dimarts, 29 de març del 2011

El conte de la Kidi del mes d'Abril/ El cuento de Kidi del mes de Abril


   A l'Abril els catalans celebrem la diada de Sant Jordi. Per qui no conegui la llegenda, és la història d'un cavaller que va salvar a un princesa de ser devorada a mans d'un drac. Sant Jordi amb la seva llança va travessar la bèstia i de la sang en va sortir una rosa vermella que va regalar a la dama. Aquest mes, a la revista Kids, a la Kidi també li regalaran una rosa, però no us explico res més, aquí la teniu:
EL REGNE DEL FOLLET BARBUT
En el meu descens vaig tenir la mala sort de fer una petita rascada al globus que va anar perdent aire fins aterrar accidentalment a sobre d'un bolet. Era la casa del Follet Barbut que va quedar destrossada. De seguida em vaig adonar de què havia passat, perquè una desena de soldats armats em van arrestar i em van conduir fins a veure'l.
-M'has destrossat el palau, sort en tens que no hagis ferit ningú. Volies fer-me desaparèixer per quedar-te amb el meu regne... oi?-
- No i ara, hi he caigut per accident! No heu vist que se m'ha desinflat el globus? Sóc la Kidi i viatjo per aprendre jocs nous, venia al vostre món perquè he sentit a dir que sabeu un joc molt divertit anomenat “La gallina cega” i m'agradaria que me l'ensenyéssiu. -
-Però m'has deixat sense casa, tu creus que tinc ganes de jugar?-, digué en Barbut molt enfadat.
En aquells moments vaig veure que o bé feia servir els meus poders, o tot acabaria molt malament. No us ho havia explicat perquè no havia tingut cap necessitat de fer-los servir fins aquell moment: tinc poders màgics!
-Si us arreglo el palau em deixareu anar i m'ensenyareu el joc?- vaig preguntar tímidament.
A la cara del Follet es va dibuixar un somriure.
-Si ets capaç de deixar el meu palau igual que estava, et deixaré anar i t'ensenyaré a jugar.-
Em van deixar lliure i en pocs minuts les línies del meu cos van començar a canviar de color (sempre que feia servir els meus poders em passava), i a poc a poc vaig reconstruir tot el palau sense deixar-me ni un detall. Els Follets van quedar meravellats, sobretot en Barbut que va complir la seva paraula ensenyant-me aquell joc:
-Embenem els ulls amb un mocador al follet que farà de “Gallineta” i es col·loca al centre de la rotllana que farem al seu voltant. Sense veure-hi, ha de palpar la cara d'un de nosaltres i endevinar qui és...-
Va ser molt divertit! Quan em va tocar a mi no encertava el nom de cap, però vaig riure molt tocant aquells nassos tan arrodonits i petits. Després de jugar tota la tarda, el Follet Pau em va regalar una preciosa rosa vermella. Tot seguit, el Follet Barbut em va regalar un llibre. Una mica desorientada els vaig donar les gràcies.
-En aquesta època de l'any ens regalem roses i llibres els uns als altres en senyal d'amor i pau. Fa molts anys, conta la llegenda, que hi va haver un cavaller humà que va salvar a una princesa d'un Drac, de la sang que es va vessar de la bèstia en va sortir una bonica rosa vermella...- explicà en Barbut.
-I el llibre?- vaig preguntar.
-No haguéssim conegut aquesta història sense un llibre que van trobar els nostres avantpassats a sota d'una roca. Per aquest motiu, no volem perdre el costum que tenim de llegir... Què et passa que no estàs contenta?-
-Si, molt, però és que el meu globus està desinflat i no puc marxar.-
-Fes servir els teus poders- em va dir en Barbut.
-No ho puc fer tant seguit, he d'esperar una setmana si no em quedaria sense forces i em posaria malalta. Em puc quedar uns dies amb vosaltres?-.
Tots van estar encantats que em quedés una setmaneta, tots menys el Follet Carles que no sé per quina raó no li agradava la meva presència... El mes que ve us explicaré per què.
Fins aviat!
Il·lustració:Marina L. Aceituno  
En el mes de Abril, los catalanes celebramos "la diada de Sant Jordi". Para quien no conozca la leyenda, es la historia de un caballero que salvó a una princesa de ser devorada por un dragón. Sant Jordi con su lanza atravesó a la bestia y de la sangre salió una rosa roja que regaló a la dama. Este mes en la revista Kids, a Kidi también le regalaran una rosa, pero no os cuento más, aquí la tenéis:
ELREINO DEL DUENDE BARBUDO
       En mi descenso tuve la mala suerte de hacer un pequeño rasguño al globo que fue perdiendo aire hasta aterrizar accidentalmente encima de una seta. Era la casa del Duende Barbudo que quedó destrozada. Enseguida me di cuenta de qué había pasado, porqué una decena de soldados armados me arrestaron y me condujeron hasta verlo.
     -Me has destrozado el palacio, suerte tienes que no hayas herido a nadie. Querías hacerme desaparecer para quedarte con mi reino... ¿verdad? -
      
-No, no, he caído por accidente! ¿No habéis visto que se me ha desinflado el globo? Soy Kidi y viajo para aprender juegos nuevos, venía a vuestro mundo porque he oído decir que sabéis un juego muy divertido llamado "La gallina ciega» y me gustaría que me lo enseñarais. -
-Pero me has dejado sin casa, tú crees que tengo ganas de jugar? -,dijo Barbudo muy enfadado.
      En aquellos momentos vi que o bien usaba mis poderes, o todo acabaría muy mal. No os lo había contado porque no había tenido ninguna necesidad de utilizarlos hasta ese momento: tengo poderes mágicos!
      -Si os arreglo el palacio me dejaréis ir y me enseñaréis el juego?- pregunté tímidamente.
      
En la cara del Duende se dibujó una sonrisa.
-Si eres capaz de dejar mi palacio igual que estaba, te dejaré ir y te enseñaré a jugar.-
    Me dejaron libre y en pocos minutos las líneas de mi cuerpo empezaron a cambiar de color (siempre que usaba mis poderes me pasaba), y poco a poco reconstruí todo el palacio sin dejarme ni un detalle. Los Duendes quedaron maravillados, sobre todo Barbudo que cumplió su palabra enseñándome ese juego:
     
-Vendamos los ojos con un pañuelo al duende que hará de "Gallinita" y se coloca en el centro del corro que haremos a su alrededor. Sin ver, debe palpar la cara de uno de nosotros y adivinar quién es...-
Fue muy divertido! Cuando me tocó a mí no acertaba el nombre de ninguno, pero me reí mucho tocando aquellas narices tan redondeadas y pequeñas.
Después de jugar toda la tarde, el Duende Pablo me regaló una preciosa rosa roja. A continuación, el Duende Barbudo me regaló un libro. Un poco desorientada les di las gracias.
-En ésta época del año nos regalamos rosas y libros unos a otros en señal de amor y paz. Hace muchos años, cuenta la leyenda, que hubo un caballero humano que salvó a una princesa de un Dragón, de la sangre que se derramó de la bestia salió una bonita rosa roja ...- explicó Barbudo.
-Y el libro? - Pregunté.
-No hubiéramos conocido ésta historia sin un libro que encontraron nuestros antepasados debajo de una roca. Por éste motivo, no queremos perder la costumbre que tenemos de leer ... ¿Qué te pasa, no estás contenta? -
-Si, mucho, pero es que mi globo está desinflado y no puedo irme .-
-¡Usa tus poderes!- exclamó Barbudo
-No lo puedo hacer tan seguido, tengo que esperar una semana si no me quedaría sin fuerzas y me pondría enferma. Me puedo quedar unos días con vosotros? -.
Todos estuvieron encantados que me quedara una semana, todos menos el Duende Carlos que no sé por qué razón no le gustaba mi presencia... El mes que viene os explicaré por qué.
Hasta pronto!

dijous, 24 de març del 2011

La Nimfa / La Ninfa

   El Diumenge passat la Laia va anar a collir bolets amb els seus pares. Estava emocionada perquè era el primer cop que hi anava. Ben equipada amb les botes de muntanya i un bastó buscava entre els matolls sense trobar res de res. De sobte va veure un ésser preciós volant al voltant d'un enorme bolet lila. La nena s'hi va acostar amb molt de compte. Es movia molt ràpid i brillava, semblava espantada. 
  -Hola sóc la Laia, no t'espantis no et faré mal...-
  La Nimfa la va observar amb cautela i quan va veure que no hi havia perill, li va fer entendre que la seguís. Van arribar a un paratge on hi havia un munt de bolets comestibles. Amb senyals li va dir que podia collir-los tots, però només aquells, els altres que trobés pel bosc eren cases de follets i nimfes i si els collia, no tindrien on anar. La nena va omplir el cistell i es va acomiadar molt agraïda. Quan va arribar al costat dels seus pares els hi va explicar la història de la Nimfa. Sorpresos per la quantitat de bolets que portava la Laia, no van fer cas del que els hi explicava. Però vosaltres si que la sabeu o sigui que feu córrer la veu: "Si aneu al bosc a collir bolets, vigileu molt! No deixeu sense casa a les Nimfes i Follets."


  El Domingo pasado Laia fue a coger setas con sus padres. Estaba emocionada porque era la primera vez que iba. Bien equipada con las botas de montaña y un bastón, buscaba entre los matorrales sin encontrar nada de nada. De pronto vio un ser precioso volando alrededor de una enorme seta lila. La niña se acercó con mucho cuidado. Se movía muy rápido y brillaba, parecía asustada. 
   -Hola soy Laia, no te asustes no te haré daño ...- 
   La Ninfa la observó con cautela y cuando vio que no había peligro, le hizo entender que la siguiera. Llegaron a un paraje donde había un montón de setas comestibles. Con señales le dijo que podía cogerlas todas, pero sólo ésas, las otras que encontrara por el bosque eran casas de duendes y ninfas y si las recogía, no tendrían a donde ir. La niña llenó la cesta y se despidió muy agradecida. Cuando llegó junto a sus padres les contó la historia de la Ninfa.        Sorprendidos por la cantidad de setas que llevaba Laia, no hicieron caso de lo que les contaba. Pero vosotros si que la sabéis o sea que contárselo a todos: "Si vais al bosque a coger setas, tened cuidado! No dejéis sin casa a las Ninfas y Duendes."

dimecres, 23 de març del 2011

Una altra pel·lícula que barreja acció real i animació/ Otra película que mezcla acción real y animación

Floquet de Neu és una pel·lícula produïda per Filmax, rodada a Barcelona que narra la història del goril·la blanc més estimat del Zoo... i potser del món. L'animació que es barreja amb els personatges reals està feta en 3D i per tant és un gran repte pel cinema d'animació del nostre país. Em sembla una manera entretinguda d'explicar una història real a petits i grans on es mostrarà que ser diferent no és fàcil per a ningú.
La seva estrena  a Espanya   és el dia 23 de Desembre de 2011, com veureu una de les protagonistes és Elsa Pataky que fa el paper de la bruixa que vol visitar el Floquet per canviar el color del seu pèl. Entre les veus dels dibuixos, hi ha la de Carlos Latre i Constantino Romero. Veieu el tràiler al final de l'entrada.

Copito de Nieve es una película producida por Filmax, rodada en Barcelona que narra la historia del gorila blanco más querido del Zoo ... y quizás del mundo. La animación que se mezcla con los personajes reales, está hecha en 3D y por tanto es un gran reto para el cine de animación de nuestro país. Me parece una manera entretenida de explicar una historia real a pequeños y grandes donde se mostrará que ser diferente no es fácil para nadie.
Su estreno en España será el 23 de Diciembre de 2011, como veréis una de las protagonistas es Elsa Pataky que hace el papel de la bruja que quiere visitar Copito para cambiar el color de su pelo. Entre las voces de los dibujos, está la de Carlos Latre y Constantino Romero. Aquí os dejo el trailer.


dilluns, 21 de març del 2011

Un conte per donar la benvinguda a la primavera/ Un cuento para dar la bienvenida a la primavera

"S'ha perdut la Floreta!"
     Floreta havia anat d'excursió per aprendre a despertar flors a la primavera. Era el que ensenyaven a l'escola de fades del Jardí dels somnis. Cada classe havia d'aprendre un ofici i Floreta havia triat aquest perquè li agradava molt la olor que feien les flors al despertar-se. Però es despistava sempre que veia alguna marieta o papallona volant pels voltants, i aquest va ser el motiu pel qual es va allunyar de les seves companyes. Quan es va adonar que s'havia perdut va començar a plorar desconsoladament.
    -Què et passa, per què plores?- preguntà la papallona.
    -M'he perdut, sniff, no sé on és la meva professora i la resta de fades que venien amb mi, sniff.- ploriquejà.
    -No ploris, saps què em diu la meva mare?- la consolà,- doncs que si algun cop em perdo, no em mogui del lloc que segur que em troba.-
    -Però és que no sé quanta estona fa que m'he allunyat del grup i potser no se n'adonen que no hi sóc...-
    -Mira, farem una cosa... seu a sobre d'aquesta flor i espera. Jo buscaré pel jardí, però sobretot no et moguis, aleshores si que et perdries de debò.-
    La papallona va començar a donar voltes sobrevolant el jardí, de seguida les va veure, estaven buscant a la "Floreta".
    -Veniu amb mi, us portaré fins on l'he deixat...-
    Però quan van arribar al lloc ja no hi era. La "Floreta" era molt inquieta i cansada d'esperar havia decidit anar tota sola a buscar a les altres. Es feia tard i cada vegada i havia menys llum. La van buscar per tot arreu, però quan elles anaven per un costat, ella anava per l'altra. La fadeta estava molt cansada i finalment es va asseure a sobre d'una altra flor. Al cap de poca estona la van trobar. 
    -Per què has marxat d'on t'he dit que et quedessis?- la va renyar la papallona,- faria una estona que t'hauríem trobat!-.
    La pobra "Floreta" es va disculpar, havia après una bona lliçó (com li havia dit la seva nova amiga): quan et perdis no et moguis del lloc, serà molt més fàcil trobar-te.


"Se ha perdido Florecita!"

     
Florecilla había ido de excursión para aprender a despertar flores en primavera. Era lo que enseñaban en la escuela de hadas del Jardín de los sueños. Cada clase tenía que aprender un oficio y Florecita había elegido éste porque le gustaba mucho el olor que hacían las flores al despertarse. Pero se despistaba siempre que veía alguna mariquita o mariposa volando por los alrededores, y este fue el motivo por el que se alejó de sus compañeras. Cuando se dió cuenta que se había perdido comenzó a llorar desconsoladamente.    -¿Qué te pasa, por qué lloras? - Preguntó la mariposa.
    -Me he perdido, sniff, no sé dónde está mi profesora y el resto de hadas que venían conmigo, sniff,- lloriqueó.
   
-No llores, sabes qué me dice mi madre? - la consoló, - pues que si alguna vez me pierdo, no me mueva del lugar que seguro que me encuentra .-    -Pero es que no sé cuánto tiempo hace que me he alejado del grupo y quizás no se dan cuenta que no estoy ...-
   -Mira, vamos a hacer algo ... sube a esta flor y espera. Yo buscaré por el jardín, pero sobre todo no te muevas, entonces si que te perderías de verdad .-
  
La mariposa comenzó a dar vueltas sobrevolando el jardín. Enseguida las vio estaban buscando a "Florecita".  -Venid conmigo, os llevaré hasta donde la he dejado ...-
   Pero cuando llegaron al lugar ya no estaba. "Florecita" era muy inquieta y cansada de esperar había decidido ir sola a buscar a las otras. Se hacía tarde y cada vez había menos luz. La buscaron por todas partes, pero cuando ellas iban por un lado, ella iba por el otro. La hadita estaba muy cansada y finalmente se sentó encima de otra flor. Al poco rato la encontraron. 
    -¿Por qué te has ido de donde te he dicho que te quedaras? - La riñó la mariposa, - haría un rato que te habríamos encontrado! -.    "Florecita" se disculpó, había aprendido una buena lección (como le había dicho su nueva amiga): cuando te pierdas no te muevas del lugar, será mucho más fácil encontrarte.


     

dimecres, 16 de març del 2011

La Nimfa del bosc / La Ninfa del bosque

   La bellesa de la Nimfa del bosc deixa enamorat a tothom que la mira directament als ulls. És natura, és força, és màgia. No la mireu gaire estona o no podreu oblidar-la. La Nimfa és misteriosa i amable, no pot evitar ser així. Quan aneu al bosc estigueu ben atents i... si per fortuna la veieu, gaudiu de les seves danses que us donaran força, vitalitat i un gran amor i respecte a tot el que ens envolta.

   La belleza de la Ninfa del bosque deja enamorado a todo el que la mira directamente a los ojos. Es naturaleza, es fuerza, es magia. No la miréis mucho tiempo o no podréis olvidarla. La Ninfa es misteriosa y amable, no puede evitar ser así. Cuando vayáis al bosque estad bien atentos y. .. si por fortuna la veis, disfrutad de sus danzas que os darán fuerza, vitalidad y un gran amor y respeto a todo lo que nos rodea.

dilluns, 14 de març del 2011

Per començar bé la setmana: música/ Para empezar bien la semana: música

Al Desembre ja us vaig mostrar el tràiler de la pel·lícula Gnomeo y Julieta ... avui amb motiu de la seva estrena, us mostro una de les seves cançons interpretada per Nelly Furtado i Elton John. La pel·lícula té molt bona música, però he pensat que aquesta era la millor cançó per començar un Dilluns amb optimisme i alegria, la veritat és que dóna molta energia i bon rotllo, escolteu-la:
En Diciembre ya os mostré el trailer de la película Gnomeo y Julieta ... hoy en motivo de su esteno, os muestro una de sus canciones interpretada por Nelly Furtado y Elton John. La película tiene muy buena música, pero he pensado que ésta era la mejor canción para empezar un Lunes con optimismo y alegría, la verdad es que da mucha energía y buen rollito, escuchad:

dimecres, 9 de març del 2011

Un altre conte de "Maria la Bruixa"/Otro cuento de "María la Bruja"

En Max volia saber exactament què passava a casa de la Maria, sempre que hi anava vivia aventures apassionants i li feien creure que era un somni. "No pot ser que sempre m'adormi. Encara guardo la baldufa de l'últim cop que hi vaig anar..." Pensava.
   -Maria! -va cridar en Max al sortir de l'escola, -que puc venir a jugar a casa teva?-
   -...No, em sap greu però avui les meves tietes fan neteja i no els hi agrada tenir visites. Un altre dia, d'acord?-

  En Max sabia que era una excusa, últimament n'hi posava moltes evitant que tornés a casa seva a jugar, sempre les seves tietes: un dia tenien que planxar, l'altre dia estaven enfeinades amb no se què..., la qüestió era que no hi anés. Però en Max ja en tenia prou i la va seguir sense que la nena se s'adonés. Espiant per la finestreta que tenien al garatge, les sospites del nen es van confirmar. Va veure com vestides amb les seves capes i barrets, ensenyaven a la Maria a preparar alguna poció màgica dins d'una cassoleta...
   -CRAAAAASSSSSSSSHHHHH!-
   -Què ha estat això?- digueren les bruixes mirant cap a la finestra.
   La Maria va sortir corrent a veure què passava i va veure en Max com s'allunyava carrer avall. Va treure la seva bareta màgica i el va fer recular fins al seu costat.
   -Ara ja ho saps! Sóc una bruixa! No volíem que ho sabessis pel teu bé, no es bo que la gent es pensi que estàs boig.- digué rient.
  -Ho sabia! Sabia que a casa teva passaven coses rares!-
  -Si però escolta bé el que et diré: no ho pots explicar a ningú, i si vens a casa has de tenir molt de compte amb el que toques, recorda el dia que vas pujar a les golfes... una mica més i no ho expliques.-
  -M'ensenyaràs algun truc de màgia?-
  -Em sap greu, però tot això és molt perillós, jo mateixa encara vaig a l'escola per aprendre coses noves, però si vols demà vens i et deixaré assistir a una classe amb les meves tietes...
  -Brrrruuuuuuummmm!!!!!-
El Bruixot Pilot havia arribat al costat dels nens.
  -Sargantanes bullides! Ales de Ratpenat! Fes que el que ha dit la Maria, sembli que ho ha somniat!-
  -Max, Max, desperta que has d'anar a escola!-

Max quería saber exactamente qué pasaba en casa de María, siempre que iba vivía aventuras apasionantes y le hacían creer que era un sueño. "No puede ser que siempre me duerma. Aunque guardo la peonza de la última vez que fui ..." Pensaba.
  -María! -Gritó Max al salir de la escuela,-¿puedo venir a jugar a tu casa? -
  -... No, lo siento pero hoy mis tías hacen limpieza y no les gusta tener visitas. Otro día, ¿vale? -
  
Max sabía que era una excusa, últimamente ponía muchas evitando que volviera a su casa a jugar, siempre sus tías: un día tenían que planchar, el otro día estaban atareadas con no se qué ..., la cuestión era que no fuera. Pero Max ya tenía bastante y la siguió sin que la niña se diera cuenta. Espiando por la ventanilla que tenían en el garaje, las sospechas del niño se confirmaron. Vio como vestidas con sus capas y sombreros, enseñaban a María a preparar alguna poción mágica dentro de una cazuela ...
  -CRAAAAASSSSSSSSHHHHH! -
 
-¿Qué ha sido eso? - Dijeron las brujas mirando hacia la ventana.
 
María salió corriendo a ver qué pasaba y vio a Max como se alejaba calle abajo. Sacó su varita mágica y le hizo retroceder hasta su lado.
 
-Ahora ya lo sabes! Soy una bruja! No queríamos que lo supieras por tu bien, no es bueno que la gente crea que estás loco.- dijo riendo.
  -Lo sabía! Sabía que en tu casa pasaban cosas raras! -
  -Si pero escucha bien lo que te voy a decir: no lo puedes contar a nadie y si vienes a casa debes tener mucho cuidado con lo que tocas, recuerda el día que subiste a la buhardilla ... un poco más y no lo explicas .-
  -Me enseñarás algún truco de magia? -
  -Lo siento, pero todo esto es muy peligroso, todavía voy a la escuela para aprender cosas nuevas, pero si quieres mañana vienes y te dejaré asistir a una clase con mis tías... -
 
-Brrrruuuuuuummmm !!!!!-
El Brujo Piloto apareció junto a los niños.
 
-Lagartijas hervidas! Alas de Murciélago! Haz que lo que ha dicho María, parezca una pesadilla! -
  -Max, Max, despierta que tienes que ir a la escuela! -

dimarts, 8 de març del 2011

La Fada de la Primavera ens porta tres endevinalles/El hada de la Primavera nos trae tres adivinanzas

Fada de la Primavera


1.Si ets guapa , no em miris  
preguntant-me l'opinió;                       
si ets lletja, no em culpis               
de la imatge que et dono.                 

2. No t'he de donar més raons:
sense mi perdries els pantalons.

3.Tinc fulles i no sóc arbre, 
et parlo sense veu;
encara que m'obris no em queixo, 
endevina qui sóc.  
1.Si eres guapa, no me mires
preguntando mi opinión;
si eres fea, no me culpes
de la imagen que te doy.

2.No he de darte más razones:
sin mí perderías los pantalones.

3.Tengo hojas y no soy árbol,
te hablo sin tener voz;
aunque me abras no me quejo,
adivina quién soy yo.

RESPOSTES:                      RESPUESTAS:
1.MIRALL                                           1.ESPEJO
2.CINTURÓ                                         2.CINTURÓN
3.LLIBRE                                            3.LIBRO

dimecres, 2 de març del 2011

Les Aventures de la Kidi "Un món de màscares"/ "Un mundo de máscaras"

Amb el mes de Març arriben noves aventures de la Kidi de la revista Kids , en aquesta ocasió la nostra amiga viu el seu particular Carnestoltes.
" Un Món de Màscares"
Travessant el pont de colors vaig arribar a un lloc força curiós. Era un món fantàstic on la música i les rialles se sentien per cada racó. El que primer em va cridar l'atenció va ser que ningú em fes cas. Per bé o per mal, sempre que arribava a un lloc em venien a rebre encuriosits per saber qui era i d'on venia. Però estaven massa enfeinats cantant i ballant.
Vaig caminar força estona entre els habitants, embadalida amb tot el que succeïa al meu voltant. Era més divertit que jugar. Pel meu costat passaven éssers força estranys. Alts, baixos, prims, grassos, tots guarnits amb màscares i plomes de colors diversos. Tirant uns paperets, que mica en mica cobrien el terra. Em vaig endur un bon ensurt quant de sobte es va parar davant meu un dels més alts de tots. Semblava diferent als altres. Portava una màscara amb un nas enorme i un barret vermell acabat amb unes punxes.
-Qui ets tu? No t'havia vist mai per aquí? Treu-te la màscara i ensenya'm la cara-
-Sóc la Kidi, ... no en porto de màscara, la meva cara és així.-
-Queeeeeeè, portes la cara al descobert! Això no pot ser!- va cridar desapareixent del meu davant.
Per què havia reaccionat d'aquella manera?  A on havia anat?
Ben aviat ho vaig descobrir...
-Té, posa't aquesta, et quedarà bé, ja ho veuràs,- digué donant-me una màscara amb orelles de gat i plomes blaves.
Després em va a agafar de la mà i em va portar a saltar i ballar per tots els indrets d'aquell món fantàstic. Passada una estona em va dir:
-Perdona, no m'he presentat, sóc el Rei de les disfresses i la  disbauxa, en aquest món no permetem que entrin en "Penes" ni en "Tristos" i per un moment m'he pensat que eres un d'ells. Hem d'estar molt atents, una vegada van venir i van fer que em posés molt malalt.-
-...I ens va costar molt fer-los fora!- digué un que passava per allà amb una màscara de mono.
- És un dels meus millors amics, des que em van atacar aquells dos, que em vigila molt de prop. -
- Jo em dic Kidi i viatjo per aprendre jocs nous. Que me'n podríeu ensenyar algun?-
Molt animat em va portar fins al centre del poblat i va encarregar a una banda de música que comencés a tocar. Amb una fila vam començar a donar voltes al voltant d'uns seients. Quan els musics van deixar de tocar tots vam seure al primer lloc que vam trobar, tots menys el "Rei" que va quedar eliminat. Així vam anar jugant fins que només quedàvem el de la màscara de mono i jo. Finalment va guanyar ell, jo vaig caure de cul a terra en el meu intent d'asseure'm.
-T'has fet mal?- va dir ajudant-me a aixecar.
-No, no, estic bé, de veritat!- vaig contestar rient.
La festa va continuar força estona. Després els vaig demanar que em fessin una fotografia per enviar als meus amics robots i em vaig acomiadar enlairant-me núvols amunt.
En la meva pròxima aventura us explicaré com vaig aconseguir salvar-me de viure empresonada per sempre més. Us espero!
Il·lustració Cristina de Arcos

Con el mes de Marzo llegan nuevas aventuras de Kidi de la revista Kids en esta ocasión nuestra amiga vive su particular Carnaval.
"Un Mundo de máscaras"
Cruzando el puente de colores llegué a un lugar bastante curioso. Era un mundo fantástico donde la música y las risas se oían por cada rincón. Lo que primero me llamó la atención fue que nadie me hiciera caso. Para bien o para mal, siempre que llegaba a un lugar me venían a recibir curiosos por saber quién era y de dónde venía. Pero estaban demasiado atareados cantando y bailando.
    Caminé un buen rato entre los habitantes, embelesada con todo lo que sucedía a mi alrededor.
Era más divertido que jugar. Por mi lado pasaban seres muy raros. Altos, bajos, delgados, gordos, todos adornados con máscaras y plumas de diferentes colores. Tirando unos papelitos, que poco a poco cubrían el suelo. Me llevé un buen susto cuando de repente se paró delante de mí uno de los más altos de todos. Parecía diferente a los demás. Llevaba una máscara con una nariz enorme y un sombrero rojo acabado con unas puntas.
     
- ¿Quién eres tú? No te había visto nunca por aquí? Quítate la máscara y enséñame la cara-
     
-Soy Kidi, ... no llevo máscara, mi cara es así .-
-Queeeeeeè, llevas la cara al descubierto!
Esto no puede ser! - Gritó desapareciendo de mi vista.
    
¿Por qué había reaccionado de esa manera? ¿Dónde había ido?
   
Pronto lo descubrí ...
-Ten, ponte ésta, te quedará bien, ya lo verás, - dijo dándome una máscara con orejas de gato y plumas azules.
    Después me cogió de la mano y me llevó a saltar y bailar por todos los lugares de ese mundo fantástico. Pasado un rato me dijo:
    -Perdona, no me he presentado, soy el Rey de los disfraces y el desenfreno, en este mundo no permitimos que entren "Penurias" ni "Tristón" y por un momento me he pensado que eras uno de ellos. Tenemos que estar muy atentos, una vez vinieron e hicieron que me pusiera muy enfermo .-
    
-... Y nos costó mucho echarlos! - Dijo uno que pasaba por allí con una máscara de mono.
- Es uno de mis mejores amigos, desde que me atacaron esos dos, me vigila muy de cerca. -
- Yo me llamo Kidi y viajo para aprender juegos nuevos. M
e podrías enseñar alguno? -
    Muy animado me llevó hasta el centro del poblado y encargó a una banda de música que empezara a tocar. En
fila empezamos a dar vueltas alrededor de unos asientos. Cuando los músicos dejaron de tocar todos nos sentamos en el primer lugar que encontramos, todos menos el "Rey" que quedó eliminado. Así fuimos jugando hasta que sólo quedábamos el de la máscara de mono y yo. Finalmente ganó él, yo caí de culo al suelo en mi intento de sentarme.
    - ¿Te has hecho daño? - dijo ayudándome a levantar.
    -No, no, estoy bien, de verdad! - Contesté riendo.
     
La fiesta continuó un buen rato. Después les pedí que me hicieran una fotografía para enviar a mis amigos robots y me despedí despegando hacia las nubes.
     En mi próxima aventura os explicaré como conseguí salvarme de vivir encarcelada para siempre.
Os espero!