divendres, 20 de gener del 2012

El ninot de neu/ El muñeco de nieve

Cansat de la seva soledat, de veure sempre el blanc de la neu i sentir el fred, el ninot de neu tenia ganes de marxar molt lluny i poder sentir l'escalfor del sol al seu rostre. Una nit va desitjar amb totes les seves forces tenir cames per poder marxar d'allà. Llavors, d'una llum cegadora, en va aparèixer la fada de la neu que li va dir:
-Benvolgut ninot de neu, si et dono cames, caminaràs lluny d'aquí i em deixaràs sola. Si camines lluny d'aquí aniràs a trobar el sol, i si vas a trobar el sol, et desfaràs per sempre més...-
-No sabia que estiguessis amb mi, no t'havia vist mai per aquí.-
-Sempre estic al teu costat sóc la fada de la neu. No hi ha neu al teu voltant? Que no em vegis sempre, no vol dir que no t'acompanyi.-
-Però jo em sento molt sol aquí, no em vens a veure mai.-
-Fins ara no m'havies cridat!-
-T'he cridat perquè vull unes cames per marxar d'aquí.-
-Doncs si te les concedeixo et fondràs...-
-Però tu no pots fer que no em fongui amb el sol?- preguntà el ninot molt trist.
-Només ho faré amb una condició, si et dono unes cames, podràs anar a on fa calor un sol dia, però m'has de prometre que em portaràs la més bella flor del prat més florit que vegis. Recorda que només tens un dia...- finalitzà la fada.
El ninot hi va accedir i tot seguit dues cames van sorgir per art de màgia. Va començar el seu camí buscant la calor del sol i el prat de flors. Mica en mica la neu anava desapareguen del seu voltant i l'escalfor del sol li anava  acariciant la cara. El ninot de neu estava tan feliç que es va oblidar de tot el que li havia dit la fada. Va baixar muntanya avall fins arribar a un poble. Allà la gent fugia corrent només veure'l. El pobre ninot es va acostar a uns nens que jugaven a pilota i els hi va demanar de jugar amb ells. Tots van fugir de seguida deixant-lo tot sol. Però el ninot va seguir el seu camí, volia conèixer a algú que li fes companyia. Va arribar fins a un bosc ple d'animalets, però en veure'l fugien igual que en el poble. Pobre ninot! 
El dia s'estava acabant i no s'havia recordat de la flor de la fada. 
Dret enmig d'el bosc, els últims rajos de sol, van començar a desfer del pobre ninot. 
A l'endemà uns excursionistes van trobar una gorra, una bufanda i uns guants, enmig d'una bassa d'aigua.
 Diuen que no va ser el sol que el va fondre, sinó que es va desfer plorant en veure's més sol que a dalt de la muntanya.




Cansado de su soledad, de ver siempre el blanco de la nieve y sentir el frío, el muñeco de nieve tenía ganas de irse muy lejos y poder sentir el calor del sol en su rostro. Una noche deseó con todas sus fuerzas tener piernas para poder irse de allí. Entonces, de una luz cegadora apareció el hada de la nieve que le dijo:
-Querido muñeco de nieve, si te doy piernas, caminarás lejos de aquí y me dejarás sola. Si andas lejos de aquí, irás a buscar el sol, y si vas a buscar el sol, te desharás para siempre...
-No sabía que estuvieras conmigo, no te había visto nunca por aquí.-
-Siempre estoy a tu lado soy el hada de la nieve. ¿No hay nieve a tu alrededor? Que no me veas siempre no quiere decir que no te acompañe.-
-Pero yo me siento muy solo aquí, no me vienes a ver nunca.-
-¡Hasta ahora no me habías llamado! -
-Te he llamado porque quiero unas piernas para irme de aquí.-
-Pues si te las concedo te desharás...-
-¿Pero tú no puedes hacer que no me derrita con el sol?- Preguntó el muñeco muy triste.
-Sólo lo haré con una condición, si te doy unas piernas, podrás ir a donde hace calor un solo día, pero me tienes que prometer que me traerás la más bella flor del prado más florecido que veas. Recuerda que sólo tienes un día...- finalizó el hada. El muñeco accedió y acto seguido dos piernas surgieron por arte de magia. Comenzó su camino buscando el calor del sol y el prado de flores. Poco a poco la nieve iba desaparezcan de su entorno y el calor del sol le iba acariciando la cara. El muñeco de nieve estaba tan feliz que se olvidó de todo lo que le había dicho el hada. Bajó montaña abajo hasta llegar a un pueblo. Allí la gente huía corriendo al verlo. El pobre muñeco se acercó a unos niños que jugaban a la pelota y les pidió jugar con ellos. Todos huyeron de inmediato dejándolo solo. Pero el muñeco siguió su camino, quería conocer a alguien que le hiciera compañía. Llegó hasta un bosque lleno de animalitos, pero al verlo huían al igual que en el pueblo.¡Pobre muñeco!El día estaba terminando y no se había acordado de la flor del hada.
De pie en medio del bosque, los últimos rayos de sol empezaron a deshacerlo.Al día siguiente unos excursionistas encontraron una gorra, una bufanda y unos guantes, en medio de un charco de agua.
 
Dicen que no fue el sol que lo derritió, sino que se deshizo llorando al verse más solo que en la montaña.

6 comentaris:

  1. Molt trist aquest conte, pero a mi m ha agradat molt. Las históries tristes ens recorden que no tot a la vida es riure i cantar.

    Petons.

    ResponElimina
  2. Si és una mica trist però com molt bé dius no tot és riure i cantar.
    Petons;)

    ResponElimina
  3. Hola Lurd, es muy bonito y a la vez muy triste el cuento, es muy parecido a lo que decimos que la avaricia rompe el saco, mas o menos eso le paso al muñeco que con la avaricia de no estar solo se olvida de lo mas importante, la promesa que le hizo a la persona que siempre estuvo con el, así hay mucha gente no te creas, pero como te he dicho es muy bonito el cuento, felicidades.

    Un besote!!

    ResponElimina
  4. Gracias Piruja, normalmente no escribo historias tristes, pero siempre hay días en que la inspiración gira hacia otro lado.
    Un besote:)

    ResponElimina
  5. Gracias por tu comentario en mi dibujo ^^
    ¿y quien no conoce pokémon? jaja creo que todo el mundo,al igual que Bob esponja y Doraimon xD
    un saludo y gracias por pasarte =D

    ResponElimina
  6. Si son los más conocidos y los que ponen más en televisión!!!
    Muchas gracias a ti:)

    ResponElimina