El poble Rosella
Quan vam arribar al
final del camí, el poblet que havíem vist des de lluny havia
desaparegut, en el seu lloc hi havia un camp ple de roselles.
-Que estrany! Hauria
jurat que hi havia vist casetes just aquí...-
-Si Kidi, jo també
les he vist.-
-Bé, no hi donem
més voltes, ens quedem a passar la nit i demà ja continuarem el
camí. Què et sembla?-
A la Kira li va
semblar bé la meva proposta, vam fer un mos i al cap de poca estona
ja dormíem.
A l'endemà només
sortir el sol, ens vam trobar envoltades d'un munt d'ulls que ens
miraven sorpresos.
-Ai, quin ensurt!-
cridà la Kira.
-Qui sou? D'on heu
sortit?- preguntà un senyor baixet amb una cabellera llarga i blanca
i un barret que de la punta, hi penjava un cascavell molt graciós.
-Som la Kidi i la
Kira. Ahir a la nit ens vam quedar adormides al costat d'aquest camp
de rose... On són les roselles? I aquestes casetes? On som?-
-Benvingudes al
poble Rosella!-
Encara una mica
desorientades els hi vam explicar que viatjàvem per diferents
indrets per aprendre jocs i on poder escoltar històries i aventures
per escriure contes ben divertits.
Molt contents de
sentir les nostres paraules tots els personatges que ens envoltaven,
van començar a córrer amunt i avall fent sonar aquells cascavells
que portaven als barrets. Ens van muntar una gran taula i ens van
convidar a un gran banquet que ens va portar fins a mig dia. Després
en un tres i no res, ho van desmuntar i en el seu lloc van muntar un
gran escenari. Es va començar a sentir una música molt alegre i el
més jove del poble d'un salt s'hi va plantar al ben mig i va
començar a cantar un conte molt curiós:
“Senyores i
senyors, nens i nens, gatets i gatetes, ocellets i ocelletes,
conillets i conilletes, prepareu-vos per escoltar la història que us
cantaré d'un nen que no tenia pessigolles i no podia riure. Tots els
seus amics si que en tenien i es passaven llargues estones fent-se
pessigolles amb una ploma a la planta del peu, els uns als altres. El
pobre noiet, veia com s'ho passaven de bé rient a tota hora, sense
saber perquè ell, no sentia aquella alegria.
Un dia va decidir
marxar a buscar una ploma que aconseguís fer-lo riure. Va preguntar
a ocells de totes les mides i colors, i cap va saber donar-li la
resposta. Finalment un petit colibrí, va deixar caure sobre el seu
cap una de les seves plomes. Quan la va notar entre els seus cabells,
va començar a riure sens parar. Quines pessigolles que feia, i que
divertit que era. Ara si que sabia com era passar-se el dia rient.
Molt content, va tornar amb els seus amics i mai més no es va tornar
a avorrir.”
Acabada la història
i quasi bé sense adonar-nos, van recollir tots els taulons de
l'escenari i van desaparèixer. El sol s'havia amagat i un camp ple
de roselles va sortir de sota els nostres peus.
Ara ho enteníem, la
nit anterior el poble Rosella va desaparèixer sota d'aquell camp ple
de flors, va ressorgir amb el sol i tornava a desaparèixer un altre
cop amb la foscor. No ens havíem mogut del lloc on havíem dormit,
només s'havia transformat quan havia sortit el sol.
El
pueblo Amapola
Cuando
llegamos al final del camino, el pueblo que habíamos visto desde
lejos había desaparecido , en su lugar había un campo lleno de
amapolas .
-
¡Qué extraño! Habría jurado que había visto casitas justo aquí
... -
-
Si Kidi , yo también las he visto . -
-
Bueno, no le demos más vueltas, nos quedamos a pasar la noche y
mañana ya continuaremos el camino. ¿Qué te parece ? -
A
Kira le pareció bien mi propuesta , comimos algo y al poco rato ya
dormíamos .
Al
día siguiente nada más salir el sol , nos encontramos rodeadas de
un montón de ojos que nos miraban sorprendidos .
-
¡Ay, qué susto ! - Gritó Kira .
-¿Quién
sois ? ¿De donde habéis salido? - Preguntó un señor bajito con
una melena larga y blanca y un sombrero que de la punta, colgaba un
cascabel muy gracioso .
-
Somos Kidi y Kira. Anoche nos quedamos dormidas junto a este campo
de ama... ¿Dónde están las amapolas ? ¿Y estas casitas ? ¿Dónde
estamos ? -
-
¡Bienvenidas al pueblo Amapola ! -
Aunque
un poco desorientadas les explicamos que viajábamos por diferentes
lugares para aprender juegos y donde poder escuchar historias y
aventuras para escribir cuentos divertidos .
Muy
contentos de oír nuestras palabras todos los personajes que nos
rodeaban, comenzaron a correr arriba y abajo haciendo sonar aquellos
cascabeles que llevaban los sombreros . Nos montaron una gran mesa y
nos invitaron a un gran banquete que nos llevó hasta medio día .
Después, en un santiamén lo desmontaron y en su lugar montaron un
gran escenario . Se empezó a oír una música muy alegre y el más
joven del pueblo de un salto se plantó en medio y empezó a cantar
un cuento muy curioso :
"
Señoras y señores , niños y niñas, gatitos y gatitas , pajaritos
y pajarita, conejitos y conejitas , prepárese para escuchar la
historia que os cantaré de un niño que no tenía cosquillas y no
podía reír. Todos sus amigos si que tenían y se pasaban largos
ratos haciéndose cosquillas con una pluma en la planta del pie los
unos a los otros . El pobre muchacho , veía como se lo pasaban bien
riendo a todas horas , sin saber porqué él no sentía esa alegría.
Un
día decidió irse a buscar una pluma que consiguiera hacerlo reír.
Preguntó a aves de todos los tamaños y colores, y ninguna supo
darle la respuesta. Finalmente un pequeño colibrí, dejó caer sobre
su cabeza una de sus plumas. Cuando la notó entre sus cabellos,
empezó a reír sin parar. Qué cosquillas que hacía, y lo divertido
que era. Ahora si sabía cómo era pasarse el día riendo. Muy
contento, volvió con sus amigos y nunca más se volvió a aburrir. "
Terminada
la historia y casi sin darnos cuenta, recogieron todos los tablones
del escenario y desaparecieron. El sol se había escondido y un campo
lleno de amapolas salió debajo nuestros pies .
Ahora
lo entendíamos, la noche anterior el pueblo Amapola desapareció
debajo de aquel campo lleno de flores, resurgió con el sol y volvió
a desaparecer de nuevo con la oscuridad . No nos habíamos movido del
lugar donde habíamos dormido, sólo se había transformado cuando
había salido el sol.