dimarts, 19 d’octubre de 2010

Una història que m'ha passat pel cap

Els papers arrugats rodejaven la  paperera que estava plena a vessar. Estava bloquejat, ho havia d'entregar en un parell de dies i no apareixia res coherent pel seu  cap. Frases curtes sense cap ni peus. Petits paràgrafs, que  prometien però que morien sense adonar-se'n.

No li venia cap història al cap.Potser havia esgotat tots els pensaments, els sentiments...

Va mirar per la finestra, a la taula la  màquina d'escriure descansant.

Pel carrer passaven els cotxes a gran  velocitat, ningú es parava per observar el gran edifici a on ell  vivia.

De fet era un edifici força normal,que no cridava gaire l'atenció, però volia aconseguir, encara que  fos per un instant que la noia rossa que passava cada dia a la  mateixa hora, s'el mirés.

I el miracle va succeir. Aquells  enormes ulls verds, de la noia, es van enlairar, per mirar a la  finestra on s'estava. Va estar cinc segons mirant, però la mirada  era tant penetrant, que va arribar a travessar el vidre i li va  impactar en el centre del cor.

Després de tot això es va asseure, i  els dits li anaven sols. Tornava a estar inspirat. No sabia com, però  els seus papers s'omplien de paraules, i frases amb sentit. Històries  d'una tarda de Juny, així anomenaria la seva obra, i la dedicatoria  aniria dedicada a tothom, que en algun moment del dia, aixeca lamirada per observar les coses que l'envolten, sense pors ni  vergonyes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada