, però em fa molt de mal, snif.-
-No ploris, de seguida et curo.-
Vaig agafar la meva bossa, li vaig donar una magdalena i vaig treure la farmaciola. En pocs minuts, la gateta lluïa una bonica tireta a la seva poteta esquerra.
-Moltes gràcies!- digué.-Com et dius?-
-Sóc la Kidi. I tú?-
-Jo em dic Kira, fa temps que volto per mons diferents buscant històries boniques per escriure un conte-.
-Que bé, jo també viatjo per aprendre jocs nous. Què et sembla si viatgem juntes? Podem ajudar-nos i fer-nos companyia...-
La Kira es va quedar pensativa, sempre havia anat sola per tot arreu i no havia necessitat mai ningú... Però si no arriba a ser per la Kidi que li va desinfectar la ferida...
-D'acord, em sembla que serem bones amigues!-
La Kidi i la Kira van anar fins on estava la bicicleta.
-Oh! Viatges amb aquesta bicicleta? Jo viatjo amb aquest patinet...- va dir assenyalant un patinet de fusta que hi havia al final del camí.
-Tinc una idea!- vaig dir. -Si vols, podem desmuntar el patinet i convertir-lo en una cadireta que podem enganxar a la bicicleta així podem anar juntes... Què et sembla?-
La Kira hi va estar d'acord i després de treballar durant una estona, vam poder continuar la nostra aventura que, a partir d'ara, seria molt millor perquè havia fet una nova amiga i companya de viatge.

Il·lustració: Marina L. Aceituno

KIDI TIENE UNA NUEVA AMIGA
Esta aventura que os cuento aquí es una de las que más me gusta porque conocí a alguien muy especial: mi amiga Kira.
Iba con mi bicicleta por un camino en el mundo de los cactus cuando oí que alguien lloraba.
-Snif, snif. -
Me paré, y sentada en el suelo, vi una gatita blanca con manchas de color morado. Lloraba desconsoladamente y se lamía la patita izquierda.
-¿Qué te ha pasado? - Le pregunté.
-He visto este cactus con estos frutos rojos, snif, y he querido coger uno, snif. Tengo mucha hambre, snif, y me he pinchado... Me he podido quitar la punta, snif, pero me duele mucho, snif. -
-No llores, enseguida te curo. -
Cogí mi bolso, le di una magdalena y saqué el botiquín. En pocos minutos, la gatita lucía una bonita tirita en su patita izquierda.
-¡Muchas gracias! - Dije. -¿Cómo te llamas? -
-Soy Kidi. ¿Y tú? -
-Yo me llamo Kira, hace tiempo que me muevo por mundos diferentes buscando historias bonitas para escribir un cuento-.
-Qué bien, yo también viajo para aprender juegos nuevos. ¿Qué te parece si viajamos juntas? Podemos ayudarnos y hacernos compañía... -
Kira se quedó pensativa, siempre había ido sola por todas partes y no había necesitado nunca a nadie... Pero si no llega a ser por Kidi que le desinfectó la herida...
-¡De acuerdo, me parece que vamos a ser buenas amigas! -
Kidi y Kira fueron hasta donde estaba la bicicleta.
-¡Oh! ¡Viajas con esta bicicleta? Yo viajo con este patinete... - dijo señalando un patinete de madera que había al final del camino.
-¡Tengo una idea!- Dije. -Si quieres, podemos desmontar el patinete y convertirlo en una sillita que podemos enganchar a la bicicleta así podemos ir juntas... ¿Qué te parece? -
Kira estuvo de acuerdo y después de trabajar durante un rato, pudimos continuar nuestra aventura que, a partir de ahora, sería mucho mejor porque había hecho una nueva amiga y compañera de viaje.