dijous, 24 de novembre de 2011

El gat amb botes/ El gato con botas

Demà s'estrena als cinemes la pel·lícula d'animació "El gat amb botes". Narra la història del gat espadatxí, amant i fugisser, que es converteix en heroi quan empren una aventura amb la dura "Kitty Zarpassuaves" i l'astut "Humpty Dumpty" per salvar el seu poble. Tot això passa molts anys abans de conèixer a Shrek, i com passa a totes les pel·lícules de la saga de l'ogre verd, la diversió està assegurada, potser amb acudits més dedicats al públic adult, que als nens. Els dos gats protagonistes tenen les veus d'Antonio Banderas i Salma Hayek, cosa que fa pensar que tindran accent llatí. Personalment, sense haver-la vist encara, crec que si us han agradat les tres pel·lícules de Shrek aquesta no serà una excepció, ara això si, no espereu veure la història del conte popular, perquè no te res a veure. Perquè veieu una mica de què va, a sota de l'entrada en castellà, podeu veure el tràiler. Aquí sota us deixo també unes imatges i si voleu veure un dibuix del gat fet per mi, passeu pel meu bloc de dibuix.













Mañana se estrena en los cines la película de animación "El gato con botas". Narra la historia del gato espadachín, amante y fugitivo, que se convierte en héroe cuando emprende una aventura con la dura "Kitty Zarpassuaves" y el astuto "Humpty Dumpty" para salvar a su pueblo. Todo esto ocurre muchos años antes de conocer a Shrek, y como ocurre en todas las películas de la saga del ogro verde, la diversión está asegurada, tal vez con chistes más dedicados al público adulto, que a los niños. Los dos gatos protagonistas tienen las voces de Antonio Banderas y Salma Hayek, cosa que hace pensar que tendrán acento latino. Personalmente, sin haberla visto aún, creo que si os han gustado las tres películas de Shrek esta no será una escepción, ahora eso si, no esperéis ver la historia del cuento popular porque no tiene nada que ver.
Para ver un poco de qué va aquí os dejo el trailer y si queréis ver el dibujo que he hecho del gato pasad por mi blog de dibujo.



dilluns, 21 de novembre de 2011

Viu la màgia del Nadal/Vive la magia de la Navidad

Era la nit de Nadal i a casa la Marta tot eren preparatius per rebre a tots els convidats. La família es reuniria un any més per celebrar una nit màgica. "Màgica?" pensava la nena, "però si no ha passat mai res màgic aquí, sempre el mateix, el sopar, els torrons, les neules i a dormir!".
 -Marta! Què fas?- li preguntà la mare enfeinada des de la cuina.
-Miro la televisió...-va contestar.
-Doncs apaga-la i vine a ajudar-me, si us plau...-
La nena, molt a contracor la va parar, però abans, va veure la imatge d'un Pare Noel que deia:  "Aquesta nit us portaré molts regals si heu estat bons". Pensant en aquelles paraules digué:
-Mare, com és que no passa mai per casa el Pare Noel?-.
-Marta ja saps que aquí venen els reis...-
-Però jo vull saber perquè...-
La mare una mica atabalada li va dir sense pensar-s'ho:
-Mira només et puc dir una cosa, si desitges una cosa amb totes les teves forces en una nit com la d'avui, segur que es compleix.-
La Marta no va quedar molt convençuda però un cop va haver ajudat en la preparació del sopar, es va apropar a la finestra i tancant el ulls molt fort va desitjar que volia veure al Pare Noel encara que fos només passant per davant de casa seva. Però res, tres vegades ho va intentar i tres vegades no va succeir.
La nena molt decebuda va engegar un altre cop la televisió i es va quedar adormida. Mentre dormia, al carrer va començar a nevar. 
-Marta, desperta.- digué dolçament la mare.-Mira, està nevant! Estic convençuda que aquesta nit de Nadal serà més màgica que mai.-
La nena va córrer a la finestra. Les volves de neu queien cada cop amb més intensitat, i escoltant les paraules de la seva mare va desitjar  amb totes les seves forces, però aquest cop amb els ulls oberts, veure el Pare Noel passar per davant de casa seva. Quina sorpresa es va dur quan finalment el seu desig es va complir. Amb el seu trineu sobrevolava la ciutat repartint... "Un moment", pensà la Marta, "no està repartint regals, està llençant volves de neu  per tota la ciutat! Quina meravella! És el millor regal que em podies fer Pare Noel, moltes gràcies!"
Aquella nit mentre sopaven la nena va explicar molt emocionada el què havia vist per la finestra. Llavors la mare li va tornar a dir aquella frase màgica:
-Si desitges una cosa amb totes les teves forces la Nit de Nadal, segur que es compleix-.


Era la noche de Navidad y en casa de Marta todo eran preparativos para recibir a todos los invitados. La familia se reuniría un año más para celebrar una noche mágica. "¿Mágica?" pensaba la niña, "pero si nunca ha pasado nada mágico aquí, siempre lo mismo, la cena, los turrones, los barquillos y a dormir". -Marta! ¿Qué haces? - Le preguntó su madre atareada desde la cocina.
-Miro la televisión...- contestó.
-Pues apagala y ven a ayudarme, por favor ...-
La niña, muy a regañadientes la paró, pero antes, vio la imagen de un Papá Noel que decía: "Esta noche os llevaré muchos regalos si habéis sido buenos". Pensando en aquellas palabras dijo:
-Mamá, ¿por qué no pasa nunca por casa Papá Noel? -.
-Marta ya sabes que aquí vienen los reyes...-
-Pero yo quiero saber por qué...-
La madre un poco confusa le dijo sin pensar:
-Mira sólo te puedo decir una cosa, si deseas algo con todas tus fuerzas en una noche como la de hoy, seguro que se cumple.-
Marta no quedó muy convencida pero una vez hubo ayudado en la preparación de la cena, se acercó a la ventana y cerrando los ojos muy fuerte deseó que quería ver a Papá Noel, aunque sólo fuera pasando por delante de su casa. Pero nada, tres veces lo intentó y tres veces no sucedió.
La niña muy decepcionada puso en marcha otra vez la televisión y se quedó dormida. Mientras dormía, en la calle empezó a nevar.
-Marta, despierta,- dijo dulcemente su madre. -¡Mira, está nevando! Estoy convencida de que esta noche de Navidad será más mágica que nunca.-
La niña corrió a la ventana. Los copos de nieve caían cada vez con más intensidad, y escuchando las palabras de su madre deseó con todas sus fuerzas, pero esta vez con los ojos abiertos, ver a Papá Noel pasar por delante de su casa. Qué sorpresa se llevó cuando finalmente su deseo se cumplió. Con su trineo sobrevolaba la ciudad repartiendo... "Un momento", pensó Marta. "¡No está repartiendo regalos, está tirando copos de nieve por toda la ciudad! ¡Qué maravilla! Es el mejor regalo que me podías hacer Papá Noel, muchas gracias!"
Esa noche mientras cenaban la niña explicó muy emocionada lo que había visto por la ventana. Entonces la madre le volvió a decir aquella frase mágica:
-Si deseas algo con todas tus fuerzas en Nochebuena, seguro que se cumple-.




dijous, 10 de novembre de 2011

El follet Tinín i la fada Presumida/ El duende Tinín y el hada Presumida


Aquesta és la història d'un follet i una fada que gràcies a un petit accident, van canviar la manera de veure el seu petit món.
Tot va succeir fa molts anys al bosc de Mirití. El follet es deia Tinín i vivia en un bolet molt a prop del riu. Cada matí es llevava ben d'hora per fornejar el pa, cuidar els arbustos, collir les llavors i netejar la seva humil casa. Sempre estava molt enfeinat i no tenia temps per fer res més. 
La fada Presumida vivia a l'altre costat del riu. Es passava el dia pentinant-se els cabells daurats i mirant el seu reflex a les aigües del riu. De tant en tant, creuava el riu per anar a buscar alguna llavor de l'arbust del costat de la casa d'en Tinín, cosa que posava molt furiós al follet que la renyava i la feia fora tot cridant:
-Fora d'aquí Presumida! Si cuidessis més els arbustos del teu costat del riu, en lloc de passar-te el dia pentinant-te, potser tindries fruits i no hauries de venir a prendre'm els meus.-
La fada, molt orgullosa, marxava sense fer-li gaire cas, ja que al dia següent tornava a fer el mateix. Les baralles eren constants. Però un dia tot va canviar... La fada era davant del riu mirant-se, com sempre, quan un dels seus peus va relliscar i va caure al riu. De seguida se li van mullar les ales i la corrent la va començar a portar corrent avall. En veure el perill que corria va començar a cridar amb totes les seves forces. Els crits van alertar al follet que va anar a veure què hi podia fer. Sense pensar-s'ho va començar a córrer pel costat del riu avançant a la fada. Després va trencar una branca molt llarga i la va posar al riu agafant un dels extrems amb totes les seves forces. Quan la força del riu va portar a la fada fins allà...
-Agafa't fort Presumida!- Cridà en Tinín.
La fada es va agafar i estirant fort, el follet, va aconseguir salvar-la de caure per una enorme cascada que hi havia molt prop d'allà.
-Moltes gràcies follet.-Digué la fada.-M'has salvat la vida-.
Des d'aquell dia la fada va començar a cuidar els arbustos del seu costat del riu, que van donar uns fruits molts dolços. Cada dia en recollia un cistell sencer que compartia amb el seu veí. En Tinín va començar a fer el mateix amb els seus, i així mica en mica, es van anar fent amics i la pau i l'harmonia van tornar a aquell petit racó del bosc Mirití.


Esta es la historia de un duende y un hada que gracias a un pequeño accidente, cambiaron la manera de ver su pequeño mundo.
Todo sucedió hace muchos años en el bosque de Mirití. El duende se llamaba Tinín y vivía en una seta muy cerca del río. Cada mañana se levantaba temprano para hornear el pan, cuidar los arbustos, cosechar las semillas y limpiar su humilde casa. Siempre estaba muy ocupado y no tenía tiempo para hacer nada más.
El hada Presumida vivía al otro lado del río. Se pasaba el día peinándose los cabellos dorados y mirando su reflejo en las aguas del río. De vez en cuando, lo cruzaba para ir a buscar alguna semilla del arbusto del lado de la casa de Tinín, lo que ponía muy furioso al duende que la reñía y la echaba gritando:
-Fuera de aquí Presumida! Si cuidaras más los arbustos de tu lado del río, en vez de pasarte el día peinándote, quizás tendrías frutos y no tendrías que venir a coger los míos.-
El hada, muy orgullosa, se iba sin hacerle mucho caso, ya que al día siguiente volvía a hacer lo mismo. Las peleas eran constantes. Pero un día todo cambió...  El hada estaba frente al río mirándose, como siempre, cuando uno de sus pies resbaló y cayó al río. En seguida se le mojaron las alas y la corriente la empezó a arrastrar corriente abajo. Al ver el peligro que corría, comenzó a gritar con todas sus fuerzas. Los gritos alertaron al duende que fue a ver qué podía hacer. Sin pensarlo empezó a correr por el lado del río avanzando a la hada. Después rompió una rama muy larga y la puso en el río cogiendo uno de los extremos con todas sus fuerzas. Cuando la fuerza del río llevó a la hada hasta allí ...
-Cógete fuerte, Presumida!-Gritó Tinín.
El hada se agarró y tirando fuerte, el duende, consiguió salvarla de caer por una enorme cascada que había muy cerca de allí.
-Muchas gracias duende.- Dijo el hada. -Me has salvado la vida-.
Desde aquel día Presumida empezó a cuidar los arbustos de su lado del río, que dieron unos frutos muy dulces. Cada día recogía un cesto entero que compartía con su vecino. Tinín empezó a hacer lo mismo con los suyos, y así poco a poco, se fueron haciendo amigos y la paz y la armonía volvieron a aquel pequeño rincón de bosque Mirití.





dilluns, 7 de novembre de 2011

Endevinalles de tardor/ Adivinanzas de otoño

Tot i que fa dies que hem entrat a la la tardor, fins fa poc no ha arribat el temps de pluja i vent. Per donar-li la benvinguda, avui  porto tres endevinalles relacionades amb aquesta estació. Endevina, endevinalla... Busqueu les respostes al dibuix.


1.Porto cinc celdetes
   per cinc llogaters, 
   i els cinc conservo
   ben calentonets.
                                   
                                   2. No sóc cargol ni bolet
                                       i la pluja em fa sortir.
                                       Si cau aigua m'estarrufo
                                       i si fa sol estic pensit.
                                                                          
                                                                          3.Envolta colls i collets,
                                                                              tan d'elles com d'ells.




Aunque hace días que hemos entrado en el otoño, hasta hace poco no ha llegado el tiempo de lluvia y viento. Para darle la bienvenida, hoy os traigo tres adivinanzas relacionadas con esta estación. Adivina, adivinanza ... Buscad las respuestas en el dibujo.


1.Dos guaridas cálidas
  con sus escondrijos
  para dos hermanas
  y sus quintillizos.


                           2.Con varillas me sostengo
                              y con la lluvia voy y vengo.


                                                                  3.Rodeo cuellos y cuellos,
                                                                    tanto de ellas como de ellos.

dijous, 3 de novembre de 2011

Una nova aventura de la Kidi/ Una nueva aventura de Kidi

Arriba Novembre i amb ell una nova aventura de la Kidi de la revista Kids


UN MÓN MOLT DOLÇ
Feia temps que donava voltes buscant el món on m'esperaven feia dies, però per més que busqués, ni rastre. Estava a punt de donar mitja volta i agafar una altra direcció i llavors el vaig veure. Vaig aterrar lentament sense fer soroll. Els arbres de la zona eren molt especials: de les branques hi penjaven llaminadures i els troncs estaven coberts de xocolata. No es veia ningú pels voltants. “Potser s'han cansat d'esperar-me i han marxat enfadats”, vaig pensar, tot seient sobre una de les mil pedres que hi havia.
-Ai!-
-Què ha estat això?- vaig preguntar.
-Estic aquí sota. Pots aixecar-te si us plau?-
Quan ho vaig fer, vaig veure com de la pedra en sortien quatre potes i un “caparronet” molt graciós.
-Sóc la tortuga “Dolça” i, totes aquestes, les meves germanes ensucrades. Ets la Kidi?-
-Sí!-
No m'ho podia creure, poc a poc, van anar apareixent totes les tortugues, de fet havien estat allà tota l'estona. Feia tants dies que m'esperaven que s'havien quedat adormides.
-Benvinguda!- van cridar alhora. -Tot està a punt, sabíem que vindries i ho hem preparat tot.-
Les seves closques eren de sucre. Me'n van oferir un trosset i em van portar fins a una taula on hi havien: uns guants, una bufanda, un barret, un dau i una rajola de xocolata al costat d'un ganivet i una forquilla. Una a una, van començar a tirar el dau...
-Tres... cinc... dos... sis. M'ha sortit!- digué la “Dolça” posant-se la roba de la taula tot intentant tallar la xocolata per menjar-se-la.
Mentrestant les altres seguien tirant el dau.
-Té, tira'l tu!- em digué la “Sucrefí”.
Vaig tenir la sort que em sortís un sis i de seguida em van donar els guants i la resta d'estris perquè intentés menjar-me la xocolata. Vam seguir jugant fins que mica en mica es va acabar.
-Què t'ha semblat el joc, Kidi?-
-Molt bo, jajaja... molt bé, volia dir.-
I així va ser com després de dies de voltar i voltar, vaig trobar aquest món tant dolç del qual vaig marxar amb una mica de mal de panxa, però, sense cap dubte, contenta d'haver après un joc nou.
Fins aviat!


UN MUNDO MUY DULCE
Hacía tiempo que daba vueltas buscando el mundo donde me esperaban hacía días, pero por más que buscara, ni rastro. Estaba a punto de dar media vuelta y coger otra dirección y entonces lo vi. Aterricé lentamente sin hacer ruido. Los árboles de la zona eran muy especiales: de las ramas colgaban golosinas y los troncos estaban cubiertos de chocolate. No se veía a nadie por los alrededores. "Quizás se han cansado de esperarme y se han ido enfadados", pensé, sentándome sobre una de las mil piedras que había.
¡Ay! -
-¿Qué ha sido eso? - Pregunté.
-Estoy aquí debajo. ¿Puedes levantarte por favor? -
Cuando lo hice, vi como de la piedra salían cuatro patas y una "cabecita" muy graciosa.
-Soy la tortuga "Dulce» y, todas ellas, mis hermanas azucaradas. ¿Eres Kidi? -
-¡Sí! -
No me lo podía creer, poco a poco, fueron apareciendo todas las tortugas, de hecho habían estado allí todo el tiempo. Hacía tantos días que me esperaban que se habían quedado dormidas.
-¡Bienvenida!- Gritaron al mismo tiempo.- Todo está a punto, sabíamos que vendrías y lo hemos preparado todo.-
Sus caparazones eran de azúcar. Me ofrecieron un trocito y me llevaron hasta una mesa donde había: unos guantes, una bufanda, un sombrero, un dado y una tableta de chocolate al lado de un cuchillo y un tenedor. Una a una, empezaron a tirar el dado ...
-Tres... cinco... dos... seis. ¡Me ha salido!- Dijo "Dulce" poniéndose la ropa de la mesa e intentando cortar el chocolate para comerselo.
Mientras las otras seguían tirando el dado.
-¡Toma, tíralo tú!- Me dijo"Sucrefí".
Tuve la suerte de que me saliera un seis y enseguida me dieron los guantes y demás utensilios para que intentara comerme el chocolate. Seguimos jugando hasta que poco a poco se acabó.
-¿Qué te ha parecido el juego, Kidi? -
-Muy bueno, jajaja... muy bien, quería decir .-
Y así fue como después de días de dar vueltas y vueltas, encontré este mundo tan dulce del que me fui con un poco de dolor de estómago, pero, sin lugar a dudas, contenta de haber aprendido un juego nuevo.
Hasta pronto!