dijous, 3 d’octubre del 2013

Noves aventures de la Kidi/ Nuevas aventuras de Kidi

UN DIA DE TARDOR
Després de deixar els dies de sol i calor, el vent i la pluja ens seguien per on passàvem, cosa que va fer que ens aixopluguéssim en una cova que hi havia prop d'un bosc. Des de dins es podia veure com queien les fulles dels arbres deixant un mantell que cobria tot el sotabosc. La Kira s'avorria i, com s'havia acostumat a fer en els últims mesos, va treure el llibre i es va posar a escriure. Com sempre que feia aquest gest, es podia esperar que aparegués qualsevol cosa en qualsevol lloc i aquell dia no va ser una excepció. Una veueta, que no sabia d'on sortia, va començar a parlar.
-Hola Kira! Hola Kidi! Sóc en Boletus i he vingut a passar el dia amb vosaltres. Passarem una bona estona!-
-Un bolet que parla? Kira, cada dia em sorprens més!- vaig dir-li.
-I no només parla sinó que a més sap moltes històries i molts jocs. Ja veuràs que bé ens ho passem!-
A mi ja m'estava bé contemplar la pluja i veure com el vent feia caure fins la última fulla dels arbres, però la idea em va semblar bé i de seguida ens vam posar a jugar.
-Us he portat un tauler de fusta que té dibuixades unes rodones i unes escales. Cada rodona té un color i cada color té les seves fitxes del mateix color. Són el blau, el vermell, el verd i el groc. Que sabeu de quin joc parlo?-
-Si, si, jo si!- digué la Kira cridant.- És el Parxís!-
-Molt bé! I mireu quines fitxes!-
De darrera el tauler va treure quatre figuretes en forma de bolet dels diferents colors del joc, era un parxís molt original i diferent.
Mentre jugàvem, una forta ventada va fer entrar a la cova una fulla que va anar a parar al ben mig del tauler. Sense que poguéssim dir res, es va aixecar, es va espolsar les gotes d'aigua que encara li quedaven enganxades, va agafar les fitxes de color verd i va dir:
-Feia estona que volia venir a jugar amb vosaltres però l'arbre no em deixava marxar. Finalment m'he pogut desenganxar. Us faltava un jugador, no?-
En Boletus, la Kira i jo ens vam mirar i vam contestar.
-I tant! Ens faltava el jugador verd. Benvinguda!-
Tot jugant, una de les figueretes va cobrar vida i molt enfadada de no poder anar per on ella volia, va tombar el tauler i va fer caure tota la resta.
Vaig mirar a la Kira i l i vaig dir:
-Però per què escrius aquestes coses? Fes el favor de fer que torni a ser una figura sense vida!-
-No puc!- va dir. -Aquest cop no he sigut jo!-
-Em sembla que forma part de l'encanteri.- Digué en Boletus. -Aquest estiu hem rebut la visita d'una bruixa que ens ha llençat un encanteri, només es desfarà si aconseguim acabar la partida. No deixeu que s'escapi! Agafeu la figureta i no en perdeu de vista cap d'elles. Hem d'acabar-la o tot cobrarà vida i llavors serà impossible desfer-ho.-
La partida va ser més llarga i tensa del que en pensàvem, però finalment vam aconseguir acabar-la. L'encanteri es va desfer i tot va tornar a la normalitat. Li vaig agafar el llibre a la Kira i li vaig dir:
-A partir d'ara el llibre el portaré jo i no hi escriurem res a no ser que sigui per salvar-nos d'algun perill.-
La Kira ho va acceptar sense queixes i com ja s'havia fet fosc, vam decidir passar la nit a la cova i continuar el camí a l'endemà.



UN DÍA DE OTOÑO
Tras dejar los días de sol y calor , el viento y la lluvia nos seguían por donde pasábamos , lo que hizo que nos cobijáramos en una cueva que había cerca de un bosque . Desde dentro se podía ver como caían las hojas de los árboles dejando un manto que cubría todo el suelo . Kira se aburría y, como se había acostumbrado a hacer en los últimos meses, sacó el libro y se puso a escribir. Como siempre que hacía este gesto, se podía esperar que apareciera cualquier cosa en cualquier lugar y ese día no fue una excepción . Una vocecita , que no sabía de dónde salía , empezó a hablar .
- ¡Hola Kira ! ¡Hola Kidi ! Soy Boletus y he venido a pasar el día con vosotras . ¡Pasaremos un buen rato ! -
- ¿Una seta que habla? ¡Kira, cada día me sorprendes más ! - Le dije .
- Y no sólo habla sino que además sabe muchas historias y muchos juegos . ¡Ya verás que bien lo pasamos ! -
A mí ya me estaba bien contemplar la lluvia y ver cómo el viento hacía caer hasta la última hoja de los árboles , pero la idea me pareció bien y enseguida nos pusimos a jugar .
- Os he traído un tablero de madera que tiene dibujadas unas redondas y unas escaleras . Cada redonda tiene un color y cada color tiene sus fichas del mismo color . Son el azul, el rojo, el verde y el amarillo. ¿Sabéis de qué juego hablo? -
- ¡Si, si, yo si ! - Dijo Kira gritando . - ¡Es el Parchís ! -
- ¡Muy bien! ¡Y mirad qué fichas ! -
De detrás del tablero sacó cuatro figuritas en forma de seta de los diferentes colores del juego, era un parchís muy original y diferente .
Mientras jugábamos, un fuerte viento hizo entrar en la cueva una hoja que fue a parar en medio del tablero. Sin que pudiéramos decir nada, se levantó, se sacudió las gotas de agua que aún le quedaban pegadas, cogió las fichas de color verde y dijo :
- Hacía rato que quería venir a jugar con vosotros pero el árbol no me dejaba marchar. Finalmente me he podido despegar. ¿Os faltaba un jugador, no ? - Boletus , Kira y yo nos miramos y contestamos .
- ¡Y tanto ! Nos faltaba el jugador verde . ¡Bienvenida ! -
Jugando, una de las figuritas cobró vida y muy enfadada de no poder ir por donde ella quería, tumbó el tablero e hizo caer todas las demás.
Miré a Kira y le dije :
- Pero ¿por qué escribes estas cosas ? ¡Haz el favor de hacer que vuelva a ser una figura sin vida ! -
- ¡No puedo ! - Dijo . -¡ Esta vez no he sido yo ! -
- Me parece que forma parte del hechizo . - Dijo Boletus . - Este verano hemos recibido la visita de una bruja que nos ha lanzado un hechizo , sólo se deshará si conseguimos terminar la partida . ¡No dejéis que se escape ! Coged la figurita y no perdáis de vista a ninguna de las otras. Debemos terminarla o todo cobrará vida y entonces será imposible deshacer el hechizo. -
La partida fue más larga y tensa de lo que en pensábamos , pero finalmente conseguimos terminarla. El hechizo se deshizo y todo volvió a la normalidad . Le cogí el libro a Kira y le dije:
- A partir de ahora el libro lo llevaré yo y no escribiremos nada a no ser que sea para salvarnos de algún peligro . -
Kira lo aceptó sin quejas y como ya había oscurecido, decidimos pasar la noche en la cueva y continuar el camino al día siguiente.