dimarts, 19 d’octubre de 2010

Un conte per fer passar el fred.

 
Mirant per la finestra, vaig veure com treballaven. N'hi hauria com a mínim una dotzena.
Només les podia veure jo, vestides amb aquells tuls blancs, les Fades de la Neu, deixaven
caure tots aquells flocs de neu, per tota la ciutat. Però per què ho feien? Aquell no era el seu
lloc habitual, era una ciutat costanera, allà no hi feia mai fred i molt menys, al mes de Maig...
De sobte em vaig adonar que no era la única que les podia veure, la meva filla de tres anys,
cridava tota esverada: “Mama, mama, mira... a fora hi ha unes señores petitones que llencen
coses blanques per tot arreu, per què ho fan, que és mama?”
La vaig agafar en braços i li vaig explicar qui eren i què feien, però vaig ser incapaç de
contestar el perquè ho feien. La Laia, s'esverava cada cop més, volia sortir i notar aquelles
cosetes blanques, caure sobre les seves manetes rosades.
La vaig abrigar, i vam sortir al carrer, la veritat és que jo tampoc havia vist mai un espectacle
tant meravellós, i m'agradava sentir aquell fred tant intens a la cara. Estavem molt contentes,
les fades no paraven, dins d'aquells saquets brillants que portaven, no parava de sortir-hi neu.
“Mama, mira aquella fadeta petita, no té cap sac, només té un pal, què fa?”
Era la fada que dirigia a totes les altres, però semblava una mica desorientada, la vaig cridar
com vaig poder.
De seguida la vaig tenir al costat, sense parar de bellugar-se, mirant-me amb cara d'interrogació.
“Què feu? Per què feu que nevi aquí?”
“Aquí? Què vol dir, aquí? Sempre venim, a aquest lloc i fem que nevi, de què t'estranyes”
“Em sembla que t'equivoques, en aquesta ciutat no hi neva mai”
“Com que no? És el meu primer any com a directora, però altres cops he vingut guiada per
altres i, hi venim sempre a Ribadot”
No m'ho podia creure, s'havien equivocat de ciutat, havien d'anar a Riudacot, que estava dalt
de tot d'una muntanya que sempre està nevada, estiu i tot. Es veu que la pobra fada,necessitava
ulleres, però com que era molt presumida, no se les havia volgut posar per llegir el seu destí, i
s'havia confós una mica en algunes lletres.
Quan li vaig explicar, em va donar les gràcies , tota esverada,i ràpidament, va reunir a la resta per
marxar.
Poc a poquet, va deixar de nevar, i tot va anar tornant a la normalitat, però la meva filla i jo,
passat una tarda del tot original, veien com un grup de fades despistades, feien caure
volves de neu quasi bé sobre el mar.
Fi
Salut i contes!!! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada