Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rosa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rosa. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 d’abril del 2015

La Kidi i la Kira i el misteri de les roses/ Kidi y Kira y el misterio de las rosas

EL MISTERI DE LES ROSES
Després de rebre una carta d’una vella amiga, on m’explicava que les roses del seu jardí no florien, ens vam enfilar dalt del globus per anar a veure-la.
Quan vam arribar a casa seva ens vam adonar de seguida que les úniques que no havien florit en aquell jardí tan bonic eren les roses.
-Benvingudes a casa meva! Passeu, us explicaré què ha passat:
Tot va començar quan la primera margarida va començar a florir. Em vaig posar molt contenta! Vaig pensar que totes les plantes del jardí floririen molt aviat. Però no va ser així, el roser no floria ni semblava tenir intenció de fer-ho. Tenia tanta cura de totes les flors com en tenia del roser, però res. Finalment, sabent que heu viatjat tant i sabeu tantes coses he decidit escriure’t.-
-Doncs no sé si et podrem ajudar però ho intentarem, no pateixis.- li vaig dir.
La Kira es va asseure al terra del jardí, va agafar la lupa i va començar a inspeccionar. Jo, mirava branca per branca per veure si el roser encara vivia. Semblava ben viu però, per què no floria?
-Mira Kidi! Vine, corre!- cridà la Kira.
Quan vaig mirar què m’ensenyava no m’ho podia creure. De seguida vaig anar a avisar a la meva amiga, havíem de fer alguna cosa i quan més aviat  millor.
La Kira va tenir una idea; necessitàvem un instrument musical!
A dins a casa hi vam trobar una flauta que segur que ens serviria.
La meva amiga va començar a tocar una melodia molt suau, no va fer falta tocar molta estona. Al cap d’unes hores el roser començava a florir.
-Ja veuràs com en un parell de dies el roser tindrà les roses més vermelles i vives de tot el barri.- digué la Kira.
-Moltes gràcies noies!-
Però què passava? Us preguntareu. Es veu que el despertador del follet encarregat d’ obrir les portes de l’aliment del roser , s’havia espatllat i aquest dormia sense saber que ja havia arribat la primavera i era l’hora de despertar. La flauta ens va servir per fer-li saber que la rosa no floria. En sentir la bella melodia es va posar a treballar perquè no li faltés de res al roser. I com molt bé havíem dit, en un parell de dies les roses més belles despertaven i lluïen més vives que mai.

EL MISTERIO DE LAS ROSAS
Después de recibir una carta de una vieja amiga, donde me contaba que las rosas de su jardín no florecían, nos subimos al globo para ir a verla.
Cuando llegamos a casa nos dimos cuenta enseguida de que las únicas que no habían florecido en aquel jardín tan bonito eran las rosas.
-¡Bienvenidas a mi casa! Pasad, os contaré qué ha pasado:
Todo comenzó cuando la primera margarita comenzó a florecer.¡ Me puse muy contenta! Pensé que todas las plantas del jardín florecerían muy pronto. Pero no fue así, el rosal no florecía ni parecía tener intención de hacerlo. Tenía tanto cuidado de todas las flores como lo tenía del rosal, pero nada. Finalmente, sabiendo que habéis viajado tanto y sabéis tantas cosas he decidido escribiros.-
-Pues no sé si podremos ayudarte pero lo intentaremos, no te preocupes.- le dije.
Kira se sentó en el suelo del jardín, cogió la lupa y comenzó a inspeccionar. Yo, miraba rama por rama para ver si el rosal todavía vivía. Parecía bien vivo pero,¿por qué no florecía?
-¡Mira Kidi!¡ Ven, corre! - Gritó Kira.
Cuando miré lo que me enseñaba no me lo podía creer. Enseguida fui a avisar a mi amiga, teníamos que hacer algo y lo antes posible.
Kira tuvo una idea;¡Necesitábamos un instrumento musical!
Dentro de la casa encontramos una flauta que seguro que nos serviría.
Mi amiga comenzó a tocar una melodía muy suave, no hizo falta tocar mucho rato. Al cabo de unas horas el rosal comenzaba a florecer.
-Ya Verás como en un par de días el rosal tendrá las rosas más rojas y vivas de todo el barrio.- dijo Kira.
-¡Muchas gracias chicas! -
Pero, ¿qué pasaba? Os preguntaréis.
Se ve que el despertador del duende encargado de abrir las puertas del alimento del rosal, se había estropeado y este dormía sin saber que ya había llegado la primavera y era la hora de despertar. La flauta nos sirvió para hacerle saber que la rosa no florecía. Al oír la bella melodía se puso a trabajar para que no le faltara de nada al rosal. Y como muy bien habíamos dicho, en un par de días las rosas más bellas despertaban y lucían más vivas que nunca.


divendres, 4 d’abril del 2014

Un conte de la Kidi per Sant Jordi/ Un cuento de Kidi para "Sant Jord"i

La rosa
El nostre camí en busca d'aventures i jocs seguia com era habitual, amb les històries que s'inventava la Kira que feien més amè el camí. En aquesta ocasió me'n va explicar una que m'era força familiar. Va començar a explicar-la quan ens vam trobar una rosa vermella com el carmí.
Deia així:
Fa molt i molt de temps, quan les granotes es convertien en prínceps, hi havia dracs i bruixes, fades i bruixots, i les princeses esperaven dalt d'una torre que arribés el seu enamorat per salvar-les, una formosa princesa plorava desconsolada. Estava asseguda en una pedra a dalt de tot d'un muntanya i tallant els seus plors es va sentir una veu dolça que deia:
-Per què ploreu, bella princesa?-
-Qui parla?- digué entre singlots.
-Estic aquí al teu costat, em dic Rosa i fa estona que et sento. Què és això tant desastrós que et fa plorar?.-
-Espero a un ferotge drac a qui li he de servir de dinar.-
-Ja l'he vist aquest animal, es passeja per aquesta muntanya com si fos seva. I dius que t'ha de menjar?-.
-Si, cada mes li toca a una donzella ser el seu àpat i aquest cop m'ha tocat a mi... Què puc fer?-
-No et preocupis, princeseta, jo t'ajudaré.-
En aquells moments es van sentir unes petjades que s'acostaven amb força, era el drac que ja olorava el seu menjar.
-Estira't a terra princesa a darrera la roca i no et moguis per res, jo distrauré a la bèstia.-
En aparèixer el drac la rosa, amb el seu vermell intens, va començar a brillar amb tanta força que el va deixar cec. Després li va disparar les seves punxes al nas i finalment va deixar anar una fragància tant forta que el va enverinar i el va deixar estès a terra al costat de la princesa.
La princesa estava tan espantada que s'havia desmaiat. Quan va tornar en si al seu costat i jeia un bell cavaller amb armadura que l'esperava per regalar-li una rosa vermella que havia portat d'un país molt llunyà. De seguida es van enamorar i mirant-se els ulls es van fer un llarg petó. I conte contat, ja s'ha acabat!”
-Estàs segura que anava així aquesta història?- li vaig dir de seguida.
-Què vols dir, que ja la coneixies?- digué la Kira.
-No ben bé... Recordo que una vegada em van explicar un llegenda que parlava d'un drac, una princesa i un cavaller i una rosa vermella, però em sembla que no era igual que aquesta. -
-Si, la llegenda de Sant Jordi, és aquesta la que t'he explicat. -
-Doncs em sembla que t'equivoques, perquè no anava com tu l'expliques. Va ser el cavaller que va matar el drac i de la sang en va aparèixer una rosa, no del drac un cavaller.-
-Si potser si, però a mi m'agrada més com te l'he explicat jo. No et sembla que així és més romàntica?-
-Ai Kira, tu i els teus romanticismes! Deixe'm-ho estar!. Has fet que el camí no se'm fes tant feixuc. Continuem caminant a veure que ens trobem en aquell poblet que hi ha al final del camí.-
-Si som-hi! Tinc ganes de veure gent nova que m'expliqui històries!-

-Si i jocs!-.

La rosa
Nuestro camino en busca de aventuras y juegos seguía como era habitual , con las historias que inventaba Kira que hacían más ameno el camino . En esta ocasión me contó una que me era muy familiar. La empezó a explicar cuando nos encontramos una rosa roja como el carmín.
Decía así :
" Hace mucho, mucho tiempo , cuando las ranas se convertían en príncipes , había dragones y brujas , hadas y magos, y las princesas esperaban en lo alto de una torre que llegara su enamorado para salvarlas, una hermosa princesa lloraba desconsolada . Estaba sentada en una piedra en lo alto de un monte y cortando sus llantos se oyó una voz dulce que decía :
-¿Por qué lloras , bella princesa ? -
-¿Quién habla? - Dijo entre hipos .
- Estoy aquí a tu lado , me llamo Rosa y hace rato que te oigo. ¿Qué es esto tan desastroso que te hace llorar?-
- Espero a un feroz dragón al que le voy servir de comida . -
- Ya lo he visto este animal, se pasea por esta montaña como si fuera suya. Y dices que te ha de comer? - .
- Si , cada mes le toca a una doncella ser su comida y esta vez me ha tocado a mí... ¿qué puedo hacer? -
-No te preocupes , princesita , yo te ayudaré. -
En aquellos momentos se oyeron unas huellas que se acercaban con fuerza , era el dragón que ya olía su comida .
- Túmbate en el suelo princesa detrás de la roca y no te muevas para nada, yo distraeré a la bestia . -
Al aparecer el dragón la rosa , con su rojo intenso , comenzó a brillar con tanta fuerza que lo dejó ciego. Luego le disparó sus pinchos a la nariz y finalmente soltó una fragancia tan fuerte que lo envenenó y lo dejó tendido en el suelo junto a la princesa.
La princesa estaba tan asustada que se había desmayado. Cuando volvió en sí, a su lado y yacía un hermoso caballero con armadura, que le esperaba para regalarle una rosa roja que había traído de un país muy lejano. Enseguida se enamoraron y mirándose a los ojos se dieron un largo beso. ¡Y colorín colorado , ya se ha acabado! "
-¿Estás segura de que iba así esta historia ? - Le dije enseguida.
-¿Qué quieres decir ya la conocías ? - Dijo Kira .
- No exactamente... Recuerdo que una vez me contaron una leyenda que hablaba de un dragón , una princesa y un caballero y una rosa roja , pero me parece que no era igual que esta . -
- Si , la leyenda de Sant Jordi , es ésta la que te he explicado . -
-Pues me parece que te equivocas , porque no fue como tú lo explicas . Fue el caballero que mató al dragón y de la sangre apareció una rosa , no del dragón un caballero . -
- Si quizás sí, pero a mí me gusta más como te la he explicado yo . ¿No te parece que así es más romántica ? -
- ¡Ay Kira , tú y tus romanticismos ! ¡Dejémoslo! . Has hecho que el camino no se me hiciera tan pesado . Continuamos caminando a ver que nos encontramos en aquel pueblecito que hay al final del camino . -
-¡Si vamos! ¡Tengo ganas de ver gente nueva que me cuente historias ! -
-¡Si y juegos ! - .

dijous, 19 d’abril del 2012

Endevinalles per Sant Jordi/ Adivinanzas para Sant Jordi

Per celebrar la diada de Sant Jordi us porto dues endevinalles. Com sempre podeu trobar les respostes al dibuix, són molt fàcils. Feliç diada a tothom!


       1.Pura com l'aire pur                                  2.Tinc fulles i no sóc arbre
          perversa com un traïdor                              et parlo sense tenir veu
          vermell és el seu color fosc                         si m'obres no em queixo
          i el seu aroma embriagador.                        endevina qui sóc jo.


´

Para celebrar la "diada" de Sant Jordi os traigo dos adivinanzas. Como siempre podéis encontrar las respuestas en el dibujo, son muy fáciles. ¡Feliz "diada" para todos!


         1.Pura como el aire puro                         2.Tengo hojas sin ser árbol
            perversa como un traidor                        te hablo sin tener voz
            rojo es su color oscuro                           si me abres no me quejo
            y su aroma embriagador.                        adivina quién soy yo.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Les aventures de la Kidi/ Las aventuras de Kidi


Per donar la benvinguda al mes d'Abril una nova aventura de la Kidi de la revista Kids.
LA PRINCESA KIDI
Després d'estar uns dies a Florilàndia, em venia de gust viatjar en el temps. Feia molt que no ho feia i aquest cop vaig voler traslladar-me a l'època medieval. Amb l'ajuda dels meus poders màgics, vaig arribar a un castell convertida en princesa. Em pensava que tothom s'estranyaria en veure'm però semblaven força atabalats. Tothom corria i ningú em feia cas. Per aquest motiu vaig sortir al carrer i vaig preguntar què passava:
-Hola, sóc nova per aquí. Em podeu explicar per què corre tant la gent pel castell i tota la fortalesa?-
-Corre! Amaga't si no vols que et mengi el drac!- digué una dona molt esverada.
-El drac? Quin drac?-
Però ningú em va contestar. Cada vegada hi havia menys gent pels voltants del castell. De sobte, una maneta em va estirar cap a dins d'una casa molt humil. Era una nena rossa amb els cabells rinxolats que em va explicar una història increïble:
-Hi ha un drac a fora de la fortalesa del castell i cada any, un dia com avui, apareix per aquí i s'emporta un princesa per esmorzar. Com que ja no queden més princeses, pensem que potser aquest any s'emportarà la primera persona que trobi... però t'he vist... Tu ets una princesa, oi?-
-Sóc la Kidi però...- em vaig mirar de dalt a baix... -sí, suposo que sóc una princesa, però els dracs són amics meus.-
-Aquest drac no en té d'amics!- va cridar la nena.
-No us preocupeu per mi, hi parlaré i segur que us deixa en pau.- Vaig dir fent-me la valenta tot marxant a trobar-lo.
Un cop davant del drac:
-Hola drac, per què molestes la gent d'aquesta contrada?-
Però no em va contestar, em va agafar i traient fum pel nas digué:
-M'agrada molt menjar princeses per esmorzar i tu seràs el meu àpat d'avui, jajaja-
-Socors, socoooooors...!- vaig cridar amb totes les meves forces.
Llavors va ser quan del no res va aparèixer un cavaller dalt d'un cavall i amb una llança va travessar el cor del drac. Vaig caure a terra desmaiada, però un aroma em va despertar. Era l'olor d'una rosa vermella que havia aparegut just on hi havia la sang del drac.
-Moltes gràcies cavaller, sóc la princesa Kidi. I vos, com us dieu?-
-Sóc el cavaller Jordi i vaig pel món salvant princeses i donzelles...-
L'ensurt havia estat molt gran i em vaig tornar a desmaiar. Quan em vaig despertar tornava a ser a l'era actual amb una rosa a la ma, però si voleu que us digui la veritat, no sé si aquesta història la vaig somniar o va passar realment, l'únic que sé, és que mai més m'he tornat a fer la valenta davant d'un drac.

Il·lustració: Cristina de Arcos

Para dar la bienvenida al mes de Abril una nueva aventura de Kidi de la revista Kids.
LA PRINCESA KIDI
Después de estar unos días en Florilàndia, me apetecía viajar en el tiempo. Hacía mucho que no lo hacía y esta vez quise trasladarme a la época medieval. Con la ayuda de mis poderes mágicos, llegué a un castillo convertida en princesa. Creía que todo el mundo se extrañaría al verme pero parecían bastante agobiados. Todo el mundo corría y nadie me hacía caso. Por este motivo salí a la calle y pregunté qué pasaba:
-Hola, soy nueva por aquí. ¿Me podéis explicar por qué corre tanto la gente por el castillo y toda la fortaleza? -
-¡Corre! ¡Escóndete si no quieres que te coma el dragón! - Dijo una mujer muy asustada.
-¿El dragón? ¿Qué dragón? -
Pero nadie me contestó. Cada vez había menos gente por los alrededores del castillo. De repente, una manita tiró de mi hacia dentro de una casa muy humilde. Era una niña rubia con el pelo rizado que me contó una historia increíble:
-Hay un dragón fuera de la fortaleza del castillo y cada año, un día como hoy, aparece por aquí y se lleva un princesa para desayunar. Como ya no quedan más princesas, pensamos que quizás este año se llevará la primera persona que encuentre... pero te he visto... Tú eres una princesa, ¿verdad? -
-Soy Kidi pero... - me miré de arriba abajo... -Sí, supongo que soy una princesa, pero los dragones son amigos míos. -
-¡Este dragón no tiene de amigos!- Gritó la niña.
-No os preocupéis por mí, hablaré con él y seguro que os deja en paz.- Dije haciéndome la valiente y saliendo en su busca.
Una vez ante el dragón:
-Hola dragón, ¿por qué molestas a la gente de esta región? -
Pero no me contestó, me cogió y echando humo por la nariz dijo:
-Me gusta mucho comer princesas para desayunar y tú serás mi comida de hoy, jajaja-
-Socorro, socoooooorro...!- Grité con todas mis fuerzas.
Entonces fue cuando de la nada apareció un caballero montado en un caballo y con una lanza atravesó el corazón del dragón. Caí al suelo desmayada, pero un aroma me despertó. Era el olor de una rosa roja que había aparecido justo donde estaba la sangre del dragón.
-Muchas gracias caballero, soy la princesa Kidi. ¿Y vos, como os llamáis? -
-Soy el caballero Jordi y voy por el mundo salvando princesas y doncellas... -
El susto había sido muy grande y me volví a desmayar. Cuando me desperté volvía a estar en la era actual con una rosa en la mano, pero si queréis que os diga la verdad, no sé si esta historia la soñé o pasó realmente, lo único que sé, es que nunca más me he vuelto a hacer la valiente ante un dragón.

Y para acabar, quiero dar las gracias a Piruja por su premio que me hace muy feliz compartir con todos los que se pasen por aquí.






dimarts, 21 de febrer del 2012

La Festa de la Primavera/La Fiesta de la Primavera

S'acostava el dia més important per la Fada de la primavera. Cada any celebraven l'arribada del bon temps amb una gran festa. Molts dies abans, preparava jocs i menjar per tots els insectes i animals que es despertaven després del fred de l'hivern. Li agradava convidar també a altres fades de llocs llunyans, per ensenyar les flors i els arbres tan bonics que tenia. 
Estava tot a punt i només faltava que sortís el sol perquè comencessin a arribar tots. Un a un, abelles, marietes, papallones i formigues, s'endinsaven en aquell meravellós lloc ple de flors i llavors. Els animalons també van anar arribant mica en mica. La Fada anava passant llista, no hi podia faltar ningú o la primavera no acabaria de arribar del tot. Però la família dels ocellets del cirerer no hi eren. La Fada es va inquietar molt i els va anar a trobar:
-Hola! Que hi ha algú per aquí?-
-Sniff, sniff, sniff...-
-Què et passa?- preguntà la Fada a la mare ocell.
-Sniff, el meu petitó, sniff, el meu petitó...-
-Què li ha passat?-
-Aquest matí quan m'he llevat, he vist que l'ou ja s'havia obert però ell no hi era, sniff...-
-No et preocupis, mare ocell, el trobaré...-
La Fada va marxar tota decidida a buscar a les seves companyes que estaven a la festa. Com podien, intentaven distreure a tots els convidats que es començaven a impacientar trobant a faltar a la seva amfitriona. Totes juntes van buscar entre els matolls, per tots els arbres i finalment embolicat amb els petals d'una bonica rosa, van trobar el petit ocell, que quan les va veure es va posar molt content. La Fada el va agafar suaument i el va portar al costat de la seva mare i germans. Es veu que era una mica poca-traça i al sortir de l'ou havia caigut de l'arbre, i com que era tant petit encara no sabia volar per tornar a pujar-hi. Per sort la rosa ho va veure i el va poder acollir entre els seus pètals flonjos.
Tot era apunt doncs, per començar la Festa de la Primavera. La música i la dansa van ser protagonistes en tot moment i grans i petits van jugar i dansar fins quedar rendits. Finalment, la Fada va fer el seu discurs final, abans de marxar a descansar merescudament després d'uns dies tant atrafegats:
Benvolguts amics, la primavera ja ha arribat i tot està florit i ple d'amor. Gaudiu d'aquests dies feliçment, espero veure-us l'any vinent, i a tu ocellet del cirerer, et dono la benvinguda al meu jardí, aquí sempre estaràs segur.




Se acercaba el día más importante para el Hada de la primavera. Cada año celebraban la llegada del buen tiempo con una gran fiesta. Muchos días antes, preparaba juegos y comida para todos los insectos y animales que se despertaban tras el frío del invierno. Le gustaba invitar también a otras hadas de lugares lejanos, para enseñar las flores y los árboles tan bonitos que tenía.
Estaba todo listo y sólo faltaba que saliera el sol para que empezaran a llegar todos. Uno a uno, abejas, mariquitas, mariposas y hormigas, se adentraban en aquel maravilloso lugar lleno de flores y semillas. Los animales también fueron llegando poco a poco. El Hada iba pasando lista, no podía faltar nadie o la primavera no acabaría de llegar del todo. Pero la familia de los pajaritos del cerezo no estaban. El Hada se inquietó mucho y los fue a encontrar:
-Hola! ¿Hay alguien por aquí? -
-Sniff, sniff, sniff ... -
-¿Qué te pasa? - Preguntó el Hada a la madre pájaro.
-Sniff, mi pequeñito, sniff, mi pequeñito... -
-¿Qué le ha pasado? -
-Esta mañana cuando me he levantado, he visto que el huevo ya se había abierto pero él no estaba, sniff... -
-No te preocupes, madre pájaro, lo encontraré... -
El Hada se fue toda decidida a buscar a sus compañeras que estaban en la fiesta. Como podían, intentaban distraer a todos los invitados que se empezaban a impacientar echando de menos a su anfitriona. Todas juntas buscaron entre los matorrales, por todos los árboles y finalmente envuelto con los pétalos de una hermosa rosa, encontraron el pequeño pájaro, que cuando las vio se puso muy contento. El Hada lo cogió suavemente y lo llevó junto a su madre y hermanos. Se ve que era un poco torpe y al salir del huevo había caído del árbol, y como era tan pequeño aún no sabía volar para volver a subir. Por suerte la rosa lo vio y lo pudo acoger entre sus pétalos suaves.
Todo estaba apunto para empezar la Fiesta de la Primavera. La música y la danza fueron protagonistas en todo momento y grandes y pequeños jugaron y danzaron hasta quedar rendidos. Finalmente, el Hada hizo su discurso final, antes de irse a descansar merecidamente después de unos días tan atareados:
Queridos amigos, la primavera ya ha llegado y todo está florecido y lleno de amor. Disfrutad de estos días felizmente, espero veros el próximo año, y a ti pajarito del cerezo, te doy la bienvenida a este mi jardín, aquí siempre estarás a salvo.

divendres, 22 d’abril del 2011

Sant Jordi una rosa i un llibre/ Sant Jordi una rosa y un libro

  En el dia de Sant Jordi ens regalem roses i llibres, és una tradició molt nostra i per aquest motiu he fet aquest dibuix pel nou bloc: Mis dibujos a lapiz, i a la vegada he escrit una història molt curta per fer el meu petit homenatge a la diada de Sant Jordi.
La Rosa i el Llibre
    Era el dia abans de Sant Jordi. Els llibreters tenien les parades apunt i els floristes les roses. Una forta ventada va fer que un dels llibres s'obrís per la meitat. La brisa va agafar d'una fulla a la Rosa més bella i la va posar suaument damunt les pàgines. El Llibre en sentir-la entre les seves pàgines  se'n va enamorar.
   -Roseta vermella, roseta del meu cor, una història et vull oferir, una historia d'amor.-
   La Rosa va escoltar amb atenció la llegenda que li va contar i amb alegria li va respondre.
    -Llibre estimat, suposo que si pots parlar has estat víctima d'un encanteri igual que jo...- 
   -Sóc un Llibre enamorat de la teva bellesa! Si això és un encanteri no vull sortir-ne!-
  En sentir això la Rosa li va clavar una de les seves espines i tots dos es van convertir en dos joves encantadors. Ell li va regalar una rosa, ella un llibre. 
Bon Sant Jordi!

   En el día de Sant Jordi nos regalamos rosas y libros, es una tradiciónmuy nuestra y por este motivo he hecho este dibujo para el nuevo blog: Mis dibujos a lapiz, y a la vez he escrito una historia muy corta para rendir mi pequeño homenaje a la diada de Sant Jordi. 
La Rosa y el Libro 
     Era el día antes de Sant Jordi. Los libreros tenían las paradas apunto y los floristas las rosas. Un fuerte vendaval hizo que uno de los libros se abriera por la mitad. La brisa cogió a la Rosa más bella y la puso suavemente sobre las páginas. El Libro al sentirla entre sus páginas se enamoró.
   -Rosita roja, rosita de mi corazón, una historia te quiero ofrecer, una historia de amor .-
  La Rosa escuchó con atención la leyenda que le contó y con alegría le respondió. 
  -Querido libro, supongo que si puedes hablar has sido víctima de un hechizo igual que yo...-
 -Soy un Libro enamorado de tu belleza! ¡Si esto es un hechizo no quiero salir de él!-
  Al oír esto la Rosa le clavó una de sus espinas y ambos se convirtieron en dos jóvenes encantadores. Él le regaló una rosa, ella un libro. 
Feliz Sant Jordi!