divendres, 29 d’octubre del 2010

Castanyes i panallets, disfressats?/¿Castañas y "panellets" disfrazados?

-Mare, mare... farem panellets?-
-Oi tant fill i torrarem castanyes!-
-Mare, i ens disfressarem?-
-Disfressar-nos?...No, Per què?-
-A la tele diuen que és Halloween i ens hem de disfressar de Bruixes i Bruixots!-
-Fill això és una tradició americana aquí a Catalunya celebrem la castanyada per "Tot Sants"!-
-Però per què no podem fer las dos coses?, podem menjar panellets i castanyes disfressats!-
-Aquí a Catalunya no ho fem així..., pero tampoc crec que passi res... si vols ens disfressem-
-Siiii, mare que bé!-
...La nit de la castanyada...
-Que bé que ens ho estem passant tots disfressats, em sembla que fins i tot els panellets estan més bons, mare!Quina bona idea que he tingut, oi?-
Mirar la vida amb ulls de nen ens pot fer molts cops més feliços i disfrutar més de la vida. Pot trencar fronteres i enriquir-nos amb tradicions d'altres cultures, sense perdre les nostre arrels. Els temps canvien i nosaltres també. Disfrutem de cada instant com fan els nens, sense preocupar-se si això és d'aquí o d'allà, si algú és d'aquí o d'allà...
Bona nit de Tot Sants ho celebris com ho celebris.





-Mamá, mamá ... haremos "panellets"-
-Si hijo y tostaremos castañas-
-Mamá, y nos disfrazaremos-
-Disfrazarse nosotros... No, ¿Por qué-
-En la tele dicen que es Halloween y nos tenemos que disfrazar de Brujas y Brujos-
-Hijo eso es una tradición americana aquí en Catalunya celebramos la castañada para "Todos los Santos"! -
-Pero ¿por qué no podemos hacer las dos cosas?. Podemos comer panellets y castañas disfrazados-
-Aquí en Cataluña no lo hacemos así ...pero tampoco creo que pase nada ... si quieres nos disfrazamos-
Siiii, mamá que bien! -
... La noche de la castañada ...
-Qué bien nos lo estamos pasando todos disfrazadosme parece que incluso los "panellets" están más buenos. Qué buena idea que he tenido, ¿verdad? -
Mirar la vida con ojos de niño puede hacernos más felicesy disfrutar más de la vida. Puede romper fronteras enriquecernos con tradiciones de otras culturassin perdernuestras raícesLos tiempos cambian y nosotros también. Disfrutemos de cada instante como hacen los niñossin preocuparse si esto es de aquí o de allási alguien es de aquí ode allá ...
Buena noche de Todos los Santos lo celebres como lo celebres.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

M'he canviat al blogspot

A  partir d'ara escriuré aquí, m'he cansat de la gran quantitat d'spam que hi ha al bloc.cat . La meva adreça anterior era http://lurdscontes.bloc.cat . He passat la major part dels articles publicats cap aquesta nova adreça i els he esborrat de l'antiga Disculpeu les molèsties.

Una història curta per explicar la nit de la castanyada...o Haloween!

Nit del 31 d'Octubre. Nit de fantasmes i bruixes. El nostre amic Joan, celebra la castanyada
amb els seus amics. N'hi han que s'han disfressat, fent honor al Haloween americà, també hi
ha carbasses, que en el seu interior tenen una espelma encesa. Hi ha panellets i castanyes, i
sembla que la nit serà llarga. Mentre sopen hi ha una forta tempesta que els deixa sense llum 
durant una bona estona. Sort de les espelmes i la bona companyia. Però uns sorolls
misteriosos posen els pèls de punta a cadascun dels convidats. Es miren fixament i se'n donen
compte que en falta un. La Mireia era al lavabo quan s'han quedat a les fosques. Espelma en
mà, truquen a la porta cridant-la. El silenci és tan gran que espanta. Dubten, uns intstants, si
obren la porta o no. Finalment l'obren. No hi ha ningú. La noia ha desaparegut. Tots junts tornen
al menjador, no es volen separar per si les mosques. L'ensurt és col-lectiu, quan veuen passar
pel passadís, un noia vestida de blanc. No és la Mireia però se li assembla. Amb un silenci
sepulcral tornen a seure a la taula. De sobte la forta tempesta que hi ha a fora, obre una de les
finestres apagant totes les espelmes. En Joan s'aixeca ràpidament per tancar-la. Torna la llum
de cop. Tots resten asseguts a taula. Quan el noi se'ls mira es queda blanc. La Mireia és allà
asseguda. Està pàl-lida i porta un vestit blanc.

Aquest conte no és així!

En Pau cridava al pare perquè li expliqués el conte. Cada nit era un de diferent:
-Papa,vine a explicar-me el conte,...avui vull que m'expliquis el de "La Caputxeta vermella"-
- Molt bé...- començà el pare...- La Caputxeta, es disposava a anar al gran ball, però no tenia cap vestit per la ocasió. LLavors va aparèixer la fada...-
-Papa! Aquest conte no és així!-
- És veritat fill, m'he equivocat!- continuà. -Però la seva madrastra no volia que ella fos més bonica i va enviar al caçador perquè la matés, la molt bruixa!...-
-Papaaaaa! Aquest conte no és així! No te'n recordes que hi sortia un llop que la perseguia?-
-Ah sí! I quan es dirigia cap al castell encantat, un llop mort de gana la va parar i la va fer equivocar de camí. La va enviar cap a la casa dels set nans.Un cop allà, es va trobar la taula parada amb tres plats plens de sopa fumejant...
-Papa! Aques conte no és així!!!-
-Escolta Pau, la "Caputxeta" està avorrida, m'ha dit que sempre li passa el mateix i no té cap emoció, i m'ha demanat que la porti a donar un tomb per altres contes. Què vols que faci? La torno al seu conte o seguim viatjant?-
En Pau, es va quedar pensatiu... -Molt bé papa, continuem viatjant!-
-Llavors, la caputxeta es va menjar tot el que hi havia al plat petit, i de sobte es va convertir amb granota! Ara havia d'esperar un príncep que li donés un petó d'amor, només així podria desfer l'encanteri. Però va passar per allà un Drac Màgic, que entonava una bonica cançó... en sentir-lo la "granoteta vermella" va sortir a trobar-lo. Quan es van veure, es van enamorar a l'instant, i cantant noves melodies cada dia, van viure feliços per sempre més. Encara avui, si passeges pels boscos d'aquell pais, podràs sentir com canten.-
-Molt bonic papa, aquest conte no és així, però m'ha agradat molt, demà me'n canviaràs una altre?-
Fi
 
Salut i contes!!

La tardor ja es comença a notar

Per una amant de la tardor com jo, és fantàstic començar-la a notar. La inspiració es comença a olorar, i ben aviat afegiré nous contes a aquest bloc estimat meu, que fa un temps tinc abandonat.
 Mentrestant, unes petites frases, frases sense sentit...Històries inacabades...
"El despertador sonava sense parar, la Rut es movia entre els llençols, sense fer cas, ni cap esforç per apagar-lo. Havia passat mala nit, i no volia aixecar-se per res del món; però era una noia responsable, i finalment, fa cedir. Es va llevar, tot donant un cop al maleït despertador, que va caure a terra i es va trencar.
-Vaja..!-
Començava bé el dia...,semblava que el malson que l’havia tingut tota la nit angoixada, la perseguia també un cop desperta."
 
"Les onades esborraven cadascuna de les petjades que anava deixant al seu darrera. La platja, era deserta;hi havia una tranquil·litat absoluta. Només es sentia el moviment del mar. Ja començava a refrescar força, i aviat hauria de deixar el moment més agradable del dia. Sempre hi anava molt aviat, li agradava veure com el sol treia el nas, tímidament, per darrera el mar."
Ben aviat contes infantils per a tots i totes, ben aviat més cosetes que explicar, ben aviat...
 
Salut i contes

Toy Story 3

El Diumenge vaig anar a veure Toy Story 3 amb els meus fills. Van sortir encantats perquè, a més, la vam veure en 3D. Allò de que les segones o terceres parts no són bones, es trenca totalment. Crec que està cuidat tot i cadascun dels detalls que hi surten, enfocada a un public infantil, però pensant també en els pares que els acompanyen. Molt divertida, i alhora, amb un dosis de nostàlgia (sobretot per als grans). Un bon final per una història d'unes joguines, que no hauria de continuar, perquè llavors si que seria trencar la màgia del que han aconseguit fins ara els estudis Disney-Pixar. Aquí teniu el tràiler. 



Salut i contes!!! 

Avatar, una gran pel-lícula de ciència ficció

... Si,si ja sé que fa temps que es va estrenar..., però no havia tingut la ocasió de veure-la fins fa ben poc. Com a amant de la fantasia i ciència ficció, em va encantar. Un éssers fantàstics que ens fan recordar l'essència de la vida, que hem de cuidar el planeta perquè és on vivim, i només en tenim un, i ens recorden també, que els humans destrossen tot els que es troben pel camí. Una pel-lícula fantàstica però amb sentiments reals, i amb uns paisatges, impressionants.
    Jo no la vaig veure en 3D, però segur, que m'hagués impressionat molt més. Si ja l'heu vist sabreu de què us parlo, si no veieu-la, encara que sigui per curiositat.
    Sé que a molta gent no li agraden aquest tipus de pel-lícules, però en aquest cas el missatge que es dóna crec que l'hauríem de tenir tots molt present. El planeta cada dia està pitjor, i la culpa de que estigui així és de tots nosaltres. Si cada dia reciclem, intentem agafar el cotxe només en cas necessari, apaguem electrodomèstics quan no els fem servir, etc, aconseguirem, encara que sigui poc a poquet, frenar una mica tot els mals que pateix terra. Crec que cada granet de sorra que hi posem per intentar-ho pot aconseguir una gran muntanya.

Salut i contes!!! 

LA FADA TRES FLORETES

Ja havia arribat la primavera al Jardí de la Fantasia. La Fada "Tres floretes" treballava incansable per deixar-ho tot a punt. Havia de despertar a les formiguetes, les abelles, i tota classe d'insectes, perquè sortissin del seu cau, i es posessin a enllestir totes les feines que els hi pertocaven. Mica en mica, el Jardí es va anar despertant, però la "Tres floretes" es va adonar de seguida que la "Margarideta" encara dormia. Sense pensar-s'ho dos cops, va anar a trobar-la:
  -Au gandula! Aixeca't d'una vegada!- digué enfadada.
  Amb feines i treballs es va posar dreta, i li va fer amb les mans que anés passant que ja l'atraparia. La"Tres floretes" la coneixia molt bé, i es va quedar a la porta del seu cau una bona estona, esperant que sortís. Però no hi va haver manera; llavors va tornar a entrar, i la va trobar repenjada damunt la taula, dormida com un soc.
   -Ai què en farem de tu, no n'has tingut prou  de dormir tot l'hivern?-digué deixant caure tres flors damunt del seu cap.
Gifs Animados - Imagenes Animadas
   De seguida es va despertar, i es va posar a treballar, necessitava una petita empenta, per treure's la mandra de sobre: una flor vermella (la força), una de groga ( la llum), i una de verda (la natura). Així era com la Fada "Tres floretes", despertava cada primavera tots els éssers vius del Jardí de la Fantasia.
Fi
Salut i contes!!

UN CONTE " EL BOSC ROIG"/ UN CUENTO "ELBOSQUE ROJO"

El "Follet Tinet" vivia des de feia molts anys dins d'una cova, amagada sota els arbres del Bosc Roig. Tenia aquest nom, perquè les fulles de totes les espècies que allà hi creixien, eren d'un color vermellós. Grans i petits, fades i follets, l'anomenaven així, però no sabien perquè eren d'aquell color.Científics de totes les contrades, havien intentat esbrinar el motiu, estudiant la zona de dalt a baix, però ningú ho havia aconseguit. Un dia que el "Follet Tinet" es va assabentar que es volia saber el perquè del color roig de les fulles dels arbres, va anar a trobar a la seva cosina "Tineta". Era una fada de bosc, només ella podria ajudar-los, però vivia molt lluny i va haver de viatjar a lloms del seu amic l'Ocell del Nord. Quan van arribar on vivia, en "Tinet" li va mostrar tot de fulles, arrels, i d'altres matolls, que s'havia emportat dins d'un sarró. La "Tineta" va començar a fer un munt de moviments i danses estranyes, al voltant de les fulles, amb una ploma d'esparver de la qual i penjaven uns cascavells que anaven fent "dring,dring,dring".    -Què, ja saps què passa?- va dir en "Tinet" cansat de tanta dansa.
   -Shhhhh! Calla,... ja veig què passa..-
   -Explica-m'ho doncs!-
   -És culpa del "Follet Grana".-
   -El "Follet Grana"?-
   -Si, té un munt de fruits vermells, plantats al jardí de casa seva que ocupa tot el sota bosc. Les arrels de tots els arbres i plantes s'alimenten d'aquest jardí, i per això les fulles són de color vermell. Però no us preocupeu, els arbres estan molt contents de tenir aquest color. Estan molt orgullosos de ser diferents, teniu un bosc, feliç de ser com és.-
   En "Tinet" molt agraït amb la seva cosina, es va acomiadar. Havien passat bastants dies entre el viatge d'anada i el de tornada, i quan va arribar al seu bosc, pràcticament no el va reconèixer ara era de color groc. De seguida va anar a veure al seu amic "Grana". Se'l va trobar rodejat de cistells plens de fruits vermells, i al jardí ara hi tenia plantades flors grogues. Li va explicar, que s'havia cansat del  color vermell i que ara preferia el groc. Més endavant tenia pensat plantar "Liles"...
   En "Tinet" va reunir a tots els habitant del bosc de seguida, els arbres semblaven contents de tenir les fulles grogues, dansaven al ritme del vent i feien molt bona cara, per aquest motiu van decidir canviar el nom al bosc, a partir d'ara i per sempre més, l'anomenarien "El bosc de mil colors".
Si voleu escoltar el conte entreu a:  Sala de lectura
                Si voleu saber més sobre de l'Ocell del Nord entreu a: L'Ocell del Nord i la Nimfa de la foscor
El "Duende Tinet" vivía desde hacía muchos años en el interior de una cueva, escondida bajo los árboles del Bosque Rojo. Se llamaba así, porque las hojas de todas las especies que allí crecían, eran de un color rojizo. Grandes y pequeños, hadas y duendes, lo llamaban así, pero no sabían por qué era de aquel color. Científicos de todas las regiones, habían intentado averiguar el motivo, estudiando la zona de arriba abajo, pero nadie lo había conseguido. Un día que llegó a oídos del "Duende Tinet" que se quería saber el porqué del color rojo de las hojas de los árboles, fue a buscar a su prima "Tineta". Era un hada de bosque, sólo ella podría ayudarles, pero vivía muy lejos y tuvo que viajar a lomos de su amigo el Pájaro del Norte. Cuando llegaron donde vivía, "Tinet" le mostró la diversidad de hojas, raíces, y otros matorrales, que llevaba dentro de un zurrón. "Tineta" empezó a hacer un montón de movimientos y danzas extrañas, alrededor de las hojas, con una pluma de gavilán de la que pendían unos cascabeles que iban haciendo "dring, dring, dring". 
   -¿Qué, ya sabes qué pasa? - Dijo "Tinet" cansado de tanta danza.
    -Shhhhh! Calla,... ya veo que pasa…
   -Pues ¡explícamelo!
   -Es culpa del "Duende Grana".
   -¿El "Duende Grana"?
   -Sí, tiene un montón de frutos rojos, plantados en el jardín de su casa, que ocupan el bajo bosque por completo. Las raíces de todos los árboles y plantas se alimentan de ese jardín, y por eso las hojas son de color rojo. Pero no os preocupéis, los árboles están muy contentos de tener ese color. Están muy orgullosos de ser diferentes, tenéis un bosque, feliz de ser como es.
"Tinet" se despidió de su prima, muy agradecido. Habían transcurrido bastantes días entre el viaje de ida y el de vuelta, y cuando llegó a su bosque, prácticamente no lo reconoció ahora era de color amarillo. Enseguida fue a ver a su amigo "Grana". Se lo encontró rodeado de cestos llenos de frutos rojos, y en el jardín ahora tenía plantadas flores amarillas. Le explicó, que se había cansado del color rojo y que ahora prefería el amarillo. Más adelante tenía pensado plantar "Lilas"...
"Tinet" se apresuró a reunir a todos los habitantes del bosque; los árboles parecían contentos de tener las hojas amarillas, danzaban al ritmo del viento y tenían buen aspecto, por lo que decidieron cambiarle el nombre al bosque, a partir de ahora y para siempre, lo llamarían "El bosque de mil colores".
Si queréis oir el cuento entrad en: Sala de lectura
Si queréis saber más sobre el Pájaro del Norte entrad en: http://lurdscontes.blogspot.com/2011/04/locell-del-nord-i-la-nimfa-de-la-foscor.html 

Alicia en el país de les meravelles

Un conte fantàstic com no n'hi ha cap altre,  és el  d'Alicia en el país de les meravelles. Personalment sempre m'ha agradat molt, tan el llibre de Lewis Carroll com la pel-lícula que va fer Disney de dibuixos. No hi ha món més fantàstic que el de la ment quan s'està dormint. Qui no ha tingut mai un somni, que per estrany que fos, semblava real? . Independentment, de si us agraden aquest tipus d'històries o no, crec que la versió que n'ha fet el gran Tim Burton, en 3D, interpretada, entre d'altres per un altre gran, Jonnhy Deep, pot ser una bona pel-lícula per a petits i grans. Però fins que no l'estrenin el 16 d'Abril... aquí us en deixo un "trailer".Disfruteu-lo.


Salut i contes!!!!

Un altre conte de "Maria la Bruixa"

    La Maria, tornava de l'escola, volant sobre la seva escombra. Ja feia el segon curs de bruixeria i li era permès, fer-la servir. Havia quedat amb en Max, per anar a la biblioteca. A l'escola d'educació "normal", els hi havien posat de deures, un treball de literatura, on havien de triar diferents contes, i després inventar-se un història on hi apareguessin tots els personatges que hi sortien.     En Max, va arribar primer, i va començar a buscar. Li agradaven molt els de dracs, bruixes i fades. Quan la Maria va arribar i va veure aquells contes sobre la taula, es va posar una mica nerviosa. Moltes d'aquelles històries, que per en Max eren fantàstiques, per ella eren reals, i a més a més familiars. El va intentar convèncer de triar un altre tipus de contes. Però el nen no va cedir.
   Mica en mica, van anar escrivint la història. "La Bruixa Piluixa i el Bruixot Pilot, volaven per tota la ciutat, buscant a la seva germana, La Bruixa Fluixa. L'havia segrestat un aprenent de bruixot, per canviar-la pels poders dels dos germans. Era malvat i molt ambiciós i no en tenia prou amb els seus. Però el que no sabia,era que els dos germans units tenien més força que ell.
      -On és la nostra germana?- va preguntar el Pilot quan el van trobar.
     -No us diré on és, fins que no em regaleu els vostre poders!-
     -Això mai!- cridà la Piluixa.
     Llavors van unir les forces, i es van concentrar per visualitzar-la. De seguida la van trobar. No era gaire lluny d'allà. Van unir les forces, tots tres, i el van convertir en un canelobre daurat que van guardar a les golfes de casa seva. Fi".
    -Què et sembla?- va preguntar en Max,- és un somni que vaig tenir, només he hagut de posar els noms dels protagonistes d'aquests contes i ja està!-
   La Maria va somriure, i li va dir:- Em sembla perfecte, però jo no he fet res...-.Cosa que no era del tot veritat, aquesta història l'havia llegit el nen un dia que va anar a jugar a casa seva i va trobar el llibre màgic de la família. Com altres vegades li van haver de fer creure que ho havia somniat tot. Gràcies a tot això en Max tenia una gran imaginació. O almenys això era el que creia tothom.
 
                   -----Gifs Animados - Imagenes Animadas
--Fi.

 

No deixeu que ningú us trepitgi

     Avui, no explicaré cap conte, avui explicaré la història d'una cançó que a mi personalment m'agrada molt.
    És la història d'algú que està deprimit i no té forces ni ganes de tirar endavant. Quan s'està així s'és més vulnerable, i és més fàcil que li puguin fer mal, però com molt bé diu la cançó, " que ningú calli la teva veritat, que ningú et faci plorar,que ningú et talli les ales al volar, etc". El millor serà que l'escolteu si teniu un mal dia, i si no també. És una cançó que dóna ànims i de vegades encara que no els necessitis, va bé una "empenteta". Cliqueu sobre l'enllaç:

http://www.youtube.com/v/-K_kcCWh3yQ

Salut i contes!!! 

Conte curt de Nadal/Cuento corto de Navidad

"A fora, tot estava nevat. A la llar de foc cremaven els troncs, donant aquella pau i escalfor només de mirar-la. La mare era a la cuina preparant el sopar de Nadal. Els nens estaven neguitosos per fer cagar el tió.  De sobte alguna cosa va colpejar la porta. El pare extranyat va anar a obrir. Qui podia ser amb aquell fred? No esperaven a ningú. Tota la familia era allà. Potser havia estat el vent. Un senyor vellet i mig mort de fred va aparèixer darrera la porta. Vestit amb roba vella, va demanar si podia entrar i escalfar-se una mica abans de seguir el seu camí. El van deixar passar i fins i tot el van convidar a sopar. L'home els hi va explicar històries meravelloses, que van fer quedar embadalits els nens, mentre sopaven. Tenia quelcom misteriós, però s'el veia bona persona. Finalment, l'home es va acomiadar, tot dient que eren la única familia del poble que l'havien volgut acollir en una nit tan freda i simbòlica com aquella, i que estava molt agraït. Tal com va arribar, va desaparèixer deixant una gran pau i felicitat en tota la casa. L'endemà al matí, quan es van llevar es van trobar a sobre la taula una ponsètia preciosa. Tots es van alegrar molt amb aquell regal, perquè sabien perfectament d'on havia sortit. Aquell home misteriós tenia alguna cosa màgica que repartia felicitat per on anava i aquella planta n'era la prova.
" Aquest petit conte que he escrit, és per donar les gràcies a tots els que hem llegiu. Per desitjar-vos unes bones festes i perquè  aquesta època de l'any en que tots intentem ser una mica millors, serveixi per donar-nos conte que ser bones persones, és el millor propòsit per l'any vinent. "
 Bon Nadal.




Fuera todo estaba nevado. En la chimenea quemaban los troncos, dando esa paz y calor sólo de mirarla. La madre estaba en la cocina preparando la cena de Navidad. Los niños inquietos para hacer cagar el "tió" de repente algo golpeó la puerta. El padre extrañado fue a abrir. ¿Quién podía ser con ese frío? No esperaban a nadie. Toda la familia estaba allí. Quizás había sido el viento. Un señor anciano y medio muerto de frío apareció detrás de la puerta. Vestía ropas viejas y pidió si podía entrar y calentarse un poco antes de seguir su camino. Le dejaron pasar e incluso le invitaron a cenar. El hombre les contó historias maravillosas que hicieron que los niños se quedaran embelesados mientras cenaban. Tenía algo misterioso, pero se le veía buena persona. Finalmente el hombre se despidió, diciendo que eran la única familia del pueblo que le habían querido acoger en una noche tan fría y simbólica como aquella y que estaba muy agradecido. Como llegó, desapareció dejando una gran paz felicidad en toda la casa. A la mañana siguiente cuando se levantaron se encontraron encima de la mesa una "Poinsetia" preciosa. Todos se alegraron mucho con aquel regalo, porque sabían perfectamente de dónde había salido. Ese hombre misterioso tenía algo mágico que repartía felicidad por donde iba y aquella planta era la prueba.
 "Este pequeño cuento que he escrito, es para dar las gracias a todos los que me leen, para desearos unas felices fiestas, y para que esta época del año en que todos intentamos ser un poco mejores, sirva para darnos cuenta que ser buenas personas, es el mejor propósito para el próximo año."
¡Feliz Navidad.

Un conte curt de tardor

    La catifa de fulles marró, cobria els carrers grisos de la ciutat. En Pau sortia de l'escola, li havien posat molts deures, i no tenia ganes de fer-los. Arrossegava els peus per terra i anava xutant cadascuna de les fulles que es trobava. En un xut d'aquests, una, li va anar a parar a la cara, deixant-lo sense visió per uns moments. Quan la va recuperar, es va trobar en un parc que no havia vist mai.      On era? Les fulles cobrien el terra, però la resta semblava tot molt diferent:
     Els arbres mig pelats, tenien unes formes ben estranyes com d'enormes gegants que movien els braços amb la força del vent. Els bancs no eren de fusta si no fets de pinyons. El nen s'hi va apropar per agafar un. De cop es va sentir una veueta que deia:
- Eh, tu! Deixa això que és casa meva!-
- Qui parla, d'on ve aquesta veu?-
- Sóc el Follet de la tardor-
- Com hi he vingut a parar aquí? On sóc?
- No t'has mogut d'on eres. La fulla de la sort ha vingut a trobar-te i ara pots parlar amb mi. Però no em podràs veure, als follets no ens agrada que ens vegin. Ara em pots demanar un desig, però pensa-t'ho bé, no demanis el primer que et passi pel cap.-
...En Pau no sabia què demanar, en aquells moments només volia tenir els deures fets, i tot i que va dubtar, el seu desig va ser aquell.
El follet li va dir que no li semblava un bon desig, perquè si li donava els deures fets, no aprendria el que allà s'explicava i no li va voler concedir.
Però el noi va insistir i finalment el desig es va complir.
En Pau molt agraït va tornar a casa seva no se sap ben bé com, però els deures ja estaven fets. Es va passar la tarda mirant la televisió.
Al dia següent a l'escola, el mestre li va preguntar què havia après dels deures que li havia manat fer. En Pau es va posar molt nerviós, no sabia res de res. El Follet tenia raó.
- He après que mai més li demanaré a ningú que em fagi els deures. Enganyar als altres és enganyar-se a un mateix.-
  





Una història que m'ha passat pel cap

Els papers arrugats rodejaven la  paperera que estava plena a vessar. Estava bloquejat, ho havia d'entregar en un parell de dies i no apareixia res coherent pel seu  cap. Frases curtes sense cap ni peus. Petits paràgrafs, que  prometien però que morien sense adonar-se'n.

No li venia cap història al cap.Potser havia esgotat tots els pensaments, els sentiments...

Va mirar per la finestra, a la taula la  màquina d'escriure descansant.

Pel carrer passaven els cotxes a gran  velocitat, ningú es parava per observar el gran edifici a on ell  vivia.

De fet era un edifici força normal,que no cridava gaire l'atenció, però volia aconseguir, encara que  fos per un instant que la noia rossa que passava cada dia a la  mateixa hora, s'el mirés.

I el miracle va succeir. Aquells  enormes ulls verds, de la noia, es van enlairar, per mirar a la  finestra on s'estava. Va estar cinc segons mirant, però la mirada  era tant penetrant, que va arribar a travessar el vidre i li va  impactar en el centre del cor.

Després de tot això es va asseure, i  els dits li anaven sols. Tornava a estar inspirat. No sabia com, però  els seus papers s'omplien de paraules, i frases amb sentit. Històries  d'una tarda de Juny, així anomenaria la seva obra, i la dedicatoria  aniria dedicada a tothom, que en algun moment del dia, aixeca lamirada per observar les coses que l'envolten, sense pors ni  vergonyes.

Actors i escriptors.

Avui volia escriure sobre la igualtat entre actors i escriptors. No diré noms ni 
d'uns ni d'altres,perquè cadascú té les seves preferències i 
sobre gustos no hi ha res escrit,  però si que vull 
explicar, que són molt semblants en molt sentits.

Un actor deixa la seva vida, per ficar-se a dins la d'un altre, 
per interpretar un personatge que no és ell i mentrestant,
viu les seves experiències, sent les seves pors, alegries i sentiments.


Un escriptor, pot escriure sobre el què li passa a la vida, però també es
pot inventar personatges i viure amb ells, les aventures i desventures que 
els hi passen. 

Així doncs, uns i altres, vénen a tenir sentiments semblants, de diferents
maneres, però semblants al cap i a la fi.

Tot té a veure amb l'art, un actor és un bon artista, quan arriba al públic amb
la seva interpretació. Un bon escriptor, triomfa quan arriba al lector i l'enganxa
en la trama o història que explica. Tot això s'aconsegueix viatjant al fons dels
seus cors i buscant els sentiments que volen desprendre a través de
la interpretació i de les paraules.

Aquestes dues professions, no són les úniques que aconsegueixen aquest
efecte, als espectadors o lectors, n'hi ha moltes més, totes relacionades
amb l'art: pintors, músics, ballarins, cantants... Però m'he volgut referir a
aquestes dues en concret, potser, perquè m'agrada el teatre i les pel-lícules
amb actors que saben transmetre i m'agrada llegir llibres que m'absorbeixin fins
el punt de no poder parar de llegir, i això només ho aconsegueixen
actors o escriptors amb do, perquè interpretar i escriure, és un art com
un altre i actors i escriptors, artistes.

És necessari un llenguatge culte en els contes per a nens?

Crec que no, però és una opinió meva.
Segur que molts discrepareu, però l’altre dia, llegint un llibre amb la meva
filla, dirigit a nens (a partir de set anys),em vaig trobar amb un munt de paraules
que la nena no entenia. En aquesta edat, que tot just comencen a agafar fluïdesa llegint els motiva molt més entendre el què llegeixen, que no aprendre paraules noves.
Si agafen afició a la lectura, enriquir el vocabulari, és una cosa que ja faran quan siguin més grans. Si de petits, no els motivem i deixem que llegeixin coses que no acaben d'entendre, acabaran avorrint la lectura abans de començar.
Com ja he dit, és la meva humil opinió, i encara que m'equivoqui, el més important per a la meva filla i per a mi, és passar-ho bé llegint, i viure aventures sense haver-les d'interrompre per anar a buscar un diccionari.
Fem volar la imaginació, deixant que el llenguatge s'acosti a la realitat.

Ja és primavera!!

La Fada de la primavera m'ha vingut a veure aquest matí, i m'ha dit que les fulles ja surten dels arbres, que les flors tenen els colors més vius que mai.Tota mena d'insectes i animalons han despertat del somni hivernal. Finalment ho ha aconseguit; malgrat els entrebancs que li ha posat la fada de l'hivern, ella i les seves ajudants han fet que l'aire que es respira sigui diferent, tot fa més bona olor. Tot té més bon color.
M'ha vingut a veure i m'ha portat el sol que escalfa amb moderació, la temperatura més agradable de l'any.I pobreta no podia més, estava molt cansada, el treball havia estat molt dur aquests últims mesos. Li he dit que descansés una miqueta i li he ofert el meu coixí.
Li he portat un didal de mel. Se l'ha pres i s'ha quedat adormida.
L'he deixat descansar una bona estona. Omplir el paisatge de flors, és un treball molt bonic, però també molt dur.
No la vull molestar, però una olor molt intensa, em porta de nou a l'habitació. La fada ha marxat, però m'ha deixat un coixí ple de margarites de tots els colors. Quina olor més bona que fa!
En fi, la Fada de la primavera m'ha vingut a visitar i m'ha omplert la casa de flors. He mirat per la finestra i he vist per on havia passat. No té remei, ja no hi ha arbre que no hagi florit.
La primavera ja és aquí...i a tú, t'ha vingut a visitar?

A tots els que llegeixen els meus contes

 Em fa molt feliç que els llegiu i espero que us agradin. Si hi ha algú que vulgui comentar-ne algun, sigui per bé o per malament, li estaré molt agraïda. De les crítiques se n'aprèn molt i a vegades et fan veure coses de les que no te n'adones.
Com ja he comentat en alguna altre ocasió, vaig crear aquest bloc per si li interessava a algú llegir alguna des les coses que escric, n'estic força contenta amb els resultats, i espero els vostres comentaris.

Salut i contes

Històries de Carnaval

Paperets i serpentines per terra, màscares, ocultant la vertadera identitat. El fred és viu, i la disbauxa i l'aldarull omplen els carrers de la ciutat. Amagar-se darrera d'un altre i poder fer i desfer sense que ningú et conegui, és una cosa que atrau a molta gent. Són els dies de l'any en que les persones, més que posar-se una màscara, treuen la identitat amagada i reprimida durant tot l'any. Per què, qui no ha volgut mai ser una altre persona en algun moment de la seva vida? Encara que fos per uns instants... Tots tenim una mica de Dr.Jeckill i Mr.Hide, i quan traiem la part, diguem, una mica "pilla",és quan ens tapem la cara i fem entremaliadures a tort i a dret. Això no vol dir que siguem dolents ni bons, només som persones que gaudim d'una festa o tradició en la que tot val! Bon Carnaval a tothom! I recordeu,...potser en aquestes dates, sers fantàstics i mitològics, com les fades i els follets, aprofiten per sortir al carrer, sense por a ser mirats o qüestionats, o potser tots tenim una part de nosaltres que ens demana a crits, sortir de la rutina o la monotonia de cada dia.

Salut i contes!

Un dels meus contes curts: "Maria la bruixa"

Durant les vacances en Max va conèixer la que seria la seva millor amiga, la Maria.  Era una nena misteriosa però molt agradable. Li agradava la màgia i la practicava. El que no sabia el nen, era que estava estudiant per a ser una bruixa bona.
Anava a l'acadèmia de bruixeria del Bruixot Pilot. Hi anaven nens i nenes de tota la comarca perquè era la millor però ho havien de portar en secret, per això en Max no n'havia de saber res.
Un dia el noi va anar a jugar a casa la Maria i mentre la nena era a la cuina preparant el berenar, va començar a xafardejar per tota la casa. Hi havia moltes figures i mobles antics que a en Max li cridaven molt l'atenció, ja que només n'havia vist d'iguals a les pel·lícules.
Va pujar per una escala de cargol fins a arribar a les golfes on encara hi havia més coses. Però el que li va cridar més l'atenció, va ser un canelobre daurat i brillant que destacava entre mig de tanta pols i teranyines. S'hi va apropar, i sense que se n'adonés el va absorbir i se'l va emportar al món daurat.

Un cop allà el seu aspecte va canviar, es va tornar daurat. Es va espantar força i va començar a cridar a la Maria... Però la nena no el podia sentir tot i que, al fer estona que no el veia el va començar a buscar per tota la casa. Quan ja ho havia regirat tot buscant-lo, va veure la porta de les golfes oberta i es va témer el pitjor. Els tiets de la nena, el Bruixot Pilot, la Bruixa Muixa, la Bruixa Piluixa i la Bruixa Fluixa, li havien dit que no hi entrés per res del món allà dins i sempre ho tenien tancat amb clau, per això era estrany, que estigués obert. La Maria no s'atrevia a entrar i es temia que en Max era allà dins. Sense pensar-s'ho dos cops, va anar volant amb la seva escombra cap a l'acadèmia on treballaven els seus tiets. Mentrestant el nen voltava pel món daurat fent amics, no li desagradava aquell lloc però tenia gana i tot el que hi havia per menjar era d'or.
-Mengem perles daurades i maduixes d'or nosaltres, ...en vols una?-  Li va preguntar un follet, també daurat, és clar.
Però a en Max, no li venien gaire de gust i amablement les va rebutjar seguint el seu camí. Potser hi havia alguna porta per poder sortir d'allà.
Mentrestant la Maria ja era a l'acadèmia explicant tot als seus tiets, que van començar a discutir per saber qui s'havia deixat la porta oberta de les golfes  sabent que era tant perillós...
-Prou!!- va cridar la nena- Ara això ja no importa! Hem d'anar a salvar en Max i si no pareu de discutir potser serà massa tard.-
Les tres bruixes van donar-li la raó a la nena, van agafar les escombres i en un tancar i obrir d'ulls ja eren a les golfes. El bruixot Pilot, va haver de quedar-se a l'escola amb els alumnes, però els va dir que si calia tancaria i aniria a ajudar-les, només li havien de dir.
Es van protegir amb un camp magnètic, perquè el canelobre no les absorbís, i van començar a negociar l'alliberament d'en Max.
-Molt bé, què vols a canvi del nen?- va preguntar la Bruixa Muixa.
-Ja ho sabeu el que vull,...vull que desfeu l'encanteri i tornar a ser un més de vosaltres.-
-Això ja saps que no pot ser, vas fer servir la màgia per fer malifetes i has de pagar la teva condemna- Va dir la Piluixa.
-Doncs el nen es queda aquí a dins, si no perquè xafardejava...-
Llavors la Bruixa Fluixa va tenir una idea, si donava la seva paraula de no fer servir la màgia per a fer el mal, aleshores, el farien tornar. Però l'encanteri tornaria a produir-se a la més mínima maldat.
Tots hi van estar d'acord i sense adonar-se en Max, tornava a ser dins la cuina amb la seva amiga, mentre que ha dalt a les golfes, tres bruixes i un aprenent de bruixot, reprenien una amistat i un deure desapareixent ràpidament, per anar a parar a la gran acadèmia de bruixeria del Bruixot Pilot que els rebia amb els braços oberts i un munt de consells per donar.
En Max una mica atordit, va explicar el què creia que havia somniat a la seva amiga mentre berenaven.
-Perquè en aquesta casa no n'hi ha de golfes, oi?


Un conte per fer passar el fred.

 
Mirant per la finestra, vaig veure com treballaven. N'hi hauria com a mínim una dotzena.
Només les podia veure jo, vestides amb aquells tuls blancs, les Fades de la Neu, deixaven
caure tots aquells flocs de neu, per tota la ciutat. Però per què ho feien? Aquell no era el seu
lloc habitual, era una ciutat costanera, allà no hi feia mai fred i molt menys, al mes de Maig...
De sobte em vaig adonar que no era la única que les podia veure, la meva filla de tres anys,
cridava tota esverada: “Mama, mama, mira... a fora hi ha unes señores petitones que llencen
coses blanques per tot arreu, per què ho fan, que és mama?”
La vaig agafar en braços i li vaig explicar qui eren i què feien, però vaig ser incapaç de
contestar el perquè ho feien. La Laia, s'esverava cada cop més, volia sortir i notar aquelles
cosetes blanques, caure sobre les seves manetes rosades.
La vaig abrigar, i vam sortir al carrer, la veritat és que jo tampoc havia vist mai un espectacle
tant meravellós, i m'agradava sentir aquell fred tant intens a la cara. Estavem molt contentes,
les fades no paraven, dins d'aquells saquets brillants que portaven, no parava de sortir-hi neu.
“Mama, mira aquella fadeta petita, no té cap sac, només té un pal, què fa?”
Era la fada que dirigia a totes les altres, però semblava una mica desorientada, la vaig cridar
com vaig poder.
De seguida la vaig tenir al costat, sense parar de bellugar-se, mirant-me amb cara d'interrogació.
“Què feu? Per què feu que nevi aquí?”
“Aquí? Què vol dir, aquí? Sempre venim, a aquest lloc i fem que nevi, de què t'estranyes”
“Em sembla que t'equivoques, en aquesta ciutat no hi neva mai”
“Com que no? És el meu primer any com a directora, però altres cops he vingut guiada per
altres i, hi venim sempre a Ribadot”
No m'ho podia creure, s'havien equivocat de ciutat, havien d'anar a Riudacot, que estava dalt
de tot d'una muntanya que sempre està nevada, estiu i tot. Es veu que la pobra fada,necessitava
ulleres, però com que era molt presumida, no se les havia volgut posar per llegir el seu destí, i
s'havia confós una mica en algunes lletres.
Quan li vaig explicar, em va donar les gràcies , tota esverada,i ràpidament, va reunir a la resta per
marxar.
Poc a poquet, va deixar de nevar, i tot va anar tornant a la normalitat, però la meva filla i jo,
passat una tarda del tot original, veien com un grup de fades despistades, feien caure
volves de neu quasi bé sobre el mar.
Fi
Salut i contes!!! 

Històries de fades

Com ja he comentat anteriorment en el bloc, m'encanten les històries de fades i aquesta que he vist avui, m'ha agradat tant o més que als nens. Fades,colors, natura... Trobo que el Nadal és una bona època per fer pel-lícules infantils, però també crec que s'haurien de fer en un horari més accessible per als nens, no a les 22.00hores com fan a molts canals. Després et trobes que a la tarda fan pel-lícules de violència,etc. De totes maneres, i ja que m'he posat en un tema de televisió, pares i mares, em d'intentar estar el màxim que podem al costat dels nostres fills quan la miren, i posar un límits que ells a vegades no saben posar, i sobretot ensenyar-los que apagar-la i posar-se a jugar o a llegir, també són bones opcions...Oi que ja ho sabíeu?
"Crec en les fades"
Visualitza la imatge a mida completa

Un conte curt de Nadal/Un cuento corto de Navidad

En David i la Laura feia dies que esperaven, amb il·lusió, la nit de  Nadal. Havien estat donant de menjar al Tió des de principis de  Desembre i estaven segurs de que els cagaria forces coses. Quan ja ho tenien tot a punt, una llum cegadora va deixar els nens sense veure res durant uns segons. En recuperar la visió, en lloc del Tió hi va aparèixer un noiet vestit de pastoret amb una barretina vermella, i els hi va dir: 
-Com que heu estat bons minyons, una cosa us donaré... A tú,  Laura un parell de contes perquè puguis viatjar a llocs llunyans, i a tú David, una llibreta i uns llapissos de colors perquè puguis  dibuixar tots aquests móns dels contes... Només haureu de posar-hi un peu...-
 Un cop dit això, va tornar la llum i seguidament el Tió... Els nens molt contents, van començar a llegir i dibuixar, però no acabaven d’entendre què havia volgut dir, amb allò de “posar- hi un peu”... De sobte, en David va tenir una idea, va començar a estendre tots els dibuixos pel terra i li va dir a la seva germana: 
-Som-hi!-
 Tots dos agafats de la mà, van trepitjar amb el peu dret, un dels dibuixos, i en un obrir i tancar d’ulls, es van trobar dins del paisatge que havia fet en David, tot escoltant a la Laura mentre llegia un dels contes. Els nens estaven encantats, podien anar a on ells  volguessin, només hi havien de ficar un peu... I així ho van fer durant una bona estona, van anar d’un lloc a l’altre sense moure’s de  l’habitació. Va ser una nit de Nadal màgica..., gràcies al seu amic... 
El caga Tió!


David y Laura, hacía días que esperaban con ilusión, la noche de Navidad. Habían estado dando de comer al "Tió" desde principios de Diciembre y estaban seguros de que les cagaría muchas cosas.Cuando ya lo tenían todo a punto, una luz cegadora dejó a los niños sin ver nada durante unos segundos. Al recuperar la visiónen lugar del Tió apareció un muchacho vestido de pastorcillo con una "barretina" roja y les dijo:
-Como habéis sido buenos, os voy a dar un presente... A ti Laura un par de cuentos para que puedas viajar a lugares lejanos, y a ti David, una libreta y unos lápices de colores para que puedas dibujar todos estos mundos de los cuentos... Sólo tenéis que poner un pie...- 
Una vez dicho esto, volvió la luz y seguidamente el "Tió"...  Los niños muy contentos, empezaron a leer y dibuja, pero no acababan de entender qué había querido decir, con aquello de "poner un pie"... De repente, David tuvo una idea, empezó a extender todos los dibujos por el suelo y le dijo a su hermana:
-Vamos! -
 Los dos cogidos de la mano, pisaron con el pie derecho, uno de los dibujos, y en un abrir y cerrar de ojos, se encontraron dentro del paisaje que había hecho David, escuchando a Laura mientras leía uno de los cuentos. Los niños estaban encantados, podían ir a donde ellos quisieran, sólo tenían que poner un pie...
Y así lo hicieron durante un buen rato, fueron de un lugar a otro sin moverse de la habitación. Fue una noche de Navidad mágica ...,gracias a su amigo ...
¡"El caga Tió"!