dimarts, 21 de febrer del 2012

La Festa de la Primavera/La Fiesta de la Primavera

S'acostava el dia més important per la Fada de la primavera. Cada any celebraven l'arribada del bon temps amb una gran festa. Molts dies abans, preparava jocs i menjar per tots els insectes i animals que es despertaven després del fred de l'hivern. Li agradava convidar també a altres fades de llocs llunyans, per ensenyar les flors i els arbres tan bonics que tenia. 
Estava tot a punt i només faltava que sortís el sol perquè comencessin a arribar tots. Un a un, abelles, marietes, papallones i formigues, s'endinsaven en aquell meravellós lloc ple de flors i llavors. Els animalons també van anar arribant mica en mica. La Fada anava passant llista, no hi podia faltar ningú o la primavera no acabaria de arribar del tot. Però la família dels ocellets del cirerer no hi eren. La Fada es va inquietar molt i els va anar a trobar:
-Hola! Que hi ha algú per aquí?-
-Sniff, sniff, sniff...-
-Què et passa?- preguntà la Fada a la mare ocell.
-Sniff, el meu petitó, sniff, el meu petitó...-
-Què li ha passat?-
-Aquest matí quan m'he llevat, he vist que l'ou ja s'havia obert però ell no hi era, sniff...-
-No et preocupis, mare ocell, el trobaré...-
La Fada va marxar tota decidida a buscar a les seves companyes que estaven a la festa. Com podien, intentaven distreure a tots els convidats que es començaven a impacientar trobant a faltar a la seva amfitriona. Totes juntes van buscar entre els matolls, per tots els arbres i finalment embolicat amb els petals d'una bonica rosa, van trobar el petit ocell, que quan les va veure es va posar molt content. La Fada el va agafar suaument i el va portar al costat de la seva mare i germans. Es veu que era una mica poca-traça i al sortir de l'ou havia caigut de l'arbre, i com que era tant petit encara no sabia volar per tornar a pujar-hi. Per sort la rosa ho va veure i el va poder acollir entre els seus pètals flonjos.
Tot era apunt doncs, per començar la Festa de la Primavera. La música i la dansa van ser protagonistes en tot moment i grans i petits van jugar i dansar fins quedar rendits. Finalment, la Fada va fer el seu discurs final, abans de marxar a descansar merescudament després d'uns dies tant atrafegats:
Benvolguts amics, la primavera ja ha arribat i tot està florit i ple d'amor. Gaudiu d'aquests dies feliçment, espero veure-us l'any vinent, i a tu ocellet del cirerer, et dono la benvinguda al meu jardí, aquí sempre estaràs segur.




Se acercaba el día más importante para el Hada de la primavera. Cada año celebraban la llegada del buen tiempo con una gran fiesta. Muchos días antes, preparaba juegos y comida para todos los insectos y animales que se despertaban tras el frío del invierno. Le gustaba invitar también a otras hadas de lugares lejanos, para enseñar las flores y los árboles tan bonitos que tenía.
Estaba todo listo y sólo faltaba que saliera el sol para que empezaran a llegar todos. Uno a uno, abejas, mariquitas, mariposas y hormigas, se adentraban en aquel maravilloso lugar lleno de flores y semillas. Los animales también fueron llegando poco a poco. El Hada iba pasando lista, no podía faltar nadie o la primavera no acabaría de llegar del todo. Pero la familia de los pajaritos del cerezo no estaban. El Hada se inquietó mucho y los fue a encontrar:
-Hola! ¿Hay alguien por aquí? -
-Sniff, sniff, sniff ... -
-¿Qué te pasa? - Preguntó el Hada a la madre pájaro.
-Sniff, mi pequeñito, sniff, mi pequeñito... -
-¿Qué le ha pasado? -
-Esta mañana cuando me he levantado, he visto que el huevo ya se había abierto pero él no estaba, sniff... -
-No te preocupes, madre pájaro, lo encontraré... -
El Hada se fue toda decidida a buscar a sus compañeras que estaban en la fiesta. Como podían, intentaban distraer a todos los invitados que se empezaban a impacientar echando de menos a su anfitriona. Todas juntas buscaron entre los matorrales, por todos los árboles y finalmente envuelto con los pétalos de una hermosa rosa, encontraron el pequeño pájaro, que cuando las vio se puso muy contento. El Hada lo cogió suavemente y lo llevó junto a su madre y hermanos. Se ve que era un poco torpe y al salir del huevo había caído del árbol, y como era tan pequeño aún no sabía volar para volver a subir. Por suerte la rosa lo vio y lo pudo acoger entre sus pétalos suaves.
Todo estaba apunto para empezar la Fiesta de la Primavera. La música y la danza fueron protagonistas en todo momento y grandes y pequeños jugaron y danzaron hasta quedar rendidos. Finalmente, el Hada hizo su discurso final, antes de irse a descansar merecidamente después de unos días tan atareados:
Queridos amigos, la primavera ya ha llegado y todo está florecido y lleno de amor. Disfrutad de estos días felizmente, espero veros el próximo año, y a ti pajarito del cerezo, te doy la bienvenida a este mi jardín, aquí siempre estarás a salvo.

divendres, 10 de febrer del 2012

Endevinalles de Carnaval/ Adivinanzas de carnaval

S'acosta el Carnaval i potser encara no sabeu de què us voleu disfressar. Per donar-vos una idea us deixo dos endevinalles. Podeu descobrir la solució amb el dibuix.


1. Amb les sabates com barques                     2. Amb llargs vestits
    i la cara empastifada,                                    de seda i gasa
    soc el que fa riure                                         m'imiten les nenes
    a tota la mainada.                                        quan es disfressen



Se acerca Carnaval y quizás no sabéis de que disfrazaros. Para daros una idea os dejo dos adivinanzas. Podéis descubrir la solución con el dibujo.

1.Con zapatos como barcos                               2. Con largos vestidos
   y la cara embadurnada                                         de sedas y gasas
   soy el que hace reír                                              me imitan las niñas
   a toda la chiquillada.                                             cuando se disfrazan.


dijous, 2 de febrer del 2012

El conte de la Kidi de Febrer/ El cuento de Kidi de Febrero

Aquest mes la Kidi de la revista Kids ens porta fred i gresca a la vegada:

ELS INDIS QUE NO EREN INDIS
Des del cel es veien unes rodones a terra que no encertava a saber què eren. Tot seguia igual de glaçat i blanc. Feia molt de fred però m'hi vaig acostar... Eren uns iglús (segons em van explicar més tard). Tot estava en silenci i vaig decidir entrar en un d'ells. No s'hi estava gens malament la temperatura era molt bona allà dins. Portava dies passant fred i allò era molt confortable, així que ajaguda a sobre d'unes pells, em vaig adormir.
Més tard un gran xivarri em va despertar. Quan vaig sortir vaig veure un grup considerable de gent amb unes plomes al cap corrent amunt i avall.
-Hola!- vaig cridar. Però feien tant d'escàndol que no es van adonar de la meva presència.
-Hola sóc la Kidi!- vaig tornar a dir acostant-m'hi.
Aquest cop un dels més petits em va veure i una mica espantat va córrer a amagar-se darrera d'un dels grans que em va venir a trobar.
-Benvinguda al poblat dels indis- em digué.
-Molt bon dia, sóc la Kidi... Indis dieu?- no n'havia vist mai cap però segons m'havien explicat, les tribus d'indis no vivien enmig del glaç.
-Si, és un joc que juguem sempre en aquesta època de l'any. Ens posem unes plomes al cap i amb les mans agafem pintura de colors diferents.Que vols jugar?-
Com molt bé sabeu vaig acceptar sense problemes, em van posar una cinta amb un parell de plomes al cap i vam començar a jugar.
Ens vam dispersar pel voltant dels iglús i saltant i ballant, cantaven:
Som els indis de la Sibèria
pintem cares i esquenes,
corre, salta, fuig d'aquí
o et pinto sense fi.
Un dels indis deia una part del cos i tots havien de córrer a pintar-la al company que tenien més aprop. En un moment vam quedar tots ben acolorits, fins i tot el glaç va perdre la seva blancor.
Després em van explicar que tot allò ho feien per celebrar el Carnestoltes. Amb el fred no podien disfressar-se de masses coses i havien decidit posar-se unes plomes com les dels indis i sentir-se com a tals per un dia. Per aquest motiu feien danses i es pintaven la cara tot jugant.
Finalitzat el joc, em van convidar en un dels seus iglús a menjar una sopa de peix, per entrar en calor.
Quan em vaig acomiadar a l'endemà, no hi havia ni rastre d'aquells indis que em van rebre, s'havien convertit tots en uns amables esquimals.
Fins la pròxima aventura. 

Il·lustració. Cristina de Arcos
Este mes Kidi de la revista Kids nos trae frío y jaleo:
LOS INDIOS QUE NO ERAN INDIOS
Desde el cielo se veían unas redondas en el suelo que no acertaba a saber qué eran. Todo seguía igual de helado y blanco. Hacía mucho frío pero me acerqué... Eran unos iglúes (según me contaron más tarde). Todo estaba en silencio y decidí entrar en uno de ellos. No se estaba nada mal la temperatura era muy buena ahí dentro. Llevaba días pasando frío y aquello era muy confortable, así que tumbada encima de unas pieles, me dormí.
Más tarde un gran alboroto me despertó. Cuando salí vi un grupo considerable de gente con unas plumas en la cabeza corriendo arriba y abajo.
-¡Hola!- Grité. Pero hacían tanto escándalo que no se dieron cuenta de mi presencia.
-¡Hola soy Kidi!- Dije otra vez acercándome.
Esta vez uno de los más pequeños me vio y algo asustado corrió a esconderse detrás de uno de los mayores que me vino hacia mí.
-Bienvenida al poblado de los indios- me dijo.
-Muy buenos días, soy Kidi ... ¿Indios decís? - No había visto nunca ninguno pero según me habían explicado, las tribus de indios no vivían en medio del hielo.
-Sí, es un juego que jugamos siempre en esta época del año. Nos ponemos unas plumas en la cabeza y con las manos cogemos pinturas de colores diferentes.
¿Quieres jugar? -
Como muy bien sabéis acepté sin problemas, me pusieron una cinta con un par de plumas en la cabeza y empezamos a jugar.
Nos dispersaron por los alrededores de los iglúes y saltando y bailando, cantaban:
Somos los indios de la Siberia
pintamos caras y espaldas,
corre, salta, huye de aquí
o te pintaré sin fin.

Uno de los indios decía una parte del cuerpo y todos tenían que correr a pintarla al compañero que tenían más cerca. En un momento quedamos todos bien coloreados, incluso el hielo perdió su blancura.
Después me explicaron que todo aquello lo hacían para celebrar el Carnaval. Con el frío no podían disfrazarse de demasiadas cosas y habían decidido ponerse unas plumas como las de los indios y sentirse como tales por un día. Por este motivo hacían danzas y se pintaban la cara jugando.
Finalizado el juego, me invitaron a uno de sus iglúes a comer una sopa de pescado, para entrar en calor.
Cuando me despedí al día siguiente, no había ni rastro de aquellos indios que me recibieron, se habían convertido todos en unos amables esquimales.
Hasta la próxima aventura.